Cada viatge és una etapa del següent: Isfahan, l'Islam en el seu esplendor i converses emotives.

Isfahan va ser la capital de Persia durant els segles de major esplendor del Islam. Ara és la segona ciutat del país, amb 1.7 milions d'habitants. Un oasi gegant en mig del desert a 1700m. Es el primer destí turístic del país i serà aviat un dels primers del món. De moment hi ha turisme interior, xiites d'altres paisos del Golf i molt pocs europeus.
Esta a 440 km de bona autopista des de Teheran, quasi sempre travessant terreny desèrtic. El bus triga 7 hores i costa 5€. Som els únics estrangers però al bus sempre es fan amics. Dos senyores, una amb chador i l'altre amb vel, s'apropen a la Conxita a preguntar-li com s'ho fa per estar tant prima.

Com que el més visible en la dona iraní és la cara, és el paradís de les operacions de nas. Teheran te 3.000 cirurgians plàstics i es calcula que al país és fan 90.000 operacions de nas al any. Com que es una cosa de estatus, no se'n amaguen i es corrent veure a una noia pel carrer molt orgullosa amb el nas plé de tirites, que manté tant com pot.
La mesquita Masjed-e Jameh és la primera sorpresa. La principal aportació artística de Persia és potser l'arquitectura, i aquesta mesquita n'es el millor exemple. Immensa esplanada amb galeria porticada que la rodeja i quatre portes o Iwan, amb una semicúpula molt decorada que dona accés a quatre grans sales interiors que eren madrasses, escoles o bé salas de culte. Tot en rajoles d'adob, per al calor del desert i recobert amb rajoles vidriades de color blau i decoracions caligràfiques o florals. És l'estil que hi ha per tota la ciutat i que és va estendre per l'Asia Central i la ruta de la Seda fins a la Xina. Samarcanda i el Taj Mahal en son exemples.

Persia va ser envaïda per molts pobles i la majoria s'hi van integrar deixant part del seu estil. Alguns van ser molt destructors, com els tàrtars de Tamerlan, o els macedonis d'Alexandre, però en els seus edificis es veuen reminiscències de la religió Zoroastriana, dels turcs, àrabs i mongols.

El basar es immens i te de tot, encara que les parades de joies i or son les més cridaneres. En les cultures amb poca confiança en l'estat, l'or sembla el millor estalvi. Un espavilat amb cara de Javier Bardem ens ensenya com funciona i com arribar a les taulades. Naturalment al final comprem alguna cosa. Pots comprar de tot, i també hi pots menjar molt bé per menys de 5€. La higiene local fa que tots els plats es serveixin embolicats en plàstic!

La plaça Naqsh-e Jahan és la segona més gran del món, després de Tiananmen. Fa 512 per 163m. Tota porticada i amb dos mesquites, el Palau dels Sha Abas i la porta principal d'accés al Basar. Les botigues son centenars, els turistes occidentals poques desenes i si no es complica l'actual normalització política, aviat seran molts milers. Algun agosarat ens ha parlat de 4 milions en un any. No serà de sobte, però m'ho crec.
Els clergues que manen son llestos. Es fan eleccions que ells filtren i toleren. Si la gent està contenta amb les mesures del govern, ells es consoliden. Sinó ho està, la culpa és del govern i ells queden al marge. Ningú ens ha parlat bé del anterior president, Ahmadinejad, i tothom ens ha parlat bé del recentment escollit, Rouhani. Al Rei d'España també li agradaria beneficiar-se dels encerts del govern i quedar al marge dels errors.

Al hotel la majoria dels hostes son d'altres paisos àrabs. Ali parla amb anglès amb el recepcionista. Es queixa de que Facebook no funciona. El recepcionista li explica que està filtrat i l'Ali no ho entén. A Bagdad no te problemes en fer-lo servir. Encara que els dos son xiites, els seus idiomes son persa i àrab i per parlar han de fer servir un anglès adaptat.

Seiem a un sofa. L'Ali i la seva dona, la Fatima, han arribat de Mashad, prop del Afganistan, de peregrinar a la tomba del Imam Reza, el vuité dels dotze Imams xiites. Després van també a la ciutat sagrada de Qom. El meu primer turisme també va ser Lourdes i Roma.
Preguntem si tenen fills i l'emoció els hi omple la cara. El seu primer fill va morir amb dos mesos i els segon amb cinc mesos, de problemes al cor. La Fatima i l'Ali tenen 23 i 25 anys, l'edat dels nostres fills. Ens pregunten a quina edat vam tenir els fills i ens alegra poder dir que amb 31 i 33 anys. A la conversa ja hi ha entrat en Claas, un jubilat holandés que viatja "solo". La conversa és mig en anglès, mig amb el traductor àrab-castellà de Google, que funciona molt bé, perquè la Fatima no sap anglès.

Emocionats, esperem que el seu pelegrinatge els hi sigui útil. Aquesta és la millor cara de les religions, donar confort i esperança davant de l'adversitat. La cara fosca és quan els profesionals de les religions se'n aprofiten per obligar a les dones a portar vel, no poder conduir, o apropiar-se a preu ridícul de la Mesquita de Cordoba.

Cap respecte a la propietat intel·lectual. Un cafe amb els logos de Starbucks i Lilly junts, i la Conxita ensenya un abric amb l'etiqueta de Zara.

Isfahan és un oasi en mig d'un desert, amb les muntanyes Zagros, de més de 4.000m a prop. Els rius no porten aigua, excepte quan son torrencials, i la ciutat te nombrosos ponts, que no tenen aigua a aquesta època, però que es converteixen en preses per emmagatzemar aigua quan és l'estació.
El pont porta al barri armeni. El règim actual es tolerant amb les altres religions de llibre sagrat. Hem estat a una botiga de la plaça en que un venedor amb kippa ens ensenyava gots de plata amb inscripcions hebrees, i l'església armenia és viva i destacada.