Cada viatge és una etapa del següent: Israel. Els peus de fang d'un gegant

Museo de arte moderno de Haifa. Cuadro comprado por votación popular.

A la colina del Carmel, a la vora de Haifa, al nord d'Israel, Rafiah prepara entrepans. És jueva del Marroc i va venir a Israel fa 20 anys. No entén que vaig a fer a Jordània i Egipte. Del Líban i Sudan no n'hi parlo. Amb la confiança d'una conversa en francés, em diu que a Haifa hi ha 25000 jueus francesos. A Tel Aviv molts més. M'explica que fugen del que passa a Europa, on els jueus, diu que cada cop son més perseguits. És la seva "Aliyah", l'ascensió que vol dir el retorn a Israel.

100 jardineros cuidan el templo Bahai de Haifa.

He pujat al Carmel seguint els jardins sagrats dels Bahai. Un dia del segle XIX, Ali Mohammed, iraní, va dir que hi havia massa profetes. A partir d'ara, ell seria la porta, "Bab", per la que vindrien les veritats. Tot el que va dir era molt sensat. Sobre la pau, la igualtat de la dona, la tolerància, la felicitat. Va ser executat i ara les seves restes estan en uns jardins amb vistes meravelloses que cuiden 100 jardiners cada dia.

Calle Ben Gurion de Haifa.

Baixo la muntanya pel monestir de Stella Maris. Allà es va fundar l'ordre dels carmelites durant les creuades per predicar la fe veritable. Hi ha cites de Teresa de Avila i de Juan de la Cruz, dos dels seus seguidors més famosos. Es diu que eren de families jueves espanyoles. Muntanya avall hi ha la cova del profeta Elías, a on es va preparar per rebatre els errors de 40 sacerdots de Baal. El veneren jueus, musulmans i cristians. Totes les variants del monoteisme atribuit a Abraham.

Puerto de Jaffa.

Benvinguts a Israel. Als carrers es sent parlar hebreu, àrab, rús, francés, argentí. Unes senyores molt dignes encara parlen en yidish. Els diaris informen discretament de tres noves morts a Gaza. Tres interns del camp de concentració més gran del món que van gosar apropar-se a l'alambrada. El govern, una coalició de la dreta, l'extrema dreta i els partits religiosos, cada dia denuncia una nova agresió o conspiració. Sense proves, però per si de cas, actua preventivament. Mata enemics. Els seus millors aliats son Donald Trump i el futur rei d'Aràbia Saudita.

Modernidad en Tel Aviv

És dificil però cal distingir entre jueu i israelita. La cultura jueva ha sigut un element clau del segle XX. El socialisme i la revolució russa. Gran part de la ciència moderna. Noves corrents artístiques, especialment en música i cine. L'explosió es va produir quan les barreres als jueus d'Europa, van començar a desapareixer amb les revolucions del segle XIX. Karl i Groucho Marx.

Tel Aviv. Brooklyn y Mediterráneo.

L'estat d'Israel és una idea que surgeix al mig del segle XIX. La crisi dels imperis de súbdits i l'aparició de les nacions de ciutadans fa apareixer nous projectes nacional. El sionisme no és l'únic que defineix el seu amb criteris racials o religiosos, però si l'únic que després d'un segle, ho ha convertit en un estat. La constitució d'Israel dona la nacionalitat a tots els que demostren que tenen avis jueus o que presenten el certificat d'un rabí conforme s'han convertit al judaisme. Part dels actes civils, com matrimonis o divorcis, són regulats pel clero. Qui es vol casar pel civil, ha d'anar a Xipre.

Museo de Haganah, ejercito clandestino israelí antecesor del actual.

Aquest nou estat es construeix en un territori en que hi vivien altres persones. Com tots els nacionalismes, l'israelià inventa una història que el justifica. Abraham, un pastor que arriba a Israel amb la seva tribu cap el XIX aC. Te dos dones. Els fills de Sara seràn els jueus. Els fills d'Agar els àrabs. Segons aquesta història, fills del mateix pare i diferents mares, segueixen barallats.

Estilo Bauhaus en Tel Aviv

A Israel conviuen una societat avançada i el camp de concentració més gran del món. Gaza, on 2 milions de persones han d'escollir entre viure en la misèria amb el cap baix o morir d'un tret. La protesta contra el mur també és artística. Algunes de les pintures que s'hi han fet ja son famoses. Quan el mur caigui, com van caure les muralles de Jericó i el mur de Berlín, els museus de tot el món el compraran. De moment es reprodueix en imans de nevera.

Tel Aviv y Jaffa. Entre Algeciras e Istanbul.

En arribar a Tel Aviv, tot això no és evident. És una ciutat en expansió, optimista i agradable. Una bombolla que s'assembla als barris jueus de Nova York, com Brooklyn. Però al cantó d'una llarga platja i bon temps. És una ciutat cara, laica, dinàmica i escollida per molts dels nouvinguts sense complicacions religioses. Pots comprar els semanaris de les diferents comunitats originals. "Aurora" s'edita en castellà. Ha passat de ser la llengua dels sefardites a ser la dels sudamericans. Als seus artícles es veu que hi ha molts argentins i que hi ha inquietut, tant del exterior hostil, com de les consequències de l'agresivitat dels actuals dirigents d'Israel. Alguns dels periodistes van arribar a Israel a la dècada dels 70s i es nota per la seva manera d'interpretar la societat. Reconeixen que el llarg creixement econòmic te que veure amb la mà d'obra barata i nous mercat que ha aportat la ocupació dels territoris palestins.

El Giro del 2018 empezó en Israel

Ha'aretz, el diari lliberal en anglès es ven junt amb el New York Times. Discretament però amb preocupació informa de les morts a Gaza, de la llei de nacionalitat que definirà a Israel com l'estat dels jueus i deixarà en mans dels rabins certificar qui es jueu en funció de criteris racials i religiosos. També els preocupa que el primer ministre podrà declarar la guerra sense consultar a la resta del gabinet, només al ministre de defensa. L'altre diari en anglés, el Jerusalem Post, aliat amb el Wall Street Journal, apoia sense discusió al govern.

Atardecer en la playa de Tel Aviv

Tel Aviv es va crear de nou. L'única part habitada era Jaffa i el seu vell port. Molts àrabs en van ser expulsats. Fora del Old Jaffa, la resta de Tel Aviv te edificis de l'estil Bauhaus, gratacels, platja i una mica de tot. El Museu d'Art Modern destaca l'influència dels artistes jueus en les vanguardes del segle XX. Per entrar al Museu de la Haganah, l'exèrcit clandestí antecessor del actual, cal ensenyar els passaport i m'interroguen pels meus estranys visats. El museu reforça el relat sobre la creació de l'estat d'Israel. La lluita amb els anglesos avui es definiria com a terrorisme i la lluita amb els àrabs, com a defensa i neteja ètnica. Com passava a l'Europa de postguerra amb els moviments forçats de població per les noves fronteres en caure el règim nazi. Era una generació del socialisme d'aquella època.

Tras años de servicio militar y una vida protegidos.

L'exèrcit te un paper clau. Els nois tenen tres anys de servei obligatori i les noies dos. Els ortodoxes estan exclosos i aquest és un dels principals conflictes del país. Els transports públics van plens de joves soldats viatjant. Es viu amb normalitat que pugin al tren o bus amb fusells i pistoles. El rentat de cervell que representen aquests anys, fa que la joventut sigui més religiosa i excloent que la generació anterior.

Tel Aviv lúdica y hedonista.

A Haifa, la tercera ciutat, estic a la German Colony. Una secta alemana s'hi va instalar buscant proximitat amb la Biblia. Van progressar, hi van convidar al Kaiser, alguns es van apuntar al partit nazi i van acabar deportats a Austràlia. Ara és un barri de moda. Comparteixo albergs i sopars amb altres viatgers que busquen a Jesus, volen anar a Palestina a ajudar o aprenen àrab.

Para ser fuerte, para estar guapa, para el dolor de espalda.

Alguns volen tornar a Europa per por de la coincidència dels atacs d'Israel a Siria, la revolta a Gaza, la cancelació per Trump de l'acord amb Iran, l'aniversari de la Nakba, catàstrofe en àrab, l'ambaixada USA a Jerusalem i el Ramadan. Altres arriben a Israel perquè els hi fa por el que veuen com una Europa antisemita i dèbil amb el terrorisme. M'he despertat a les 2:30 per soroll d'avions. Al matí he llegit als diaris digitals els bombardejos a Siria i al Golan. A poc més de 100km.

Hay un tunel que atraviesa los acantilados pero está cerrado. Porque no hay paz entre Libano e Israel.

Rosh HaNikra son uns acantilats que marquen la frontera amb Liban. Un antic tunel de tren tancat, alambrades, radars i torretes de control. Marquen els límits i un telefèric permet baixar fins a les grutes a on trenquen les onades.

Ros HaNikrah, frontera inestable.

Visita a Acre, la plaça forta dels creuats. Quan va caure es va acabar la presència occidental al Llevant. Fins que hi va tornar Napoleó. Els templaris i els Hospitalaris eren ordres religioses militars. Com les que ara estan en conflicte a la regió. Cobraven per la seva protecció o saquejaven als seus enemics i aliats quan els veien dèbils. Un dels seus negocis, aprés dels àrabs, era la fabricació del sucre a partir de la canya. Una droga que es pagava bé. Després de la caiguda d'Acre, aquest negoci no va remuntar fins que es van portar esclaus al Carib.

San Juan de Acre. Fortaleza Hospitalaria.

En la darrera etapa entro a la meitat àrab d'aquesta terra. Nazareth és la ciutat més àrab d'Israel. Marhaba i Salam Aleikum sustitueixen a Shalom i Hello. Hi arribo amb Gabriela, jueva argentina que va venir als 70s i te un fill a Barcelona. Va aprendre l'hebreu en dos anys i ara és guia de turisme religiós. Grups catòlics d'España i evangelistes de Latinoamèrica.

Nazareth. El angel del Señor anunció a María...

A Nazareth te feina, perquè aquí l'àngel Gabriel es va apareixer a la Verge per dir-li que tindria un fill, que es diria Jesus i que era Deu. Dos coves reclamen el protagonisme. La de la basílica catòlica, i la de la grega ortodoxa. Estan a pocs metres de distància i per més seguretat, es millor visitar les dos. D'una tercera cova es diu que era la fusteria de'n Josep. Els més esportistes poden fer el "Jesus Trail", quatre dies fins al mar de Galilea.

Inicio del Jesus Trail en Nazareth. 4 días hasta el lago de Galilea.

La Verge no existeix per musulmans i jueus i per tant no hi ha disputes religioses a Nazareth. Els conflictes han sigut entre àrabs cristians i musulmans, però la solidaritat palestina ho amaga. L'art pintat als carrers i els imans que reprodueixen les pintures al mur de Palestina. A la ciutat vella, la presència israelí no es visible, però hi ha camares de video pels carrers. Demà ruta a Jerusalem, esquivant la paralització dels transports per vegília de Sàbat. Tant de bó que els missils i algunes boques també s'aturin.