Diuen que en marea baixa hi ha alguna illa més. La majoria de les illes estan a una zona central del país que s'anomena Visayas. Queden fora les gran illes de Luzón al nord, i Mindanao al sud. També fora de les Visayas, Palawan a l'oest i Mindoro a l'est.
En aquest segon quart del viatge, aniré amb variants de vaixell i bus, saltant d'illa en illa. Des de Luzón a Mindoro i per algunes Visayas fins a Cebú. És la segona ciutat del país i després volaré a Manila per seguir aquestes complexes eleccions i començar la segona meitat del viatge a Papua Nova Guinea.
Bus i barco fins a Puerto Galera, al nord de l'illa de Mindoro, mina de oro. Pels espanyols era un port excepcional i pel turisme actual és un dels millors destins de submarinisme. Filipines no aprofita tot el seu potencial turístic per culpa de la mala organització del país i les seves deficients comunicacions. Molt per sota de Tailàndia o Malàisia. L'excepció és el turisme asiàtic, que esta arribant massivament atret pels baixos preus, i el turisme d'esports de mar, perquè hi ha llocs excepcionals. En els dos casos, és un turisme que es mou poc. Vola prop del destí i no es mou gaire.
A Puerto Galera em quedo dos nits per fer alguna immersió i en moto vaig a la propera platja de Sabang, a on hi ha la festa. Està molt bé de preu. Dos immersions, amb el material, desplaçament en barca fins al destí i espera en un bar flotant, costa 52€. El premi son dos vaixells enfonsats, una enorme tortuga i pop, una agressiva morena, una petita cova que travessa el mur de coral, i tot tipus de peixos.
La penitència va ser que al nadar amb un instructor filipí i una koreana menuts i experts, vaig acabar l'aire d'ampolla més d'hora que ells i vaig haver de fer l'espera de seguretat amb l'aire del divemaster. La Jane, la noia coreana, em va dir que m'enviaria les fotos submarines que va fer.
El personal a Puerto Galera és variat. Tertúlies amb moltes cerveses d'expatriats senior del nord d'Europa. Parelles d'home occidental amb noia local, moltes consolidades. A la nostra immersió venia un americà que va posar en marxa a Manila el call-center del banc per Internet E-Trade. Es va aparellar amb una noia filipina que hi treballava i per les normes del banc, va deixar de treballar-hi. Ara m'ensenya orgullós la foto de la seva dona i la seva filla de dos anys. Ara treballa a les Filipines per Goldman Sachs, quan no està sota l'aigua.
Molts grups de coreans, xinesos i japonesos. Els cartells dels locals utilitzen tots els alfabets. Els xinesos ja inclouen tenir la llicència PADI de submarinisme entre els requisits de la vida moderna.
Segueixo ruta cap a les illes de Panay i Boracay. En les primeres etapes soc l'únic estranger. Bus fins a Calapan. Tres motos i tricicles fins a localitzar el desconegut centre de conservació de la cultura Mangyan.
Els Mangyan son protomalais. Son el 10% de la població i viuen a les terres altes. Cultiven en terres que prèviament han cremat i canvien els seus productes amb els habitants de les terres baixes. Conserven un alfabet d'origen indi i són els més pobres entre els pobres.
Segueixo ruta amb bus cap a Roxas, a l'est de l'illa, i barco cap a Caticlan, ja a la illa de Panay. La xarxa de barcos entre illes és molt gran i els horaris inaccessibles per l'estranger. Cal anar al port i veure que és el primer que surt.
Hi ha dos grans tipus de vaixells. Les Bangka, que són vaixells allargats de fusta, estabilitzats amb flotadors de canya de bambú als dos cantons. És la tècnica que va permetre als polinesis navegar fins a Hawai, la illa de Pasqua, Nova Zelanda i Madagascar.
Els altres son els RORO, que vol dir Roll On, Roll Off. Son els grans carguers metàlics que transporten camions i passatgers i que tenen tres pisos.
Primer navego 4 hores en un RORO. Com que sempre es veuen illes, sempre hi ha cobertura de telèfon. És la manera més agradable de viatjar per Filipines. Després agafo una de les nombroses bangka per anar en 15 minuts a Boracay.
Ara quasi tots els passatgers som estrangers. Boracay és una mena de Formentera. Es el gran destí de festa de les Filipines, equivalent a destins similars al altres paisos del Sudest Asiàtic. La gran majoria dels turistes que van a Filipines, només van a Boracay o a Palawan.
M'afanyo a veure-ho tot en poques hores. La immensa White Beach, les platges de Kite Surf, la nit de festa a la platja. Al matí surto a còrrer abans de que el sol apreti i després de moto, bangka i 5 hores com una sardina en un minibus travessant la illa amb tota la música californiana dels 70's, arribo a Ilo Ilo.
Al segle XIX feia la competència a Manila perquè era la capital del comerç del sucre i tabac. En queden algunes places, l'ordre de la ciutat i algunes mansions decrèpites. La inversió privada que hi ha és de les grans families del país, com els Sy o els Ayala-Zoilo, que venen de mestissatges amb espanyols i xinesos. Les inversions van a grans centres comercials, residencials i d'oci. A cada ciutat important del país hi ha algun centre SM, Robinson o Ayala. Son centres moderns, però tota la resta és molt precari.
A Ilo Ilo i encara més fora de les ciutats, la comparació entre els moderns centres comercials i la decadència dels carrers, mercat o places fa pensar que un estat sense recursos, corrupte i poc experimentat, amb la cantarella de deixar a la iniciativa privada la solució dels problemes, no arregla rés.
Vaig al port per comprar un bitllet nocturn en RORO fins a Cebu. Avui no hi ha barco malgrat que ho deien els horaris oficials. No respon ningú al telèfon, així que he tingut sort amb la precaució d'anar al port a comprovar-ho.
Improviso una ruta alternativa. Una moto em porta al port fluvial. Un vaixell ràpid molt ple, en 1h30 fins a la illa de Negros. Un altre moto fins a un terminal de bus proper. Bus fins a Escalante i un altre moto fins al port de Danao a 7 km. El port està tancat i no hi ha barcos. Em diuen que provisionalment surten del port de "Barcelona", a pocs kilòmetres per una pista en obres. Un altre moto fins a un solitari moll amb dos vaixells de carga. El "Holy Trinity" sortirà dins de dos hores fins al port de Tabuelan, ja a la illa de Cebú. Arribada a Tabuelan en plena nit. No es aconsellable la nit sol a la carretera amb tot l'equipatge. Un altre motorista em porta a unes cabanes a una platja propera que tenen bona pinta. Des de que vaig marxar de Boracay, fa dos dies, no he vist a cap estranger. Demà darrer bus fins a Cebu.
Ilo Ilo va ser la última ciutat que va controlar l'exèrcit espanyol. Va rendir Manila als USA, i uns dies més tard, Ilo Ilo al rebels filipins. Era l'any 1898. Cebu va ser la primera. El 1521 hi va arribar Magallanes.
Les vistes dels camps de la illa de Negros han sigut esplèndides. Grans camps de canya de sucre. L'alta cordillera central de la illa garanteix aigua i l'origen volcànic fa que el terra sigui ric. Es veuen decadents finques de l'època espanyola que em fan pensar en un lúcid informe que va escriure el poeta Jaime Gil de Biedma quan era directiu de la Compañia de Tabacos de Filipinas. Com moltes empreses espanyoles de totes les èpoques, la Compañía savia viure bé en un món de monopolis i concessions del govern. El tabac i el sucre eren monopolis rendibles, i quan s'explotaven amb mà d'obra esclava més. Al 1950, l'època de Gil de Biedma, ja hi havia una independència precaria i el temps de domini americà va respectar interessos econòmics d'espanyols. Però era clar que aquella empresa no entenia el futur ni un món que ja no era el seu.
Les memòries filipines de Gil de Biedma són una curiosa reflexió sobre l'explotació colonial, la literatura de postguerra i unes experiències com les de Emmanuelle a Bangkok.
Dins de dos dies hi ha eleccions i llegir els diaris preocupa. Militars retirats amenacen amb cops d'estat si guanya Duterte. El segon i tercer a les enquestes, Poe i Roxas, dient que l'altre s'hauria de retirar. Candidats desmentint que el seu marit sigui de la CIA. Altres dient que no tenen milions a comptes bancàries que no ensenyen. Focus en el vicepresident. Si guanya Marcos, seria absurd intentar treure a un president encara no escollit, Duterte, per posar-hi al fill de Marcos.
Manny Pacquiao, el gran boxejador es presenta a senador i guanyarà segur. També es presenta Imelda Marcos. Iglesia Ni Cristo, una secta protestant que pot aportar 4 milions de vots, ha dit que apoia Duterte. El cap de la secta ja li deixa el seu avió particular. El Shaddai, una secta catòlica, ha dit que els seus membres votaran tots a Jojo Binay.
Duterte, una mena de Trump al que se li atribueix haver organitzat esquadrons de la mort com alcalde de Davao, ha dit que posarà en marxa una revolució contra el sistema i que si no guanya ho interpretarà com un frau. Podré seguir-ho des de Manila.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada