Far East de Russia. Totes les cultures d'Asia.

Vladivostok és una ciutat de la Federació Russa, en la regió identificada com el Far East, Extrem Orient rus. La fruita la compro en una paradeta del carrer en que la senyora es de Kirguiztan. Un plat de carn i arrós al cantó del mar, a una família uzbeka. La majoria de turistes en la ciutat son xinesos, i comparteixo dormitori amb un coreà que ve per "bizness" i un rús d'Arjangelsk, prop de la frontera amb Noruega, i que no se que fa per aquí. La meitat dels cotxes son japonesos, importats de qualsevol manera i a molt bon preu. Es poden reconèixer, perquè com que al Japó condueixen per l'esquerra, la meitat dels cotxes de Vladivostok tenen el volant a la dreta.
Rússia és enorme, es la darrera encarnació dels imperis eurasiàtics que diverses tribus túrquiques o mongoles havien construït en la història, i als que va succeir amb la expansió russa dels segles XV a XIX. Pels origens europeus de Rússia, o per l'anomalia històrica de la Revolució, que han donat unes institucions més estables, encara que no ho sembli, potser durarà més que els seus antecessors. Rússia s'estén per 9 fusos horaris. Des de Kaliningrad fins a Kamchatka.

Això és un repte per la xarxa de trens. La solució és posar sempre els horaris a l'hora de Moscú. Això vol dir que el meu primer tren, cap a Khabarovsk, l'he d'agafar 7 hores més tard que l'hora indicada en el bitllet, però a l'hora que indica el rellotge de l'estació. 7 hores és la diferencia horaria amb Moscú.
A les estacions de tren ningú parla anglès, així que el millor és mirar en alguna Web d'agències de viatges els horaris dels trens. Escriure clarament en un paper que és el que vols. Numero de tren, origen i destí, categoria (Plankart, 3ª o bé Kupe, 2ª). Amb això escrit, i si és possible amb les paraules clau en rus apreses, cap a l'estació.

Funciona. Després de llegir bé els papers i alguna pregunta que casualment coincideix amb les paraules clau memoritzades, tinc els primers bitllets.
Vladivostok-Khabarovsk, en 3ª, compartiment de lliteres sense portes, 15 hores de nit. 30€.
Khabarovsk-Ulan Ude, en 2ª, lliteres en compartiments de 4, 55 hores i dos nits. 190€. La tirada més llarga i quasi fins a la meitat de la ruta.
Comprar a l'estació és aproximadament un 20% més barat que fer-ho per agencia. Amb aquest preus i comptant que algun trajecte el faci en 1ª, per veure totes les opcions, calculo que el cost total dels bitllets de tren serà aproximadament 600€.

La mítica estació té una pedra que indica els 9288 km fins a Moscú, i una locomotora de les fabricades per els USA segons especificacions russes per poder circular per les seves vies i clima. Van servir per enviar armament i reforços al front de la Segona Guerra mundial. Un destacat exemple de col·laboració entre els dos països.
Un diumenge de sol i platja a Vladivostok. Els dos dies següents a 10º, amb boira i una mica de pluja.
El 2012 Vlad va ser la seu de la reunió de la APEC, reunió de tots els països del Pacific, a la que van venir els presidents de quasi tot arreu, incloent USA, Xina, Indonesia... Es van construir dos grans ponts que ajunten el centre amb la illa de Russki, en que és van fer les reunions. A Russki es va construir un gran campus, en que es van fer les reunions, i després s'ha reconvertit a la Universitat del Extrem Orient de Rússia, de força prestigi ara perquè és nova.

Abans dels ponts, es podia anar a la illa en ferry en 10 minuts, però ara cal anar-hi en bus per els dos ponts en 40 minuts. M'equivoco de parada de bus, i un noi m'acompanya a la bona. Estudia enginyeria, però el que li agrada més es pintar i sobre tot tocar la guitarra. El seu preferit és Pat Meheny.
A la parada correcta, començo a parlar amb en Vladimir, un professor de Psicologia que va a la Universitat. Dona classes a les facultats d'Esport, Industria i Psicologia pròpiament. Parlem de tot. De l'escola de psicologia russa de principis del segle XX, de la seva afició a l'arqueologia al nord de Sibèria, especialment els primers assentaments o forts de cosacs que seguien el comerç de pells, de la pesca en la zona, segons ell molt disminuida i amb un únic client, la Xina. També parla dels desastres econòmics dels 90, en que es van liquidar com a ferro moltes empreses o vaixells que eren viables i que van causar una gran crisi social.
M'ha explicat que per viatjar al nord de Sibèria, la millor època és l'hivern, perquè carreteres i rius estan gelats i és pot circular per sobre del gel. Al estiu, quan es fon el gel, el fang no deixa passar per molts llocs. L'aprovisionament de les ciutats i mines del nord es fa sobre tot al estiu per avió, quan és més fàcil arribar-hi. Les mines d'or i diamants no tenen problema, perquè el que obtenen es porta per avió. El petroli i gas per tuberies tot l'any, i el ferro i carbó per barco. Em comenta que amb trenca-gels, la ruta del nord de Sibèria, per l'Oceà Artic, està oberta tot l'any.

En arribar a l'Universitat insisteix en que entri a veure-la, però com que no tinc cap autorització, organitza un numero amb la seguretat fins que després de 3 trucades, passaport i converses amb els guardies sobre el nom dels jugadors del Barça aconsegueix que pugui entrar. Hi ha estudiants de tot Rússia.

L'entorn de Vladivostok és magnífic, amb els braços de mar, turons i miradors pels que va l'autobús ple d'estudiants. En el camí de tornada, un telefèric, un submarí de principi del segle XX i un terminal al que arriben els vaixells de Korea i el Japó.

També hi ha un museu d'art modern, en que les coses més actuals son cartells polítics dels anys 20, amb la força expressiva de sempre, i fotos antigues, com la desfilada del cos internacional que va ajudar als russos blancs en la guerra civil.

Al hostel han arribat uns australians, amb un cotxe portat en vaixell i preparat per fer alguna ruta llarga fins a Paris, en tres mesos. Sorprèn la quantitat d'australians que trobes arreu. Al nord de Sibèria es va en cotxes de 6 rodes tractores.

Aquesta tarda, cap a l'estació a començar la gran ruta. Primera etapa, Khabarovsk.

Publicado con Blogsy

Vladivostock i últims comentaris de Seul

L'estació de tren de Vladivostok a les 10 del matí, amb el seu rellotge a la hora de Moscú, set hores més d'hora, tal com està indicat a tots els bitllets de tren de Rússia, serà el punt de partida del viatge en tren més llarg del món, 9.260 km.
Al marxar de Korea, algunes despedides:
ZARA, que té 39 botigues en el país, 17 d'elles a Seul. Hi vaig comprar una samarreta per 10€, feta a Bangladesh. Al mercat del carrer, per 7€ en donaven 3, però ZARA és una marca de prestigi i els preus son més cars que a España.
Dels únics espanyols viatgers fins ara. Tres noies que estaven al hostel i que aprofitaven que una tenia família política coreana. Dos enginyeres i una biòloga, que treballaven des de feia dos anys ... a Alemania. A BMW i a uns laboratoris. Al·lucinades de que els seus companys de carrera a España tenien feines de becari, per sota de 800€ i en dos anys al carrer. Les tres sabien alemán perquè les seves families van tenir la visió d'orientar-les de petites com a tercera llengua. S'havien conegut ja a Alemania.
D'un amic coreà del hostel, jubilat als USA de la informàtica i que viatja. Ha fet el Camino de Santiago i ara anirà al Brasil.

Del Buda de 4 ulls que tot ho veu. Normalment el Buda, amb la seva sabiduría, té un tercer ull per veure-ho tot millor, però a Korea, que hi ha milions de càmeres CCTV, algun Buda també la te incorporada com a quart ull.
Encara que la musica més coneguda de Korea és el Gangnam Style, digne del festival d'Eurovisió, als lavabos la música és Mozart i Vivaldi, i al aeroport rés de fil musical. Un quintet de corda de cinc noies que tocaven molt bé.

Despedit de tothom, agafo l'avió d'Aeroflot cap a Sibéria, i comparteixo seient amb un metge coreà que parla castellà amb accent peruà. És cardiòleg va a visitar a un lloc prop de Vladivostok. Alguns dels pacients els tractaran després del cor a Seul. La medicina coreana és molt més barata i l'hospital en que treballa ha posat en marxa aquest sistema. Admirat per aquesta forma de turisme mèdic. Al Perú hi va anar dos anys, amb la família, treballant com a metge en una missió cooperativa del govern de Korea en un poble dels Andes. Ha estat dos vegades a Barcelona. Hi torna a la tardor a un Congrés Mundial de cardiologia.
L'aeroport de Vladivostok és gran i desangelat. He d'esperar hora i mitja el tren a la ciutat que està lluny. Aprofito per canviar els won per Rubles i per comprar una targeta de telèfon russa amb connexió Internet per 25€.

El hostel és com un pis en un edifici enorme del final de la època tsarista. Al cantó hi ha una casa de la mateixa època, que era d'un ilustre fill de la ciutat, l'actor Yul Bryner. En la foto sortim els dos junts.
Al hostel tothom és rús i, excepte la Olga, la encarregada que parla una mica d'anglès, ningú el parla. En canvi, hi ha una expedició d'onze nens i nenes, dos pares i un entrenador de natació que han vingut per unes competicions. Marxen aquest vespre i la ruta en tren fins al seu poble és un dia i mig. Un pare parla bon anglès i vol que el seu fill el practiqui, així que comencem a parlar de natació i línies de tren. El seu poble és Tynda, el nus de la línea BAM, que va més al nord de Sibèria. El nen és l'únic que ha guanyat una medalla, així que el puc felicitar davant d'un orgullós pare.

La història de Vladivostok és complexa. Era una ciutat manchú quan a la Xina manava la última dinastia, la Qin, que era manchú. Era per tant una ciutat xina. En la Segona Guerra del Opi, els països occidentals van imposar a la Xina unes condicions equivalents al robatori. Anglaterra va ampliar Hong Kong, Alemania i França van esgarrapar trossos i Rússia va aprofitar per quedar-se el nord de Manchuria, incloent Vladivostok. Això era el 1860 i més o menys coincideix amb la pel·lícula de "55 días en Pekin". S'ho van quedar en pagament de les suposades malifetes que descriu la película. En aquesta pel·lícula el paper d'España és la aparició d'un inexistent Ambaixador Español, a canvi d'uns costos de producció mínims, perquè es va rodar a España.

Part de la Manchuria russa, se la va quedar més tard el Japó quan ve derrotar a Rússia. Aquesta part està explicada en la novela pornogràfica de Guillaume Appollinaire "Les onze mil verges". En aquest cas, el cameo és de Catalunya, perquè l'autor parla de "les culs tombants de les catalanes" quan fa una descripció de l'anatomia per països en el bordell de la ciutat assetjada.

La inauguració del Transiberià, pocs anys abans de la Revolució, va portar a Vlad un creixement espectacular i els edificis més representatius son d'aquella època.

Després de la Revolució del 1917 va començar la guerra civil amb els partidaris del Zar i les potències aliades van ajudar als russos blancs des de Vladivostok, que va ser la última ciutat a ser ocupada per l'Exèrcit Roig. Com que era la seu de la Flota del Pacífic, va estar tancada als estrangers fins a la caiguda de la Unió Soviètica. En la foto podem veure part dels efectius de la Flota del Pacífic de permís diumenge per la tarda.

En els anys posteriors va ser una ciutat molt violenta controlada per diverses màfies i lluny de Moscú, i des de fa uns anys ha tornat a la estabilitat encara que amb una constant pèrdua de població, en part coberta per emigrants de Centre Asia i per turistes i comerciants xinesos i coreans.

Amb tota aquesta barreja, la ciutat en un diumenge de maig i bon temps està preciosa. Tothom surt als carrers propers al mar i la bahía a banyar-se, passejar o menjar. Els únics turistes que hi veig son petits grups de xinesos amb els seus guies.

Un altre personatge a Vladivostok era Vladimir Arseniev. Explorador, geògraf i naturalista va escriure un llibre sobre la relació amb el seu guia Dersu. La pel·lícula que en va fer Akira Kurosawa, Dersu Uzala, va guanyar l'oscar. La pel·lícula i el llibre son meravellosos i demostren que Arseniev era un dels grans. Va explorar les regions dels rius Ussuri i Amur. Aquests dos rius s'ajunten i son paral·lels al Oceà Pacífic, dels que el separa una cadena muntanyosa, el Sijote-Alin, que te un clima quasi tropical i separa la immensa taiga siberiana del mar. L'habitant més famós de la zona és el tigre siberià.

La casa en que va viure els seus darrers anys a Vlad és un museu, i el museu local, en que hi ha de tot te el seu nom. Tigres del Amur dissecats, fotos de la època, restes antropològiques i arqueològiques...

Avui és el dia mundial dels museus i tots son de franc, i ahir al vespre van estar oberts fins a mitjanit. Era maco en una ciutat amb reputació difícil com Vlad, i en un país en que l'alcoholisme és un problema nacional, veure el Museu Arseniev amb cua de families a les onze de la nit en aquesta època i latitud en que no s'acaba de fer fosc.
Per sort Arseniev va morir al 1930. La seva dona va morir en les purgues stalinianes el 1937 i la seva filla de 21 anys també va estar empresonada. Ara és un heroi nacional. M'ho explica la senyora que cuida la casa de Arseniev, en la que soc l'únic visitant. Em diu que és estrany que pregunti, perquè els americans volen veure la casa de Yul Bryner, i li aclaro que jo no soc americà. Sense voler estendre's diu que aquella va ser una època molt dura al seu país.

Lenin és un altre personatge de l'historia de Rússia amb estatura que resisteix el pas del temps, així com l'Exèrcit Roig que va derrotar aquí el que quedava del Exèrcit Blanc i el cos expedicionari estranger.
Vlad s'ha comparat amb San Francisco. Encara que sembli estrany, Rússia estava abans a San Francisco que a Vladivostok. A l'època en que els russos estaven a Alaska, al segle XVIII, van baixar per la costa fins a San Francisco, per intentar quedar-s'ho abans que els possibles rivals ... els espanyols que venien des de Mèxic. Ningú pensava en els colons anglos del est d'Amèrica.

Les dos ciutats s'assemblen en que son penínsules amb turons a latituds similars. Vladivostok fins i tot té un funicular, carrers amb pendent i fa poc es va construir un pont penjant ... i les dos tenen una creixent colònia xinesa.

Publicado con Blogsy

Busan i resum de Korea del Sur

Arribo a Busan desde Gyeongju en un tren tortuga que fa els 100km en poc menys de tres hores. Marxo cap a Seul en un tren bala que en el mateix temps fa 500km.
Busan és la segona ciutat de Korea del Sud. El món va saber que existia en la primera fase de la guerra, al 1950. L'exèrcit del Nord va ocupar tota la península menys un petit territori al sud que es va anomenar periodísticament "La bossa de Busan". L'únic cementiri de la ONU de tot al món està a Busan, amb els soldats de molts països que hi van morir.

Ara és una esplèndida ciutat, plena de turons i entrades de mar que fan un conjunt inverosímil. En pocs kilòmetres d'una costa com la Costa Brava, hi ha una central nuclear, algunes platges amb el seu passeig i bars com a les de Barcelona, un gran port en que vaig comptar almenys tres terminals de contenidors grans com la del port de Barcelona, uns acantilats amb el seu "Camí de Ronda" en que es pot veure una illa del Japó, i una fàbrica de motors, conjunta entre Renault i Samsung.

Com que els hi falta dinamisme, es promouen com a centre de turisme mèdic, i al carrer pots veure un punt d'informació en xinés, rus i anglès, anunciant tots els centres i serveis mèdics. Busan te també un festival i estudis de cine que són els més famosos al Orient.

El meu hostel estava al centre, amb metro podia anar a les platges i acantilats. Darrera dels grans edificis hi havia un petit barri, prop de les vies del tren. Les cases petites amb horts a la taulada i els patis dedicats al reciclatge i també amb un hort a cada espai lliure.

Busan te 3.6 milions d'habitants. 6 vegades més que els 600.000 que te Vladivostok, el meu proper destí i ciutat més coneguda. Seúl és 3 vegades més gran, o bé 6, si comptem l'àrea metropolitana. Tot això ens dona idea del enorme canvi del Orient en els darrers anys i de la nostra dificultat per entendre-ho.

Desde Seul vaig en un vol de Aurora, una companyia associada amb Aeroflot cap a Valdivostok. Volia anar-hi en vaixell, però només n'hi ha tres dies a la setmana i hauria perdut dos dies del límit de 30 que el visat permet estar com a màxim a la Federació Russa. A més, amb les mesures preses després del enfonsament del Saewol i dels exercicis militars navals amb foc real de Korea del Nord al East Sea (mar del Est, Mar del Japó per als japonesos, no era segur que els vaixells sortissin. Cada mar te noms diferents per als països costaners. Cal ser molt cuidadós de no equivocar-se. Al que altres països li diuen Mar Groc, a Korea li diuen mar del Oest. Al que els xinesos li diuen Mar del Est de la Xina, a Korea li diuen Mar del Sud. Això també passa entre el Golf Pèrsic i el Golf d'Arabia, i de manera més subtil, en les zones de transició del català al valencià o al "Lapao".
En total, onze dies molt intensos viatjant per Korea. Un bon aperitiu per al enorme viatge del Transiberià. Alguns consells per als que s'animin a viatjar per aquest meravellós i poc conegut país.

La densitat de Korea es 30 vegades las dels USA. A tota la península hi viuen uns 70 milions de persones, és un territori molt muntanyós i la gent viu en ciutats. Això ha facilitat un model de ciutat amb edificis molt alts. Els més moderns d'un 30 pisos. Això permet estalviar recursos i preservar la màxima quantitat de terra cultivable. No hi ha barriades pobres, ni els immensos "slums i favelas" de tantes ciutats d'Africa, Sudamèrica o Asia del Sud. Es un país que coincideix amb els escandinaus en la llista dels més igualitaris i més exitosos en l'educació del món. Segurament també hi ajuda el Haengul, l'alfabet coreà, molt lògic, facil d'aprendre i que sens dubte facilita l'educació dels nens.

A final dels anys 50, Korea era un dels països més pobres del món, amb una renda per capita al nivell de les més baixes d'Africa. Ara és la 13è economia del món, cada any puja algun lloc en el ranking i te una renda per càpita com la mitja de la Unió Europea. Sembla idíl·lic, però és un país assegut en un barril de pólvora.
La integració amb el Nord, inevitable en algun moment dels propers 100 anys, serà un enorme problema. Fa ser optimista la possibilitat de repetir el desenvolupament que ha tingut la Xina en els darrers anys. La bona relació que te la Xina amb els dos països és una oportunitat, perquè en la història ha jugat més sovint un paper positiu que al revés. En el futur de la regió, Occident pot estar temptat de repetir el que era la política d'Anglaterra cap als països continentals. Enfrontar-los per a que mai n'hi hagués un de massa poderós. Amb l'historia del tortuós segle XX, viscut a Orient com una humiliació, i el colonialisme passat, no falten motius.
Sembla però que aquests països han pogut saltar una etapa en el seu desenvolupament i combinar la seva cultura d'arrel confuciana amb unes institucions, en el sentit més general, que els permeten donar millors respostes als reptes de les societats actuals.
En un to menys abstracte, sembla que menjar escarabats fregides és una bona idea. La Conxita m'ha dit que la única manera de tenir proteïnes per a tots és menjar també insectes. Sembla que ho recomana la FAO o la OMS.

Un altre cosa que fan molt bé, és convertir la moda esportiva en moda quotidiana. Vesteixen a la ciutat com en un trekking i les botigues més modernes són de les marques de roba esportiva de qualitat. Els tres primers anuncis de la revista del KTX, l'AVE coreà, son de tres marques de roba esportiva. Els tres següents són de tecnologia. L'uniforme al Sud és un equip de trekking impecable i un dispositiu mòbil.
Els transports funcionen molt bé i costen molt poc. El tren tortuga de 100 km em va costar 6€ i el tren bala de 500 n'ha costat 35. La compra de bitllets és fàcil i amb bona voluntat sempre et pots entendre en anglès les estacions.
El pressupost diari amb que viatjo és 40-50€. Uns 14€ en dormitori de hostel, uns 7€ per àpat, 1€per bitllet de metro, etc.... Una mica més barat que a España i amb facilitat tant per canviar moneda com especialment treure'n de caixers automàtics o pagar amb targeta.
Bé, a seguir el viatge des d'un altre país amb més dificultats d'encarar el futur. Cap a Sibèria i cap a Rússia.

Publicado con Blogsy

Gyeongju, la primera capital d'una Korea unificada i un regne de 1000 anys.

El bus de Sokcho a Gyeongju son moltes hores i dona per moltes converses. Un noi em pregunta si soc d'un país angloparlant i vull formar part d'un Club de parla del anglès a Sokcho. Seria una bona manera de fer amics, però no soc natiu d'anglès ni visc a Sokcho. Un altre m'explica les poques paraules de castellà i portuguès que sap. Està de vacances, treballa a l'estranger per una companyia coreana. Ha estat molt temps a Querétaro, a Mèxic i ara està a Fortaleza, al Brasil. En l'anglès ha progressat, en castellà i portuguès no.
A la matinada, al marxar de Seoraksan, he vist a la Web la noticia de l'assassinat de la presidenta de la Diputació de León. En arribar a Gyeongju he vist els detalls. Sòrdids en tot el que es va sabent. Pobre país, sembla que reformar la misèria moral que estant deixat aquests anys serà una feina més difícil del que sembla. Potser encara no hem tocat prou fons com per a que sigui inevitable.

A vegades una sola mort i els detalls que revela acceleren reflexions. A Korea, a la DMZ, va haver-hi l'incident Bonifacio. Uns soldats americans van tallar uns arbres que no els deixaven espiar. Vaja, com pot passar entre veïns d'urbanització de platja. Els soldats del Nord es van enfadar i van atacar amb destrals, perquè era en un pati per el que passava la línea de separació. El Soldat Bonifacio va morir, i després es van canviar tots els protocols de separació entre dos països teòricament en guerra. D'això fa més de 20 anys i encara se'n parla.

Fa quasi 2.000 anys, la dinastia Silla, segurament sabia fer les coses millor. Va durar 1000 anys, i en els 300 últims va unificar tots els altres regnes en el que ara és Korea, les dos. La seva capital és l'actual Gyeongju, una ciutat molt agradable. Te 280.000 habitants, que per Korea no és rés, i es un museu al aire lliure.

Els reis es feien enterrar i cobrir de terra, com piràmides petites. N'hi ha moltes per la ciutat. Als voltants hi ha també monuments per avorrir. Els temples budistes tenen una cosa que haurien de fer també els catòlics a España. S'autofinancen. A España els hem de pagar entre tots, i a sobre no paguen impostos. A Korea venen uns paperets per escriure desitjos i posar-ho en llànties al temple.

També cobren per deixar que escriguis en unes teules que es posen al temple i es substitueixen en el temps. Mirar les que estan pendents de posar és com un taulell de desitjos internacional.

La muntanya Namsan, que deriva el nom del xinés Nan (Sud) i Shan (muntanya), es com un gran Collserola a mitja hora en bus del hostel. Hi vaig amb la Mi-E, coreana, i la Manon, franco-argentina, dues noies que estan al hostel. La Mi-E es infermera de persones amb minusvalia i la Manon ha vingut a la boda d'una amiga coreana que viu a l'Argentina i aprofita per viatjar per el país.
La caminada de tres hores inclou molts monuments, algun tram d'autopista-ferrata i algun tram de corda fixa per la que cal despenjar-se. El més interessant com sempre, la gent. Families de pic-nic que insistien que compartíssim el seu àpat. Quasi sempre fulls d'enciam amb arròs, picant i alguna cosa més. Millor que els nostres fruits secs i barres energètiques.

També trobem a un artista que ha trobat el seu lloc. Des de dalt d'una roca toca amb una flauta de canya una música coreana. Després ignora als caminants que ens hem parat a escoltar-lo i es posa a dibuixar l'impressionant paisatge.

Dalt d'un cim una caixa en que hi ha postals. Els dels correus coreans i diuen que cada setmana passaran a recollir les postals escrites i les enviaran de franc. Ho provo i n'envio una a Barcelona. A veure si arriba.
Cuiden molt la natura, però la sorpresa la tinc en veure un pi amb la copa tallada però amb branques i fulles, que te la part alta plena d'antenes, connectades a discretes plaques solars. M'admiro fins que en una roca posterior en veig un altre. El pi es sospitosament similar. M'hi enfilo i veig que el tronc sembla de veritat, però que les fulles son falses. S'esforcen a protegir el paisatge i també son pràctics.

Tornem al poble i de seguida agafo un altre autobús per anar cap a Bulguk-sa, una de les joies de Kores i també monument protegit de la UNESCO, el tercer de Gyeongju. Com que no he menjat res, en una paradeta del carrer aprofito per menjar alguns cucs, castanyes i una cosa que sembla arengada dolça i endurida.

Sort en vaig tenir, perquè el temple i la posterior cova amb una estàtua estupenda de Buda eren un parell d'hores de caminar i de pujada per el bosc, per evitar el bus dels turistes.

Anapji Pond es el lloc a on van totes les parelles a fer-se fotos. Segurament els llocs romàntics són els que resisteixen millor les invasions, perquè de tots els monuments de Silla aquest és encara el més viu. Era l'antic palau del rei i els seus llacs. En un dels llocs hi ha una explicació en coreà, anglès, xinés i japonès.

El ranking de compacte, que pot ser una mesura d'eficiència del alfabet, el guanya el xinés, seguit del coreà, japonès i en últim lloc, l'anglès, que necessita 7 línies. Cal pensar que l'anglès és el mes compacte dels idiomes que fan servir l'alfabet llatí. L'alemany, que té fama de ser super precís, utilitza el 50% més d'espai.

Per sopar, un nou amic. En Chris, un noi australià que segueix a Taiwan i Hong Kong. Ara treballa com a Project Manager a una empresa minera a 2.500 km de la seva ciutat, Perth, i cada dilluns va en avió a la mina, viu al poblat amb els altres 30.000 que hi treballen, molt be, i divendres cap a casa. Vaig a Siberia i en parlem. En algunes coses Australia i Siberia son similars. Amics seus que treballen en mines de Siberia, hi treballen 5 setmanes sense parar i després van 2 de vacances a Australia.
Va viure 4 anys a Europa, conduint un autobús d'una empresa anglesa que tenia unes rutes turístiques per Europa, que podien utilitzar com el bus turístic. Baixant a la parada que volies i seguint. El problema es que a Austràlia i al Regne Unit condueixen per l'esquerra i es va haver d'acostumar a conduir per la dreta.
Demà en Chris anirà a veure la fabrica de Hyundai, que està a 1 hora de tren. Sembla que és la més gran del món i te visites organitzades. També vol veure una planta siderúrgica propera. Amb tanta antiguitat i naturalesa com he visitat no he pensat a incloure aquesta faceta de viatge, com vaig fer a Xile, però hauria sigut una bona idea.
Demà marxo cap a Busan, la segona ciutat del país, en tren lent. Demà passat, cap a Seul, en tren super ràpid.

Publicado con Blogsy