2 de març 2015

Monestirs a vista de l'Ararat i Nagorno Karabagh

Armènia és una terra pobre, en la que la única cosa que abunda son monestirs. Com que va ser el primer país del món que va fer del cristianisme la religió oficial, l'any 301, els seus monestirs i esglésies són dels més antics del món. Entre els anys, els terratrèmols i les invasions mongoles, la majoria estaven molt destrossats, però la rica diàspora armènia n'ha pagat la restauració.
En una sortida d'un dia des de Yerevan es poden veure monestirs impressionants. En marshutka es va fins a Garni, a on hi ha l'únic temple grec que queda a Armènia. Quan els cristians van dominar, van destruir tots els temples anteriors, però el de Garni, inexplicablement és l'únic que es va preservar. El riu que passa pel poble crea unes gorges espectaculars, i tenim sort amb el dia. És veu l'Ararat molt a prop. 20 kilòmetres que inclouen el riu Arax i l'alambrada de la frontera.
Més amunt en la muntanya, el monestir de Geghard va començar amb coves a on vivien els monjos i amb els anys va arribar a tenir l'autèntica punta de la llança que va rematar a Crist. Així ho assegurava el venedor d'antiguitats que la va vendre als monjos.
A Yerevan cal anar al Monument al Genocidi. Al començament de l'època soviètica no es volia parlar gaire del tema, per oblidar possibles conflictes entre repúbliques de la URSS, però al 1960, mort ja Stalin, es va començar la construcció d'un emotiu memorial. Una gran esplanada amb una estela recordatòria, un foc permanent i un mur amb els noms dels pobles en que hi va haver massacres. Cada any el dia del Memorial, s'omple amb un milió d'armenis. Tots hi van perdre algú de la seva família i el Genocidi és la causa de la gran quantitat d'armenis que viuen fora. 4.5 milions a Rússia, 1.5 als USA i grans quantitats a Austràlia, Canadà, França,...
Després cap a l'estació de tren. Hi ha tren nocturn cap a Tbilisi, a Geòrgia, cada dos dies. Comprem un bitllet de llitera per dilluns i confirmem que l'estació te tot l'estil de la xarxa ferroviària soviètica. Edifici i salons impressionants, lavabos miserables i una locomotora de les de l'època heroica del tren. Els mapes de les parets no es limiten a la petita Armènia, descriuen tota la xarxa de trens de l'antiga URSS.
El cap de setmana anem en cotxe amb xòfer cap el Sud del país i Nagorno Karabagh. Tot el camí cap al Sud segueix la frontera amb Nakhichevan, un enclau azerí que també té la frontera amb Armènia tancada. A la vista tenim sempre l'Ararat.
El poble de Areni és quasi la frontera entre Armènia, Iran i Azerbaijan (Nakhichevan). A un lloc tan senyalat, i al peu del Ararat, s'han trobat les restes de pinyol de raïm i recipients per fer vi més antigues del món. Es van trobar en una cova junt amb restes de fa 6.000 anys. Aprofitant que no hi ha cap turista a Armènia aquests dies, el guarda ens deixa entrar. Quasi ploro pensant en Noe baixant del Arca dalt del Ararat, arribant a aquella vall i agafant la primera borratxera registrada en els llibres d'Història. És un vi aspre, d'un gust especial i que recorda al vi grec.
Cal celebrar-ho comprant una ampolla de vi d'Areni, sec, negre i de raïm, i un altre de semi de magrana. Armènia exporta el 90% de la seva producció de vi a Rússia.
La carretera que seguim, també va a Iran. Hi ha moltes paradetes en que es venen grans ampolles de Coca-Cola. El que contenen és vi, que els camioners iranians poden dissimular millor perquè a l'Iran l'alcohol està prohibit.
Més monestirs en ruta. Noravank és un dels més estimats del país pel paper que va jugar en defensar la continuïtat de la cultura armènia en front de les invasions mongoles. La ruta te poc tràfic, per ser l'autèntica línea de vida del país. Després de la guerra del Karabagh, a començament dels 90s, Turquia i Azerbaijan van tancar la frontera i alguns atemptats van inutilitzar els oleoductes amb Geòrgia. Es passava gana i fred i l'únic accés al món era per la petita frontera amb Iran. Ara hi passen alguns Lada soviètics, amb molts anys, i camions armenis e iranís.
El nostre xofer és diu Artak, ha viscut uns anys a Sydney i ara té els tres fills i algun net a Armènia. No té cap simpatia per turcs o azerís i situa els límits de la Gran Armènia molt lluny. En parlem molt i el seu discurs és coincident amb totes les versions oficials que hem sentit.
Ens desviem per anar al monestir de Tatev. Un niu d'àligues de difícil accés. S'hi va amb un telefèric, el més llarg del món, de 5.7km i 12 minuts de trajecte. Malauradament aquell dia no funciona i la ruta son 25 km molt drets, la meitat sense asfaltar i amb neu. Però s'ho val.
La principal crítica al règim soviètic es situa als anys 20. En un món d'imperis que s'ensorraven i manca de models, els revolucionaris russos creien que estava en marxa una revolució mundial. La teoria de la revolució en un únic país va venir més tard. Van creure que el nou govern dels Joves Turcs, que va salvar l'antic Imperi Otomà de desaparèixer també a Turquia, era una fase d'aquesta revolució, i que Mustafa Kemal seria un socialista. Per entendre-s'hi millor, van cedir a Azerbaijan, que formava part del antic imperi tsarista i que era de cultura turca, enclaus com Nakhichevan o Karabagh, que segurament tenien majoria d'armenis, en un context de poblacions molt barrejades.
Això es va aguantar mentre un imperi superior, la URSS, ho va tutelar, però va saltar pels aires quan la caiguda del imperi va ser substituïda per nous nacionalismes que van buscar la homogeneïtat cultural i "ètnica".
Dos nois azerís morts a Bakú en una baralla amb joves armenis van portar a un progrom amb desenes d'armenis assassinats a Sumgait. Nagorno Karabagh, un enclau amb majoria armenia dins del Azerbaijan es va declarar independent, i la guerra va durar 2 anys i va causar 30.000 morts.
Nagorno en rus vol dir "muntanyós", Karabagh en iraní vol dir "bosc fosc". Els armenis anomenen al lloc Artagh. És un territori del tamany d'una província espanyola, que tenia abans de la guerra 200.000 habitants i ara en té 150.000. Una terra pobre entre 1.500 i 3.000 metres. Un no-país que viu en els somnis dels armenis. Especialment dels de la diàspora.
Els trams de carretera indiquen qui n'ha pagat el manteniment. Per exemple els armenis de l'Argentina.
Kirk Kerkorian, un especulador armeni-americà, una mena de Michal Douglas a "Wall Street" i un dels homes més rics de Califòrnia i Las Vegas, és un dels principals donants. Un altre és Levon Hairapetyan, un oligarca armeni-rús, que va finançar una boda colectiva de 700 parelles i un xec per cada fill que nasqués a Nagorno Karabagh, per impedir-ne la despoblació.
Dormim a Goris, el poble previ a la no-frontera. Molt fred, però una distribució massiva de gas, visible a tot Armènia per kilòmetres de tubs grocs, permet escalfar-se sense haver de cremar més arbres.
Va pagar també la reconstrucció del monestir de Gandzasar, al nord de NK. El punt més remot del nostre viatge, i del que són ben visibles els forats de les bales als murs. Va fer també la reconstrucció del poble amb escola, monuments i hotel.
La situació a NK està congelada en una línea provisional, però segueix siguent un polvorí. L'any passat van morir uns 30 soldats de cada exèrcit en incidents a la frontera, parts del territori tenen mines i la setmana passada un helicòpter armeni amb 3 soldats va ser abatut. A les valls més estretes hi ha cables extesos de cim a cim per actuar com a trampes a helicòpters.
Armènia va guanyar la guerra a Azerbaijan, perquè va retenir el NK, i va ocupar el territori intermig, assegurant els subministres. De totes maneres, això no està reconegut per la comunitat internacional, i NK no es presenta com part d'Armènia, sinò com estat independent.
Per anar-hi des d'Armènia, l'únic punt d'accés, cal tramitar un visat, però no per entrar, sinò per sortir. A Stepanakert, la capital d'aquest no-país, hi ha un edifici que actua com Ministeri d'Assumptes Exteriors. Per 8 € és tramita un visat, i pots tenir-lo en un full separat, per no tenir problemes després al viatjar a algun país turcòman.
Nagorno Karabagh és un altre racó de món com Kosovo, Palestina, Ucrània, Chipre, Ossetia del Sud, Abkhazia, ... a l'espera de que el desordre internacional pugui posar-hi una mica d'estabilitat i de futur a la seva gent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada