7 de des. 2013

La tornada d'una gran muntanya


Plaza de Mulas a la temporada alta pot tenir unes 200 tendes i centenars de persones. Ara, en temporada baixa i amb mal temps, son força menys. Avui torno al refugi de Lanko, l'agencia a la que he contractat alguns serveis, a Penitentes, una estació d'esqui ja fora del Parc. No era la meva intenció en aquest viatge estar un període indeterminat al Camp Base esperant les condicions per a fer el cim. I no estic segur de que això m'agradi. Durant el viatge tenia tantes experiències cada dia, que dies d'inactivitat o amb una activitat repetida em semblarien pobres.

Cada dia he ascendint a alguna area del massís, Plaça França al peu de la Pared Sur, ascens a Nido de Cóndores, Cerro Bonete. Però m'hauria agradat poder intentar l'ascensió i crec que hauria pogut arribar a dalt gracies a l'aclimatació de Bolivia.
Cada persona té les seves raons per anar a la muntanya. En Feliciano, el guia aymarà amb qui vaig pujar al Wayna Potosí, em va explicar que va pujar l'Aconcagua amb uns clients. Dalt del cim va veure una persona asseguda. Era un tailandès i no va respondre a les seves salutacions. És va apropar a ell i va veure que era mort. Va dissimular per que els seus clients no ho notessin i després va avisar a la patrulla de rescat. Amb el que em va dir em vaig quedar amb el dubte de si hi havia anat a morir, com els profetes que morien dalt de les muntanyes. La cresta final de l'Aconcagua es diu la Cresta del Guanaco, perquè la llegenda diu que un guanaco hi va anar a morir. El primer cim del cràter del Kilimanjaro és diu Leopard's Point, perquè la llegenda també diu que un lleopard hi va anar a morir.
Aquesta última nit ha sigut la de més vent. A Nido de Condores la Úrsula ha resistit la nit però ha baixat a la matinada. El francès que també vaig conèixer amb ella ha perdut la seva tenda pel vent, ha aguantat la nit com ha pogut i també ha baixat. En Ralf sembla que va pujar al campament i restes de refugi Berlin i tenia previst baixar abans de tornar a pujar a passar dos dies al cim. Sembla que ningú està ascendint i tots somien en la previsió que diu que del 9 al 11 de desembre, el vent al cim disminuirà de 110km/h a 25km/h. M'acomiado dels amics belgues i alacantins desitjant-lis sort i demanant que em facin saber si arriben. Es l'avantatge de tenir al menys un idioma comú amb quasi tots els residents d'aquest poble virtual que és un Camp Base.
La baixada a Penitentes és llarga, uns 40km i 2.000m de desnivell. Ara ja se com fer-ho per no haver de travessar descalç algun dels rius, com em va passar al pujar.
Baixo una estona amb l'Ezequiel, el president de l'Asociación de Porteadores del Aconcagua. Va a Confluencia a on treballa la seva novia com campamentera. Està estudiant per guía, que és una tecnicatura, l'equivalent a un cicle superior. Amb l'associació intenten contractar directament el servei de porter, sense dependre de les agències que es queden el 50% del import. Portejar fins a 20 kg a Canadá, el primer campament, costa 100 US$. El preu augmenta per a cada campament superior, i si algú vol un porteig fins al cim, per no haver de dur la motxilla, que n'hi ha, el pes màxim és de 10 kg. El felicito per la feina de l'associació i l'encoratjo a que es tregui la tecnicatura de guía. Com que va més ràpid que jo, ens acomiadem.

Abans d'anar a Penitentes, aprofito per veure la meravella natural del Puente del Inca. A veure si puc trobar el dibuix i explicació que en va fer Darwin.
El bus públic que va a Mendoza costa 5€ i triga 4 hores. Hi coincidim la Ursula, el Hidao i un parell de soldats que volen fer els cims que els hi permetran portar en el seu uniforme l'insigne del Còndor que els hi acredita aquestes ascensions.
En Hidao, jubilat japonès de 62 anys, ens explica que fa 35 anys va intentar pujar. Van sortir a les 3 del matí, amb els frontals, però el fred els va fer abandonar. Ara ha començat a les 10h, quan el sol ja escalfava, però ha arribat a les 7 de la tarda al cim, i a quarts d'onze a Berlin, altre cop amb fred i frontal. La seva tenda no era gaire bona, i el refugi Berlin no te porta. La seva solució ha sigut muntar la tenda dins del que queda del refugi i li ha anat força bé. També ha estat a Bolivia i ha fet el Wayna. Diu que com que està jubilat, ara ho pot fer.
Va pujar el mateix dia que els dos catalans, el 1 de desembre. Entre el 15 de novembre i l'1 de desembre sembla que van pujar 9 persones, perquè en Hidao va ser el 9è.
Al bus la Úrsula m'explica la seva ascensió al Everest. També cal contractar una agència, com a mínim per els permisos i serveis del Camp Base. Normalment a partir del tercer camp, diu que cadascú va pel seu compte. Ella hi va anar amb una agència russa operada per nepalís que era la més barata. Tot i això li va costar en total 53.000 US$ que va poder fiançar amb alguns esponsors petits i un amic ric. Ara anirà a Europa a fer alguna ascensió amb el polonès amb el que van fer junts l'ascensió al Everest. Sembla que és obligatori que cada persona que puja al Everest tingui assignat un sherpa, i això ho fa l'agencia. Amb la massificació del Everest, hi ha qui vol tenir més d'un sherpa per a ell sol, per que li portin moltes bombones d'oxigen i ferles servir al dormir i des de cota molt baixa.
El bus travessa les diferents cordilleres paral·leles dels Andes que porten a la plana a on està Mendoza. Vaig al mateix hostel a on vaig deixar part del meu equipatge. Moltes preguntes. Però són dos mons diferents. Els viatgers dels hostels han baixat amb bicicleta la Ruta de la mort, o han estat a la mina de Potosí o al Salar de Uyuni, però ningú ha anat al Aconcagua. També són més joves.
Les noticies de l'Argentina no són bones. Els policies de la ciutat de Córdoba s'han posat en vaga. El govern central no ha volgut enviar policies federals, entre altres coses perquè el governador de Córdoba és d'una facció peronista no kirchneriana. Durant les 24 hores sense policia, hi ha hagut assalts a molts comerços, alguns morts i un clima de terror i salvatgisme. Els policies municipals a Mendoza, van amb xalec antibales i ostentosament armats encara que la sensació és de seguretat normal.
El Banc Central d'Argentina s'està quedant sense divises de manera accelerada. El govern facilita una inflació que fa que els exportadors s'afanyin a entrar els dolars de les seves exportacions, per a que la quantitat no disminueixi, i els importadors retardin els pagaments amb dificultats administratives, com autoritzacions o un aranzel al canvi de pesos en dolars que ha passat del 20% al 35%, afectant inclús als que volen anar de vacances i canviar dolars. No és estrany que el canvi de mercat negre segueixi augmentant i sigui un 50% més gran que l'oficial. El govern creu que amb això facilitarà l'entrada de divises i en frenarà la sortida, però és inútil si no es vol tallar les causes d'aquesta carrera cap a baix.
No pinta bé. El govern gasta més del que te i per això ha d'imprimir diners i causa una inflació creixent. El cost dels transports públics de Buenos Aires augmentarà molt, però això no serà un problema perquè tant sols paguen entre un 10 i un 15%. Tot això en mig d'una decadència de la presidenta i d'un canvi constant de ministres.
Correus està col·lapsat per els milers de paquets de compres per Internet a la Xina, a les que la duana vol carregar un aranzel, però no sap com. Els productes de més valor afegit, no agrícols, com els cotxes o l'electrònica, es fabriquen a Brasil o a Xile, perquè les empreses internacionals hi tenen més confiança.

Els recents resultats del informe PISA, sobre resultats educatius deixen a l'Argentina en uns dels llocs més baixos de l'Amèrica del Sud. Molt mala noticia per a un país que havia sigut sempre un model en resultats educatius per als seus veïns.
La bona notícia és que a la selecció argentina li ha tocat un grup fàcil que quasi garanteix el seu pas a la següent ronda del Mundial de Futbol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada