20 de nov. 2016

Kazakhs i Kyrgysos al peu de les Muntanyes del Cel.

De les moltes Rutes de la Seda, la que anava més al nord, travessava les muntanyes fins a Almaty, l'antiga capital del Kazakhstan. Era la ruta més fàcil, perquè els colls de muntanya no eren tan alts ni els deserts tan extensos com a les rutes del sud. Després de les muntanyes, però, no hi havia mercats fins al riu Volga, molt lluny. Per les rutes del sud, aviat s'arribava a Samarcanda i després Baghdad, Damasc i Constantinopla.
Com que ara el Kazakhstan té diners perquè té petroli, la Xina té industria i una camioneta va més ràpid que un camell, s'ha creat una moderna ruta de la seda entre Urumqi i Almaty. Hi vaig en autobús. Són 1000 km i 29 hores amb 7 dedicades al pas de les dos fronteres. Els passatgers embolicats en una manta i en una mena de nínxols rodejats de paquets. Alimentat amb les meves reserves de dàtils i pa turc. Com les caravanes antigues. Dos dies més tard, el meu amic André trigarà 5 hores més per culpa de la neu. Va portar la bici desmuntada al autobús i a les 2 de la nit, en arribar, la va muntar i va pedalar en mig de la nevada alguns kilòmetres fins al hostel.
L'autobús té tot el seu volum ocupat. També porta coses amagades. El meu equipatge, dos mesos de viatge, és el més reduit. Com tots els passatgers, ajudo a carregar i descarregar, sense saber que hi ha als paquets. És un comerç d'una direcció perquè no hi ha rés en sentit contrari, a part de petroli. Quasi tots els passatgers són del Kazakhstan i no em van deixar pagar en cap parada. El xinés desapareix i el rus és la nova llengua comú.
Kazakhstan és el país sense mar més gran del món. Té la superfície d'Europa Occidental i dos vegades la població de Catalunya. Algunes minories, com la russa o l'alemanya, emigren. El seu ciutadà més conegut és Borat.
En Rafael és tàtar i qui parla millor anglès del bus. Els tàtars són eslaus musulmans i una de les 20 nacionalitats oficials del país. Com que arribarem molt de nit a l'estació de Almaty, em diu que m'acompanyarà al hostel en el seu cotxe. Abans anem a casa seva i tinc la sort de conèixer a la seva encantadora família. La seva dona, preocupada pels riscos del viatge. El seu fill de 6 anys, mira les fotos del meu viatge amb cara de futur Marco Polo. El pare ja ho és, comercia amb productes industrials per retolació i etiquetatge. Fabricats a la Xina.
El kazakh i el rus s'escriuen amb caràcters ciríl·lics. Quasi tot està escrit en els dos idiomes i costa distingir-los. Calen trucs com caràcters que només estan al kazakh o el fet de que els dos idiomes escriuen nom i adjectiu en diferent ordre. Al hostel majoria de joves kazakhs que esta a Almaty per motius de feina. Temps per compartir els diferents estils de vida, esmorzars i sopars.
Un país molt gran i només veuré Almaty. M'hauria agradat anar al cosmòdrom de Baikonur. Des d'allà van sortir al espai per primera vegada el Sputnik, la gosseta Laia, Iuri Gagarin i Valentina Tereshkova. Als anys 60. Ara Baikonur està llogat per Rússia fins al 2050 i és l'únic lloc des del que s'envien humans al espai. El programa espacial USA es va cancel·lar després d'alguns accidents mortals. Cal reservar amb mesos i les visites son molt cares i han de coincidir amb llançaments de  coets.
També m'hauria agradat anar al Mar de Aral, o al que en queda. És un llac format per les aigües del Sir Daria, pel nord, Kazakhstan, i del Amur Daria pel sud, Uzbekistan. L'Aral s'ha assecat diverses vegades en la història, depenent del clima i dels rius. Fa dos mil anys l'Amur Daria va canviar el recorregut amb final al Aral en lloc del Caspi. En aquest segle l'escalfament global ha reduït les geleres del Pamir, que alimenten els dos rius. També els projectes de regadiu de cotó han reduït el cabal que arriba al llac de manera que la seva part sud ha quasi desaparegut. La part nord, que podria visitar des del Kazakhstan, s'està recuperant gràcies a preses que separen el nord del sud del llac.
Almaty està al peu del Tien Shan, amb muntanyes de més de 4000 m. Ho aprofito i en bus local vaig a l'estació de Medeu, amb una de les millors pistes de gel del món. Després en telefèric a l'estació de Chimbulak. Obrirà divendres encara que la previsió de temperatura és de -16°. A l'estiu les caminades per aquestes muntanyes són el gran atractiu del turisme. En començo una de curta, fins que trobo un llop mort a trets. Terra dura.
A la frontera amb la Xina hi ha dos cims de més de 7.000m que formen part del Tian Shan, són el Povedy i el Khan Tengri. Entre el Kyrgyzstan i el Tadjikistan n'hi ha tres més. El Lenin, el Comunisme (actualment Koh-i-Somoni) i el Korzhenevskaya. Son els 5 cims de més de 7.000 de l'antic espai soviètic. Qui els ha pujat, rep el distintiu del Leopard Blanc. Encara existeix i és molt admirat.
Green Market, un enorme basar amb espècies, fruits secs i fruites assecades, moltes collides a Samarcanda. Avui podré convidar a tots els companys del hostel. Al matí, dia fred i boira espessa. Tot el dia a 0° i al vespre s'espera -3°. L'hivern arriba. El turó de Tok Tobe té un telefèric al mig de la ciutat. A dalt som molt pocs. Al cambrer amb qui parlo, li preocupa la meva opinió sobre New York i Miami. Anirà als USA amb visat turista i s'hi vol quedar. També hi ha una estàtua dels Beatles, potser la única del món.
Museu d'Almaty. Poma com a símbol de la ciutat. És el que vol dir Alma. Golden Man, refinat vestit funerari d'or d'una tomba escita que és el símbol del país. Els escites eren unes tribus perses que poblaven aquesta terra abans de l'arribada de tribus mongoles i turques. Perses, mongols i turcs s'han barrejat i combatut fa segles. Els seus imperis van dominar l'arma més poderosa que ha existit. Les tribus que dominaven el cavall i disparaven fletxes des de la sella de muntar, van ser imbatibles fins a l'ús de la pólvora. Calien estepes en que milers de cavalls poguessin menjar i això no ho podien oferir els imperis agrícoles.
Reproducció del Atlas Català, un dels mapes de l'edat mitja més detallats. Fet a Mallorca descriu aquestes terres basant-se en el que va dir Marco Polo. Al museu també hi ha mil fotos del fundador del país. En tots el paisos del Àsia Central, les eleccions es guanyen amb el 95% dels vots i els presidents ho son fins que es moren o una revolta els fa marxar.
En la darrera passejada trobo la botiga de Zara, la millor de tota la ciutat. Em meravella la seva capacitat de dissenyar per gustos tan diferents. Demà bus cap a Bishkek i nou país, Kyrgyzstan.
Els Kyrgyzos i els Kazaks són molt similars. Llengues de la familia turquica, migració des de l'Altai i Mongòlia al segle XIV. La diferència és que els Kazakhs es van convertir en pastors de les estepes i els Kyrgyzos en pastors de les muntanyes. Bishkek comparteix amb Almaty estar al peu de les muntanyes i heretar del seu passat soviètic, un estil laic, igualitari i modern. Hi arribo després de 6 hores de carretera nevada i amb previsió d'empitjorar.
Al hostel m'informen que la carretera a Osh, la segona ciutat del país, son 700 km que necessiten 12 hores, amb dos colls de més de 3000 m. Amb aquest temps, el més probable és que sigui perillosa i necessiti 16 hores. L'avió són 45 minuts i costa 40$. Hi ha molts vols i no em costa decidir. Amb el mal temps tampoc podré anar a les joies turístiques de l'estiu. Els llacs Issyk-Köl i Song-Köl i les muntanyes que els envolten.
L'aeroport Manas, a 30 km de Bishkek, va ser utilitzat pels USA i els seus aliats en la invasió del proper Afganistan. El van fer nou i modern. La seva llista d'accidents està plena de xocs entre avions comercials i avions militars USA sense víctimes. Ara els USA han deixat d'utilitzar-lo, així que sembla segur. El govern ha fet un acord amb Rússia, que hi te una base al cantó. El rus és l'idioma més utilitzat a Bishkek.
Al Kyrgyzstan, la divisa és el Som, i te una moneda de 3 soms. No és corrent, però quan jo era petit, hi havia monedes de 2 1/2 pessetes.
Carrers gelats i branques caigudes pel pes de la neu. Temperatura sota zero. Els cotxes circulen lentament i la gent sap caminar sense relliscar. És maco i rés es detura. Al Osh Bazar és ven de tot. Paradetes al aire lliure en que es ven roba i mantes amb la neu a la vista. Venen ganes de comprar-ne. Els grans magatzems TsUM, de l'època soviètica no s'han adaptat a la mercadotècnia actual i això els hi dona encant.
La ciutat es deia Frunze a l'època soviètica. En record d'un general mà dreta de Trotsky a l'Exèrcit Roig. Nascut a Bishkek, de pares rus i alemana. Va organitzar bé el seu exèrcit i sempre guanyava, fins que en una operació gàstrica, l'anestèsia el va matar. Es dubta de Stalin o algun enemic. La seva casa es guarda com un museu i li van posar el seu nom a l'acadèmia militar soviètica. La majoria de relíquies soviètiques es mantenen, incloent la estàtua de Lenin. El hostel més recomanat es diu URSS. No hi he volgut anar perquè un viatger deia que tenen un retrat de Stalin.
El proper destí és Osh, al sud i a la fèrtil vall de Fergana. Allà hi va haver els incidents més mortífers de la penosa descomposició de la URSS a l'Àsia Central.
Després de la Revolució Russa i la Guerra Civil, es va voler reorganitzar l'antic Imperi zarista, com una Unió de Repúbliques. El nou món substituía els antics imperis per noves nacions. El problema a l'Àsia Central era que no hi havia repúbliques que federar. Hi havia antics emirats i khanats medievals, tribus i clans que anaven per lliure i es feien la guerra.
Els paisos europeus hem exportat la idea de l'estat-nació, perquè és el que tenim. Ens sembla que és l'únic possible. La delimitació de les noves nacions, sovint malintencionada per la potència colonial, sempre ha sigut difícil. La societat soviètica, que volia ser científica, va escollir la llengua com a element delimitador. Si va caldre, es van afegir territoris per arribar al mínim de població requerit per ser república.
Així els antropòlegs i lingüistes soviètics van definir llengües i fer cens de parlants fins que va sortir el mapa actual. El Comissari de Nacionalitats dels primers governs bolxevics era Stalin. Després no va tenir escrúpols per consolidar el seu poder. Va fer matar a la elit del govern i partit a Kyrgyzstan, 170 persones. També va matar a 5 dels 7 membres del Politburo que va liderar la Revolució. Els altres dos eren Lenin, que ja s'havia mort, i ell.
Aquesta distribució de les repúbliques per idiomes, va fer que el sud del Kyrgyzstan tingués una minoria de quasi el 45% de població uzbeka. Els uzbeks eren pagesos de la rica vall de Fergana i els Kyrgyzos ramaders. Versió moderna de Caín i Abel. Al 1990 la privatització d'una gran finca va generar revoltes amb 170 morts. Al 2010, unes eleccions presidencials guanyades com sempre amb més del 90% dels vots, van ser l'excusa per nous conflictes amb 400 morts a Osh.
Ara conviuen molts conflictes. Un nord, Bishkek, russòfil i laic. Un sud, Osh, islàmic i conservador. Dins del sud, conflictes entre uzbeks i kyrgyzos. En tot iguals excepte en històries passades i un passat ramader i agricultor. El mediador és Rússia, però l'envelliment dels autòcrates governants i l'influencia del diner de l'islam més conservador garanteix que els conflictes seguiran.
Neva molt quan marxo de Bishkek. Boira i poca visibilitat. Espero que les inversions fetes pels USA funcionin. Vol impecable en Air Manas, filial de Pegasus, low cost turca. Al hostel de Bishkek, entre els llibres deixats pels viatgers, n'hi havia de Fetullah Gullen, la bèstia negra del president de Turquia. Les societats secretes islàmiques van tenir un paper important en la ruta de la seda i en els règims de llengua turquica que s'hi van crear. Com la masonería o l'Opus Dei.
Millor temps a Osh. Pluja i boira, però sense neu ni fred. Terreny pla i ben cultivat. Transició del món soviètic a l'Islam. Al hostel l'alcohol no està permès. Els qui hi treballen porten barba afgana o gorro islàmic. Venen de la mesquita. La meitat dels restaurants no serveixen alcohol. Al basar totes les dones porten vel al cap. Al parc el porten menys de la meitat.
Osh presumeix de tenir més de 3000 anys. Les moltes invasions no han deixat cap monument antic, però la memorable Suleiman Too, muntanya de Salomon, es una cadena de cinc cims rocosos al mig de Osh, que s'alcen 200 metres sobre la ciutat. És un gegant de roques que Herodot situa com el centre de la Ruta de la Seda. És diumenge i hi ha molta gent passejant-hi. Joves grimpant les roques i coves i families seguint els camins, museus i llocs amb propietats miraculoses. Tots els que parlen una mica d'anglès tenen alguna cosa que preguntar-me.
El Suleiman Too és un lloc de llegendes. Es diu que Osh la va fundar el Rei Salomó o Alejandro Magno. Que hi va resar Mahoma i que hi va fer una capella Babur, el fundador de la dinastia Mughal a la India. En un museu en una cova de la muntanya es diu que va ser un lloc de culte zoroastrià i shamànic. Segurament tot és veritat. Osh té el basar més gran de tot Àsia Central i amb això n'hi ha prou per fer créixer les històries. També hi conflueixen totes les contradiccions i això fa que els ressentiments segueixin vius.
És diumenge per la tarda i la gent es casa. Com que van a fer-se les fotos als mateixos llocs, sembla que comparteixin festa. Lloguen cotxes estrafolaris, adaptats a la violència latent de la regió, i en Vladimir, dalt del seu pedestal, ho beneeix.
Dilluns probablement sortiré cap al Pamir i el Tajikistan en un cotxe 4x4 compartit amb 7 locals. A aquestes muntanyes no hi ha transport regular i els vehicles surten quan s'omplen o tenen un encàrrec. Quan hi ha altres viatgers, es posen d'acord i lloguen un vehicle. Com que ara ja no n'hi ha, m'he de posar en espera. Cal passar 5 colls de més de 4.000 m, el més alt de 4655m. Sembla que el Pamir és més sec i quasi no hi ha neu als colls. La primera etapa, de 12 hores, acaba a Murgab, al Tajikistan. Espero arribar a Dushanbe, la capital, en 4 o 5 dies seguint els colls del Pamir i la frontera amb l'Afganistan al corredor del Whakan. Una de les rutes més imponents e inquietants del món.

1 comentari:

  1. Per les condiciones climatològiques i els ports de muntanya sembla una de les zones mes perilloses per les que has passat. Ves en compte!
    Al Pirineu sembla que venen aquesta setmana les primeres nevades series.

    Una abraçada,

    Miquel

    ResponElimina