Peshawar, Islamabad. Dones del Pakistan.

Sortida del col.legi al vell Peshawar. Ens mirem entre somriures i preguntes.

Caiguda de la tarda, caminant entre mercats, cementiris islàmics, clavegueres obertes, àguiles que baixen del cel per capturar una rata, nens que toquen el cel amb estels, motos i molta gent pels vells carrers de Rawalpindi. Seguim viatge a Peshawar.

Burques i vestits de festa a un dels basars de Peshawar.

Peshawar és la capital del Khyber Pakhtunkhwa, Khyber i terra dels pastuns, KPK per fer-ho més curt. Una regió que toca Afganistan, Cachemira i tanca les valls de l'Hindu Kush.Per aquí van entrar cultures perses, gregues, budistes i mughals. Des d'aquí també els USA van llançar les campanyes per desestabilitzar a la URSS a l'Afganistan, utilitzant grups tribals i voluntaris àrabs, i creant així el modern terrorisme islàmic internacional.

Museu de Peshawar. Els carrers també estan plens d’armes.

Peshawar ha sigut tot això i molt més. Arribem inquiets per l'atemptat a la mesquita de l'escola de policia, amb desenes de morts, però descobrim una ciutat i uns mercats vibrants.

Destaca el de pedres semiprecioses que vénen d'Àsia Central, es treballen a centenars de tallers artesanals i s'exporten a tot el món.

Artesà pulint pedres d'Àsia Central per a tot el món.

Infinites converses sobre el bé i el mal i constants invitacions. Si haguessin acceptat la meitat, moriríem d'una sobredosi de té.

Burques que es porten baixades o aixecades segons convingui.

Noies metgesses, joves informàtics, burques i vels que es pugen o baixen segons convingui. Somriures al dir que som d'Espanya-Barcelona, que ens agrada Pakistan i que no entenem el criquet. 

Basar de Peshawar. Dupates, de totes els dissenys i colors.

Al cor de qualsevol dels basars, a un restaurant que no ha canviat des dels temps colonials de Kipling i a on mengem per un dòlar, ens avisen que al té ens conviden uns nois que somriuen des d'un altre taula.

La vida segueix en mig de notícies difícils. El pas del Khyber, a pocs quilòmetres i porta de l'Afganistan, ha estat tancat uns dies per atemptat.

Basar de teixits. Cada zona te les seves especialitats.

El Balutxistan concentra ara els atemptats de misteriosos grups, a un territori a on s'ajunten separatisme, geopolítica i interessos foscos.

El museu de Peshawar recull troballes budistes properes.  Als anys 70 molts joves peregrínaven a Kathmandu o Goa en busos per rutes avui prohibides.

Siddartha al museu de Peshawar. Un jove que volia veure darrera dels murs del seu palau.

Sidartha era una de les nostres lectures. El jove príncep que surt dels murs del seu palau i descobreix un món més dur, està molt representat al Museu de Peshawar.

Frontier Post, el diari local, diu que s'imprimeix a Peshawar, Islamabad, Washington i  te pàgina d'Afganistan.

Conxita a la mesquita del vell Peshawar amb restes d'una explosió anterior al pati, ara sense problemes.

Dos dies a Peshawar i tornem a Pindi en un bus que s'espatlla al mig de la ruta i ens fa esperar substitució una hora. Temps per xerrar amb Amira, una metge internista en la mateixa ruta.

Al 1900 ja hi havia problemes de tràfic al Khyber Pass.

Fins a l'hotel, decidim anar en MetroBus pel tràfic, però en hora punta, a les 8 de la tarda, va ple i com només entren tants com surten, hem d'esperar cinc combois. Anar tan apretats dona per converses i preguntes encara més properes.

El MetroBus, present a la majoria de ciutats, ha sigut la única millora en un transport cada cop més impossible. El van construir empreses turques fa 7 anys en una època de inversions xineses.

Aurat March, marcha de les dones. La marcha de les progres.

Dia internacional de la Dona. Un tema que fa pensar al Pakistan. La Conxita ho ha explicat molt bé a Facebook, amb el seu permís, ho reprodueixo. També aprofito algunes de les excel·lents fotos que ha fet als basars del vell Peshawar.

“ 8 de març al Pakistan. 

La Nafisa te 26 anys i és metgessa resident a Lahore. Contenta de parlar amb una col.lega estrangera m’acompanya amb el seu entusiasme durant tot el viatge a Rawalpindi. Té un pare obert que l’ha educada com els seus germans i una mare que la recolza. Els dos germans són conservadors i la tanquen a la seva habitació quan venen amics. Però ella amb els seus embolics amb els nois i el seu gust per la feina, no s’acovardeix. 

La Iffat té un parell d’anys més, un bon anglès, un marit i set criatures. Només me’n deia tres, no comptava les 4 filles. Em regala un braçalet a canvi de set gelats.

La Rabia va sola a l'autobús i amb 16 anys i un anglès excel·lent és feliç a Peshawar per la gran llibertat que hi viu. És afgana i va arribar amb la família fa un any fugint de la fugida dels americans de Kabul. 

Tot va començar a anar endarrera els anys 80 amb el dictador fonamentalista Zia Ul Haq, i va empitjorar després de l’11S amb els americans continuant la guerra a l’Afganistan i la influència saudí als governs.. El resultat és que als carrers del Pakistan quasi no hi ha dones. No n’hi ha als  carrers peró tampoc als mercats, no compren ni venen. No condueixen, les transporten, sovint en grup. Molt poques treballen fora de casa i si ho fan és en centres comercials. Només un terç de les metges exerceixen. Si surten és en familia i amb moltes criatures, S’en diu “purdah”, la pràctica religiosa de segregació i ocultació de les dones. Però tot té matisos:

A Karachi impacta. 

A Lahore i Islamabad hi ha més de tot i més gent rica. Moltes porten la dupatha, el preciós xal de colors, a les espatlles lluint cabellera.

A Peshawar, prop de la frontera afgana, has de deixar els prejudicis a l’hotel. Hi ha moltes dones al carrer, sempre amb abaies i burques, sovint com a protecció. Però per poc que parlis i t’hi fixis de seguida veus una ciutat no tan conservadora com sembla, lloc de pas de cultures, amb herències gregues, perses i budistes i menys nacionalista. A Peshawar, com als seus immensos  bazars, hi ha de tot encara que estigui amagat. 

Hi ha grups feministes molt actius i poc visibles que organitzen l’Aurat March el 8 de març per lluitar contra les lleis més discriminadores. Tenen molta feina les dones al Pakistan, però hi ha hagut pioneres, hi ha  joves que les segueixen en aquests temps difícils i nenes descarades que volen estudiar molt. 

Feliç 8 de març amigues! I fem cas a les nostres filles amb les seves lluites que el futur és d’elles”

La marxa de les dones del partit islamista. Demanen compliment del que està a la sharia protegint a la dona i no es compleix.

Tot el dia anant amb un taxista local a l'estació d’Himalaya Exprés, l'autobús que va a Chitral, un viatge de tota la nit que fins fa poc estava vetat a estrangers perquè la seva proximitat a l'Afganistan el feia perillós.

El caos circulatori, amb carrers tallats per accident o obres, és gran i com el taxista no ho coneix, toca copilotar amb l'ajut de Google Maps.

Taxila, ruïnes d’una capital entre imperis del primer mil·lenni.

També visitem Taxila, capital de regnes que es van succeir dels perses als hindús budistes, amb forta presència grega. Com sempre, una mica de turisme intern i nosaltres representant a la resta del món.

Monestir budista a Taxila, Buda va omplir un buit entre Zoroastro i Allah.

Margallas són les colines que s'aixequen al final de la quadrícula d’Islamabad.

Són el primer plegament que segueix fins al Karakorum. Són també el pulmó de la capital i el destí dels caminadors. Hi ha una sèrie de trails ben senyalitzats que arriben a més de 1.000m. Pugem el 5 i baixem el 3, en una llarga caminada per terreny rocós.

Excursionista guiri a Margallas, les primeres muntanyes des de la plana del Indus.

També moltes converses. El sri-lanqués que viu del sou de la seva dona diplomàtica. La parella holandesa-pakistani que viu a Suècia. Molts "Salam Aleikum" i molts "Hello".

Dos estudiants de Karachi, Hassan, que serà enginyer elèctric, i Hussein que dubte entre les dos carreres que fa. Enginyer de software o Literatura àrab.

Margalla, pulmò de Islamabad i espai de caminades i converses.

S’estan a Islamabad a casa d'un germà informàtic i tenen clar que aquest és l'únic sector competitiu per Pakistan. A Hussain li agrada la poesia i ens parla de Al Andalús, de Maimònides, els Omeya de Còrdova, almoràvits i almohades. Gran conversa en un camí de muntanya.

El MetroBus torna a estar tallat per un partit de criquet. Fa anys uns terroristes van matar a membres de l'equip de Sri Lanka. Ara el govern fa l'impossible per cuidar la imatge pel poc turisme i blindar la seguretat de les competicions és un objectiu.

Nivells de transport a Peshawar. A dalt el MetroBus.

Nasrina aconsegueix un taxi amb Kareem, una App local i el compartim. Una jove arquitecta recent graduada a una universitat turca. Comença amb les seves bones idees sobre planificació urbana i com fer arquitectura al Pakistan, seguim amb les disfuncions del sistema econòmic internacional i com hi perden països com el seu. Després el maltracte a Turquia als refugiats siris però també als treballadors pakistanesos, i per fi el menyspreu que donen aquí als refugiats afgans.

Basar, riera claveguera i escola. Carrer de Peshawar.

Una noia molt jove amb informació i opinions claríssimes. El nostre taxi avança lentament amb l'embús. Ella segueix amb el problema de tenir la religió com a identificador de la nació, especialment quan el país té moltes varietats de l'Islam.

El taxista, que parla bon anglès, va donant la raó amb el cap a la majoria dels comentaris, mentre evita motos i mira Google Maps.

Una esperança sentir parlar una noia tan potent del patriarcat com element central d'una difícil convivència. Seguirem en contacte.

Carreró de basar de Peshawar.

La Conxita agafa un vol nocturn a Barcelona i jo un bus nocturn a Chitral. Acaba la primera part d'un gran i sorprenent viatge, intentant veure el món amb els ulls dels que el veuen des de l’altre cantó dels murs.

Lahore a Rawalpindi. Un de molts Punjab.

Hem anat al Pakistan a fotografiar camions.

700 km de Sukur a Lahore en bus. De Sukur surt la ruta cap a Quetta, al Balutxistan, i Kandahar, a l'Afghanistan, per això el nord del Sindh es considera una regió de risc.

El vestit de festa o de boda, guanya per golejada als basar.

Entrem al cor del Punjab, la regió dels cinc rius, què és el que vol dir el seu nom. Tots els rius són afluents de l'Indus i converteixen a la regió en la més rica del Pakistan. És també una regió compartida amb la Índia i la seva Partició, quan la Independència, amb milions de musulmans emigrant a l'oest, milions d'hindús i sikhs cap a l'est i molts morint en les revoltes, encara marca la identitat dels dos països.

Educant amb el debat a la porta de la mesquita.

Moltes hores de bus donen per converses i en Tim, fill de paki i anglesa, m'explica que ha viscut a Dubai, ara a Karachi i que és soci d'una empresa que desenvolupa per tercers software amb tecnologia Microsoft. Diu que programar al Pakistán costa 40% menys que a la Índia, però falta la empatia amb els clients.

Catxemira, musulmana i ocupada per la Índia contra resolucions de la ONU, es el gran tema al Pakistan.

La Fàtima venia de veure la germana a Sukur i tenia els fills a Londres, Dubai e Islamabad.

Ja a Lahore, el taxista és un altre fan de Imran Khan, com polític i esportista.

Després una de freda i una de calenta. Em diu que m'hi assemblo amb la meva roba pakistani. Imran era un gran esportista amb fama de playboy. Després diu que el campió i ex-president sembla més jove que jo. Te 71 anys.

Imran Kahn, campió de cricket, ex-president i víctima de Lawfare

Al restaurant veí hi ha una celebració familiar i la Conxita és compara amb els models de totes les pakis, per acabar conversant amb la única estrangera del gran saló i la única sense vel, una noia afgana.

Lahore Fort i turisme paquistaní.

L'estació de tren més propera és Lahore Cantonment, està en un barri militar i exclusiu que era el dels anglesos. Hi anem caminant i un control militar que protegeix a les elits, ens demana tots els papers, no entenen que som ni què fem allà. Aclarit l'embolic anem a l'Estació Central i comprem dos bitllets per Islamabad. Entreguem tots els documents i rebem un bitllet per la sra. Barcelona i un pel sr. Alfonsa, espero que ens serveixin.

Bitllets de la Sra. Barcelona i el Sr. Alfonsa

Lahore no va ser capital mughal o anglesa, però és una ciutat de 11 milions d'habitants amb els monuments més importants del país. Passejar per la ciutat emmurallada és fascinant. Cada barri té les seves especialitats i pots trobar una esquilada d'ovelles o l'exposició de tot tipus de ferros, bigues i tuberies, noves o reciclades en carrers insuficients pel seu pas.

Lloc de culte per les dones i espai canalla

Fabuloses mesquites com la de Akbar Khan en les que refresca caminar descalç sobre el terra de marbre. També carrers en què cal anar amb compte amb la claveguera a l'aire lliure.

Lahore Fort és la joia de les visites. Hi trobem els segon grup de turistes estrangers entre molts locals.

Xapes i tuberies metàl·liques al Old Lahore.

A l'área de la mesquita reservada a les dones, la Conxita fa amistat amb una noia i els seus set fills petits. En sortir convida a gelats a tots els nens. 

No s’ha de donar als nens el que demanan excepte si els set fills de la teva amiga volen gelats.

Un altre joia és la tomba de Jehangir, el quart emperador mughal. La va a construir el seu successor Shah Jahan, el mateix que va fer el Taj Mahal en morír la seva dona.

Viatge en Metrobus, dos carrils centrals tancats en un carrer que travessa la ciutat, exclusius pel bus.

L'agafem a la primera estació i tenim sort. A la segona ja va ple i entren els que surten. La Conxita va al mig vagó només per dones, que es respecta sense que calgui vigilància.

Caminar fins al hotel i viajar en tuktuk a un carrer de menjars populars es evidència del doble problema de superpoblació i motorització.

Elegància masculina al basar de Anakali

L'acera, quan hi és, està ocupada per vehicles aparcats, cuines o tallers. Cal caminar a tocar de vehicles que fa 30 anys ja no complien les normes de contaminació. Crec que tornarem a les mascaretes perquè fan més por les micropartícules que la inseguretat que no veiem.

Lahore és la segona ciutat més contaminada del món segons la Wikipedia. Delhi es la primera, està a prop i adelanta en les possibles causes. És més gran i més rica. Les grans ciutats del sud d'Àsia lideren aquesta mortífera llista. Les ciutats xineses ja quasi no hi són, potser perquè tenen una autoritat que pot imposar mesures del bé comú però que afecten alguns interessos particulars, com el clavegueram, escombraries, tràfic o ús del carrer. Sembla que el que anomenem democràcia, als països indostànics no ho aconsegueix.

Sense limitacions pels vehicles, passejar pels mercats del Vell Lahore o els carrers de la ciutat musulmana és una aventura.

Cada carrer de Lahore te la seva especialitat en contaminació.

Amb un ull cal mirar la moto que ve i el forat que s'obra a terra. Amb l'altre ull cal mirar els productes en oferta i els decrèpits edificis que van ser luxosos.

El nostre barri de Gulberg, hi ha una de les poques llibreries de la gran ciutat. A molt bon preu comprem una guia del Karakorum i HinduKush, la història d'un emigrant a Malasia i la d'una nena casada a un poble de la muntanya. També una novela d'espies feta pel jefe dels espies locals. Potser explicarà qui va crear els talibans, com els USA van localitzar Bin Laden i perquè tants diners occidentals per lluitar contra la Unió Soviètica a Afganistan i després contra els talibans, van acabar en pisos de luxe a Dubai.

Aguerrits soldats pakis aterroritzant a soldats indis.

Al capvespre una de les escenografies més esperpèntiques que he vist. La frontera de Waghan, amb la Índia, està a 30 km i molt a prop de Amritsar, capital del Punjab indi i ciutat sagrada dels sikhs.

Cada tarda multituts de cada país es concentren en dos amfiteatres, a cada cantó de la frontera, per veure el tancament de la barrera i la baixada de banderes. Soldats de cada exèrcit fan desfilades cómico marcials entre crits patriòtics i banderes dels seus.

Al acabar es donen la mà i tothom se'n va a sopar. En els crits sempre guanyen els indis perquè són més.

Tancament de la frontera i baixada de bandera a Wagah.

El nostre sopar és el terrat d'una atrabiliària i noble casa amb meravelloses vistes a la posta de sol al Lahore Fort. Brindem amb aigua perquè des de que el viatge ha començat en lloc hem trobat alcohol. Pot ser n'hi ha als hotels de luxe però no hi hem anat. Són cars, es a on hi ha atemptats i una cervesa pot esperar.

Lahore Fort al vespre.

Temps d'anar al Lahore Museum i passejar el Mall, que va ser l'eix comercial de la ciutat colonial. El museu és interessant i està concorregut. Destaquen les mostres de la cultura de les tribus de muntanya, l'art de l'època Gandara que barreja influències budistes i helèniques, i les fotos del moviment per la independència.

Buda dejunant. Fusió d’estils budistes i grecs a Gandara.

El dia segueix amb trajectes en tuk-tuk fins a l'Estació Central de Lahore, una joia de l'arquitectura colonial. Els eficients serveis d'un "coolie" que ens porta les motxilles, ens ajuden a navegar el caos de gent i trens antics.

Gandhi i Ali Jinah quan semblava possible evitar les morts de la Partició.

Som un imant per tots els pakis que parlen anglès i ens fem amics de dos noies i un noi. Ell és dissenyador de robes que es fabriquen a Karachi amb marques falses. Una noia és metge oftalmòloga molt jove i ens explica llargament les seves inquietuts. Molt interessant poder veure el món des dels murs en que viu i els ulls d'una noia inquieta i curiosa que podria ser la nostra filla.

Espècies, el cor dels mercats islàmics.

Ja de nit El tren arriba a Rawalpindi una ciutat antiga, bessona de la moderna capital Islamabad.

Els tres diaris pakistanís en anglès, Dawn, The Nation i Express Tribune, coincideixen força en informacions i diagnòstic.

La rupia està en caiguda lliure amb una inflació del 40%. Pendent de negociar amb el FMI i aguantant amb un préstec de la Xina.

Ha arribat al port de Gwadar, construït per la Xina, el primer vaixell de blat rus amb 50.000 tones, en venen vuit més. Pakistán era exportador d'aliments, però la crisi climàtica, la catàstrofe del montsó de l'any passat i el creixement de població l'han fet importador i vulnerable.

Pakistán e Iran concreten el projecte de construir un gasoducte entre els dos països.

Els mercats de "Pindi" hi ha de tot. Guanyen dátiles, fruits secs i vestits de núvia, però també armes i recanvis per motos.

MetroBus, carrils elevats exclusius pel bus, excepte si hi ha partit de cricket.

El MetroBus és una carretera elevada amb estacions modernes, per la que només circulen busos de passatgers. Per la tarda ens quedem penjats perquè està tancat durant dues hores per deixar passar el bus dels jugadors d'un important partit de criquet.

El colapse de tràfic és monumental però tothom ho porta bé perquè ho veu com una causa justa.

Xiringuito de venda d’armes al mercat de Rawalpindi.

Islamabad és una ciutat que es va construir per substituir a Rawalpindi com capital.

Les dimensions són excessives, amb enormes illes de quilòmetres de cantó, que ja han generat espais de barraquisme i dubtoses promocions de luxe.

La vida d'un diumenge és concentra en la perifèria dels barris de barraques, els espais en què es juga al cricket i algun modern centre comercial.

De vuit pelis que s'hi projecten, dos són americanes. Com les pelicules índies estan prohibides, el seu espai l'han ocupat les turques i iranís.

Cine turc que vol mediar en el conflicte entre Índia i Pakistan.

La meva favorita és una producció turca en que un soldat paqui i una noia índia és mirem carinyosos.

El capvespre al parc és una successió d'interessants converses amb grups de nois o noies que ens pregunten de tot.

Cap mal rotllo en el que va de viatge i moltes persones que ens donen les gràcies per venir i per parlar bé d'ells i la seva terra.

Postres de sol i converses amigables. Gràcies per venir.

Demà seguim ruta en bus a Peshawar, la porta del Khyber Pass i l'Afganistan.

És la "Grand Trunk Road", nom que van donar els anglesos a la ruta que des de fa més de 2.000 anys, va de Kabul a la frontera de Myanmar, recorrent les valls dels grans rius indostànics.

Islamabad prohibeix els tuktuk però agraeix la decoració dels cotxes.

El CAP de la Conxita al Poble Sec, cobreix 24.000 persones i atén uns 1.500 pakistanesos entre més de 100 nacionalitats.

El diari avui diu que el món ha passat en els darrers 30 anys, de 6 murs entre països a 74. Els països rics volem protegir el nostre jardí de les selves exteriors, pero no podríem viure sense la feina dels emigrants. En Babar ens parla orgullós del seu cosí que neteja vidres a un lloc que es diu VitòriaGasteiz.

Pakistan de Sud a Nord. Karachi i Mohenjo-Daro.

Mar aràbic, platja Clinton, Karachi

Divendres 24 febrer. Comença el viatge a Pakistan que va suspendre el Covit. Vol a Karachi amb Pegasus, low cost turca que surt de la T2 i l'aeroport vell d'Istanbul. Karachi és una de les ciutats més gran del món. En 70 anys des de la partició entre Índia i Pakistan ha passat de 500.000 a 20 milions d'habitants. Això vol dir més de 500 immigrants diaris durant 70 anys, un record.

Pakis i Conxita caminant el mar a Karachi.

Fa pocs anys Karachi era molt violenta pels conflictes entre tribus i castes, una mena de Chicago situat al feudalisme. Ara la gran empresa és el port, que entre altres dona sortida al comerç d'Afganistan, molts anys d’exportació d’heroina i importació d'armes.

Mohamed Alí Jinah va ser el pare de la partició per separar hindús i musulmans i els anglesos ho van estimular amb la seva política de gestionar dividint. Ali Jinah era molt britànic. Fumava, bevia, era poc religiós i creia que el pas del temps superaria els conflictes de religions entre pakistanís. Per desgràcia va morir d'hora. Altres personatges van marcar la història del país. Mohammad Assad, nascut Leopold Weiss, un jueu austríac reconvertit en musulman integrista. La tràgica dinastia de presidents Butho, Zulfickar, pare, i Benazir, filla. El dictador Zia Ul Haq, que col.laborant amb la CIA va crear el terrorisme integrista modern. El popular president Imran Khan, capità de la selecció de criquet que va guanyar el campionat del món.

Pakistan. 240 milions i creixent.

Un primer dia per passejar la ciutat i la platja de Clifton sobre el Mar Arabic amb molta gent. Aconseguir una SIM telefònica en mig de la burocracia del país i canviar moneda amb una inflació que supera el 40%.

Una habitació a un hotel amb clientela de classe mitja pakistani, que potser ha vingut a veure les finals de la PSL, la competició de criquet, costa 30 €. Un sopar entre 70 cèntims i 4 euros.

Els centres comercials són objecte d'atentats en ciutats problemàtiques. Un de Karachi té una botiga de Beretta, fabricant d'armament amb secció de caçadors i secció d'armes d'assalt.

Carrer de les motos a Karachi. Eix no peatonal.

El tràfic és caòtic per mala organització però n'hi ha poc. Teletreball a Karachi vol dir cabres al carrer i una máquina de cosir a casa.

Poques dones al carrer, més amb nens o senyores grans. Totes les combinaciones de mascareta i vel.

Comprem Shalwar Kamizz per anar vestits com tothom. Les dos peces m'han costat 8€. 

Shalwar Kamizz que va costar 8€.

Diumenge al matí aprofitant el poc tràfic, cada carrer és un camp de cricket. 

Museu Nacional de Pakistan. Ben explicat amb tot el que no van robar els anglesos i el que s'ha trobat quan ja no hi eren. 

Pedres del Paleolític molt antigues, perquè les rutes de migració marxaven de l'Àfrica per la costa seguint latituds càlides fins a Austràlia, passant pel Delta del Indo.

Després les civilitzacions del Indo, de les més antigues del món i contemporànies d'Egipte i Sumèria. 

Kong Priest i ballarines. Símbols de Mohenjo-Daro

Invasors de tot arreu. A una vall fèrtil, l'atacaven els veïns de les mesetes àrides (a l'Indo com al Guadalquivir). Fins al budisme que venia de la Índia i Tibet. Per fi l'islam amb una llista impressionant de científics. Entre Grècia i el Renaixement, tota la sabiduria va venir de Xina o l'Islam.

L'estació central de Karachi està en estat lamentable, un únic tren cap al nord i en horari que no ens convé. La propera etapa a Sukkur haurà de ser en autobús. Els trens britànics han envellit I mentre els xinesos modernitzen la xarxa, la coreana Daewoo gestiona els autobusos que ara també son xinesos.

Per camions i busos tot l'any és Carnaval.

Pakistan es va crear el final de la Segona Guerra mundial, el néixer un ordre mundial nou que ara s'està esquerdant. Amb 240 milions, és el cinquè país del món en població i bona part del seu territori és desert o muntanya. 

No hi caben i molts volen emigrar. TRT, la tele internacional turca en anglès, en una època en què la lluita pel relat és fonamental, informa que 60 morts avui a les platges de Calabria, eren de Pakistan, Afganistan e Iran, i navegaven cap al somni Europeu.

Carril només per burros, Camions, tuktuk i motos.

DAWN, l'influent diari en anglès del país, anuncia en primera pàgina una promoció de pisos de luxe que qualifiquen per la vigent amnistia fiscal. El bitllet de 100$ es canvia a 259 Rupies. El de 20 $ a 220. Els bitllets grans s’amaguen millor. Problemes globals que reforcen encara més la desigualtat.

Els tractors també es decoren.

Bus de Karachi a Sukkur, 400km. Els ravals de Karachi s'estenen fins a tenir 20 milions de persones. S'han fet dos línies de bus per travessar la ciutat per carrils exclusius emmurallats. Però els sense sostre i les barraques veïnes han fet forats per accedir. Ahir un nen que creuava va causar un accident.

El problema d'aquestes megalòpolis és el clavegueram i residus. S'acumulen als solars i desaigüen pels carrers. El límit d'una ciutat és la digestió de la seva porqueria. Als pobles serveix per abonar camps.

La carretera de sud a nord, la columna vertebral del país junt amb el riu Indus, són dos cintes asfaltades que dificulten accidents en direccions contràries. Però no impedeixen la coexistència de burros, motos, tractors, busos i molts camions.

Camions aparcats en un concurs de decoració.

Els camions semblen de Carnestoltes de tant decorats. No tenen imatges com a la Índia, perquè l'islam no ho promou, però ho compensen amb colors i motius. Un caos funcional.

Sukkur, una ciutat al cantó del riu és el lloc més proper que tenim per visitar les ruines de Mohenho Daro. L'hotel és xinès i som els primers que hi van per turisme.

Sembla que ens afecta un toque de queda que no permet sortir a partir de les 5 de la tarda sense escolta armada. Pot ser és només per xinesos que treballen, però no ho aclarim. Ho normalitzem pensant que hi ha 400 ciutats USA amb diferents graus de toc de queda nocturn per joves.

Una ciutat molt antiga feta amb rajoles.

Les ruïnes de Mohenjo Daro estan a 100 km de Sukur i en  Bakhtir ens recull amb el seu taxi. Anem al cantó oest del riu i la majoria de la ruta és fora de la gran carretera.

A Sukur hi ha una gran presó i un gran embassament. Això garanteix abundància de policies i d'aigua.

Escolta policial amb tres persones i relleus.

La part regada amb l'ajuda dels canals és enorme, molt més gran que la vall del Nil. Ajuda que el Monsó i les geleres de l'Himalaya aporten molta aigua i aquests fenòmens no hi són al Nil.

Mohenjo Daro jugar a la Champions de l'arqueologia, és contemporània de les piràmides egípcies i dels zigurats sumeris, però ara no hi ha turisme. 

Els visitants de la setmana a ruïnes úniques.

Avui hem sigut els únics, 5 mil anys història per nosaltres sols. Ahir un grup d'estudiants pakistanesos i la setmana passada un investigador alemany.

Jocs d’argila amb més de 4000 anys.

Por i altres causes. Al 2013 pakis terroristes van assassinar 11 muntanyencs al camp base del Nanga Parbat. Al 1997 terroristes egipcis van assassinar 62 turistes a un temple de Luxor.

Només erem dos, però hem tingut escolta armada tota la ruta fins les runes. A cada poble relleu d’un vehicle destartalat amb tres policies, fins a sis relleus!

Conxita i un dels nostres escoltes.

Algunes esperes i molts "Salam Aleikum" han fet lent i entretingut el viatge.

Pakistan ha viscut molts anys de subvencions d’aliats com USA o Aràbia Saudita per exèrcit i policia i això crea adicció. És el risc per paisos que reben molts diners per militaritzar les seves fronteres o per fer la guerra amb un veí. Al final manen els que reben aquests diners, els gasten malament i no hi ha per les coses necessàries.

Estopa al centre de MD tal com surt als bitllets de 20 rp..

Aquesta part de la vall de l'Indus és el feu de la família Bhutto, una saga local similar als Kennedy. Benazir va aprofitar per fer-hi escoles i edificis públics que ara porten el seu nom.

Molta gent a la vall però molt poques dones i alguna amb burka. Els únics edificis de construcció moderna són gasolineres, mesquites i torres de telefonia mòbil.

Primeres burca en zona rural propera al Beluchistan.

Mohenjo Daro l'any 2500 aC potser tenía 30.000 habitants. Els transports i regadius potser funcionaven com ara. Les comunicacions han millorat, les dones segurament no. 

La policia de Sukkur ha trucat a l'hotel per confirmar quan marxem, tenen ganes de descansar sense haver de "protegir-nos".

No hi ha lliteres lliures al tren a Lahore i surt a mitja nit. Repetirem viatge en bus deixant el Sindh rural pel dinàmic Punjab.

Campaña per protegir MD de l’erosió per pluja al desenterrar.