Turkana. El paradís del que van expulsar als avis.

El llac Turkana és molt gran i no te sortida. Fa 5 milions d'anys, quan van aparèixer els primers homínids, es van començar a separar dos plaques de la terra. Al llarg de 5000km la crosta terrestre es va aprimar i van sortir fosses, turons i el magma del interior del planeta creant volcans. Les fosses es van omplir d'aigua i van ser una cadena de grans llacs. La majoria alimenten els grans rius africans. Nil, Congo i Zambezi.

El llac Turkana alimentava al Nil, però una baixada del nivell d'aigua fa 10.000 anys i nous volcans el van aïllar. Els cocodrils es van seguir reproduint i ara en te la població més gran del món. Especialment la illa Central del llac, amb volcà actiu.

Entre les moltes restes humanes, s'han trobat al llac molts ossos de fa 10.000 anys amb signes de que van morir lluitant. La tradició de lluites tribals és antiga. Aquesta successió de pecats propis i desgràcies externes va fer que els nostres antecessors abandonessin el que havia sigut el seu paradís i marxessin per tot el món.
Era un paradís perquè tot allò havia creat als homes. Vam ser el simi i l'homínid que es va adaptar millor als canvis que van transformar el bosc tropical en sabanes i llacs. Encara tenim els defectes i virtuts d'aquesta meravellosa i terrible evolució.

A Kakuma, al noroest del llac, les Nacions Unides tenen quatre camps de refugiats, amb 185.000 persones registrades de 19 països veïns. El 56% venen del nounat Sudan del Sud. 5 refugiats van participar als Jocs Olímpics del 2016 a Rio de Janeiro.
A Loyangalani, al sudest del llac, s'hi han instal·lat 365 turbines eòliques. Generaran el 20% de la capacitat de la xarxa elèctrica del país. Un repte per la distància als centres de consum. Iniciat durant el govern Zapatero, hi participen empreses i ajudes financeres espanyoles.

Entre Kainuk i Lokichar, al sudoest, el matatu en que viatjo ha passat 5 controls de l'exèrcit. Es la transició de pastures verdes de les terres altes de la Kenya central al desert que rodeja el Turkana. Els pokot, els turkana i els karamojong de la propera Uganda lluiten per robar-se bestiar. Es fa la vista grossa a que tinguin armes amb l'excusa de que s'han de protegir dels robatoris de les tribus del país veí. La tensió amb els grups de joves es viu al carrer de Kainuk quan parem per menjar.

La cerimònia d'entrada en l'edat adulta inclou per moltes tribus, la circumcisió masculina i la mutilació genital femenina. La ciència actual ha identificat com positiva la primera i negativa la segona. De manera intel·ligent s'intenta substituir el ritual per un més acceptable, entenent que totes les cultures tenen rituals per ser adult. Els kikuyus ho fan arrencant algunes dents.

Quan un jove és adult, ha de marxar de la casa dels pares, fer la seva cabana i començar a construir el seu ramat. Això inclou robar animals a les tribus veïnes. Totes les cultures ho fan. També la nostra. La violència a algunes zones de Turkana venia de grups de joves, sovint borratxos i frustrats per no haver pogut robar bestiar, que assaltaven cotxes o matatus. Un telèfon mòbil no era una vaca, però millor que rés.
Fins a Lokichar la carretera és bona. La construeixen xinesos perquè hi han trobat petroli. Les màquines de perforació tenen la mateixa alçada que els termiters. El petroli s'ha de transportar en camions cisternes. Convois de 5 camions amb escolta militar.

El meu destí és Logwar, a 50 km a l'oest del llac. El meu matatu hi arriba en 7 hores des de Kitale. Les microagències de turisme, conseguidors de Nairobi, eren unànims. A la riba dreta del llac no s'hi pot anar per perillós. A l'esquerra cal un 4x4 amb protecció armada. No es veritat.
Vaig sortir de Nanyuki, al peu del Mount Kenya en matatu. És una furgoneta amb 5 files de 3 passatgers. En total 15, més tots els nens i paquets que hi càpiguen. Surten quan estan plens tots els seients i tot l'espai. Estan en bones condicions, però pel tràfic i estat de camins i carreteres, cal evitar el seient de la mort, al cantó del conductor.

