La màgia del Cabo de Gata

Cabo de Gata. Un lloc especial.

Aguamarga-Almeria. Cabo de Gata i Campo de Nijar. 108 km, 1124 metres desnivell.

Vells i nous cultius. Tomàquets amb tanta tecnologia com un Ferrari.

Al Parc Natural del Cabo de Gata y Campo de Níjar, conviuen universos paral·lels. Els turistes del nord d'Europa es preparen per un passeig amb vistes estupendes i a Fernan Perez en un mar de plàstic, pous nous sobre aqüífers vells i ofertes de fems d'ovella, funciona una agricultura molt avançada amb treball migrant.

Mar de plàstic i Horta d'Europa, Fernan Perez, al Campo de Níjar

Els camins dels hivernacles s'han asfaltat fins que em trobo empenyent la bici per camps llaurats i buscant una pista al Cortijo del Fraile.

Cortijo del Fraile, lloc de crims i de llegendes.

Fa 100 anys hi va haver un doble crim al fugir la núvia amb un amant en plena boda. Un ambient rural i interessos de famílies per diners i terres. García Lorca va escriure Bodas de Sangre a partir d'aquest fets i molts anys més tard, a les runes del Cortijo, s'hi va filmar "La muerte tenía un precio" i "El bueno, el feo y el malo" entre altres películ·les. Histories repetides.

Pel·lícules al lloc de les Bodas de Sangre. Els temes de les histories son pocs i es repeteixen.

Al camí de pols, un bus espera que acabin la jornada els treballadors africans que preparen nous hivernacles. Un centenar d'africans treballen la Terra a ple sol i tornaran després el seu allotjament mig clandestí.

Algun dia s'acabarà el filó d'aigua que alimenta la mina d'or vermell.

Els periodistes Omar Morales i Juan Miguel Jurado amb La colaboració del Sindicato Obreros del Campo SOC/SAT, han fet un excelent foto-reportatge de les condicions de la vida de molts d'aquests treballadors. El recomano molt i el puc enviar en format pdf a qui m'el demani.

Cortijo del Fraile i treballadors preparant terrenys.

Els migrants que troben feina, legal o no, estalvien per construir una casa a Larache, Tabacuta o Nador. També és el somni del rentista del nord d'Europa, una segona residència al sud d'España per la fase activa del seu envelliment. 

Múltiples collites a un desert.

Almeria és l'horta d'Europa, més hores de sol a l'hivern i un clima privilegiat ho faciliten, l'immens mar de plàstic que són els hivernacles, una de les poques construccions humanes que es veuen des de l'espai, ho fan possible, però calen els aqüífers a més de 100 metres de profunditat. Diuen que hi ha tanta tecnologia en un tomàquet d'Almeria com en un Ferrari.

Rodalquilar, camí impossible per les pedres descartades d'una mina d'or.

La mina de Rodalquilar recorda que el filó d'aigua del Juràssic s'esgotarà. Com és van esgotar els seus filons de plom, plata i or. El camí per pujar a les velles mines té tantes pedres que deuen ser les rebutjades per poc mineral. Ho comento amb una simpàtica parella d'holandesos jubilats amb bicicleta elèctrica, que són originaris de Groningen, el poble en que viu la meva filla Alicia.

La costa més verge del Mediterrà espanyol.

Després, Los Escullos, San Jose, Genoveses, Mónsul. Pobles i platges que ara estan buits però a l'estiu reben tanta gent que s'han de tancar i s'hi accedeix amb llançadores. Després d'un sender tancat a tot tipus de tràfic, arribo a l'últim turó i es veu el Far del Cabo de Gata. M'he equivocat al triar camí i he de baixar per un sender GR arrossegant bicicleta, sempre més fàcil en baixada.

Playa del Ménsul amb duna i sense banyistes.

Els 30 kilòmetres finals per salines, platges i maresmes de la bahía de Almeria, fins al passeig marítim, ja de nit, a on Said, de Marrakech, em demana ajuda per inflar la seva bicicleta. 

Camins immensos del Parc Natural.

En una travessa anterior vaig oblidar el casc a Barcelona i  me'n vaig adonar després de molts kilòmetres. Aquest cop he oblidat el coulotte i aprofito per comprar-ne a Almeria. Cansat busco en la viva nit de cap de setmana algun lloc per menjar més que tapas y copas.

L'estació del segle XIX no te trens, i pocs en 150 anys. La moderna, intermodal, només te buses. Dos companyies a Rumania, Una a Barcelona i locals. Al Marroc i Senegal s'hi va per mar.

Poc temps per Almeria, el just per comprar tomàquets i mandarines per la ruta, i per llegir que l'any passat va tancar El Corte Inglés. A la província només en queda a El Ejido, capital del diner del mar de plàstic.

Terra i mar, puja i baixa.

Tercer dia. Almeria-Canjáyar. 60 km i 785 metres.

Tercer dia de ruta fins l'Alpujarra d'Almeria. És una comarca compartida per Granada i Almeria, orientada de oest a est i amb aigua als seus barrancs, que ve de Sierra Nevada. 

Passo el cantó de Los Millares, un important jaciment de la cultura del coure i 3.000 anys d'antiguitat, l'època en que el sud-est de la península era la zona més desenvolupada. Les restes arqueològics, com a Atapuerca, es van descobrir durant les obres d'un ferrocarril amb poc èxit.

Aprofitant tot l'espai . A la plana no hi ha límits pels hivernacles.

Els hivernacles de muntanya són cada vegada més escassos al guanyar alçada. Contrasta la densitat de població amb la que he vist per l'interior d'Espanya. Els pobles estan a pocs quilòmetres l'un de l'altre i retenen una quantitat important de població.

Últims hivernacles en alçada.

Dos músics de la banda de la Legión a Almeria improvisen un concert d'acordió amb les seves xicotes, al bar de Canjáyar a on sopo. Els felicito i em volen convèncer que aqui es viu millor i quasi ho consegueixen.

Solitari Faro del Cabo de Gata.

Demà ruta llarga a Capileira, l'Alpujarra granadina i sortida per pujar als cims de Sierra Nevada.