2 de maig 2016

Vertiginoses terrasses d'arros i fotos de temps no llunyans

Al llarg dels darrers 2000 anys, el pobles de la regió de Ifugao, al nord de la illa de Luzón, han construït terrasses pel cultiu d'arròs en pendents, sovint superiors als 45 graus. Son patrimoni de l'Humanitat i les anomenen la vuitena meravella del món. El mateixos pobles que feien aquestes meravelles, lluitaven en guerres tribals amb els pobles veïns i amb els de les terres baixes. Per les terres, per un porc o per causes antigues que havien oblidat.
Un jove era reconegut entre els adults quan havia matat un enemic, i el premi era el cap del mort. Els liders de la tribu també lluitaven i els vençuts podien emportar-se el cos del mort, sense cap, per fer els rituals funeraris.
Això era així fins fa poc. Tant poc que hi ha fotografies. Els museus de Bontoc i Banaue recorden el que es feia quan eren llogarrets amb cabanes. També es veu la diferència d'alçada entre els pobladors anteriors a la cultura del arròs, els "negritos", similars als pigmeus africans, i els primers antropòlegs americans.
En les col·leccions d'instruments destaca la flauta que es tocava amb el nas. Vaig amb diferents Yipnies visitant aquests museus i aprofitant que estic sol per poder capturar les imatges més impactants.
Banaue és un poble molt animat, amb aventurers internacionals que volen fer una ruta caminant pels arrossars, i turistes de Manila que aprofita el cap de setmana per fer visites curtes. Al darrer transport he coincidit amb la Jude, una filipino-canadenca que parla tagalo, i compartirem guia per fer una ruta de dos dies amb nit al poblat de Karambulo.
Els països pobres que veuen en el turisme una manera de desenvoluparse, imposen l'ús de guies i permisos. Em sembla bé. Són ingressos pels locals, permet tenir coneixences molt enriquidores, i estalviar sustos. La nostra guia és diu Lin. Te vintipocs anys i dos fills. Amb el pare dels nens ja no es veuen i no els hi deixa si no s'ho guanya. Els dos dies que està amb nosaltres li faran guanyar uns 40$, que no és poc.
Plou, travessem una selva amb forta pendent i totes les fulles molles. Una sangonella ho aprofita i em mossega. Injecta un anticoagulant que fa que al treure-la, la sang comenci a rajar. Com passa quan es necessari, no he inclòs el botiqui en la motxilla dels dos dies. Un guia improvisa un remei amb nou de betel mastegada i tirita. Em sembla que no serveix de res. Ho netejo quan puc i deixo que la crosta i el temps faci que la sang deixi de sortir.
Els locals masteguen la "momma", que es una barreja de betel, menta, tabac i pols calcària. Quan l'escupen deixa una taca vermella que és característica de mols llocs del Sud i Est d'Asia.
El cultiu d'arròs de les terrasses és humit, perquè es canalitza la molta aigua de la muntanya. Es comença cremant una part de pendent de selva i construint un mur que serveix per aguantar la terra aplanada en que es plantarà l'arròs. Sovint pel mur es canalitza l'aigua que baixa de la muntanya. Així s'evita erosió i es distribueix el regadiu. L'arròs es planta dos cops. En un espai petit es tiren grans i quan creixen, es trasplanten a un camp més gran. Les pendents de bosc cremades en que no s'hi ha fet un tros pla per l'arròs, s'aprofiten per plantar-hi patates, carabasses o pinyes. Un hort.
Caminar pels camps és complicat. Els murs son estrets i sovint tenen 4 i 1 metres verticals. Encara que caiguis tou en un camp humit d'arròs, pot ser perillós. Després d'unes 6 hores de camí per selva i terrasses, arribem al poblat de Kambulo. La majoria de les cabanes estan fetes amb troncs de fusta encaixats sense claus. Formen un espai de tres pisos. Al inferior els animals, al segon hi viuen els humans, i al més alt s'hi guarda el gra. Es podrien desmuntar i transportar.
La taulada es fa amb moltes capes de palla seca molt tupida, que s'ha de canviar cada pocs anys. Com a la majoria de les societats tradicionals, la primera innovació és fer servir una taulada d'alumini corrugat. És fàcil de fer, no és massa car, i pel que hi viu, no li preocupa l'estètica de les fotos.
És dissabte a Kambulo. Els molts nens s'entrenen per a futures batalles tribals jugant a tocar i parar i a bàsquet. El mateix espai en que es fan esports, es prepara per a una futura boda a la que ens conviden però malauradament ja no hi serem. A la capella, una senyora europea amb cara de monja m'informa que aviat tocarà l'Angelus i que l'església és catòlica. Al vespre s'encenen focs. A la casa veïna, hi dormen 6 francesos. Acaben cantant cançons seves i com que els nens se'ls miren rient, els hi donen bosses de menjar porqueria. Ells són l'espectacle.
Els homes del poblat ja han begut massa, tots porten matxet i estan rostint pollastres sencers. Un parell de bromes més, diuen que els pollastres els hi ha regalat algun dels candidats a les properes eleccions, i ja es prudent anar a dormir.
Diumenge al sortir el sol, tot el poblat ja està dret. Els homes arreglen les cases, preparen l'espai de la propera boda i ho fixen amb cordills fets per ells amb les fibres de l'escorça de bambú.
Kambulo te electricitat i l'aigua del riu. No hi arriba la senyal telefònica ni de televisió. Te escola primària a la que han d'anar els nens de poblats distants 3 hores a peu. La majoria es queden a dormir al poble. L'assistència mèdica i la resolució de conflictes se la fan ells, i sempre hi ha un vell que mana. Per coses més complexes, ja els hi cal anar a Banaue, a tres hores a peu, amb alguns kilòmetres que es poden fer en moto o tricicle.
El darrer dia, un altre cop pujar i baixar pels camps, fins a una cascada i els camps de Batad i de Bangaan, dins del Top Five del seu sector. Aquesta part correspon a la visita d'un dia i trobem gent de tots els països, fins que la regularitat de les pluges de la tarda ens empapa a tots.
Tinc un bus nocturn des de Banaue a Manila, amb una durada prevista de 9 hores. Ha d'arribar a les 4 del matí. Finalment triga 23 hores i arriba a les 6 de la tarda. Son 300 kilòmetres, dels quals els darrers 100 són per l'única autopista del país. La que connectava les bases americanes de Subic Bay i Clark amb Manila, sempre sota l'ombra del volcà Pinatubo. Els altres 200 km els fem a una mitja de 10km/h.
El problema és que molts trams del recorregut son d'una sola direcció. Hi ha un pont estret, unes obres o un tram amb molta pendent sense asfaltar. La majoria de vehicles són autobusos o camions enormes. Els conductors, quan veuen un espai buit, es llencen a ocupar-lo, bloquejant el pas en totes les direccions. De mitja nit fins a les 6 estem parats, fins que arriben alguns soldats fortament armats. Potser amb això obliguen a fer un pas alternatiu.
De manera més pràctica, les pobres cabanes al cantó de la carretera havien començat a cuinar i vendre cafè, pollastres rostits o qualsevol cosa. Un amic Coreà em preguntava perquè no passaven 10 minuts cada direcció i perquè no informen. Ningú sap exactament que és el que ha passat, però sens dubte es repetirà la majoria de dies de la setmana. Tots els nois locals del bus es van quedar sense poder anar a treballar. Els estrangers amb bitllet d'avió, el van perdre tots. Tots havien deixat un marge de 3 o 4 hores, però ningú va pensar que en calguessin 14.
Aquella carretera tenia un ramal sense sortida que moria al mar al poble de Baler. El poble és famós per les seves onades i és un destí remot de surf. S'hi van filmar les escenes de surf de la pel·lícula Apocalipsis Now. Amb les taules que van deixar després de la filmació es van fer els primers centres de surf.
Baler també es conegut a Espanya per l'historia de "Los últimos de Filipinas". Un destacament que en aquell racó incomunicat no es va creure que España havia sigut derrotada, que va cobrar uns diners i que va marxar. Van seguir resistint un any, i no ho van acceptar fins que els hi van donar diaris amb la noticia. Aquesta història, que va voler donar un aire heroic a la retirada espanyola, es desconeguda a les Filipines.
Quan explico que una de les dones més famoses d'España es filipina, Isabel Preysler, explico el seu currículum de conquistes, però l'únic que sembla rellevant és que és la mare de Enrique Iglesias.
El WiFi a Banaue era precari, i com que els bancs extremen la seguretat de les transaccions per Internet amb programes poc eficients, es corrent que la sessió de control del pagament caduqui abans de que el propi programa passi a la següent pantalla. No vaig poder comprar el meu bitllet per marxar cap a Cebú sense pernoctar a Manila. Em va servir per no perdre'l per culpa del retràs del autobús. Torno al refugi de viatgers pintorescs de Manila i demà seguiré viatge cap a Cebu en avió, o cap a Mindoro en vaixell. Aquesta darrera setmana a Filipines la passaré saltant entre les illes Visayas, les centrals del arxipèlag, per tornar amb temps a Manila i viure les incidències de les eleccions.


1 comentari:

  1. El que expliques de les batalles tribals del nord de Luzon s'assembla al que diu el Jarred Diamond sobre les tribus de Papua. També confirma, encara que de vegades no ho sembli, que els humans ens matem menys a mida que comunitats més grans i estructurades....
    És un viatge fantàstic!

    ResponElimina