Al Baix Mustang el riu Kali Gandaki està a poc més de 1000 metres, encaixonat entre els cims de l'Annapurna i el Dhaulagiri, de més de 8000 metres i que disten entre si poc més de 30 km. És una de les valls que opten al discutit títol de més profunda i vertiginosa del món. Al cap de la vall, Muktinath, el final de la nostra caminada, és un destí de pelegrinatge hindú.
A l'octubre es celebra Dasain, la victòria de la deessa Durga sobre les forces del mal. Després es celebra Diwali, la festa de les llums i els colors. Tot el mes les escoles tanquen i Muktinath és un destí molt popular de famílies, grups escolars i tots els joves que tenen una moto. Els muntanyencs som minoria. Dediquem un dia a recorrer els pobles del Mustang en que encara no cal pagar el permís especial per entrar-hi. Més de 500$ per 10 dies i la obligació d'anar amb grup i guia. La proximitat al Tibet, la fragilitat del mode de vida local i la oportunitat de fer un bon negoci ho justifiquen.
Chhyongkhar és un poble tibetà amb un monestir de monges. Jhong, el següent, té un monestir budista tibetà amb 9 monjos de la secta dels barrets vermells, sense cap foto del Dalai Lama. El budisme tibetà te 5 grans sectes i els Garupa, els barrets grocs, a la que pertany el Dalai Lama, no s'avenen amb els barrets vermells. La caminada és impressionant. En el límit de la vegetació. Per sobre del camí només hi ha pedres i terra fins a les primeres neus. Per sota, els primers arbres i brins d'herba donen pas a alguns horts ressecs.
A Muktinah hi ha un gran espai plurireligiós en que conviuen stupes i gompas budistes amb un temple hinduista dedicat a Vishnu. Inclou dos piscines i un trajecte de 100 fonts en que els pelegrins, homes i dones barrejats es remullen. Seguint la moda de llençar als arbres sabates velles que queden penjades a les branques, llencen calces, calçotets i sostens que decoren tots els arbres propers davant de la sorpresa de Vishnu i amb la desaprovació del veí Buda.
Després de purificar-se amb l'aigua, remullar-se i perdre part de la roba a 3800 metres d'alçada, els fidels porten les seves ofrenes, la "puja", un cistell amb flors i fuites, al recinte en que hi ha l'imatge del Deu. Els nois que han fet la ruta amb les seves motos, en presumeixen entre sadhus i pelegrins que pugen al santuari a peu o en un burro llogat. Les peregrinacions hindús sempre són una festa.
A Muktinath retrobem i ens acomiadem dels amics que hem fet a la ruta. Dels que venen del llac de Tilicho i dels que van al Alt Mustang. La Sara i en João aniran al Camp Base del Everest i els hi deixem la nostra guia. Ens la tornaran a Cadiz, Oporto o Barcelona.
Comencem a baixar la vall fins a Pokhara. 5 minibusos 4x4 en dos dies. Tenim sort perquè amb tants peregrins no hi havia lloc. Jomson, Tatopani, Beni. Tres canvis de roda i un canvi de bus per motius que no van voler explicar als estrangers. Tenia que veure amb una discussió sobre tarifes, excés de passatgers i imminent control de la policia, però els nepalís amb qui conversàvem en anglès, de sobte van perdre l'idioma per no explicar-ho.
El camí de terra, amb moltes caigudes de roca i barrancs de por fins a un riu sempre blanc per l'escuma. En els pitjors moments, dos furgos quedaven enfrontades i les discussions i col·laboracions s'eternitzaven mentre les motos intentaven passar. Els deus locals ens van protegir a tots i per sort no va ploure. Al parar sempre es podia menjar un plat local de Dal Bhat, arrós i llenties, per 1€.
Pokhara sembla el paradís. Al voltant del llac, a Lakeside, hi ha turistes d'arreu i es pot menjar plats de tot el món. És la segona ciutat del país i no va patir els efectes del terratrèmol del 2015. És també la capital del turisme d'aventura i té totes les opcions. Em decideixo pel parapent en tàndem. Faig un salt de 40 minuts des de Sarangkot, 600 metres més alt que Pokhara amb aterratge al llac. Els núvols deixen veure poc el massís de l'Annapurna, però la vista es meravellosa. El pilot m'explica que la llicència per volar requereix de 15 dies de pràctica i que per portar una persona en tàndem cal acreditar 3 anys d'experiència. La falta de pràctica, les ulleres progressives, fer fotos amb la meva càmera en vol i els sotracs de les tèrmiques van fer que arribés a terra molt marejat.
Altres atractius de la ciutat són una Stupa construïda per una associació japonesa que construeix Stupes per la pau del món. Un Museu Internacional de la Muntanya, en que de manera poc ordenada s'intueix l'evolució dels materials utilitzats en les ascensions i el mode de vida dels pobles de muntanya. Per poder practicar-ho, en sortir hi ha una reproducció en petit del Makalu que tots els joves, i jo també, intenten pujar.
Al diari Himalayan Times informen d'una lesió d'Iniesta, de que el turisme baixarà a España després d'un any record, i de que han detingut a un terrorista del Exèrcit Islàmic amb samarreta del Barça. També de que el canvi climàtic fa caure la collita de pomes al Baix Mustang, però la farà pujar al Alt.
Bus a Kathmandu. 7 hores per fer 200 km en la carretera que uneix les dos ciutats més grans del país. Grans vistes sobre l'Himalaia i pujada fins a la capital. La vall de Kathmandu és un antic llac que va quedar sense sortida pel plegament de terres que va originar l'Himalaia. Es va assecar fa uns 10.000 anys, però la naturalesa no rocosa del seu sol va fer que els efectes del terratrèmol fossin molt pitjors que a altres parts del país.
Recupero el meu passaport amb el China Group Visa. Per anar al Tibet necessito un permís que ha de tramitar una agència xinesa, però per anar a Xina des de Tibet, necessito un visat que només fa l'ambaixada xinesa a Kathmandu, amb invitació d'una agencia xinesa. Vaig haver de deixar el meu passaport a algú que no coneixia amb l'esperança de que em tramités el visat mentre estava al trekking. Per sort tot ha funcionat i torno a tenir passaport i un doble visat que hauré d'entregar al entrar al Tibet i a la frontera del Kazakstan.
Compres d'excel·lent material de muntanya a un terç del seu preu a Barcelona. Quasi tot al Nepal s'importa des de la India, encara que molt estigui fabricat a la Xina. El litre de gasolina costa 1$. La Xina vol millorar les rutes des del Tibet, però amb l'experiència de la ruta del Mustang, no serà fácil. El transport més segur encara és un yak o una mula.
Darrers dies per visitar els monuments propers. Alguns força afectats pel terratrèmol. Swayambhunath, el temple dels micos. Immensa Stupa amb temples budistes i alguns d'hindús en total armonia. Les muntanyes ens contemplen per sobre la ciutat caòtica. Patan i la seva monumental plaça Durban. La majoria dels temples i palaus han aguantat però necessiten reparació. Tot el país necessita bon manteniment o els edificis cauran sense que calgui que la terra es mogui.
Més temples hindús i més ambient de festa. Al Nepal es venera especialment a Shiva en alguna de les seves encarnacions. L'imatge més sagrada és sexual, el "lingam" de Shiva i el "yoni" de la seva parella Parvati.
Exposició fotogràfica distribuïda per la ciutat. Els sponsors són tots els paisos actius al Nepal. El paper d'España es redueix a una fotògrafa que ha fet una serie de dones nepalís que trenquen motllos en la vida professional. Una altra jove molt preparada que ha trobat el seu lloc a l'emigració.
La serie fotogràfica sobre els dalit, els intocables, i sobre els efectes de la guerra civil impressiona. La injustícia social, la quasi esclavitud del treballador del camp quedava amagada i tolerada pel sistema de castes. Sempre hi ha algú per sota, fins als intocables, els dalits, que ja no tenen a ningú més. Avui els assassinats de dalits es donen quan s'atreveixen a trencar la barrera de castes en els matrimonis. Les castes són un còdig sexual i de poder.
Les reflexions a les fotografies sobre la guerra civil que va seguir a la insurgencia maoista son honestes, amb explicacions dels crims i causes de les dues parts. Ara el Nepal és un país en pau. Diu molt en favor dels antics enemics que hagin arribat a aquest punt. Ara cal que puguin resoldre les causes que van causar tant dolor i treure el país del seu retard.
Pashupatinath es el principal temple hinduista del Nepal. La cremació al cantó del riu Bagmati és el somni de tots els nepalís que s'ho puguin pagar. Fins al 2001 els dalit, intocables, tenien prohibida la entrada al recinte i la cremació sempre ha sigut un procés car. Al Mustang els sistemes de fer desaparèixer els cadàvers i retornar-los al cicle de reencarnacions eren quatre. Terra, aire, aigua i foc. En un cas el cos s'enterrava trencat perquè no hi entrés cap dimoni. En un altre es quartejava i deixava que els voltors el mengessin. En l'altre els trossos es tiraven al riu. Per fi, el foc estava reservat als grans lamas per l'escassetat de llenya.
Al temple hi conviuen sadhus, santons que a vegades semblen estàtues humanes de les Rambles demanant diners, vaques i cabres per ser sacrificades. Quan arriba un mort, el seu cos es posa al cantó del riu. La filera de familiars i coneguts li tiren unes gotes d'aigua i entre plors, es porta el cos a una pira a on crema fins que les cendres van al riu.
La darrera visita és al Palau Reial. La dinastia regnant el va construir entrat el segle XX amb una opulència i dimensions vergonyoses per un país pobre com Nepal. El lloc més visitat son les sales en que el príncep va matar a 10 membres de la família reial. Encara es veuen les marques de bala a les parets. Dos anys més tard, el Rei que el va succeir va rebre l'ordre d'abandonar el Palau en 15 dies. Després el Primer Ministre elegit, Pachandra, anterior lider de la guerrilla maoista, el va obrir a tothom com museu.
Demà cap a Lhasa. La Conxita torna a Barcelona i jo segueixo viatge. Sis setmanes per Tibet, Oest de la Xina i 4 paisos d'Àsia Central. Fa dos anys a la Xina, el Great Firewall amb que el govern protegeix al país de l'exterior, em permetia enviar escrits al blog, però no consultar-ho. Tampoc es podia accedir a Facebook sense un VPN que simulés que l'adreça de connexió Internet era externa a la Xina. Veuré com està ara. De moment, toca canviar el Namaste per Tashi Delek i aviat per Ni Hao.
El Nepal és un país que es fa estimar i és únic al món. No us el perdeu.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada