Cada viatge és una etapa del següent: Egipte. Mil llibres i un país orgullós.

Todos nos hemos dormido en misa. Con calor y Ramadán, peor.

Davant de la finestra de la meva habitació, al Downtown del Caire, hi ha l'Edifici Yacubian. La novel·la més venuda d'Egipte explica la decadència de la ciutat a través dels habitants de l'edifici. Va ser senyorial i ara està brut. Com el meu i com el barri. Pago 10€ per nit per una habitació amb bany i esmorzar.

Fin del ayuno, Iftar y fiesta toda la noche.

A Alexandria pago menys per una pensió des de la que veig el mar i la Corniche. Al cantó de l'hotel Cecil. Al bar de l'hotel al vespre es pot beure cervesa. Ja no hi ha espies, Churchill, prostitutes, l'Estat Major de Montgomery planejant aturar Rommel, ni els personatges del Quartet d'Alexandria.

Iftar en Alexandria. Picnic de familias.

La cafeteria Trianon és igual de luxosa que quan hi escrivia el poeta Kavafis, el del "Viatge a Itaca". Al vespre l'únic menú és l'Iftar, el sopar amb el que es trenca el dejú del Ramadan. A prop hi ha la nova Biblioteca d'Alexandria. Dos mil anys més tard substitueix la que es va cremar, segurament per un assalt de Juli Cesar. Naguib Mahfuz, Nobel de Literatura i cairota hi té estatua. La Segona Biblioteca va ser incendiada pels fanàtics del cristianisme, la nova religió, quan van voler acabar amb els Deus antics.

Iftar, cena de fin del ayuno, en el vestíbulo del edificio de mi pensión en Cairo.

La segona universitat més antiga del món, Al Azhar, està al Caire. Però tot això no amaga que Egipte té greus problemes socials i l'educació n'és un. Malgrat la seva història i literatura.
Arribo al Caire des del Sinaí en un viatge estrany. Un autobús amb dos passatgers i dos conductors que es relleven. Com que no beuen aigua pel Ramadan no han de pixar. He d'aprofitar un control policial. És fàcil perquè en 200 km ens paren 5 vegades. Especialment en arribar al Canal de Suez i al túnel que el travessa.

Tahrir Maidan. La Plaza de la primavera egipcia.

Ja al Cairo, vaig a la Plaça Tahrir. El centre de les protestes que van fer caure a Mubarak. També de les protestes contra el govern del islamista Morsi. Havia guanyat les eleccions però es va enfrontar amb laics, coptes i exèrcit amb una deriva autoritària e islamista. És una plaça enorme que desemboca al Nil. A Egipte no hi ha semàfors, o no es respecten. Entrar al Tahrir Maidan és un esport de risc.

Nilo en el Cairo.

Una caminada per la vora del Nil fa evident la preocupació pels atemptats passats. Cada hotel internacional te un sistema de control i barreres d'accés. El barri decadent, popular i brut a on estic és també més segur. No hi ha controls.
Organitzo la resta del viatge. Tren nocturn a Aswan, tren a Alexandria i ferry d'Aswan al Sudan. Només hi ha un ferry setmanal i m'obliga a retocar la ruta. No pararé a Luxor i estaré més dies al Sudan. Per comprar plaça al ferry cal tenir el visat al Sudan i sembla que només es pot obtenir al país d'origen. Sort de la complexa gestió a l'ambaixada del Sudan a Madrid.

Antes era el barrio árabe. Ahora toda Alexandria es árabe.

Vaig al barri "musulmà" antic amb l'eficaç Metro. Cada entrada també te controls. Responc al militar que sóc d'España, Barcelona i ataquen a Sergio Ramos, el botxí del heroi local Mohamed Salah. Em diuen que si España es troba Egipte al Mundial, guanyaran 3-0. El meu "Insha'allah" es pot considerar com obtingut sota pressió.

Soñando con los angelitos del paraíso.

Dins de l'Islam les dinasties es succeïen igual que a les guerres europees. Als fatimís tunecins van seguir els ayubís kurds i els mamelucs caucasians. Els mamelucs eren esclaus entrenats per ser guerrers fins que van veure que podien manar. Cada soldà va fer un conjunt de mesquita, hamman, madrassa i palau. Van omplir el barri antic de Khan al-Khalili de monuments dificils de trobar entre els milers de venedors del mercat. Poc turisme. Només alguns grups orientals. Malasia, Xina, Korea i també Rússia. Molts venen en visites intenses des dels hotels del Mar Roig. Europa té por i va de vacances a España.

Al Azhar. La mezquita que miran los suníes en estos tiempos convulsos para el Islam.

La mesquita Al Azhar és el centre de referència sunnita. És el lloc a on es dirigeixen les preguntes en aquests temps convulsos del Islam. La universitat annexa es va fundar al 988 i és la segona més antiga del món. La primera està a Fez, al Marroc.

Universidad Al Azhar. La segunda más antigua del mundo. La primera, en Fez.

Metro a Giza i bus fins a les Piràmids. A les 16h ja han tancat. Per Ramadán es tanca tot abans sense avisar. No es greu perquè tampoc hi ha turistes. Un caçador em proposa rodejar el recinte monumental, amb excel·lents vistes, en camell. 15€ de ruta, tot el que el meu cul aguanti. Una hora i mitja. Després em fa mal tot, però controlo suficient per parlar per telèfon i fer fotos dalt del camell. Els beduins de fa 100 anys no podien fer-ho. Darrera les Piràmids es desert i el camell baixant les dunes de sorra posa al límit el meu equilibri.

Beduino hace foto desde el camello sin caerse.

Fa 35 anys vam venir amb la Conxita i una agència de l'època, Cuc Sonat. També era un moment inestable i no hi havia turisme. Estàvem sols al peu de la Gran Piràmide de Keops. No ho vaig resistir i m'hi vaig enfilar trepant els enormes blocs. Quan la policia em va veure ja estava a la meitat i vaig seguir. 45 segles s'ho miraven. A dalt hi havia gravats de soldats de Napoleon. Al baixar la bronca va ser memorable.

Cenas y rezos al ponerse el sol.

Per Ramadan molts restaurants tanquen o tenen un menú únic i abundant, l'Iftar, el sopar amb que s'acaba el dejuni diari. N'hi ha pocs que tinguin altres opcions i cap te alcohol. Només puc prendre una cervesa al superprotegit Ritz Nile. El cambrer em demana el passaport perquè pel Ramadan està prohibit als egipcis. El cambrer es copte i em diu que ell només beu a casa o quan va a alguns ressort turístics del Mar Roig.

Mohammed Salah lidera un sueño.

Cada nit és una festa. Després del gran sopar, segueixen els pastels, la shisha d'aigua i el te fins a la matinada. La Conxita confirma que al CAP del Poble Sec tenen les mateixes malalties per menjar malament pel Nadal i pel Ramadan.

Cafeteria del Ritz Nilo. 12€ y un control, para no seguir el Ramadan.

Tren a Alexandria travessant el fèrtil Delta del Nil. La segona ciutat del país. La que va ser la ciutat més cosmopolita del Mediterrani. El 40% dels habitants eren grecs, armenis, jueus, anglesos, italians. El Quartet d'Alexandria, un llibre de culte als 70s ho explicava. Quatre llibres, quatre protagonistes. Justine, Clea, Balthazar i Mountolive. Cadascú te visions diferents d'uns mateixos fets. Com els Quatre Evangelis. Els àrabs són un decorat de fons, no són protagonistes.

Hotel Cecil de Alexandria. Se preparó la derrota de Rommel y se entretuvo el Cuarteto.

La revolució de Naser va arabitzar el país. Als 50s tots els estrangers van marxar. Queden rètols que no s'han canviat en grec, francés i àrab. Les revolucions les guanyen els que no tenen altre opció. Els que no poden marxar. Kavafis, el gran poeta que ens va descobrir Lluis Llach, va nàixer i morir a Alexandria. Parlava grec, francés, anglès e italià. No parlava àrab.

Kavafis. Nos hizo soñar con viajes sin destino, pero no se movió de Alejandria.

Alexandria ja està acostumada als canvis. El Palau de Cleopatra està al fons de la bahía. A uns 10 metres i amb mala visibilitat. S'hi pot fer una immersió però amb la falta de turisme cal organitzar-ho amb temps. El Far d'Alexandria, una de les 7 meravelles del món va caure en un terratrèmol i amb les seves pedres es va construir el fort mameluc que tanca la bahía.

Paseo familiar donde estuvo el Faro de Alejandría.

Alex tenía una tríada de Deus. Pare, mare i fill. Com abans els egipcis i com després els cristians. El Serapeium, el temple del Deu major, va ser destruït quan els cristians van passar de perseguits a perseguidors. La nova religió volia eliminar als seguidors de l'antiga i crear un espai propi a Egipte. Amb discussions sobre les naturaleses humanes i divines de Jesus que la separessin de Roma, Constantinopla i Antioquía.

Un guardián que se salta las normas.

Mitja dotzena de policies amb fusell em protegeixen dels nous terroristes al Serapeium. Un d'ells em diu que el segueixi i m'ensenya unes galeries subterrànies d'accés restringit. Em fa una foto però em diu que ell no hi pot sortir, perquè va armat. La propina li sembla poc però es conforma.

Serapeium, columna de Pompeio y árbol en flor. El recuerdo de Hipatia en Alexandria.

Hi ha molt més a veure. Catacumbes greco romanes. Museu de tanta història. Reconstrucció de la Biblioteca en forma de CD i plena d'estudiants de la veïna universitat. Cafeteries de families gregues que no van marxar i que mantenen com fil musical la Chanson dels 60s.

Tremendas catacumbas grecorromanas.

El barri d'Anfushi. Pobre, pescador i musulmà. Els edificis antics de dos i tres pisos es cauen. Els nous, de 20 pisos, tenen manteniment dubtós. Molts carrers no estan asfaltats. Per la tarda, amb les compres de la festa de la nit, el carrer és un mercat. Es pot pujar i baixar del tramvia en marxa. Si es te pressa és millor caminar.

Tranvia alejandrino.

Tornada al Cairo i al seu univers literari. Per anar al Edifici Yacubian només he de travessar el carrer. Alaa Al-Aswani és un dentista que encara te consulta al Yacubian. Els seus personatges descriuen els canvis del Cairo dels 50s als 90s i la decadència de l'edifici. Estic a un de similar. Recorda els hostals de Madrid, Gran Via i Montera, dels 70s. Madrid va remuntar aquella decadència. A Egipte segueix imparable. Per això tants africans volen anar a la Unió Europea. Ara al Yacubian hi ha 3 hostals, 1 hotel, un majorista de robes, cardiòleg, dentista i un terrat molt habitat. Com a tota la ciutat, els espais privats endreçats i els comuns abandonats.

El Edificio Yacubian visto desde mi pensión en el Cairo.

"Taxi" és un altre llibre del viatge. Khaled Al-Khamissi relata en 50 converses el que li diuen taxistes per donar una imatge crítica i descarnada de la vida al Cairo. Un bon recurs per esquivar la censura.
Tornant al Cairo rebo un mail d'en Michael. Està a Nigèria, a Lagos. Vam estar dos junts dies a Cotonou, al Benin, intentant aconseguir un visat per anar-hi. Agafa un vol al Cairo i a Berlín. Per casualitat coincidim però no ens podrem veure. Ho deixem per l'estiu a Barcelona. Com tots els viatgers intercanviem informacions. Sobre visats. Ell de Nigèria, jo de Síria.

Reconstrucción de la Biblioteca de Alejandría, a prueba de fuego.

Museu Egipci. També hi va haver un atemptat i hi ha molts controls. Serveixen per prevenir el que ja ha passat. El museu es va construir abans de l'avalanxa de descobriments arqueològics. No hi ha espai per tot i moltes explicacions estan fetes amb màquina d'escriure. Sembla contemporani de les obres exhibides. Les joies son la màscara de Tutankamón i les mòmies reials.

