Al Caucas hi ha tres famílies lingüístiques que agrupen desenes d'idiomes. La més antiga és la de les llengües caucàsiques, de les que no es coneixen antecessors. El georgià és d'aquesta família. És dons, un país molt antic, però obert a totes les influències. Jason i els seus Argonautes hi van anar a buscar el "Vellocino de Oro", i ho van aconseguir amb l'ajut de la reina/bruixa Medea. La vall central de Geòrgia s'obre al Mar Negre i forma part de les llegendes gregues. També és el país en que potser es van inventar el pa i el vi. I encara els elaboren de manera superba. També és un país que ha portat a l'extrem les desgràcies que han seguit la desaparició de la URSS.
És un bon lloc per començar un curt viatge de dos setmanes al Caucas. Amb la Conxita, ens limitarem a Armènia i Geòrgia. Azerbaidjan té uns tràmits per obtenir visa, complexes i cars i fan que ho descartem. Els països del Caucas Nord formen part de la Federació Russa, alguns com Txetxènia no es poden visitar i fa poc hem recorregut Rússia i Sibèria d'Est a Oest. Altres països influents en el passat i present del Caucas i que en son la frontera sud, Iran i Turquia, els hem visitat fa poc. Així que ens centrarem en els dos països centrals.
Per volar a Armènia cal fer-ho per Rússia. Armènia no té relacions amb Turquia.
Per volar a Geòrgia cal fer-ho per Turquia. Geòrgia no té bones relacions amb Rússia.
L'opció més barata és amb la companyia Pegasus. Barcelona-Istanbul-Tbilisi. Arribada a les 3 del matí.
El taxista que ens porta a la pensió familiar Babilina parla una mica de castellà. Va viure uns anys a Barcelona. Com molts Georgians després del turbulent període entre el 1992 i el 2000. El renaixement del país com a nació independent, virulent nacionalisme, trencament amb les anteriors repúbliques semiautòmomes d'Ossetia del Sud i Abkhazia, enfrontament amb Rússia, crisi econòmica i creixement del bandolerisme i la inseguretat van portar a Geòrgia a les primeres pàgines de les males notícies mundials.
Tbilisi és el nom de la ciutat en georgià. Tiflis és el nom en rus i persa. És un país petit que sobreviu amb aliances amb algun imperi proper. Els més grans de 30 anys parlen rus, i els més joves anglès.
El primer dia ens trobem amb la Madona, una gran amiga de l'Alicia, la nostra filla. La Madona és fantàstica. És georgiana, treballa al matí, després ajuda com a voluntària a una escola de sords de Tbilisi. La mateixa a la que va anar de petita. Aquesta te 200 alumnes i n'hi ha un altre a Kutaisi, la segona ciutat. També està organitzant el grup de joves de l'associació de sords de Tbilisi.
La Madona és una excel.lent guia i ens ha ensenyat el Vell Tbilisi, una de les joies turístiques de l'antiga URSS i actual Georgia. Una històrica ciutat multicultural en que es barregen banys turcs, barris armenis i jueus i restes perses zoroastrianes. Amb un decorat de fons de catedrals ortodoxes, avingudes neoclàssiques, rius, ponts i estribacions nevades del Gran i Petit Caucas. No hi falten ultramoderns edificis que son les "estructures d'estat" del nacionalisme georgià ben connectat amb organitzacions occidentals. Palaus presidencials o Ministeris que es poden confondre amb cridaneres galeries comercials.
És diumenge i les esglésies estan plenes. La georgiana és una església ortodoxa diferent de les altres, excepte en que els fidels estan drets. Això és una diferencia clara amb les protestants o catòlica, però suposo que hi ha altres diferències doctrinals. Amb la música em passa el mateix. La seva música sembla que es la única que segueix les claus pitagòriques i que quasi no es pot transcriure amb la notació musical habitual a Occident. Però no m'aclaro entre monofisita i polifònic.
La cultura del vi i de la música la vam poder comprovar. Al restaurant en que vam sopar, dos taules amb més de 10 senyores a cada una. Un aniversari i un sopar de feina. Un grup tocava música local i les taules cantaven i ballaven amb aquesta música coral tan especial. El paper de la dona a Geòrgia beu més de la tradició soviètica que de la islàmica.
A Dmanisi, al sud de Geòrgia, s'han trobat les restes més antigues d'un homínid fora d'Africa, són de fa 1.7 milions d'anys. També les d'un Homo Sàpiens, de fa 200.000 anys. També les restes més antigues de pinyols de raïm apilats, segurament per fer vi, tenen 6 o 7.000 anys i també s'han trobat a Geòrgia. Encara ara hi ha unes 500 varietats de raïm.
Dilluns anem en minibus a Kazbegi. És el darrer poble abans de la frontera amb Rússia i ja està al vesant nord del Gran Caucas. A 3h de Tbilisi i després de passar un coll de 2.500m i les millors pistes d'esqui del païs. S'hi va per la "Carretera Militar Georgiana", una obra feta pels russos quan van conquerir el Caucas als segles XVIII i XIX. El trajecte és espectacular i molts dies del hivern tallat per la neu. Ha estat tallada 10 dies i encara ho està pels camions. Ens confirmen que avui surten "marshrutkas" i a primera hora anem en metro a la plaça a on n'hi ha que van a Kazbegi. 10 Laris per 3 hores i 200 km de viatge, 2.5€. Geòrgia no és cara i la gasolina costa un 40% menys que a España.
En ruta, kilòmetres de grans camions aparcats esperant poder passar. La majoria russos i armenis. Es condueix per la dreta, però hi ha molts cotxes japonesos amb volant a la dreta. Els japonesos condueixen per l'esquerra, però també fabriquen cotxes amb volant a l'esquerra per exportació.
Els que tenen el volant a la dreta, segurament s'han venut de segona mà i de contrabando a Sibèria, pel port de Vladivostok. De tercera mà han anat a parar a Geòrgia, i a l'Africa vaig poder veure que molts hi acabaven una llarga vida de quarta mà.
El Kazbek, muntanya de 5.047m i una de les més altes del Caucas domina el poble. S'hi accedeix per una ruta no gaire difícil seguint alguna de les geleres que té. Ara el camí és cobert de neu des de Kazbegi, a 2.000m. El comencem cap al monestir de Gergeti (Trinitat), seguint unes petjades obertes a la neu, i ens hauria agradat tenir material i temps per anar més lluny.
Tota la ruta esta al cantó de la frontera no oficial amb Ossetia del Nord, una regió de facto separada de Georgia i protegida per Russia. L'osseti és una llengua indoeuropea molt diferent del georgià i no van acceptar l'uniformisme del nacionalisme del nou país. Sembla que els alanos, una tribu que va envair España a la decadència de Roma eren el mateix que els ossetios, així que potser som parents llunyans.
Per la tarda, la carretera està tancada. Quan ja ens fèiem a l'idea de dormir a Kazbegi, ens diuen que a les 5h l'obriran i ajunten a tots els passatgers que volen tornar a Tbilisi en una única marshrutka. El perill a la tornada, però, no és la neu ni l'inestabilitat política. Centenars de camions estan parats a l'estreta carretera de muntanya. Un altre convoi, que inclou camions amb grans remolcs, ha començat a passar i el nostre conductor ha embogit, encara que per sort no té un arma, perquè sembla que la carretera és l'únic racó del Caucas a on no regna cap llei. En sortir del trajecte de neu i muntanya, i fer-ho vius i camí de Tbilisi, tots els passatgers ens en alegrem.
Publicado con Blogsy
Molt bona narració. Quan vaig estar, amb la M.Mercè, l'estiu del 213, també vam a anar a Kazbegi i la carretera estava en obres amb un cristo considerable. N vam tenir la sort de tenir dies clars com vosaltres i les muntanyes estaven tapades.
ResponEliminaBon viatge
Manel García