Nigèria. Per l’interior del país yoruba. Abeokuta i Oshogbo.

 

Senyores sortint de la ceremònia al bosc sagrat de Osun. No podia entrar però cantaven molt bé.

Ojota Car Park, a la sortida de Lagos, és un descampat amb minibusos que van en totes direccions. Fins Abeokuta he d’esperar una hora a que s’ompli. El vehicle compartit em deixa lluny del centre però hi ha moltes “okada”, nois amb moto que et porten per alguns centenars de Naira, que equivalen a cèntims de euro.

Els blancs us heu quedat la terra i nosaltres la Biblia

És diumenge i part del tràfic és per les Megaesglèsies. Totes són evangelistes, de noms impressionants i destacant al pastor, profeta o apòstol que la gestiona. Un país amb 500 idiomes vol dir 500 tribus, que a la ciutat és dilueixen. L’església les sustitueix, és una societat de socors mutus, perquè l’Estat és poc més que l'exèrcit.

L’amenaça més clara del carrer es sol i calor.

Ja va dir Desmond Tutu, bisbe sudafricà i Nobel de la Pau. "Teniem la terra i van venir els blancs amb la Biblia. Ens van dir. Tanquem els ulls i preguem. Quan vam obrir els ulls, nosaltres teniem la Biblia i ells tenien la terra".

Ceremònia de vudú al Bosc Sagrat de Osun

Al sur de Nigèria, la única TV internacional és CNN. No si si el nord musulmà poden veure Al Jazeera. Els evangelismes d’origen USA són el gran suport de la dreta nord-americana i israeliana, això explica la poca presència del drama palestí a Nigèria.

Modernitat i tradició al carrer de Abeokuta

Més al nord, al Sahel, l’Islam ofereix cohesió social, però en temps de transició difícil. Tots els cops d’Estat al Sahel els darrers anys tenen un lligam amb l’Islam i fort recolzament social. Sembla que volen provar altres solucions a la decadència viscuda, especialment als països francòfons.

Occident volia que Nigèria liderés una  intervenció al Níger per restablir els interessos de França, però els ulemes del nord ho van desaconsellar. Estaven molt a prop del nou govern.

Cases d’indianos. Antics esclaus yoruba tornats de Cuba o Brasil.

No és fàcil viatjar en solitari per Nigèria. L’anglès parlat incorpora moltes paraules i accents locals i em costa entendre’l. La vida del nigerià ha sigut dura i conflictives. A falta d’Estat protector, cal fer-se respectar. En lloc de buscar empatia amb un somriure, es dona una apariència de duresa que és el model que projecten les sèries i pel·lícules.

Abeokuta vista des de les Olumo Rocks

30 novembre. Abeokuta és un lloc interessant, als carrers polsosos del centre, hi ha mansions degradades que van construir esclaus yoruba retornats de Cuba o Brasil. Indianos.

Wole Soyinka, el Nobel de literatura nigerià, era de Abeokuta. A la novel·la “Ake”, descriu la seva infància a la Nigèria britànica de la segona Guerra mundial, en l’espai tancat d’una parròquia anglicana.

Grimpada final a les Olumo Rocks

Però l’atractiu de Abeokuta, són les Olumo Rocks, unes formacions granítiques amb temples de vudú i espais de sacrificis. Hi pujo per unes ajudes metàl·liques, a 33° d’humitat equatorial i amb febre.

Aquests primers dies de viatge he estat entre 37° i 39°, lentament milloro i la temperatura refresca perquè el cel s’ha obert i plou. Simplificaré els darrers dies a Nigèria per què no em vaig creure que a Calabar m’arreglarien el visat a Camerún.

Via ferrata nigeriana

Els grups de viatgers terrestres per Àfrica, informen de noves fronteres que no deixen passar els que necessiten visat, encara que ja el tinguin pagat. La última Camerun i Gabon. Dos dinosaures de confiança de França que no tenen clar el seu futur polític. Un vehicle podria entrar armes. No seria el primer cop d’estat de mercenaris fet d’aquesta manera. Per això limiten entrades per terra i molts visats nomès son viables als aeroports.

Turistes amb ritme que han atrapat a l’únic blanc.

Però no cal mirar tan lluny, la desastrosa i criminal política que els països rics imposen els africans que volen migrar, sempre que no siguin rics o professionals sanitaris.

Un estranger que arriba amb avió és més fàcil de controlar i em resigno a volar de Lagos a Douala per la segona part del viatge.

31 novembre. Abeokuta-Oshogbo.

Estació de tren de Ibadan. A Xina seria petita. A l’Àfrica no t’ho creus.

Viatge de contrastos en cinc transports. Okada, moto taxi, fins a l’estació per un camí que la tormenta equatorial de la nit ha deixat impossible. En BTT ho hauria tingut difícil. Fa dos anys la Xina va construir una excel·lent línia i estació però els accessos a les ciutats no eren cosa seva. Aquesta línia, Lagos-Ibadan, havia de tenir 10 trens el dia, però només en té dos perquè la companyia quasi va fer fallida l’any passat quan uns bandits amb motos i fusells, van dinamitar la línea Abuja-Kaduna, que portava 970 passatgers. Van morir 8 i en van segrestar 62. Les línies no estan electrificades i el dièsel és car. Ara només hi ha dos trajectes el dia amb un excel·lent servei.

Via i tren Lagos-Ibadan. I si Rodalies ho gestionés la Xina?

Després taxi per anar a l’esplanada plena de vehicles d’on surten alguns a Oshogbo. Tinc sort, amb mi es completa el vehicle i marxem de seguida. Assegut i apretat amb una noia vestida amb Niqab negre i guants, a la moda saudí, que només deixa veure els ulls. Parlem molt en el seu excel·lent anglès i amb els altres passatgers parla en yoruba.

Finalment un okada em porta a un hotel de 9 €, més utilitzat les nits de cap de setmana, sense wifi ni generador, però ja m’està bé.

El que queda de l’antiga linea britànica fins Oshogbo.

Oshogbo és la capital espiritual yoruba. El vudú és una religió molt sensata que venera ancestres i forces de la naturalesa. Els successius esclavistes, colonitzadors o benefactors, han afegit el seu Deu únic, però no ha costat superposar creences.

Aquesta és la Nit de Difunts i centenars de congregacions evangèliques ho canten amb ritmes de Blues i Jazz. Amb el recurs de parlar de futbol, una de moltes converses em porta a Aitana i Messi, que avui han guanyat la Pilota d’Or. Acabem amb Oshoala, la davantera del Barça femení, nigeriana i cinc vegades millor jugadora africana.

Osun Sacred Grove. Imatges simples de sacrificis vudu i elaborat art modern.

Dimecres 1 novembre. Fa un sol que a l’Equador cau vertical sense deixar espai a la ombra, però val la pena caminar els carrers polsosos perquè el carrer africà és taller, botiga i espai social. Quan no es pot més, cal agafar un okada. Així fins al Osun Sacred Grove. Un bosc màgic amb la imatge de la deesa de l’aigua Oshumo, amb forma de sirena, al mig del riu.

Imatge de Oshumo, deesa de l’aigua en forma de sirena, al mig del riu.

També hi ha a deus i temples del vudú amb taques d’ofrenes, sang i roba dels fidels. Dos espais en que les fidels molt arreglades canten i un continu d’escultures de l’austríaca Suzanne Wegner.

Es va instal·lar a Oshogbo i construir una casa-museu que no ha superat la decadència de la seva mort. Poques coses a l’Àfrica superen la necessitat de manteniment i reparació. 

Imatge indefinible per sacrificis del vudu, amb restes de sang, menjar i roba.

L’únic producte que supera el repte és el cotxe. No és llença res i tothom sap arreglar-ho. Els mercats de peces de cotxes desballestats són dels més actius a les ciutats. 

Tothom vol anar a un país ric. El motorista en plena carrera em diu que me l’em porti i li dic que no podré perquè torno en avió. La cambrera té 25 anys i no troba feina. Ara guanya l’equivalent a 20 € al mes i entre dormir i 8 € d’abonament a internet i xarxes s’ho gasta tot. Són quatre germans i els pares no poden ajudar.

Botiga i farmàcia del Bosc Sagrat. Cada herba i extracte amb les propietats.

Sóc l’únic client i la recepcionista em pregunta.

- Vols sopar? Quantes boles d’arros i quants troços de bou?  Sí, 3 i 2 - Pay cash. 

Do you want a babe?  A what?  - A woman.  No.

Aquest dia és una benedicció. La beguda d’oració #1. 40º mínim.

La publicitat és tota de grups religiosos. Fins l’alcohol ho aprofita. El meu preferit és: “Este dia es una bendición”. “La beguda d’oració número 1” Seamans Royal Schnapps”

Dijous 2 novembre. Osogbo-Lagos 225km, 5€.  Lagos-Douala 1100 km, 600€

Viatjar per Àfrica demana flexibilitat i paciència. Aniré en mini bus directe fins a Lagos, intentaré comprar un vol a Douala i començaré la segona part del viatge. Al minibus hi ha cinc files de quatre persones, en total 20, i l’equipatge com es pot. Les files tenen tres seients i el quart lloc és un tamboret per la meitat del cul. Algú m’ofereix canviar però mai accepto un privilegi per ser blanc.

Seient extra per seure de perfil la meitat del cul.

225 km que em costen 5 €, entenc que els altres passatgers, dels que m’he fet amic ràpid, han pagat el mateix. El Diesel costa la meitat que a Espanya, quan n’hi ha, un vehicle nou té més de 20 anys i els altres costos, com assegurança o impostos crec que no existeixen.

El vol a Douala és caríssim, la companyia sud-africana AirPeace vola cada dos dies. La web no funciona però la App és estupenda. 1100km costen 600€ però no tinc altre opció. Em queda un dia per recuperar-me a Lagos de la febre que he arrossegat, escriure i llegir.

Dona fent doble jornada. El nen a l’esquenA i la botiga al cap.

Vaig arribar fa vuit dies molt acollonit i ara sóc el blanc més segur al carrer i segueixo siguent l’únic.

El neguit amb Nigèria és justificat però cal entendre què passa. Avui la BBC informa que el nord-est Boko Haram ha matat 10 persones que venien d’un enterrament de 17 morts previs. Sembla que al poble no volien pagar l’impost que els exigien. Al Jazeera També ha informat de divisions entre els grups islamistes.

Oficina bancària amb futur. Pagaments, ingressos…

Es pot considerar Kafir (infidel) i per tant matar, a un musulmà que no coincideix amb tu?

Que fer si no et vol pagar?

Aquesta teologia divideix i dibuixa una ratlla fina, com ja passava amb la Màfia, els narco llatins i altres pbandits.

Es ven petroli, gas i carbó de llenya. Un Àfrica en transició.

La coincidència de la crisis climàtica i demogràfica amb la manca d’alternatives a la joventut ofereix aquestes sortides. Els primers bandolers van ser els àrabs que segrestaven negres per canviar-los per cavalls als ports del Mediterrani. Després i a l’engrós, europeus esclavitza-ven per les plantacions de sucre i cotó.

Imatges al Osun Sacred Grove

L’imperi musulmà Kanem-Bornu, centrat al llac Txad del segle VII al XV, arribava de Líbia al nord de Nigèria, Va tenir una existència similar els regnes àrabs del Marroc i la península Iberica. Amb això es pot construir una mitologia que amb ajudes religioses pugui justificar un banditisme que apareix ara com sortida vital i econòmica a molts joves.

Franco va consolidar el seu lideratge en la sublevació contra la República espanyola al monestir que recollia l’emblema del Cid a Burgos. El Cid era un altre personatge literari de la mateixa època i similar context dels regnes centreafricans de l'època. Un mercenari amb i contra regnes àrabs similars als regnes musulmans del llac Chad i nord de Nigèria. 

De forma simètrica, mites antics poden reforçar crims actuals complexes. També hi ha qui justifica l’expulsió dels palestins de la seva terra per una promesa feta fa milers d’anys d’un Deu a Abraham.

Afores de Oshogbo, una visió sempre repetida.

Retallar el viatge per terra a l’altre cantó del riu Níger, farà que no trepitgi Biafra, la terra dels Igbos. Són el tercer gran grup de Nigèria, junt als Yoruba del Sud Oest i els Hausa del Nord. La coincidència en un mateix estat de grups amb diferències i greuges, és un dels regals emmetzinats que Anglaterra va deixar en la descolonització.

L’intent de separar-se Biafra va portar a una terrible guerra que va dividir el suport dels països, va convertir els músics en força activa i va fer néixer Metges Sense Fronteres.

El Osun Sacred Grove és un espai que resisteix entre Mega Churches.

Chimamanda Ngozi Adichie, la intel·lectual nigèriano-americana més influent, ho explica en el llibre “Medio Sol Amarillo”, que llegeixo durant el viatge.

David, anglès i amic de fa anys, em recomana passar per Umuahia, el poble biafreny en que va néixer. M’hauria agradat però aquest cop no podrà ser.

Nigèria i Camerún. Ciutats joves i volcans antics.

Un altre viatge. Nigèria i Camerun. Un mes començant a Lagos i acabant a Yaoundé. Lagos és la ciutat més gran d'Àfrica, uns 16 milions de persones, al país més gran del continent, 217 milions. Nigèria és el sisè país del món i una mica menys poblat que Pakistan, el meu destí anterior.

Makoko, immens assentament a Lagos sobre l'aigua.

Totes les contradiccions d'un país pobre i ric perquè te petroli. Agrícol, urbà i ramader. Musulmà, cristià i origen dels Deus del Vudú que van viatjar al Carib en vaixells d'esclaus. 512 idiomes que els colonitzadors anglesos van encaixar en un sol país de superfície dos vegades España. La música de Fela Kuti, els llibres del Nobel Wole Soyinka, de Chinua Achebe i de Chimamanda Ngozi.

Tot viatge comença a una llibreria i amb un munt de llibres

Camerún és Àfrica en petit. Les seves regions s'assemblen als diferents paisatges d'un continent en el que neixen la meitat dels nens d'un planeta que es fa vell. El Mount Cameroon, de 4050m, és un volcà actiu i el cim més alt de l'Àfrica Occidental. Està prop del mar i de la inquietant frontera amb Nigèria. Si el conflicte amb els separatistes angloparlants de la regió m'ho permet, intentaré pujar-hi.

Nigèria, Camerun i Guinea Equatorial comparteixen fronteres i petroli al Golf de Guinea.

Aquest viatge vaig sol, però al anar amb transports locals, tindré centenars de converses. La crisi actual es pot definir de moltes maneres, però inclou l'ensorrament del vell ordre sortit de la Segona Guerra Mundial i del procés de descolonització tutelada que va començar a l’Àfrica als anys 60.

Es retiren països que van protagonitzar la colonització, i abans l'esclavisme, com França o Anglaterra. Apareixen nous protagonistes, com Xina, Rússia, Índia, Aràbia o Turquia. Els meus vols a l'angloparlant Nigèria i al francoparlant Camerun son amb Turkish Airlines per Istanbul.

Per intentar entendre què passa, cal veure el món actual amb els ulls dels que estan a l'altre cantó del mur. El mur amb que volem protegir les nostres pors. Els joves que juguen futbol i ballen ritmes afrobeat són els que arrisquen el viatge pel mar i pel desert. Milers arribant a petites illes com El Hierro o Lampedusa

No sabré que dir quan em tornin a preguntar: “Perquè els blancs podeu venir a casa nostra i nosaltres no podem anar a casa vostra

Les fustes i canyes permeten renovar i fer noves cases flotants.

Vol amb Turkish Airlines, Barcelona-Istanbul-Lagos. A Turquia celebren el centenari de la fundació de la Turquia moderna. Després de la derrota a la Guerra Mundial, Mustafa Kemal va derrotar als francesos, italians, anglesos i grecs que havien invadit Anatòlia, va abolir el Sultanat i crear una república laica. Ara Turquia torna a tenir influència en els seus antics territoris africans.

Aquí acaba la terra ferma de Makoko i comença el poble flotant.

A l’aeroport de Lagos donen millor canvi als Euros que als Dòlars. Canvio 850.000 Naira i em donen un sac ple de bitllets que es desfan. Fa uns mesos, Nigèria va retirar de la circulació els bitllets antics, per evitar falsificacions, però els nous no estaven a punt i va ser un caos. Van tornar a autoritzar els vells, que cada cop estan pitjor.

Després cal aconseguir una targeta telefònica local per poder fer reserves de taxi segures. És complicat perquè als aeroports mai està clar qui té dret d’agafar passatgers. Per la meva reserva, la indicació que sóc un blanc amb dos motxil·les petites funciona, perquè sóc l’únic. Ja a mitja nit i esgotat arribo a l’hotel. 

Top models.pintura realista.

Nigèria és el gegant d’Àfrica, un de cada quatre africans és nigerià i Lagos és la ciutat més gran del continent. Als meus viatges faig servir Wikipedia com un GPS, per decidir a quins llocs anar, però per entendre un país cal ampliar també la mirada a les pel·lícules que el descriuen. Nollywood, el cine nigerià, és segurament després de l’indi el que més pel·lícules fa i si fem una cerca a Netflix pel tema “Nigèria” trobem moltes pel·lícules que semblen de narcos colombians o mexicans.

Més pintura realista al museu d’art Nike.

Divendres 27 octubre. 

El cònsol de Camerun no em vol imprimir el visat ja pagat i aprovat. Diu que la regió fronterera és perillosa, que no es pot travessar per terra o mar i que cal anar a Duala, en avió.

Sospito que tenen espatllada la impressora per fer els visats, insisteixo que no puc volar a Duala perquè em validi el visat. Explico que estic en grups de Facebook de gent que passa per aquella frontera en camió, cotxe, moto o bici i no ho poden fer en avió.

Museu Nike. Poques bicis a Lagos però comencen.

Segons l’activitat de Boko Haram, dels separatistes angloparlants o dels pirates de la costa, el viatger tria la seva ruta. El cònsol se sent amenaçat quan dic que ho explicaré els xats de viatgers i truca al seu col·lega el cònsol de Camerun a Calabar. Li diu que cap problema, que quan arribi a Calabar demani per ell. Si me’n surto ho explicaré al grup de viatgers per Àfrica Occidental, els comentaris d’altres viatgers m’han ajudat sovint.

Felicitats en el teu aniversari, estimat dirigent.

A Nigèria es llegeix poc però es parlen moltes llengües. The Punch, el diari de més tirada, té anuncis pàgina completa felicitant l’aniversari d’alguns polítics. Els paga l’empresa que treballa amb ell. 

El desordre i la qualitat son un punt fort per l’exhibició d’art africà a la galeria Nike.

Nike és un esplèndid museu d’artistes locals, prop d’una Platja que es va tornant inquietant amb la tarda.

Platja a Lagos, Golf de Guinea.

Uber o Bolt són una alternativa practica i segura per anar i venir de llocs difícils. El conductor em parla dels pocs blancs que ha portat però per ell els blancs són indis, xinesos o russos. Dec ser el seu primer passatger comunitari.

Un caos flotant que funciona malgrat la pobresa i residus.

Dissabte, 28 octubre.

No sóc l’únic blanc a l’hotel, un holandès amb la seva jove dóna nigeriana fa consultories de centres comercials, les properes les farà a l’Uzbekistan i Tailàndia.

Makoko és el “slum”, la barriada pobre més gran de Lagos i potser de tot Àfrica. Mig milió de persones, de les que 200.000 viuen en cabanes de fusta sobre l’aigua.

Va començar fa 150 anys amb migrants pescadors de la frontera de Benin i no para de créixer. Les condicions de vida són molt precàries però algunes organitzacions intenten fer possible educació i sanitat.

Desmond Shemede amb un “Yabu” de visita. Quan aneu a Makoko, localitzeu-lo per Facebook o Instagram.

Vaig coneixer Desmond Shemede, un líder comunitari de Makoko, pel l’excel·lent blog "Los viajes de Ali”, d’una amiga amb qui vaig compartir un memorable viatge al Txad.

Quan aneu a Lagos, per Facebook podeu contactar amb el Desmond. Conèixer Makoko no deixa indiferent. A les cabanes sobre l’aigua, les piragües i palanganes flotants, hi viuen tots els nens que falten a la nostra societat rica.

Makoko des de l’escola que anima en Desmond.

Tots em criden “Yabu” que vol dir blanc i amb grans somriures xoquen les mans. A una mesquita a terra ferma encarrego per Bolt un taxi per anar per un preu mínim fins a Kalakuta. És el museu, antic local de concert i tomba de Fela Kuti, un músic i activista dels anys 80 i 90. Se’l considera el creador de l’afrobeat, amb fusió de ritmes d’Àfrica occidental, Jazz i Funky. Ritmes que van portar els esclaus d’Àfrica.

Fela Kuti, músic i activista.

Diumenge 29 octubre. Marxo de Lagos cap Abeokuta.

Lagos es un exemple de la urbanització i desigualtat de la societat moderna. Com ho son Kinshasa, Nairobi, Cairo o Johannesburg a l’Àfrica. Ciutats a les que malgrat els seus molts problemes, continuen migrant milers de persones cada dia.

Animals domèstics i urbans.

Abeokuta es la capital del món Yoruba, ho seguiré explicant.

Pedalant i caminant pels Montsecs. Estall, Ares i Rubies.

Escales de Montfalcó. Dos recorreguts recuperats com Vías Naturales.

Pedalar i caminar el Montsec és molts viatges. D'oest a est, pels Montsecs d'Estall, Ares i Rúbies. Pels congostos que obren les Nogueres, Ribagorçana i Pallaresa, i el Segre. Per les cicatrius que han deixat pantans, guerres i camins. Per pobles buits en que conviuen morts i títols de propietat. Per cims amb àligues i parapentistes, estrets amb caminadors i boscos amb ciclistes.

Murallas de Finestres. Montsec de l'Estall

Dissabte 9 setembre. 39 km. 1056 m desnivell.

Estopiñán del Castillo, a la Ribagorza de Huesca, és un bon començament. Una pista porta fins al poble abandonat de Finestres. Des de les muralles de roca s'hauria de veure l'embals de Canelles, però no hi ha aigua. Fa cent anys es va construir el pantà per electrificar la revolució industrial. Va inundar les millors terres i els habitants del poble van anar marxant i morint. Finestres pertany al municipi de Viacamp, un ajuntament amb 8 pobles dels que 6 estan buits.

Poble abandonat de Finestres. Només hi van alguns turistes valents.

El següent poble amb grans vistes, pista ciclable i molta calor, és Fet. El 1900 tenia 200 habitants però ara l'únic poblador és en Nikita, que promou una comunitat budista. Amb una bicicleta estàtica fan electricitat i des d'un altar geodèsic al cantó de les ruïnes de l'església comuniquen amb els mateixos estels i Deus que els científics de l'Observatori Astrofísic del Montsec.

Nikita i Alfons. Parlant del bé i del mal a Fer, poble abandonat.

Nikita és rus i parla un excel·lent castellà. Em dona aigua i bons consells pel dur tram que m'espera fins al proper poble de Montfalcó. La seva comunitat va ocupar un lloc desert a Gran Canària fa temps i van acabar malament amb els propietaris. Ara s'ha assegurat un contracte a 40 anys amb el propietari d'alguns edificis en ruïnes. Pobles deserts habitats per morts i títols de propietat.

Ermita i castell de Finestres. Només hi viuen els morts i les escriptures de propietat.

El camí fins al que era el pantà deixa de ser ciclable i cal portar la bici a coll. La pujada comença al "Embarcadero". Amb el pantà es va somiar amb un turisme aquàtic però ja no plou ni hi ha aigua.

Casa Batlle, a Montfalcó, el següent poble, està restaurada i funciona com acollidor alberg. Les vistes voltants, com l'ermita de Santa Quitèria són màgiques.

Imatge aèria de l'ermita de Santa Quitèria, quan encara hi havia aigua al pantà.

Diumenge 10 setembre. 75 km. 2692 m desnivell (inclou caminada a les passarel·les).

La Noguera Ribagorzana separa Catalunya d'Aragó i el Congost de Mont Rebei, al cantó català atrau molt turisme. Per sort el Ministerio de Agricultura amb el seu programa de Caminos Naturales ajuda a cosir les fronteres que la lògica autonòmica de vots i pressupostos deixaria abandonats. El Camino Natural de Montfalcó al Congost de Mont-Rebei connecta amb dos vertiginoses escales i un pont penjat amb el cantó català i és la principal atracció turística.

Congost de Mont Rebei. Noguera Ribagorçana entre els Montsecs d'Estall i Ares.

La Conxita ha arribat en cotxe, hem dormit a l'alberg i al matí anem a les passarel·les. Ella segueix cap al Congost de Mont Rebei i jo torno a recuperar la bici fins a Estall. L'últim poblador, Santiago, el va abandonar l'any 1994 amb 72 anys després de viure-hi sol tres dècades.

Una pista poc ciclable en forta baixada porta a Chiriveta i Pont de Montañana. Parada necessària per recuperar alguns litres de líquid.

Escales de Montfalcó.

Quan el sol afluixa començo la pujada de 1000m fins al Coll d'Ares. Per sort el vesant nord del Montsec te arbres, pujada regular i terra asfaltat. És una zona protegida i tot el tràfic es dirigeix per les carreteres que rodegen la muntanya. L'ambient de soledat és total.

Camino Natural de Montfalcó al Congost de Mont-Rebei. Una iniciativa per recosir territoris separats artificialment.

La Conxita en cotxe m'atrapa al coll, em dona més aigua i descarrega el poc equipatge.

Dalt del Montsec d'Ares la vista es total. Algun indicador demana circular amb les llums curtes per evitar contaminació lumínica i deixar veure els estels al vespre.

Casa Batlle. Acollidor alberg de Montfalcó.

La baixada cap Àger és molt dreta i travessa replans en que es preparen salts amb parapent. Al poble es veu la convivència del turisme astronòmic i volador. Una última pedalada, ja amb les llums de la bici, fins a l'hostal al Coll d'Àger, a on m'espera la Conxita. Una via romana i totes les parets dels Montsecs davant. Una dura i memorable jornada amb més de 2500m de desnivell i temperatures vora els 30º.

Conxita i Alfons amb Congostos i Montsecs.

Dilluns 11 setembre.

El tercer dia recollim la bici i ens dirigim fins a Gerb. Parem a les trinxeres de la batalla del Segre. Els franquistes havien ocupat Balaguer i volien arribar a l'aiguabarreix del Segre i el Pallaresa, i al Pantà de Camarassa. Cap allà anàvem nosaltres, però els republicans van resistir un temps per retardar l'inevitable.

El Segre s'ajunta amb el Pallaresa al peu de la presa de Camarasa. L'any 1917, quan es va construir, era la més alta d'Europa. Era l'any del final de la Gran Guerra, de la industrialització a España i de les lluites obreres. Els enginyers anglesos que la van construir també van introduir el futbol i el tenis.

Estall. Poble abandonat des de que el 1994 va marxar Santiago.

Les empreses que van construir les preses als rius pirinencs ja no existeixen. Es van fusionar en Endesa, socialitzant les pèrdues creades per les polítiques de dividends i desinversió dels seus bancs accionistes. Posteriorment l'estafa del neoliberalisme va privatitzar Endesa per passar de l'estat espanyol com primer accionista, a Enel, de l'estat italià.

Montsec d'Ares des del Coll d'Àger. Paradís del vol en parapent.

Ara un cartell de Enel dificulta l'accés al Congost del Mu, esplèndida passejada per la part final del riu Segre, també amb successió de passarel·les a les parets i pont penjant.

Congost del Mu. Riu Segre entre Alòs de Balaguer i Camarasa.

El final de l'excursió ja és en cotxe, per la pista que arriba a Vilanova de Meià seguint el peu de les parets del Montsec de Rúbies i recupera el Segre a Artesa.

Urbanització dels enginyers anglesos de la presa de Camarasa. També van portar el fútbol i tenis.

Els dos primers dies he seguit aproximadament la ruta descrita per Sergio Fernández al seu excel·lent llibre "España en bicicleta". He penjat els tracks a Wikilok, que inclouen les meves equivocacions.

Perauba. Poble abandonat al camí de Vilanova de Meià.