Al nord de la illa de Luzón, la "cordillera" es una cadena de muntanyes que, fins fa poc, vivia al marge dels colonitzadors. Els espanyols no la van ocupar, i es deia "remontados" als que fugien del control a la costa i les terres baixes. Quan els nordamericans van ocupar el país, van prohibir la costum de tallar caps en els conflictes entre tribus.
El diari d'avui diu que el grup Abu Sayyaf, al sud de Mindanao, ha tallat el cap d'un rehén australià. L'han tirat des d'una moto. Abu Sayyaf vol dir "Els que aixequen l'espasa". Es va formar com a grup islàmic quan els USA van organitzar grups islamistes per lluitar contra els soviètics a Afganistan. Després van rebre entrenament i financiació de la Libia de Gadafi per seguir l'insurgència musulmana al sud de les Filipines, que ja venia del temps de la conquesta espanyola. Ara es financen amb secuestraments i han jurat fidelitat al Estat Islàmic. Els grups polítics musulmans de Mindanao no els accepten, però es diu que amb els diners recaudats poder comprar ajudes de polítics i policies locals.
Fa dos setmanes van matar a 16 soldats filipins i alguns dels secuestraments els han fet a la veïna Malasia. Tenen retingudes moltes persones de varies nacionalitats. Son pirates, o més formalment, corsaris del hipotètic Estat Islàmic. El tema preocupa molt al país, i ha portat al dur i impresentable alcalde de Davao, la capital de Mindanao, Rodrigo Duterte, al capdavant de les enquestes a president a les properes eleccions.
Els diners recaudats son fàcils de blanquejar. Els Casinos no tenen obligació de declarar la identitat dels compradors de fitxes. Quan es revenen, ja son diners legítims. Els casinos han crescut com l'espuma, en part pels controls del govern xinès als de Macau. Els propietaris dels casinos s'entrevisten amb els candidats electorals i financen campanyes. El fiscal general explica als diaris que s'extremaran els controls de blanqueig als bancs, però que el negoci dels casinos és legal. Suposo que pagaran els pobres emigrants que envien diners a les seves families.
Fa poc uns hackers van robar 81M$ del Banc de Bangladesh, que estaven dipositats al Banc de la Reserva Federal de New York. El rastre es va perdre als casinos de les Filipines i no està clar quant es podrà recuperar.
Vaig en bus des de Manila fins a Baguío, l'única ciutat gran de la Cordillera. Son 7 hores i em dona temps de llegir tot això i veure el volcà Pinatubo, que al 1991 va causar una de les explosions més grans del segle.
El castellà ha desaparegut a les Filipines, però ha deixat moltes paraules. "Hola" en tagalo es diu "Kumistá", també es diu "estúpido" i "guapa". Els nombres en tagalo es diuen indistintament en castellà i anglès.
La ruta cap a la cordillera inclou 2 hores per sortir de la caòtica conurbació "Metro Manila", i tot un cami ple de propaganda electoral. Les eleccions son cada 6 anys i s'escull separadament: President, Vicepresident, Senadors, Diputats, Alcaldes, Gobernadors i regidors. Quasi segur que el President i Vice seran de partits diferents, amb el que la governabilitat serà difícil. Els grups de pressió són molt actius, varies de les esglésies menors soliciten entrevistes als candidats. Després anuncien el vot en bloc per l'escollit que els hi ha fet més concessions.
Baguio és una ciutat caòtica pel tràfic i les pendents. Quan els americans van ocupar el país, van fer-ne la seva "Hill Station", un lloc elevat amb clima agradable. Des d'allà volien fer en aquelles terres salvatges el que Kipling en deia "White man's burden", la dura obligació de l'home blanc. Els model era el que havien fet amb els indis nordamericans. Van estudiar les diferents tribus, crear reserves i prohibir l'alcohol. Com que els locals no tenien diners amb que pagar impostos, havien de treballar 10 dies al any per fer carreteres. També van arribar missioners i es va prohibir tallar caps. La lògica de la civilització però era difícil d'entendre des de Baguio:
Els primers anys del segle XIX es va construir una ciutat ordenada i maca, amb un gran parc i llac al centre. Els americans van començar a colonitzar el país. Anglès, escoles, esglésies, empreses mineres i forestals.
Desprès de la Primera Guerra Mundial, els USA van canviar el seu model colonitzador i van independitzar a les Filipines, amb un fort control econòmic.
Pocs dies després de Pearl Harbour, el Japó havia ocupat Filipines i ja estava a Baguio. El 1945 i amb l'excusa de que no s'havien rendit, l'exèrcit americà va arrasar completament Baguio. "Carpet bombing" en deien. Deixar com una alfombra. Era l'últim focus de resistència dels japonesos i la majoria dels morts van ser civils. El general japonés va ser executat, per la manera amb que va ocupar Malasia. El general americà va ser condecorat.
Durant els anys de la dictadura de Marcos, ben vista per la CIA perquè els comunistes filipins eren forts, les muntanyes van ser un lloc de tot tipus de refugis e insurgències.
La primera presidenta democràtica, Corazón Aquino, es va trobar amb el lider del partit Comunista, el capellà Conrado Balweg. Ell li va regalar una espasa i un escut, típics de la zona. Ella li va regalar una Biblia i un rosari.
En aquests 70 anys moltes coses han canviat, i a Baguio hi ha dos excel·lents museus, tant antics com els objectes tribals que presenten. Un està dins de l'universitat San Luis. Quan hi vaig surten milers de joves que van a passejar al parc i llac. Es un país molt jove. En un yipni vaig a un altre poble a veure el museu de l'artista Benedicto Cabrera. Una fantàstica barreja d'art modern filipí i art tribal entre camps i arrossars. Inclou obres d'artistes filipins que treballen a Barcelona.
El mercat de Baguio és coherent amb la cuina. Molt pobre la secció de carn i peix i molt abundant la d'arròs.
Dormo al YMCA. Curiosa institució que fa anys representava una manera moderna de viure de la joventut USA. Per anar al dormitori he de travessar el camp d'esports en que cada hora és una sorpresa. Basquet, badminton, judo. El futbol no és dominant a les Filipines.
El dormitori és un exemple del món global. Un català que ha treballat 9 mesos a Manila com programador. Un fill d'americà i filipina que des de Califòrnia ve a conèixer els seus orígens. Un francés que ha estat mesos vivint amb les tribus de les terres altes de l'illa de Mindoro.
A les terres altes hi viuen "negritos", el mateix grup que a Papua. En Pierre ha estudiat ecologia i estudia el canvi de la terra cultivada per aquests grups amb el temps. Cultiven uns tubèrculs i quan la terra ja no en dona més, netegen un terreny, fan un foc controlat i superficial, tallen els arbres que volen, i cultiven en el nou "hort". Es el tipus més antic d'agricultura, possible en terrenys humits i tropicals. Hi son des de fa uns 40.000 anys.
Després van venir els pobles originaris del Yangtze i Taiwan, que ja savien com cultivar l'arròs. L'agricultura de tubèrculs era tribal, i la dels cereals, amb la seva complexa cadena de coneixements, va donar origen a les nostres civilitzacions. En Pierre va aconseguir ser acceptat portant uns quants kilos de sal per regalar i parlant tagalo. En pocs anys s'hi farà una pista per vehicles i alguns "negritos" ja volen ordinadors amb carregadors solars.
La carretera des de Baguio a Sagada son 150 km que es fan en 7 hores. No te ni un pont ni un túnel i es una de les carreteres mes impressionants i vertiginoses del món. Es va cimentar als anys 80 i ha sigut el gran canvi per la regió. Amb mujades i baixades, l'alçada mitja és 2.000 m i recorda les més espectaculars i perilloses carreteres andines. Per sort hi ha poc tràfic i no plou.
Sagada és un lloc molt agradable. A poca distància hi ha una paret de roca amb desenes de taüts penjats. Els morts estaven així més a prop del cel que de la terra. El costum va seguir fins fa pocs anys, i molts no el veien contradictori amb el seu cristianisme. Hi ha taüts amb creus gravades o amb animals. Els temps feia que el taüt i la mòmia es descomposesin, i altres van ser robats per museus o col·leccions. Sovint també es penjava la cadira en que la mòmia rebia visites tres dies després de la mort fins ser portada a la paret. Per anar a veure qualsevol cosa, t'aconsellen un guia. Com que és una feina per els locals, vaig a veure la paret de la vall del Eco amb la Jenny, mare de vuit fills. Sort en tinc per que sap a quina cova ens podem amagar en començar la turmenta de la tarda.
La cova sepulcral de Lumiang està connectada amb la cova de Sumaging. Les dos coves es visiten, però la connexió es un complicat puja i baixa de dos hores amb llanternes, aigua i roques molt relliscoses. Aquell dia cap dels visitants del poble vol fer-ho, així que he de contractar un guia per mi sol. 16€ molt ben pagats. En el tram més difícil, lleugerament extraplomat i amb forat de caiguda entre roques d'alguns metres, me'n surto amb un tècnic pas de genoll i espatlla de guia.
El menjar filipí és poc variat. Arròs, una mica de carn amb salsa, greix i pell i poc més. La Kaldereta del restaurant Masferré està força bé, i les fruites i cervesa encara millor. Però la decoració amb fotos és excepcional. Primers plans de persones de les tribus de la muntanya cap els anys 20 del segle passat. L'amo del restaurant m'explica l'historia.
El seu avi, el soldat Masferré, de Sant Feliu de Guíxols, es va quedar a Filipines, es va casar a Sagada i pujant en l'escalafó social, es va fer capellà de l'església episcopaliana del poble. La única que hi ha. Va enviar els fills a Barcelona uns anys perquè s'eduquessin. L'Eduardo, ja mort, va tornar i va començar a fer fotografies. Se'l considera el pare de la fotografia filipina. Al restaurant també venen pa i confitura feta per ells. Les receptes encara deuen ser del avi.
Moltes de les seves fotos van ser comprades per la Smithsonian Institution i estan al museu de Ciències Naturals de Washington. M'ha dit que no te res per vendre però creu que a Bontoc, el següent poble en yipni, hi ha una església amb un museu, a on encara tenen llibres de les fotos. Ho intentaré demà, en ruta cap a la octava meravella del món, les terrasses d'arròs dels Ifugao.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada