16 d’abr. 2015

Tepuis, les muntanyes de l'origen del món.

Diuen que el pols de les estrelles que van formar aquest planeta va crear una esfera sòlida, la Terra, amb una atmòsfera de vapor d'aigua, que en condensar-se va donar lloc a rius molt més grans que els actuals. Els sediments que van crear van generar enormes masses minerals que es van endurir per la pressió. D'això fa uns 3.000 milions d'anys, i les úniques plaques que en queden actualment, són les del Escut Guaianés. No tenen fòsils, perquè llavors la vida només era unicelular.
Més tard el continent Gondwana, que incloïa les actuals Africa, Sudamèrica, Antàrtida i India, es va fragmentar i la pressió separant Africa i Sudamèrica va fer pujar el nivell del Escut guaianés, una superfície dos o tres vegades més gran que España.
Aquest moviment de plaques va portar l'Escut del Pol Sud al Equador. Més sól i pluges van començar a desgastar aquestes antigues terres altes. L'erosió va fer que el terra és desfés, però que els trossos més durs mantinguessin l'alçada i per grans enssorrament de terres, es fesin parets de més de 1.000 m entre els trossos durs i les terres erosionades.
Aixì va neixer el paissatge únic al món de la Gran Sabana i els Tepuis, que en llengua pemón vol dir muntanya. Són alguns centenars d'illes de terra, a mil metres del nivell de la Sabana, algunes amb superfícies que equivaldrien a un cercle de 30 km de diàmetre.
La vegetació i fauna és molt diferent dalt del Tepui i a la Sabana. 1000 metres més avall, 10° de temperatura més fred i molta més sequedat. Conan Doyle, el creador de Sherlock Holmes, s'hi va inspirar per escriure "El món perdut", que a la seva vegada va inspirar "Jurassic Park".
Això está entre les conques del Orinoco i l'Amazonas, i als anys 20 hi va apareixer un aventurer que es deia Jimmy Angel, que havia traficat per Chiang Kai Cheg i per Augusto Cesar Sandino. Potser com el Humphrey Bogart de Casablanca. Era amic d'una català mariner i de saber enciclopèdic. Felix Cardona s'orientava a la selva i sabana com al mar, mirant les estrelles. Era oncle de'n Cels. Van arribar al Auyantepui, un dels Tepuis més espectaculars, amb una inquietant gorja. Jimmy Angel s'hi va ficar amb l'avio, i va veure que el fons de la gorja, l'aigua queia directa des del cim del Tepui. El van batejar com Salto Angel i amb quasi 1.000m és la cascada més alta del món. Amb diferència.
Jimmy Angel va estavellar el seu avió al cim, intentant aterrar i van trovar una via d'ascens, per poder baixarne. Avui el seu avió està davant del aeroport de Ciudad Bolivar, i és encara igual que els que es fan servir per anar a Canaima. Una avioneta de 4 o 6 places, amb un motor i hèlice.
No hi ha res semblant al món a la Gran Sabana, però amb l'actual situació política, social i econòmica de Venezuela, el turisme és escàs. Fa vint anys aterraven a Canaima, la base propera al Auyantepui, reactors des de Caracas. Ara la pista d'aterratge és de terra, l'empresa veneçolana d'aviació, Viasa, va ser venuda a Iberia durant algun dels governs Gonzalez, en que els recentment privatitzats monopolis espanyols van comprar moltes empreses sudamericanes, públiques i deficitàries. Ara només hi volen avionetes des de Ciudad Bolivar. Com que no hi ha accés per terra i per riu son molts dies en embarcacions precàries, les coses grans, com camions, es transporten amb avions militars de càrrega.
El primer dia surto cap a Canaima assegut al lloc del copilot, procurant no fer malbé rés. El pilot porta un GPS de butxaca perquè l'avioneta és molt anterior a la època digital. A Canaima aterro en mig d'un quilombo de dos argentins que no estan d'acord amb el que els hi ofereixen i el que havien pagat, i la solució acaba siguent volar amb ells cap al poblat de Kavac, a l'altre cantó del Tepui per anar a unes gorges dins de la paret de la muntanya.
Normalment es va en barca fins al peu del Salto Angel, però ara és època seca i el riu no te prou fondària. L'opció de sobrevolar el Salto i elTepui, aterrar a l'altre cantó, endinsar-me nadant per una gorja fins al peu d'una cascada més petita, i tornar volant a Canaima em sembla molt bé. Costa 80€, incloent el menjar al poblat de Kavac i el guia. Aquesta crisi econòmica i canviaria és un desastre per als veneçolans, però pels pocs turistes que arribem aqui, és una ganga.
La vista del Salto des de l'avioneta és impressionant. Admiro als que hi salten amb paracaigudes o fan una baixada en ràpel de tota la paret. L'espai al cim és desolat, però sovint quedem totalment coberts per la boira. Segueixo de copilot, i comprobo que el pilot navega tant sols amb l'altímetre i brújula, perquè no es veu absolutament rés. Els cops de vent i núvol fan que l'avió doni molts salts.
Per sort ens en sortim, i aterrem 1.500 metres més avall, al poblat pemón de Kavac. Amb el guia local caminem cap a les gorges i ens explica que en un lloc únic com aquest hi han anat famosos i s'hi han fet películes. Ell hi va anar amb Harrison Ford i John Travolta.
La gorja s'estreny i cal caminar per la roca i nedar. El millor per no relliscar són els mitjons, així que en un punt deixem tota la roba i motxilla i segueixo nadant amb mitjons i ulleres per una gorja en que es poden tocar les dos parets. Al final, una cascada d'uns 100 metres. Podem anar fins a sota i prendre la dutxa més forta de la meva vida.
Els pemon de la Gran Sabana, tenen una llengua totalment diferent dels Yamomani del Amazonas o dels Warao del Delta del Orinoco. Mantenen els seus costums i estan plenament integrats al món modern. Les seves comunitats estan a curta distància d'un centre escolar i mèdic. Diferents a Canaima i Kavac, perquè tant sols es poden comunicar per avioneta.
Tornat a Canaima, vaig amb el guia pemón Kaiko, amb samarreta del Barça i que també fa anys avui, el 14 d'abril. Ell 27 i jo 59. Anem amb un bot a l'altre cantó de la llacuna i m'ensenya que les espectaculars cascades que l'alimenten es poden caminar per darrera. Més de 100 metres i sempre amb mitjons.
Es una terra privilegiada. L'origen del món. Al campament en que dormo i menjo hi ha un cartell del Chavez. Pregunto a un dels indígenes si hi va anar. M'explica que tres vegades, dos d'elles amb Fidel Castro, a començament de la dècada passada.
Un grup nombrós torna a la mateixa hora que jo, i les tres avionetes que surten van plenes amb 5 passatgers cada una. Crec que em quedaré sense poder tornar, però una hora més tard, una avioneta ve d'una comunitat portant a un indígena al que ha mossegat una aranya-mono. S'aturen a Canaima per recollirme a mi i seguim cap a Ciudad Bolivar. El pilot, dos indígenes, una carga imprecisa i jo. Li fa molt mal i li explico que encara que porto calmants, millor esperar perquè no se si tindrien un efecte negatiu. A Ciudad Bolivar ja l'esperen i jo marxo caminant cap a la Posada Don Carlos. Volar amb aquest segon torn ha fet que em perdi el PSG-Barça, però de seguida m'informen del resultat. 1-3.
Demà marxo cap al Delta del Orinoco i després torno a la gran Sabana per pujar en 6 dies al més gran i alt de tots, el Tepui Roraima. El primer grup disponible sortia el 19 d'abril i ho he pogut aprofitar, encara que això em faci deixar els Andes veneçolans per un altre viatge.

2 comentaris:

  1. Uauu! Quina entrada! Quines ganes d'anar-hi!

    ResponElimina
  2. Deu ni do cosinet, una abraçada, disfruta del viatge i cuida't.

    ResponElimina