13 de nov. 2017

Ghana, Africa per aprenents i portes sense retorn

El nom de la colònia era Costa de l'Or. Kwame Nkrumah, el lider panafricà que va liderar la independència va canviar el nom per Ghana, el nom d'un anterior imperi al sud del Sahara. Ha tingut cops d'estat, dictadures i conflictes tribals però menys que els seus veïns. L'estabilitat, simpatia de la seva gent i moderats recursos fan que sigui una bona introducció a l'Africa. Joves voluntaris que es busquen a si mateixos ajudant als altres i afroamericans que es busquen en la tragèdia dels seus avantpassats esclaus.
Queda poc de l'or que va fer famós al país. Arribem a Kumasi a les 3 de la nit després d'un accidentat trajecte i dormim en un hotel xinés. La segona ciutat és la capital del país Ashanti. Eren famosos per l'or que obtenien als rius. Chirano, una mina propera, tancarà d'aquí dos anys si no troben un nou filó. Per cada tona de mineral aurífer, n'hi ha 16 de residus. D'una tona de l'aurífer, s'obté 1 gram d'or. Una bestiesa ecològica.
Herència anglesa. Un parc i sota de cada arbre, un advocat. Gestionen herències, divorcis, el que faci falta. El proper i caòtic mercat va créixer damunt de les vies quan van deixar de passar trens. En tot el dia veiem un occidental, uns pocs orientals i un grup de negres americans que també escolten la història dels reis Ashanti.
Anglaterra va lluitar contra ells, els hi va fer pagar en or la pólvora que va gastar i va empresonar 20 anys al seu rei a les Seychelles. Quan li va convenir el va tornar al tamboret reial per fer la punyeta a les properes institucions postcolonials. Els conflictes amb els antics reis tribals són un problema. Els blancs van dividir Africa en 40 paisos, però ho van fer unificant 1000 regnes.
La religió majoritària és l'islam, però la tradició anglesa protestant ha derivat al pentacostalisme. Arreu s'anuncien espectacles religiosos. Fins i tot seminaris de com ser un profeta. En Miquel em recorda el que va dir el bisbe Desmond Tutu: "Primer teniem la terra i van venir els blancs amb la Bíblia. Ens van dir, tanquem els ulls i preguem. Al obrir-los, ells tenien la terra i nosaltres la Bíblia". Un dia de turmenta em refugio en un cobert en que un grup està en plena cerimònia. Els cants i balls atrauen, fins que una noia comença amb espasmes i amb cops i crits aconsegueixen que el diable o l'àngel que l'ha posseït la deixi tranquila.
El transport cap a la capital, Accra, és el millor del viatge. No hi ha horaris, el bus surt quan està ple, però no es fa esperar. Tres pares de la nació ens somriuen. Akufo, pare del actual president, Nkrumah, pare del país. Rawlings, mulat de pare escocès i pintat com a blanc. Es va alternar com a dictador i president elegit i va ser sempre molt popular.
Kwame Nkumah està enterrat en un mausoleu agradable, amb arbres, aigua i una mica de conya. Quan el van derrocar van tirar la seva estàtua i arrencar el cap. Ara s'exposen per separat el cap i la resta del cos.
El diari informa d'enfrontaments entre pastors fula i agricultors a l'est del país. Es terra de conflictes. Una presa al riu Volta va crear el llac artificial que en el seu moment era el més gran del món. Conflictes en les herències dels reis. La Xina ha inaugurat el 8è centre de tecnologia en una universitat del país. La pàgina internacional parla de Zimbabwe, Congo i Catalunya.
Accra, la capital es enorme i dispersa. Buscar allotjament per internet facilita coincidir amb algun occidental. A l'Africa Occidental però, hi ha pocs rodamóns. Son voluntaris o parelles mixtes que treballen en ONGs. Una holandesa que ha aprofitat els seus últims dies de voluntària anant a São Tome. Una anglesa amb el seu marit ghanés i el bebé de mesos. Les estrelles de la guesthouse son els nens Barry i Jarret. A l'Africa potser neixen la meitat de nens del món, però cada vegada són menys.
Es diu que a l'Africa Oriental es veuen animals i a la Occidental, persones. Es veritat. El que no es veu es museus o monuments. Tots estan en reparació. Cal resignar-se al calor i perdre's per mercats i barris pescadors a on el peix es fuma per conservar-lo en el calor. Els edificis de l'antic barri colonial d'Accra s'han convertit en un mercat que ho desborda tot. Els nous edificis del govern o les empreses internacionals s'han construït lluny, cap a l'aeroport.
Els 500 km de costa de Ghana tenen 37 forts. Els van construir portuguesos, danesos, suecs, holandesos, anglesos, francesos. Tots els colonitzadors atlàntics. Són un monument històric únic. Els camps de concentració d'un holocaust de quasi 400 anys i més de 12 milions de víctimes.
La droga més forta per la nostra espècie, el sucre, en va ser el motor. El sucre de canya arribava a Europa des de Pèrsia i el comerciaven mercaders àrabs i venecians. Una planta de clima tropical, molt intensiva en mà d'obra. Els espanyols van entrar en el negoci després de conquerir les Canàries, esclavitzant-hi als locals. Els portuguesos van fer el mateix a Madeira i São Tome. Però descobrir Amèrica ho va canviar tot. Els indis morien per les malalties importades i els esclaus europeus morien de les malalties locals. Portar africans era una solució. Eren forts i estaven adaptats al clima tropical. Amb algunes lleis i dictamens religiosos es va posar en marxa la màquina més perversa que ha creat l'home. Des de les societats agrícoles s'ha esclavitzat a derrotats i deutors. Però no un esquema comercial d'aquesta magnitud.
Els forts de Cape Coast i Elmina, a 140 km al Oest de Ghana no deixen indiferent. Inicialment punts de comerç d'or o ivori amb les tribus properes. Es van fortificar contra els competidors europeus i canviaven de mans en funció de les guerres europees. Va ser així fins al final de la Primera Guerra Mundial. El gran negoci va ser el comerç triangular. Esclaus a Amèrica, sucre a Europa i manufactures per intercanviar.
Els esclaus els portaven als forts tribus africanes. El sentiment de molts negres americans es que els que es van quedar són els que van vendre als seus avantpassats. Ho reflexa l'escriptora ghanesa-americana Yaa Gyasi a la seva excel·lent novela de sagas familiars "Volver a casa". Els negres capturats eren emmagatzemats als forts, en espais mínims i en condicions espantoses, fins que venia un carguer, que sovint es deia "Liberty", "Friendship" o "Santa María". Els forts eren molt compactes i l'església estava sempre damunt d'una caverna amb esclaus encadenats.
La "Porta de no retorn" era la sortida del fort cap a la platja, a on els esclaus eren embarcats al vaixell que els portaria cap Amèrica. Encadenats i empaquetats com sardines.
Als que van morir. Als que busquen les seves arrels. Perquè no es repeteixi mai.
Una placa recorda la visita de Michelle i Barack Obama. Ella era descendent d'esclaus i va buscar també a Ghana les seves arrels.
El viatge s'acaba per la Conxita. Té un vol a Casablanca a les 5 del matí, però en el desert aeroport l'informen que s'ha cancel·lat. Potser sortirà demà. Es diumenge i Air Marroc te les oficines tancades. Només hi ha un segurata amb qui comentem el partit de futbol d'avui. Ghana contra Egipte. Ghana ja està eliminat del mundial i segons ell es per culpa dels polítics. Creu que Ghana és un gran pais i tots els mals l'hi venen dels veïns. Aquesta obsessió deu ser una anomalia en el cervell de la espècie humana. Ens dóna el telèfon d'un responsable d'Air Marroc. El truquem a casa seva. Es diumenge però ve a la oficina i fa la reserva per garantir el vol de dilluns i la connexió a Barcelona. Son les coses que te Africa. Els diumenges sovint cancel·len. No havien avisat i el canvi de vol no implica modificar les connexions. A Africa es viu al moment. Potser mai ha calgut planificar per sobreviure al fred d'un hivern.
Un dia tranquil no previst. Al proper hotel Golden Tulip, un altre nom xinés, es pot utilitzar piscina, bar i WiFi per 8€ tot el dia. Un oasi que compartim amb la elit local. Parelles mixtes, treballadors d'empreses internacionals, ghanesos que ho poden pagar. Els libanesos asseguren part del comerç al Africa. Ara en competència amb xinesos. Un nen libanès de 3 anys s'ofega a la piscina. Sembla greu, intervé la Conxita, tot s'arregla i acaba siguent l'estrella.
Se li acaba el viatge i aprofita per penjar a la seva pàgina de Facebook les seves conclusions del viatge condensades en 10 punts. Ha fet 9 viatges africans en un espai de 40 anys. Reflexions molt interessants i molt be explicades. Us les recomano.
Darrer dia a Accra, ja sol. Vaig a Aburi, a 30 km i 2 hores de Accra. Va ser una "Hill station" de les que creaven els anglesos per fugir del calor i epidèmies de les ciutats colonials. A finals del segle XIX hi van fer un jardí botànic. Eren espais per aclimatar llavors de plantes d'altres paisos. Així van introduir a Ghana el cacau i el cautxu, originari d'Amèrica.
No es fàcil anar-hi. Calen dos trotros, minibusos sempre plens de 24 places. Cada mercat té varies "estacions", que son llocs a on es concentren trotros fins que s'omplen. Els mercats i les estacions es desborden mútuament i fan inverosímil la circulació. Un trotro s'espatlla i hem d'entrar en un altre i renegociar el cost. El viatge s'ho val i el canvi de temperatura en tan poca distància també. Els 120 anys del jardí amb aquest clima han deixat créixer arbres increïbles i s'agraeixen les explicacions erudites i manuscrites.
Una cadena de trotros diferent per tornar a Accra, passa pel CEIBS, China Europa International Business School. Una institució educativa a mitges del govern xinès i la Unió Europea. Tres seus a la Xina, una a Suïssa i un altre a Accra. Es la ciutat escollida per una institució que vol influir en les elits africanes. Els cursos MBA es fan a Casablanca, Accra, Lagos i Johannesburgh. Junt amb El Cairo i Nairobi son els motors del Africa. A Accra hi arriben uns 200 habitants nous cada dia.
Les infraestructures ho pateixen. Les clavegueres son obertes i segueixen els carrers. El principal perill a Accra es caure-hi. L'únic transports son cotxes, trotros, buses i sempre està col·lapsat. La millor solució són les moto taxi, amb una interpretació lliure de les normes de circulació. La brutícia la creen els plàstics i l'espera de les pluges que netegin les clavegueres. Les altres restes, les mengen tot tipus d'animals.
Demà cap a Togo. Despedida de Ghana, un altre país que es fa estimar. Va patir com pocs fins al segle XIX el mal que podem fer els humans, però ara és un model pels veïns.

2 comentaris:

  1. alguns lectors del blog em demanen els comentaria, allà van:

    Diez impresiones discutibles en un viaje por Costa de Marfil, Burkina Faso y Ghana

    1-En los tres países hay “clase media”. Muy pocos son riquísimos, más en Ghana. La clase media es amplia en C.M. y Ghana y escasa en B.F. un país muy pobre. Son funcionarios, profesionales, trabajadores en bancos y multinacionales (pocas), en hoteles, comerciantes... (El PIB de Ghana y Costa de Marfil es d1500$, el de Burkina 700$.Para comparar el de Nicaragua 2500$ y el de España 27.000$)

    2-Son ciudades seguras. A diferencia de Centroamérica se puede pasear por las calles al atardecer. La gente no tiene armas y el consumo de alcohol no se ve por las calles. Las probabilidades de un joven afroamericano en Los Ángeles de acabar en la cárcel, la droga o muerto son muchísimo mayores que aquí.

    3-El papel tradicional de la mujer, todavía mayoritario, no es de subordinación. Ocupa roles diferentes que el hombre pero es independiente y tiene poder. La transición a la vida urbana es difícil, el modelo en las telenovelas y películas es el de una mujer hipersexualizada al servicio de un triunfador con casa, piscina y 4x4. Los anuncios proponen pieles claras y pelo liso. Las muchísimas mujeres que ganan un sueldo, estudian en la universidad, se mueven solas..... no lo deben tener fácil pero es claro que están en la vida económica de los tres países.

    4-No hay niños por la calle. Como en la India, he visto cómo ha cambiado desde mi primer viaje a África. Nacen muchos niños en África pero muchos menos que antes y están bien cuidados y protegidos. Hay una excepción que también preocupa a los locales: los niños mendigos de las madrasas, en general dejados allí por familias pobres del campo.

    5-Hay una buena red de transportes en bus entre las ciudades y países, con algún agujero negro. En la ruta en bus Abidjan-Yamasukro-Bobo Diulasso-Uagadugu-Kumassi-Accra, casi tres mil km, solo una mala carretera en los últimos 200 km de Costa de Marfil a Burkina. Y de seis buses, cinco cómodos y uno impresentable entre Uaga y la frontera porque no supimos encontrar las buenas compañías.

    ResponElimina
  2. 6-Burkina Faso es muy pobre. Todos los pueblos que cruzamos son de chozas de adobe y techos de paja o uralita. Las ciudades son más modernas con las casas de ladrillo y edificios de pisos, hombres y mujeres se desplazan masivamente en motocicletas. En Uaga la mayoría de las calles están asfaltadas a diferencia de hace 10 años, en Bobo todavía no. En Ghana y Costa de Marfil hay más coches, menos motos, más pueblos grandes asfaltados, y los pueblos pequeños tienen las casas de ladrillo. La telefonía móvil y a menudo el wifi están en todas partes.
    7-Han crecido las fronteras y el miedo. Los africanos no pueden ir a Europa. Los blancos no vienen. Hemos estado días sin ver ni un blanco. Unos pocos en el gueto rico de Accra. El final de la guerra fría ha cerrado caminos, los misioneros y su red caritativa de bienestar social ha sido sustituida por su equivalente musulmán. Las becas a Francia o Londres son ahora escasas. Muchos negocios con Europa ahora son con China. Y los turistas son más viejos y tienen miedo. El miedo no tiene pasaporte: el malo es el inmigrante pobre del país vecino que, según opina el local, viene a quitar trabajos y delinquir. También aquí.

    8-Las ciudades africanas son sucias, contaminadas y ruidosas. Pero desbordan de vida con mercados en todos los espacios en la calle e infiltran las autopistas de vendedores de pan y naranjas, electrónica varia, mapas, o de cualquier objeto de necesidad presente o futura. Nuestros larguísimos paseos por la ciudad son ginkanas entre coches, mercancías, gente, agujeros en el suelo y mucho calor.

    9-Las fotos que no hacemos. Nuestras fotos, las de los blancos, queriendo o no, buscan lo chocante y evitan lo que nos iguala. Al final todos somos responsables de la imagen que llega de África.

    10-Un tópico sigue vivo. El tiempo en África se mide de otra manera. Funciona el aquí y ahora. Para dar por buena la reparación aunque sabemos que el eje de la dirección del bus se averiará de nuevo a los pocos km o para resignarse a la cancelación de un vuelo una hora antes de despegar.

    ResponElimina