Montenegro, en l'idioma local és diu Crsna Gora, que vol dir muntanya negra. Diuen que les legions romanes tenien por als boscos, i que la por creixia amb la llunyania dels mars càlids. És l'últim país d'Europa, encara que no forma part de l'Unió Europea, utilitza l'Euro com a moneda. Ja els hi va bé. El país és una meravella de paisatges, el turisme creix i atrau al món eslau i ortodox ... amb la confiança que els hi dona l'euro.
És divendres al vespre en una capital que amb prou feines mereix el nom de ciutat. Als carrers on hi ha els pocs i luxosos bars i restaurants hi ha joves locals, cotxes, alguns molt antics i altres molt nous. Montenegro té fronteres amb Kosovo, Albània, Bòsnia, Croàcia i Sèrbia. Això ha generat molts negocis, perquè el territori s'ha mantingut estable al llarg de les darreres guerres dels Balcans.
La Conxita ha descrit Podgoriča al seu Facebook:
(...) La chica rubia exprime todo su inglés para que lo entendamos bien. En Podgorica no hay nada. Los vecinos del compartimento asienten en bosnio, serbio y croata, que son lo mismo pero no lo son en una tierra de fronteras nuevas. Sin embargo Podgorica, la antigua Titogrado, tiene su punto. Las montañas nevadas desde la ventana, el bulevar de la revolución de octubre, pequeños jardines cuidados y un sábado noche con ganas. Las chicas usan melena rubia i tacones. Los chicos cuero negro, barba espesa y rasurada, pelo muy corto o rapado. Buena gente pero una pinta que asusta. Atravesamos Montenegro cruzando lagos, montes nevados, rodeando bahías con mil islas hasta Dubróvnic. Lejos de todo, centrados en el turismo y la belleza del paisaje alquilan la ciudad a juegos de tronos y guerras de las galaxias. Pero no puedo dejar de pensar qué pensaba, dónde estaba, aquel hombre amable durante la guerra (...)
Kotor és una ciutat murallada al fons d'una idílica bahía del Mar Adriàtic. El seu nom original era Cattaro i competia en la lliga per dominar el comerç marítim. Els cims que l'envolten arriben a 1.000m i alguns tenen neu. Plou molt i els torrents inunden la carretera. Només està plena l'església ortodoxa, perquè hi ha una boda. Les altres esglésies, les catòliques i mesquites, estan quasi buides. Com a tots els països del viatge. Malgrat el mite de la religió com a causa de les guerres, la gent tan sols va a les esglésies per les bodes o els enterraments.
Diuen que el mar a Kotor és un grau més calent que a Màlaga o Niça i tres més que al mar Negre. El turisme rús i aleman són l'objectiu. L'Ivan ens pregunta si som catalans o espanyols. Li diem que aquest viatge és una vacuna contra el nacionalisme. Ningú creia fa 10 anys que Montenegro s'independitzés i que España seguis igual.
Dos controls de passaport i 70 km més tard el bus local arriba a Dubrovnik. Una de les ciutats murallades més ben conservades del món. A l'estiu, en època de creuers, 8.000 persones arriben a fer, cada dia, el recorregut de 2 km de muralla. Es triga una hora i cal pagar 15€. Visitar les muralles ballant la conga. Les aturades per fotos i selfies deuen convertir-ho en un calvari.
Per sort plou, fa fred i tenim tota la muralla per nosaltres sols. Si no hi ha turistes, no hi ha negoci, i s'aprofita per llogar la ciutat com a decorat de pel·lícules. S'ha acabat "Juego de tronos", als carrers es posen unes plaques de porexpàn per "Star Wars", i a la cua espera un nou "James Bond".
Ens comenten el que comparteix Dubrovnik amb Barcelona. Creuers, decorat de cine i independència. També esglésies. Els franciscans i dominics tenen les seves, la dels jesuïtes la fa servir el bisbe. Menys les esglésies, la resta de la ciutat són apartaments turístics.
Les marques de la guerra encara es veuen a la ciutat vella. Montenegro ho considerava part del seu territori. L'exèrcit iugoslau, amb majoria sèrbia, no acceptava la separació de les repúbliques federades, i la població era majoritàriament croata. Dubrovnik es va mantenir en la nova Croàcia, encara que separada per una franja de territori de Bòsnia, i el caràcter catòlic es va reforçar. La muntanya propera té un fort napoleònic, que va ser el centre de la defensa croata. Les vistes son espectaculars i el camí te uns passos de Via Crucis que fan referència al caire religiós de la lluita croata.
El bus a Mostar ens porta a la capital d'Herzegovina en 120 km i 3 controls de passaport. En el camí passem a prop de Medjugorje, segurament el destí actual de pelegrinatge catòlic més popular del món. Als anys 40, amb el govern ustača croat, nazis locals aliats dels nazis d'Alemania, hi van assassinar centenars de persones, majoria serbis, incloent-hi monjos del monestir ortodox. Els van tirar a unes coves a la muntanya. Amb la victòria partisana, alguns ustača i també alguns monjos franciscans, van seguir el mateix camí. La Iugoslàvia de Tito va intentar esborrar rivalitats i el lloc va ser segellat i silenciat. Cap als 80, coincidint amb el paper que va jugar l'església catòlica a la fi del comunisme, la Verge és va aparèixer a uns nens. Això va créixer i la guerra posterior a la veïna Mostar li va donar més nom. Italia està molt a prop i un viatge de la parròquia t'hi porta aprofitant un ferry nocturn d'Ancona a Split i un parell d'hores de bus.
La doctrina de l'església és "rigurosa" investigant les aparicions de la Verge i el tema encara està en estudi. Durant el pontificat de Joan Pau II es deia que mentre no es demostri que és fals, és legítim peregrinar. El Papa Francesc ho veu amb molt escepticisme.
A Mostar van haver-hi dos guerres. Al 1991 l'exèrcit iugoslau va voler impedir les declaracions d'independència de les repúbliques i es va enfrontar amb croats i bosniaks (musulmans). La guerra va ser breu perquè el món va acabar acceptant el trencament de Iugoslàvia.
La segona guerra, al 1993 va ser pitjor. Les noves repúbliques de Sèrbia i Croàcia volien repartir-se Bòsnia i Herzegovina, on les poblacions estaven barrejades amb una majoria musulmana. A Mostar eren quasi 50% croats i bosniaks. L'objectiu de Croàcia era integrar Herzegovina amb la seva capital, Mostar, en la nova gran Croàcia. El setge sobre la població bosniak a la ciutat vella, va recordar el d'altres guettos de la Segona Guerra mundial.
La Conxita ha explicat molt bé una conversa amb l'Amina al seu Facebook:
(...) El día que empezó la guerra Amina tenía diez años y jugaba dónde después sería la plaza de España. Los niños corrieron a casa asustados por los tiros. A ella, una niña mayor le advirtió: si te para un soldado, di que te llamas Ana. Quedó confundida, mamá, yo qué soy? Hija de musulmán y ortodoxa, la religión no estaba en su vida ni en la de casi ninguno de aquellos yugoslavos. Perdió al padre por una ráfaga de ametralladora en el 93 y a ella la hirieron en dos ocasiones. En pocos meses los vecinos se trasladaron según su nueva identidad declarada. Al este los musulmanes, sitiados; al oeste los croatas católicos; en las colinas, los serbios ortodoxos. Su familia no se movió. Dos guerras más tarde, aquellos vecinos tardaron tres años en cruzar el puente. Amina fue de las primeras, alguien organizaba talleres de pintura y partidos de fútbol para los niños de los dos lados. Veinte años después, una parte de la población vive en la guerra y todavía no puede pasar al otro lado, ya son pocos. La mayoría vive sus religiones discretamente, reconstruyen relaciones, entre ellos y con los que se dicen laicos. Amina huele a tabaco, cojea un poco por la metralla y habla suavemente de la guerra. Mirna, su hermana pequeña ha votado Barcelona para el viaje de fin de curso. Las otras opciones eran Istambul o Roma. Hay muchas Mirnas en Mostar, porque significa paz. (...) (Resumen de la respuesta a por qué las mujeres de Mostar no llevan velo si la mitad son musulmanas?)
Foto de l'exposició "Life during wartime" al Pont de Mostar, del fotògraf neozelandès Wade Goddard, que va viure a Mostar i Bòsnia durant la guerra.
El paper que hi va jugar l'exèrcit espanyol dins de la força de pau de les Nacions Unides va ser molt reconegut. Un vehicle militar espanyol aprovisionant als assetjats va ser "segrestat" demanant protecció i que no els deixessin sols. Es van organitzar guardes de 24 hores per a que sempre hi hagués presència dins de l'àrea assetjada.
La plaça més gran de Mostar es diu "Plaza España". El proper "Gymnasium", principal centre educatiu de l'època austrohúngara, va ser reconstruït amb ajuda d'España. Els noms dels 23 soldats que van morir en aquesta força de pau ho recorden.
El pitjor moment va ser la voladura del Pont Vell sobre el riu Neretva. Radicals croates el van bombardejar fins que es va ensorrar. No va ser fàcil. Era una obra mestra de l'enginyeria turca del segle XV. Ha sigut reconstruït de manera molt correcta i torna a simbolitzar Mostar.
El món que havia tolerat la desintegració de Iugoslàvia, no volia tolerar també la de Bósnia, així que es va forçar la renuncia a la seva divisió, i la unió de les forces bosniak i croates, en front dels serbis de Bósnia que no ho acceptaven.
Ara Bósnia és un únic país, format per la Federació de Bosnia i Herzegovina, amb 10 cantons, 5 bosniaks, 3 croats i dos mixtes. Els serbis dins del mateix país, tenen la República Sprska, i queda un territori, Brcko, al marge. La moneda comú, és el KM, Konvertible Mark, que té el valor de l'antic marc aleman. Sembla poc sòlid perquè els partits segueixen filiacions "religioses". Els nous liders dels vells partits son els familiars dels fundadors i la corrupció és molt alta.
Bus a Sarajevo, la preciosa ciutat que per dos vegades ha representat el malson d'Europa.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada