1 de nov. 2017

Costa d'Ivori. Tots els conflictes de l'Àfrica en un país.

El país africà més francès i més ric quan es va independitzar. Els elefants i els boscos del seu ivori i fusta s'han esgotat. Te l'església catòlica més gran del món i és un país amb majoria musulmana. Molt i bon cacau i cafè. Tots saben quina és la seva tribu, i qui son els seus rivals. Mil somriures i tots els ritmes musicals. Un altre cop a l'Africa.
El viatge ha començat de la millor manera. Trànsit de 5 hores a Lisboa. La ciutat a la tardor està estupenda. Una de les ciutats més maques del món. El turisme ho sap i l'ha envaït. El tramvia 28 travessa els barris antics i tots els seus passatgers son visitants. Els tuktuk, motors de moto i tres passatgers, el principal transport a moltes ciutats africanes i asiàtiques, han ocupat els barris d'Alfama i Graça.
La terrible relació d'amor i odi entre Africa i Europa la va començar Portugal. La majoria dels antics ports comercials d'Àsia i Africa tenen record de Portugal. Una cultura de mariners i comerciants, temorosa de la castellana, pastora i guerrera. Un conflicte similar encara el viuen molts paisos africans entre les tribus del interior i les de la costa. La història de la península Ibèrica hauria sigut una altra amb Lisboa com a capital.
El conflicte català, i espanyol, ens acompanyarà tot el viatge. Està a la primera pàgina dels diaris portuguesos, i a tots els noticiaris de televisió francesa i ivoriana.
En Romaric ens porta al barri residencial de Deux Plateaux, a Abidjan, la gegantesca capital del país. Més de cinc milions de persones, però ningú sap quantes. El creixement de la població a l'Africa s'ha fet a les ciutats. Després de la guerra civil, congelada el 2010, Abidjan n'és un exemple.
Romaric sap qui són els seus enemics i ens ho explica. Els mandiké del noroest. Ell és un akan, del surest. Hi ha més de 60 grups tribals. Les arrels estan als pobles, a on es queda part de la família. A la ciutat s'entenen en francès. També parla anglès, però altres rivals son els veïns de Ghana, que no s'esforcen a parlar francès. Cada colònia va deixar el seu idioma. Creu que el país ha de funcionar. L'emigració no és una solució. Males experiències d'amics i desastre després de la descomposició de Libia.
Hem llogat un quarto del que deuria ser la casa d'uns colons francesos. Un barri residencial amb cases i jardí, a on els francesos tenien un nivell de vida molt superior al de la metròpoli. Molts es van quedar després de la independència, perquè el primer president vitalici va mantenir els lligams amb França, però després de la seva mort i fallida successió, amb una intermitent guerra civil, van marxar massivament. Hem vist molt pocs blancs.
La guerra civil ens va afectar el 2007. A Gaua, un poble de Burkina Faso, a la frontera amb Ghana i Costa d'Ivori, el nostre fill Guillem va tenir una peritonitis. Calia operar immediatament i la gran ciutat propera era Abidjan, però la guerra la va descartar. La solució va ser a Ouagadougu, a 500 km
El primer problema en els viatges a l'Àfrica Occidental són els visats. El de Costa d'Ivori es pot obtenir a Barcelona però per Ghana i Burkina es millor Abidjan. Fer-ho a Madrid ho encareix per l'enviament i fan falta molts dies. El primer dia és un diumenge i com que tot està tancat aprofitem per anar a la platja.
Grand Bassam va ser la primera capital colonial. Les runes dels antics edificis són monument de la Unesco i l'any passat hi va haver un assalt d'un grup islamista amb 19 morts. Tots els morts eren estrangers i entre ells hi havia personal de l'ambaixada USA. Un dia sencer de violència va expandir la frontera del conflicte al sud del Sahara fins al Golf de Guinea.
Hi anem en un bus local des de la Gare Bassam. Molta gent. Comença el Festival Abassi, una barreja de música, balls i transgressió. Controls policials voluntaris, perquè hi ha massa gent. Milers de locals que van arribant, i una vintena escassa d'europeus. Quan sentim "le blanc", "la blanche", ja sabem que va de nosaltres. La platja esplèndida, la mar perillosa. Ens hauria agradat quedar-nos un parell de dies i viure el festival.
Ambaixada de Ghana. Una "Lady dragon" a la recepció ha amargat a més d'un motxiller. Portem molts impresos però ens en falten alguns. Ens els dona i ens fa sortir al carrer a omplir-ho. Tornem amb tot i descobrim que va estudiar castellà a l'escola. La felicitem i acabem amics. Demà tindrem els visats. El de Burkina l'aconseguirem a la frontera. És més car, però a l'ambaixada triga 3 dies. Creuem els dits.
Els anys de les colònies, venien després dels anys del tràfic d'esclaus. Els colonitzadors es van llençar a instal·lar trens per arribar a l'interior. Al 1983, en el nostre primer viatge al sud del Sahara, a Tanzania, per anar de Dodoma, la nova capital, a Kigoma, a la vora del llac Tanganika, s'hi anava en tren. Algun camió però cap bus. Això ha canviat.
Els francesos van construir un tren entre Abidjan i Ouagadugu. Es impossible saber per Internet si funciona. A la Gare de Treichville, un barri degradat, ens ho expliquen. El tren fins Ouaga triga 32 hores. La primera classe és un silló i la segona una cadira. Hi ha tres trens a la setmana i el proper surt a l'hora en que ens tornaran els passaports amb visat a l'altra punta de la caòtica ciutat. Seguirem viatge en busos locals i si podem, anirem en tren des de Bobo Diulasso fins a Ouaga.
Les robes africanes amb els seus vistosos estampats. 1 morceau equival a 3 pagnes i amb bona qualitat, costa 12€. 1 pièce equival a 2 morceaux. Amb 1 pagne un sastre local et fa una camisa de màniga curta o un vestit de dona curt. Un vestit llarg necessita 2 pagnes. De moment comprem la roba i ja buscarem el sastre.
Al vespre Zine. Frontières 2017. Un road movie de quatre dones africanes en bus des de Dakar a Lagos. Els seus tràfics, les seves cicatrius i les seves històries. D'una directora burkinabé que l'ha presentat al festival bianual de cine africà de Ouaga. Molt bona. Àfrica ha deixat d'anar a peu per anar en bus. Al cine era l'únic moment en que els blancs érem majoria. 4 de 6.
Gare d'Adjamé per agafar el bus a Yamassoukrou. És un barri perillós. Es travessa algunes de les barriades il·legals en que s'han instal·lat els nouvinguts a la ciutat. El bus triga 1 hora per fer 500 metres perquè els artesans i venedors de carrer ocupen tot l'espai. No hi ha "estació", es un conjunt de línies que cadascuna té un solar diferent. Els busos son xinesos o coreans de tercera mà, enormes. El nostre te 70 cadires. Cada metro d'avenç s'ha de negociar durament.
Fora del centre de la ciutat sembla que l'autoritat es consensuada i com que cada línea de transport deu ser d'un grup diferent, no mana ningú.
Yamassoukrou és la capital oficial del país. No té ministeris, ambaixades ni comerç. Era un poble de 500 habitants en el que va nàixer Felix Houphouët-Boigny, president del 1960 al 1993. Es va morir amb 88 anys i va tenir temps de posar la capital al seu poble, fer-hi una autopista des d'Abidjan i especialment, construir la Basilique Nôtre Damme de la Paix.
Una copia de Sant Pere del Vaticà. La cúpula és més baixa, a requeriment de Roma, però i van fer un afegit amb una creu d'or que la fa l'església més alta del món. Seient per 7000 fidels amb sortida d'aire condicionat individual per tots. Drets n'hi caben 11000 i a la plaça rodejada per la columnata molts més. La religió majoritària al país és l'islam.
La missa del dia de Tots Sants era surreal. Uns pocs centenars d'assistents. No hi ha transport i la basílica està a uns quants kilòmetres del poble. En mig de camps i descampats. 7400 metres quadrats de vitralls amb 5000 tonalitats de colors. L'únic negre representat en els vitralls és el president Felix. L'aire condicionat s'ha engegat dos cops. Quan ho va visitar el Papa Joan Pau II i pels funerals de'n Felix.
Demà 500 km fins a Bobo Diulasso, a Burkina Fasso. Ens hi espera en Salam Ouedraogo, que porta l'Institut de Jeunes Sourds du Faso. Ens vam conèixer fa 10 anys i hem seguit molt en contacte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada