Un muzungu al Mount Kenya

Kenya es presenta com un model pels països africans. Te el tamany i la població d'España i una història difícil. Diferències tribals, esclavisme i colons. És un dels pocs països africans en que el clima benigne i la riquesa de la terra va fer que molts colons blancs s'hi instalesin. En part coneixem Kenya per les moltes películes en que una blanca aburrida de les convencions europees, s'enamora dels paissatges de Kenya i d'algun aventurer solitari.

La sort de Kenya és no tenir petroli i tenir una naturalesa esplèndida. Van guanyar la seva independència, amb les lluites del Mau-mau i alguns dels millors intelectuals africanistes, i al 2007 els darrers enfrontaments tribals van delxar milers de morts. Però es pot considerar un païs estable i això permet que el turisme sigui important.

El viatge comença a Nairobi. Capital just al mig del tren Mombasa-Kisumu. Del Índic al llac Victoria. Nairobi es la gran capital de l'Àfrica de l'Est, com Johannesburg ho és del Sud, Lagos del Oest i Cairo del Nord. Ara és temporada baixa, la petita estació de pluges, i el turisme és escàs, però l'aeroport al vespre està plé.

Els col.legis del païs tanquen per fer l'equivalent a les revàlides. L'educació és un tema seriós a Kenya. Això fa que el temut caos circulatori de Nairobi sigui menor i pugui "llegir la ciutat amb els peus". Nairobi te fama d'insgura i no trobo cap blanc als carrers, però no hi veig cap problema i molta menys vigilància armada que a Johannesburgh.

Al hostel una alegre tropa que permet viure moltes vides al voltant del foc i amb una cervesa a la mà. El casc blau sikh destinat al Congo que segueix la tradició dels sikhs soldats de l'imperi britànic. L'ugandès musulmà que ve de fer negocis a l'Orient Mitjà, l'alemany que ve d'ajudar una ONG a Malawi, l'americà que fa cinc anys que viatja, l'indi informàtic de turisme, els dos ugandesos invitats a un curs per millor gestionar la seva ONG recorden als amics de l'escola de sords de Bobo Dioulasso, la canadenca que ve de veure animals... El lloc és menys que precari però les converses excepcionals.

Truco a un noi de Kibera, el slum més gran d'Àfrica, a 4 km del nostre hostel i quedem per demà. Dos de la penya del hostel s'hi apunten. És dissabte al vespre i marxen tots de festa. A la matinada porto millor llevar-me per fer un cim que prendre la darrera cervesa amb música estrident. La nit de Nairobi dels meus amics son quatre locals plens i amb bon rollo. El més estrany, un que només tenia blancs i era car. Per moure's, Uber.

És diumenge i a Kibera tots els nens juguen al carrer. Les esglésies evangèliques tenen als seus Deus tancats a barraques i competeixen la seva veritat a cop de decibels. Hi ha graffittis que defensen en swahili la pau entre tribus. A les eleccions del 2007 els candidats eren un lúo i un kikuyu. En les matances posteriors al anunci de resultats, a Kibera va morir molta gent. La majoria dels mort, eren de les altres tribus. En un escàs lavabo públic que es pot utilitzar per 3 cèntims, fet pel govern de França, trobo una reflexió del cap del gang dels "Black albinos". Ajupit es va inspirar i va escriure:

"El govern ha afavorit a les dones a costa dels homes. Això ha portat al poder de les noies i a la marginació dels nois, per tant: 1-Els nois es droguen. 2-Son analfabets. 3-Tenen comportament sexual irresponsable. 4-Crim. Les principals victimes son les noies a qui es vol promoure. Estúpid!!!. Black Albinos."
Els avis lluitaven per l'independència, els pares entre tribus i els fills viuen moderns conflictes de gènere. En les meves lectures, Ngugi wa Thiongo, Kapuscinski i Chimamanda.

Al mercat de Kibera tot el tèxtil que es ven es de segona mà de països rics i benintencionats. Pels locals, el preu és millor i la varietat més gran que la producció local. Les nostres bones intencions impedeixen que hi hagi industria africana. També es venen sacs de carbó de fusta, charcoal. 70 shillings, que equival a 50 cèntims de Euro. Un sac serveix pel foc de tres àpats d'una familia que els pugui fer. La dependència del carbó per cuinar és la principal causa de la desforestació d'Àfrica. Com ho era a Europa fa 200 anys.

A un bar de Kibera em pregunten per Europa. Dic que abans les tribus dels alemanys i els francesos es mataven, però ara no. Al bar tenen electricitat il·legal i dos antenes. Es podrà veure el "Clásico" i el "Manchester per 30 cèntims. Els nens la meitat, i son majoria.

Al Mount Kenya vaig compartir conversa amb en Soren, un danés de 20 anys que va fer de profe de mates a una escola bàsica de Kibera. Creia que aquella feina no servia. Molts nens no tenen altre món que el slum. Però ajudar a un sol nen pot justificar-ho. És un dels debats de l'excel·lent llibre i pel·lícula "El jardinero fiel". Tot passa a Kibera, Nairobi i al llac Turkana.

Dos amics de la penya del hostel s'han apuntat a la meva visita a Kibera. Son jueus cosmopolites. Estimen Africa i rebutgen tot apartheid. No viuen a Israel però hi han estat. No han estat a Palestina. Tenen barreres emocionals per parlar-ne.

Al Museu Nacional de Kenya hi ha algunes de les restes més antigues del nostres antecessors. Les van trobar al llac Turkana antropòlegs de la família Leakey. Gent excepcional.

Uber em serveix per trobar un taxi fins al matatu que va a Nanyuki, al peu del Mount Kenya. El conductor m'explica que treballava a la companyia d'electricitat fins que es va quedar sense feina i tenia fills. Al començament van tenir conflictes amb els taxis, amb algun mort, però ara s'han organitzat. Tots dos poden anar al aeroport però els matatus no. Nairobi al vespre inquieta i el servei que donen permet moure't amb facilitat, especialment si no es pot fer servir el hostel per trucar algun taxi. Uber es queda el 25% del que cobra però el bon funcionament de la telefonia mòbil el facilita. El SIM que he comprat a Safaricom funciona molt bé.

El conflicte es repeteix al Mount Kenya. No es obligatori contractar guia però es imprescindible. Sinò tens problemes. També cal un cuiner. La última versió de la Lonely Planet no dona noms de guies o empreses per anar a la muntanya perquè el mercat s'ha fragmentat. A Nanyuki acabo contractant al guia Peter i al cuiner Patrick, dos kikuyus amb moltes ascensions i poc anglès.

 

L'objectiu és pujar per la ruta Sirimon, fer la punta Lenana del Kenya, de 4985m i la única que no és difícil, i tornar per la ruta de Naro Meru. Quatre dies dormint a tres dels refugis en ruta i cuinant el menjar que portem. Contractar a l'últim poble elimina intermediaris i costa poc més de 100€ per dia. El cost es reparteix aproximadament en 1/3 en entrada al Parc Nacional, 1/3 refugis i 1/3 guia i cuiner. Hi ha molts locals, amb més experiència que preparació, que en viuen, però no els hi arriba massa. Per això la propina final es un tema dificil. El resolc amb la sugerència de la meva guia. 10€ per dia pel guia i 6€u per dia pel cuiner.

Ens acompanyen un centenar de babuïns, solitaris antílops, molts ocells, hyrax que són mamífers amb apariencia de marmotes però parents del elefants. Fins als 2500 metres tenim arbres i rotundes cagades de búfals i elefants. Per sobre és el país de les lobelias. Estem al Equador i encara que les nits son fredes, la vegetació i fauna arriba a més alçada que a les zones alpines. L'espècie més rara, el vehicle de Google fent el Maps de les rutes del Parc Nacional.

La pujada al Kenya alterna pluja, núvols i bon temps. La vista és esplèndida i l'ascensió final comença a les 3 del matí. Hi ha molt gel a les roques i malgrat la claror de mitja lluna cal anar en compte amb les relliscades. La part final del Lenana es similar als 3000 dels Pirineus, una trepada en roca que es va enfilant. Als últims metres hi ha alguns cables d'acer i esglaons a la roca que donen seguretat. Es presenta com la via ferrata més alta del món.

 

Els guies no tenen rellotge i desconeixen la brúixola, l'altímetre o el GPS, però han fet la ruta desenes de vegades. Arriben dos anglesos amb els seus guies. En els meus tres dies prop del cim, hi hem pujat 4 persones. En Patrick, el cuiner, m'assegura que en temporada alta les desenes de llits dels barracons que fan de refugis s'omplen.

Els núvols no deixen veure al Kilimanjaro, molt a prop. Hi vaig pujar amb uns amics fa 35 anys. Feia poc que l'exèrcit tanzà havia derrocat Idi Amin i el turisme encara no havia tornat. Estàvem quasi sols, com jo ara al Kenya. Ara el Kili és una processó que costa prop de 1500€

No portem material per la baixada per neu gelada i fem una llarga volta per roca fins a la Austrian Hut, la base dels escaladors que van al Batian i Nelion, les puntes més altes del Kenya. Totes les rutes son de dificultat superior al 4rt grau. Seguim baixant per Naru Meru i la pluja ens enganxa ja al bosc, en una senda compartida amb els búfals. És molt fàcil relliscar i quasi agraeixes caure en una cagada de búfal o muntanya de fang.

En Peter ha portat paraigües. En realitat l'he portat jo perquè la meva motxila és gran. La tradició deu ser que al guia, li porta el portador, però com que no n'hi ha, li he portat jo. El protegeix de l'aigua, però no de les caigudes. Es fa mal a la mà i al vespre he d'estrenar el botiquí.

Ja a Nanuyki, sec, recuperat i dutxat, camino mitja hora fins a l'Equador. Un grup de xinesos es fan fotos amb el seu guia i miren l'experiment que fan nois locals. Un recipient amb un forat deixa caure un fil d'aigua. Uns metres al nord de l'Equador, el fil d'aigua es cargola lleugerament com un tirataps. Uns metres al sud la forma de tirataps és en sentit contrari. A l'Equador el fil d'aigua cau sense cargolarse. Encara que entengui el fenòmen físic, no deixa de sorprendre.

Acaba la primera setmana de viatge i demà seguiré ruta en matatu cap a Eldoret i l'oest d'Uganda. El llac Turkana i la terra dels meus Deus, els kalenji guanyadors de maratons.

Publicado con Blogsy