Fins a Nakuru, per camins sense asfaltar, travessem la rica plana de Laikipia, a on es van instal·lar molts colons anglesos. Els paisatges de les pel·lícules i de conflictes que encara duren. Entrem a la carretera a Uganda, ampla i en bon estat, però perillosa per la quantitat de camions. Ja de nit, matatu fins a Kitale, el punt de sortida a la regió de Turkana. A buscar un lloc per dormir i sopar.
Hi ha molts matatus i alguns van a Logwar. Esperen en una esplanada que també és mercat de robes de segona mà i teatre de músics improvisats i buscavides. Fa dos dies que no veig un blanc. Sóc l'únic muzungu.

Logwar és un centre de serveis per l'oest del Turkana. España és coneguda per unes oftalmòlogues espanyoles que venen a operar a l'hospital local. Més enllà, les preguntes oscil·len entre les causes del conflicte de Catalunya i en quin continent està España. Una agradable guest house local i un sopar de tilapia "wet fried" amb ugali. La tilapia és un peix del Nil que també es pesca al llac. L'ugali es una pasta del cereal local que només es comestible gracies a la salsa del peix. També es pot barrejar amb matumbo, tripa amb la seva salsa.

El transport més abundant son els boda-boda, motos amb passatgers. En Gabriel em portarà fins a Eliye Springs, un conjunt de cabanes al llac. Comparteix unes fonts d'aigua amb alguns poblats turkanes. Un viatge de quasi 2 hores per fer 60 km de camins de sorra. Pistes perdedores en que creuem ramats de camells i cabres. Les acàcies són l'únic arbust que creix en aquesta terra que no aguanta arrels profundes. Els camells i les cabres són els únics animals que les mengen malgrat les espines.

El desert es trenca quan apareix algun escàs pou que s'omple de camells, cabres i famílies turkana. Als poblats les cases, boma, estan fetes amb fulles de palmera. Com els dormitoris del meu destí. I per fi, el llac Turkana, el mar de jade pel seu color verd. La quasi deserta casa dels nostres avantpassats. Hi trobo els primers muzungus en dies.

Antonio, gallec i alemany que viu a Logwar fa anys. Entre altres coses, ha posat en marxa a Logwar una empresa informàtica de formació i creació de webs. Es presenta a un concurs de projectes innovadors de Google. El guanyador te un premi important. Les votacions estan obertes fins al 25 novembre. Jo l'he votat i us ho aconsello. Es pot votar fins a 4 dels projectes que es presenten.
impactchallenge.withgoogle.com/kenya2018/charities/startup-lions

Esta tot l'equip del projecte i la Apuu, una noia estupenda. M'ensenya la seva botiga on-line de regals i artesanies
www.apuuzawadi.com
Tot el que exposa és maco i molt be de preu, però la distribució de moment es només local i en moto. Creixerà.

El grup fa una sortida en barca al llac. Inclou un cap de policia de Logwar amb un discurs incomprensible per l'excés de cerveses. M'ofereix protecció si tinc qualsevol problema.
Sopar amb en Rolf, un suïs que va recuperar aquest espai després d'una decadència de 10 anys. Porta molts anys a Kenya, hi ha fet de tot i dels projectes que està més orgullós son una cooperativa de producció de mel, i algunes iniciatives de pau entre pokots i turkanes.

Va posar en marxa una guesthouse al poble més conflictiu entre les dos tribus i va emplear personal de les dos. En el pitjor moment dels enfrontaments tothom va ser evacuat. Unes setmanes després va tornar i el local havia sigut respectat. No faltava res.
Ara el seu projecte és un concurs de bellesa de noies de les dos tribus. L'objectiu és donar-lis confiança. El jurat ho tindrà difícil perquè les noies d'aquestes regions son molt maques. No hi podré anar perquè és el dia que torno a Barcelona. El projecte em recorda al que va fer en Pepe Rubianes en els seus anys a la propera Etiopía.

Dia tranquil passejant entre el llac i el desert, entrant als poblats turkana i pagant el petit peatge per fer alguna foto. Aprofitant per jugar amb els nens i les dones que s'aboquen al telèfon per veure les fotos que els hi he fet. Cosins llunyans.

Torno a Logwar amb la moto de'n Gabriel, en un nou simulacre del Dakar. Beu molt. Quan el convido a alguna cosa i em distrec, demana un whisky. Li dic que està malament al matí però li dono una bona propina després dels viatges. Quan ja he marxat em truca tres vegades demanant diners per una excusa d'hospital. Anul·lo les seves trucades. Als blancs se'ns veu sovint com un caixer automàtic. La distància del meu món amb el món rural africà és immensa.

Per no repetir la ruta, agafo un petit avió fins Eldoret. El proper destí és Iten, un petit poble dalt dels penyassegats dels Rift, a 2400 m d'alçada.
Iten és un enigma i un lloc de peregrinació entre els corredors de llarga distància. Els kalenjin, un grup que va emigrar fa anys des del Sudan, son uns 6 milions, distribuïts entre Kenya, Etiopia i Uganda. Des de fa anys guanyen tot el que hi ha entre els 5000m i la marató.

El capellà irlandès Colm O'Connell va arribar a Iten el 1976 per ensenyar geografia durant tres mesos. Encara hi és i no en marxarà. No tenia experiència com entrenador, però a la St Patrick School ha entrenat nois que han guanyat 25 campionats del món i 4 medalles olímpiques d'or. Va començar a motivar i entrenar a les noies i ara les keniates son les campiones mundials indiscutides.

Una d'elles, Lornah Kiplagat, 4 vegades campiona del món, ha posat en marxa amb el seu marit holandès, el High Altitude Training Center, al que venen atletes de tot el món. El millor son les desenes de kilòmetres de camins als propers boscos. Correr pels camins de la terra vermella africana entre camps verds a 2400m és un privilegi. Ho vaig fer amb multitud de nens que sortien a cridar-me: "Habari muzungu, Jauariu?"

No em sento fora de lloc. A la marató de Barcelona trigo el doble del temps del kenyata guanyador, però també tinc el doble d'anys. Mentre corro recordo tots els companys maratonians actuals i retirats. Xavi, Guille, Conxita, Ana, Clara, Raquel, molts Jordis, Miquel,Albert, Mingue, ...

Estic en una guest house en construcció que ha sigut molt ràpida d'anunciar-se a Booking per les habilitats d'Edward. Com que havia treballat al HATC, s'ofereix a ensenyar-me'l. Ara està quasi buit i els equips comencen a venir al gener. Mentre parlem el truca l'encarregat de la Federació turca buscant allotjament per l'equip nacional i els seus cuiners.

Molts països poden replicar les condicions de Iten per entrenar, però encara no hi ha acord en que fa que aquest petit grup domini les distàncies llargues. Hi ha hipòtesi culturals. Els kalenjin no acostumen a tornar pel mateix camí i viuen a les alçades, per protegir-se dels enemics. Corrien darrera el seu bestiar i els nens sempre estan actius. La seva dieta de pastors era carn i llet. Diferències genètiques que es poden expressar en un fèmur llarg i una caixa respiratòria gran. En tot cas la motivació, fa que al matí es vegin grups de corredors per tot arreu.

Seguint. Demà dos matatus a la frontera ugandesa, creuar a peu i un altre transport fins a Jinja, la desembocadura del llac Victoria i un dels inicis del riu Nil.

Publicado con Blogsy