14 d’abr. 2015

Les moltes Caracas i el gran Orinoco

Dissabte 11 d'abril i a Caracas tothom està al carrer. Passejant, fent cues als supermercats i farmàcies o mirant els espectacles del Festival de Teatre.
Intento semblar un caraqueño mès, encara que amb un 20% de la població d'origen exclusivament europeu, el meu to pàlid i potser les ulleres em traeixen. No he vist cap turista des de que vaig arribar. Sembla que quan van matar a l'últim turista fa anys, els caçadors de turistes es van morir de gana per falta de preses. Ara ja no en deuen quedar, o he tingut sort.
Travesso tot el centre de Caracas a peu. Altamira, Chacao, Chacaíto, Sabana Grande, Parque Central i llegeixo dos diaris. Un a favor del règim, amb abundant paper, i un contrari al règim, que sembla que ha tingut problemes per comprar paper. Avui toca "El Correo del Orinoco" i "El Nacional".
Els museus d'Art Nacional i Art Contemporani destaquen. Als 70's Venezuela jugava en el mercat internacional de l'art, el paper que avui juguen Qatar, Dubai o per altres raons, la Xina. Ho compraven tot i Caracas te el millor Museu Contemporani de Sudamèrica, potser només superat pel de Sao Paulo. La meitat de sales estan en reparació i tant sols s'exhibeix una part, però ja n'hi ha prou.
L'art també està al carrer, i grups de tot Sudamèrica fan espectacles de titelles i animació per nens.
Als 70's el petroli va multiplicar el seu preu per les guerres de l'Orient Mitjà i les èlits veneçolanes van embogir. Tot el que hi ha de modern a Caracas es va construir llavors i ara te greus problemes de manteniment i d'ús. El complexe Parque Central n'és un exemple. És un inmens espai de formigó, que inclou dues torres que durant 20 anys van ser les més altes d'Amèrica Llatina. M'han dit que les ocupen departaments del govern, però encara que hi ha una inflació d'organismes oficials, dubto que estigui tot ocupat. Tampoc estic segur que funcionin tots els ascensors, perquè el manteniment és complexe i els recanvis cal pagar-los en dolars. Com que és dissabte, està tancat i no ho puc comprobar.
Els nivells baixos son terrasses de formigó. Un nivell pot estar plé, amb gent venent com en una estació de metro, però el nivell superior estar buit . Em recorda en més gran i decadent, a la zona AZCA, de Madrid.
Era una perillosa idea d'urbanistes i arquitectes d'aquells anys. Una ciutat dins de la ciutat. Amb les seves escoles i serveis. Com un creuer de formigó al que és fa vida, oci i treball. Els blocs de pisos eren de nivell alt, amb duplex i superficies grans. Si m'inquieta un dissabte el matí, no puc ni pensar-ho de nit.
De l'estació de Parque Central surt el Metrocable. Es un telefèric, com els d'estació d'esqui, que en quatre parades, s'endinsa saltant de turó en turó, en el "barrio" de San Agustín. És una experiència sobrevolar una inmensa extensió de barraques a 10 metres d'alçada, amb els mateix vehicle amb que es veu als esquiadors.
La recollida d'escombraries al "barrio" es fa amb un canaló obert que baixa per la forta pendent, fins a un container a on s'apila la porqueria. Suposo que de tant en tant es recull el container per portar-lo a un abocador. Amb la pendent necessària per a que això funcioni, no es estrany que en l'època de fortes pluges, parts del "barrio" s'ensorrin, sovint amb morts.
Des de la cabina, només faig fotos en algun trajecte en que vaig sol o amb senyores grans. Pocs metres abans d'arribar, esverades em diuen que amagui el "celular" perque està plé de malandros. Naturalment els hi faig cas, surto al mig del barrio i decideixo tornar per el mateix camí que ja he fet.
Segueixo la caminada fins a la Plaza Bolivar. En grans pantalles es projecten els discursos de la Cumbre de Panamà. Segueixo Televen, la oficial, i la CNN latinoamericana. Retòric Maduro, m'agrada molt Evo Morales, i m'emociona quan Raul Castro diu que "El Predidente Obama es un hombre honesto".
Bolivia ta un 60% de població indígena i Evo és el primer president indi. Tots els anteriors eren "blancs", i van aconseguir un rècord de més presidents que anys d'independència. Evo va per un tercer període com a President guanyant les eleccions. Chavez va ser per molts dels veneçolans que no estan en el 20% europeu, una il.lusió. És dificil fer paralelismes, però el mateix va pasar amb Mandela, Gandhi o Evo Morales.
Em compro una edició de la Constitución Bolivariana, encuadernada en pell i amb apariència de "Libro Rojo", per 1€. No crec que m'ajudi a entendre millor aquest país.
Em fico en una assamblea d'associacions comunals al Centro Simon Rodriguez "Robinson". Mestre de Simon Bolivar amb qui va compartir aventures pedagògiques per la França revolucionària i la convulsa Sudamèrica. Ara els projectes educatius a les zones pobres es diuen "Misiones Robinson". A Nicaragua era "Cruzada de Alfabetización".
Vaig a sopar amb la Verina i en Reddy a una Arepera al barri de Las Mercedes. L'arepa és una massa de blat de moro que fa el mateig paper que el pa. Les areperas son molt populars i tries el tipus de relleno que vols. Parlen de la represió sobre els estudiants que van fer les darreres protestes contra el govern i l'empresonament dels joves liders. El 15 M va ser els bressol de Podemos, i unes protestes similars a Caracas han sigut el bressol d'una nova generació de liders anti govern.
Fins ara un ciutadà podia comprar 5.000$ per viatjar, a un canvi molt favorable. 12 Bolivares per 1$. Ara s'ha reduit a 2.000$, i per viatges als USA, 700$. Cal demanar-ho tenint un compte a un banc públic, i justificar totes les despeses al final del viatge.
Sembla absurd, però tot ve d'una tradició pitjor. Molta gent comprava dolars a 12 Bolivars, i després els venía a 200 al mercat negre. Un desastre al que la manca de divises per la caiguda del preu del petroli està posant fi.
Tot va començar quan el govern va començar als 70's a distribuir part dels guanys dels petroli en forma de subvencions. Això va beneficiar especialment a la classe mitja i ara sembla que la festa s'ha acabat, i que ja no hi ha classe mitja.
Diumenge es un dia tranquil en que es pot veure la cara amable de Caracas. Telefèric fins a dalt del Pico Avila. De 1.000m a 2.200m. A un cantó es veu Caracas, i al altre el mar Carib. La carretera que rodeja Caracas a la cota 1.000 està tallada tot el matí, per ús exclusiu de ciclistes, corredors i passejadors, que en fan bon ús. Al parque Miranda juguen milers de families i es troben tot tipus de sectes religioses, esportives o d'estils de vida. Al Centre Cultural La Estancia segueixen els espectacles de teatre al carrer.
Em despedeixo de la Ewa i en Piotr, a casa dels que he estat 4 dies i marxo al terminal de l'empresa Rodovias que opera la linia a Ciudad Bolívar. 8 hores de bus i excés d'aire acondicionat, tota una nit fins a la capital del Riu Orinoco.
L'Orinoco és el quart riu més caudalós del món. Després del Amazonas, Congo i Ganges. Seguit per alguns afluents del Amazonas i els grans rius assiàtics. Totes les estadístiques tenen trampa, i part del cabal del Orinoco se'n va al Amazonas pel canal de Casiquiare. Es un fenòmen únic de conexió navegable natural entre conques fluvials. Va ser definit per Alexandre Humboldt, el savi prussià que va explorar els tres paísos pels que estic viatjant, al segle XVII. Va tenir també temps d'anar a Cuba, als recent nascuts EEUU i fins i tot sopar amb Jefferson, futur president, per parlar de ciència.
El nom antic de Ciudad Bolivar era Angostura, per un petit estratament que te el riu a l'alçada de la ciutat, i que ara aprofiten les barques per transportar persones d'un cantó a l'altre. Va ser a Angostura que Bolivar va proclamar l'independència de la Nueva Granada, que incloía Colombia, Venezuela i Equador. Angostura va ser la primera capital, fins que s'alliberés la capital natural que havia de ser Bogotá. La unió va durar pocs anys, i les èlits van tornar rapidament a l'organització que tenia la Colònia, en un exemple més de que per sota de les grans proclames, moltes coses no van canviar.
La Posada Don Carlos és un encantador edifici colonial, amb dos patis, al cantó de la inevitable Plaza Bolívar i prop del Paseo del Orinoco. És el primer lloc en que he trobat turistes. Un grup que ha marxat al Salto Angel i després anirà a les Guyanes. Sopo amb el seu guia, un curiós londinenc que viu a la Xina, fa d'agència de viatges per internet i porta una samarreta de Corea del Nord, perquè és el seu viatge estrella.
M'ajuden a organitzar la ruta per la gran Sabana, i demà al matí surto amb un avioneta cap a Canaima, al peu del Salto Angel. Després faré una petita volta en barca de dos dies pel Delta, i després d'un viatge en bus de 11 hores, aniré al fi del món, l'ascensió al Tepui Roraima en 5 dies dormint a la muntanya.

11 d’abr. 2015

Viatge a la Revolución Bolivariana i als Salones de Belleza


Intentar entendre Venezuela comparant-la amb els altres paísos no funciona. És un dels paísos amb més recursos naturals del món, però és pobre. 1 litre d'aigua mineral costa 3 vegades més que 1 litre de gasolina. Hi ha dos canvis oficials del "Bolivar fuerte" la moneda de la República Bolivariana, un deu vegades més gran que l'altre.
Tots els locals del país tenen grans cartells prohibint l'entrada d'armes de foc, i totes les seves ciutats grans estan en el Top 50 de morts anuals per 100.000 habitants, amb Caracas en un trist segon lloc mundial. La majoria de les morts son "sicariatos" o lluites entre bandes de "malandros". L'imatge més visible al carrer és la del difunt Hugo Chavez, i quasi la meitat dels locals son "Salones de belleza". Venezuela també lidera les estadístiques de "Miss" en tots els concursos de bellesa mundials.
Arribar-hi de nit no ajuda a superar els prejudicis i fins i tot el viatge de 30 km del aeroport a la ciutat es converteix en un exercici paranoic per intentar detectar si el conductor està donant informació en les seves constants trucades de telèfon mòvil a uns hipotètics assaltants.
Això fa que quasi no hi hagi turisme, i a Caracas simplement no n'hi ha. Zero, ningú. Una de les ciutats més grans del món, 7 milions de persones. Situada enmig d'un paradís natural i un clima insuperable, però no te cap hostel. En canvi hi ha algunes ofertes de airbnb, i acabo a la casa de la Ewa, una periodista polonesa que fa 25 va venir per casarse amb un veneçolà. En Piotr, el seu fill de 12 anys i un metge de Maracaibo que fa 5 anys que està com a hoste a la casa. Airbnb et permet entrar en la infinita casuística de les cases modernes.
Al matí comprobo que les ciutats de Mad Max i Blade Runner no existeixen, encara. La gent és molt solidària amb la persona propera, a qui parla i veu. En canvi te por de "l'altre", aquell misteriós ser a qui encara no ha vist, però que sens dubte està preparantse per fer-li la punyeta.
Tothom a qui trobo és encantador, i entre "mi amor", "linda" i "a la orden", anem fent, patint però per l'inminent atac dels malandros.
Comprar una targeta telefònica local em permet veure l'enorme barreja entre indis, negres i europeus que és aquest país. El meu descolorit color de pell contrasta amb el de la trentena de joves que atenen els complexes circuits que cal fer per poder tenir un numero de telèfon local.
Caracas no va ser una gran capital a l'època de la Colonia. Els espanyols basicament van suplantar l'estructura incaica i la van adaptar al seu objectiu, que era administrar l'extracció de rendes degudes a la plata. A Venezuela no hi havia plata ni ciutats incaiques, així que va ser un destí de segona, comparat amb capitals com Bogotà, Quito o Cuzco. En canvi la gran figura de la independència Latinoamericana, Simón Bolivar, va neixer i està enterrat a Caracas.
El recorregut per el petit nucli antic, comença com és d'esperar, a la casa en que va neixer Bolívar, i acaba al Panteón a on està enterrat. Vaig començar a fer aquest recorregut, sense saber-ho, el mateix dia en que el feien milers de "chavistas", per destacar l'entrega al president Obama, a una reunió llatinoamericana al Panamà, de moltes signatures en que es protesta d'unes sancions fetes a 7 caps del règim per pressumptes accions de repressiò i delictes econòmics. Segurament els mateixos que van causar la denúncia nordamericana que ha fet trontollar tota la banca andorrana.
La enorme desigualdat de la societat veneçolana s'ha trasmés al terreny polític. A Venezuela les èlits han seguit el model de la dominació espanyola i sempre han competit per la gestió de les rendes públiques. Però això sempre va ser entre presidents totalments blancs, mentre que aquest colectiu és només un 20% de la població. Chavez tenia origens africans, indis i europeus, i això combinat amb una pujada constant del preu del petroli i un discurs entenedor per als perdedors, el va fer prou popular per guanyar de carrer les eleccions. Es va dedicar a distribuir les rendes públiques entre els que el votaven, que eren els pobres. S'han creat molts nous recursos de sanitat i educació, pero amb uns alts nivells de corrupció i ineficàcia.
També s'ha creat una gran divisió i mala llet entre dos blocs de la societat veneçolana. És el que em va destacar la Sra Gloria, una àvia de la familia de la Conxita que va venir a Caracas fa molts anys i conserva perfecte el català i la visió crítica de la societat.
Aquest enfrontament es veu en les pintades i murals al carrer i es nota en el to dels discursos de la manifestació que protesta contra el govern americà. Per sort no arriba la sang al riu, i en el metro de tornada coincideixo amb un grup de noies soldats mobilitzades i maquillades per la manifestació, amb llargues ungles i cabells. ¡Que tremoli l'enemic!.
També és el gran motiu de conversa en l'emotiu sopar amb els parents de la familia Leal a Venezuela. La Verina, cosina de la Conxita, te un fantàstic pis amb una gran vista i terrassa sobre tot Caracas i les muntanyes que l'envolten. El sopar expressa clarament les angoixes lògiques amb que viuen les classes mitges i professionals, la divisiò social i política del país i l'incertesa sobre la seva evolució.
Han d'haver-hi eleccions parlamentàries a finals d'aquest any, que podrien fer canvis importants, donada la caiguda de la popularitat del govern, però no és clar en quines condicions s'arribarà a les eleccions, ni si l'oposició serà capaç de superar les seves divisions personals per canalitzar l'insatisfacció social.
El meu segon dia el paso al matí al barri més ric de la ciutat, i la tarda al més pobre.
Amb en Reddy, company de la Verina, anem a fer un circuit, primer en moto, despres caminant i amb una petit bany en unes cascades, al Parc Nacional Avila. Es el gran massís que separa Caracas del mar, i que arriba a 2.700m. Molt cuidat i amb gent passejant tot el dia els seus circuits.
Comencem a caminar a la part alta del barri d'Altamira, una de les entrades al Parc i a on hi ha algunes de les mansions més cares i el Country Club més exclusiu.
Per la tarda, 4 parades de metro més enllà, surto a Petare. Hi ha qui diu que és el "barrio" més gran de Latinoamerica. "Barrio" a Venezuela és el mateig que les Favelas al Brasil o els Slums a la India o els Guettos a Sudàfrica. A les cases amuntegades i amb pocs o cap serveis i seguretat sels hi diu "Ranchitos".
He d'anar en metro a Petare i al Barrio agafar una buseta que travessant els barris de cases irregulars em porta a la Estación de Oriente, per confirmar un bus nocturn que diumenge em portarà fins a Ciudad Bolivar, al començament del delta del riu Orinoco, i punt d'accés a les misterioses maravelles de la regió de la Guyana.
L'enorme diferència econòmica que he vist aquest segon dia, m'ajuda a entendre la no menor diferència política que vaig veure el primer.
No hi ha una gastronomia específicament veneçolana. Potser perquè el país sempre ha exportat petroli i ha importat totes les altres coses. L'excepció són les fruites, com m'ha ensenyat la creativitat com a cuiner de'n Reddy. Així que al vespre vaig a un restaurant libanés , a retrobar gustos dels meus darrers viatges per les restes del que va ser l'imperi otomà. La gran fussió és una Miss veneçolana ballant la dansa del ventre, que no hauria deixat indiferent al mateix Harum-al-Rachid.


7 d’abr. 2015

Viatge al Nord de Sudamèrica. Seguint les passes de Humboldt.

Dimecres 8 d'abril marxo cap a Caracas, i tinc previst tornar el 20 de Maig des de Quito.
Els extrems del viatge poden ser el Tepui Roraima, a la triple frontera de Venezuela amb Brasil i Guyana, i el Chimborazo, a l'Equador. La muntanya que està més lluny del centre de la Terra i més a prop del Sol.
En mig, el riu Orinoco, Caracas, la Sierra de Santa Marta amb Ciudad Perdida i Macondo, Cartagena de Indias, Medellín, la Vall del Cauca amb el café i els volcans, Quito i el Cotopaxi. A l'Est l'Amazonas i a l'Oest el Pacífic. Per els propers viatges.
Son les regions que va estudiar el naturalista Alexander Humboldt a finals del segle XVIII i tenen la diversitat natural més gran del món.
Estem en un món de creixent urbanització, desigualtat social, envelliment als països rics i rejoveniment als paísos pobres, importància d'unes matèries primeres cada cop més escasses, i redefinició de les formes de convivència social.
Tot això fa a Venezuela, Colòmbia i Equador especialment interessants. Tenen algunes de les ciutats més violentes del món, però als rankings de ciutats violentes, les que no estan a Sudamèrica, estan a Sudàfrica i als Estats Units. Se'm fa difícil imaginar Caracas com més complicada que Johanesburgh i segur que també és molt interessant.
Com en tots els viatges anteriors, viatjaré amb transports locals i dormiré en Hostels i cases particulars. Es el millor per conèixer als locals i a la sempre interessant comunitat de viatgers planetaris.

8 de març 2015

D'Iveria a Iberia. Despedida temporal del Càucas.

El viatge s'apropa al final i les informacions i sensacions s'acumulen. Poc a poc la barreja d'idiomes, religions, històries i converses agafa forma. Geòrgia és un viatge al passat que ajuda a entendre el present. És segurament el lloc des del que es pot entendre millor el que passa a Ucraïna, el futur de la Unió Europea i els reptes que tenen els països de la seva perifèria.
La Unió Europea no integrarà a Geòrgia. Té uns pagesos a qui protegir i unes relacions especials amb les antigues colònies. No donarà accés sense visats restrictius. La majoria del turisme a Geòrgia era i encara és de Rússia i d'Ucraïna. Ara ha baixat per la crisi i el conflicte a l'Est d'Ucraïna, però esperen que torni.
Parlant amb georgians, accepten que a Europa no tindran el progrés que voldrien. Recorden el que era per Geòrgia el Mercat Comú de la URSS. Una única moneda estable, viatjar sense visat per tots els paísos del territori, un mercat obert pels seus productes agrícoles i industrials, turisme creixent, estabilitat de les pensions i serveis socials.
Molts georgians vells, o els pares dels joves, es van arruïnar en els primers i caòtics anys després de la dissolució de la URSS i recorden amb nostàlgia els anys en que Geòrgia era una de les repúbliques en que es vivia millor. Tothom es sent georgià i molt orgullós de la seva cultura, però sembla que amb la lenta negociació sobre Abjazia i Ossetia, i el fet que 1 miliò de georgians treballen a Rússia, les relacions hauran de millorar.
Sembla que ens dirigim a un món de blocs econòmics amb una homogeneïtat per proximitat i cultura. Es posen pals a les rodes un bloc a l'altre per a treure'n profit. Un colonialisme "light", més benèvol que el del segle XIX.
A Gori, una hora lluny de Tbilisi, va nàixer Stalin, el georgià més famós de la història. Un jove idealista que marxa del seminari en que estudiava i es fica de ple en la revolució que causa l'enfonsament del règim zarista. La seva brutalitat fa que s'imposi als altres revolucionaris a la mort de Lenin i governi tirànicament un imperi immens en el que les primeres víctimes són els seus companys.
Se'l reconeix com el vencedor de la Segona Guerra Mundial a Europa, pel paper decisiu que va tenir Rússia. Aquesta ambigüitat en la seva valoració es viu a Gori. Potser l'única ciutat del món en que hi ha una Plaça Stalin amb Museu i estàtua. Després de la denuncia dels seus crims per Kruschev, es va considerar tancar el Museu, però ara és un punt d'atracció per la ciutat, potser l'únic. A la botiga del Museu es pot comprar "merchandising stalinista". Al museu hi ha fotos i documents, i al jardí el vagó de tren en que es desplaçava per Rússia i va assistir a la Conferència de Yalta, on els guanyadors es van repartir Europa. Era la versió russa de l'època del "Air Force One", amb lavabo i banyera inclosos.
Gori està al cantó d'Ossetia del Sud. Les tropes russes van arribar a entrar-hi en el conflicte que van tenir amb el govern de l'anterior president. Es van construir uns poblats de cases baixes amb petits horts per als refugiats ossetis que van voler quedar-se a Geòrgia i és un altre problema congelat.
Uplistsikhe és un conjunt de coves i fortificacions que durant 5.000 anys, des del 3.000 aC fins al segle 19 en que es van abandonar, van ser un punt clau de la Ruta de la Seda. Aquesta vall és la que connecta el Mar Caspi amb el Mar Negre. Encara és una vall estratègica per un projectat oleoducte que ha de portar el petroli de Bakú al mar, i per una autopista pel transport de camions. Són tan sols projectes i per lògics que semblin, molt subjectes a la inestabilitat de la zona.
El monestir de Jvari i especialment la catedral i fortificació de Mtskheta indiquen aquest valor estratègic. A la cruïlla de la vall Nord-Sud que permet travessar el Gran Caucas cap a Rússia, i Est-Oest que connecta els dos mars, i també Àsia amb Europa. És el gran centre de l'espiritualitat georgiana i una església inquietant. Té elements del segle IV fins al XVIII. Barreja imatges cristianes i el Zodiac als seus frescos. Les parets tenen dos metres d'amplada per amagar galeries i sales defensives. Hi ha enterrats reis i nobles de Geòrgia, però per preservar les restes del saqueig, els ossos estan en diferents llocs que les làpides.
Es conserven cultes i tradicions paganes. A més del Zodiac, els fidels fan un ritual d'abraçar i fer petons a les pedres de l'església. També antics rituals shamànics, com els llaços fets a les branques dels arbres. Potser versions més modernes són les de les parelles posant candaus als ponts sobre els rius.
A l'Est hi ha dues grans famílies d'esglésies. Les de ritus ortodox, que inclouen Rússia, Ucraïna, Grècia i Geòrgia. I les de ritus Oriental, que inclouen als coptes d'Egipte, Etiòpia, Armènia o l'esglèsia Siria de la India. Dins de cada grup, cada església nacional té el seu cap, que és igual en jerarquia al cap de les esglésies d'altres països. Les diferències tenen que veure amb els primers concilis de la cristiandat, i amb la seva oposició al bisbe de Roma, que era un més, fins que un dia va dir que manava més que tots.
Això vol dir que el turisme religiós de Rússia i Ucraïna participa dels ritus a Geòrgia, però no a Armènia. El turisme religiós és important, i també ho era el de esquí o platja. Turisme europeu quasi no n'hem vist i Geòrgia no té una diàspora tan gran i tan rica com Armènia. En canvi hem trobat molts polonesos. Una companyia Low Cost hongaresa ha inaugurat un vol des de Varsòvia fins a Kutaisi, la segona ciutat de Geòrgia, per 50$. Coses de la nova geografia.
Darrer dia a Tbilisi i visita amb la Madona al Museu Nacional de Geòrgia. Com tots els museus, aquest té artefactes del Paleolític fins a l'edat del Ferro. La diferència és que en aquest museu tot és alguns milers d'anys més antic. Aquesta terra ha estat habitada i ha sigut terra de pas des de fa molts anys.
A Dmanisi, al Sud, excavant en runes medievals, s'han trobat els fòssils més antics fora d'Àfrica del gènere Homo, 1.7 milions d'anys. També els Sàpiens més antics fora d'Àfrica, d'uns 200.000 anys. Per fer més inquietants les troballes, es va trobar una mandíbula de Sàpiens que havia perdut totes les dents per alguna malaltia però va morir anys més tard. Vol dir que el grup es va ocupar d'ell o ella, donant-li el menjar mastegat. Es la primera forma de "Solidaritat sapiens" de la que hi ha notícia. Fora del museu hi ha un graffiti de dos homínids fent un selfie.
Els grecs deien Iberia a la terra que estava als límits del seu món conegut. L'actual Geòrgia era Iveria per l'Est, com la península d'Ibèria ho era per l'Oest. Potser també ho era Irlanda, a qui deien Hibernia.
Al museu hi ha una fabulosa col·lecció de peces d'or. És la terra del mite de Jasón. Hi ha joies del any 3.000 AC fins a objectes religiosos cristians. La darrera part és el Museu de l'ocupació Soviètica, recull de materials de la època, sempre amb una certa ambigüitat. Els dos grans repressors de l'època a la URSS, Stalin i Beria, eren georgians.
Darrers moments per passejar pel Vell Tbilisi, una delícia de dia i de nit. Queden coses per fer. Pujar alguna de les muntanyes del Caucas per exemple. De moment, els primers que hi tornaran seran molts dels joves sords de Barcelona.