El Faraón Seti I. Con una máscara mejoraría su aspecto.

Al marxar del hostal comparteixo ascensor amb una noia palestina de Gaza. La mala relació i els controls amb Egipte fa que per anar al Cairo trigui dos dies, i per tornar a Gaza tres. Em diu que la vida a la Palestina del West Bank és molt més fàcil que a Gaza. Te raó, ella viu en un camp de concentració.

Tutankamon. La máscara del Faraón.

Tren nocturn a Luxor i Aswan. El vaig agafar fa 35 anys i no ha canviat rés. L'únic turista baixa a Luxor i a Aswan no queda cap altre estranger. Quan surt el sol es veu al Est, desert i pobles polsosos. Al Oest el riu i el fèrtils cultius. Alguna falua pel Nil i alguns pagesos treballant amb les mans o movent-se en burro. A mida que avancem cap el Sud la franja cultivada es fa més estreta.

Ahmed. Un campeón con la faluca.

Ja a Aswan passejo a la vora del Nil i l'Ahmed em proposa una volta a l'illa Elephantina amb falua. Les barques del Nil tenen una vela triangular i naveguen en totes direccions aprofitant el vent i el corrent. El més difícil es navegar contra corrent i contra vent. És una delícia veure com ho controla tot. El manteniment és car. Cada any es treu la falua de l'aigua per netejar els fons. Les cordes són de cànem i les que treballen més s'han de canviar cada any. La vela cada cinc anys.

La faluca combina viento y corriente del río.

La vida no és fàcil. Fa dos setmanes que no tenia un passatger. Fa anys coincidien desenes de falues. Ara en compto dos. Hi ha almenys deu creuers. Fan la ruta Aswan-Luxor en tres dies, tornen i repeteixen cada setmana. Es pot contractar per Internet i la pensió complerta, dormint i menjant al creuer és menys de 100$ per dia. Tampoc omplen.

Grumete y fotógrafo.

La navegació i les vistes impressionants. Em porta a l'oest del riu i m'enfilo a les Tombes dels Nobles i el palauet islàmic amb grandioses vistes a riu i desert. Una mica més lluny, les runes del monestir copte de Sant Simeó i la tomba de l'Aga Khan. Els morts estan a l'Oest del riu, on es pon el sol. Els viu a l'Est, on surt.

Ruinas y tumbas con vistass en Aswan.

Amb la falua passem el gran hotel local. Al Old Cataract Agatha Christie hi va escriure "Mort al Nil". També fa sortir el llibre a la novela. L'Ahmed m'explica que era un refugi del president Mitterrand. Més enllà, el Nilòmetre. Un dispositiu per medir l'alçada de les aigües. Si pujaven més del normal, seria un bon any per les collites i s'apujarien els impostos.

Nilómetro. Si el nivel del rio es alto, Faraón subirá los impuestos.

Com que el Museu Nubi també està tancat per Ramadan sense avisar, vaig a veure si trobo Hercule Poirot al bar del Old Cataract. Després entro a la catedral copta. Els coptes són objectiu dels atemptats islamistes i l'exèrcit protegeix l'edifici i em torna a inspeccionar. Com que són els hereus dels rituals faraònics, el sacerdot fa els seus rituals fora de la vista dels fidels. Com que són de tradició grega, els escrits litúrgics estan en grec i els pràctics en àrab.

Catedral copta protegida por la policia en Aswan.

Els coptes són una minoria culta i rica, però alguns es dediquen a oficis pobres, com la recollida i reciclatge manual s'escombraries. A Aswan però, són majoria els nubis. Més foscs de pell, molts d'ells venen dels pobles que van quedar coberts per l'aigua al construir la gegantesca presa que em portarà al Sudan. L'Ahmed és nubi i parlem de la seva família a Khartum.

Los coptos son los herederos de los antiguos egipcios. El sacerdote hace sus rituales en un espacio no visible.

Despedida d'Egipte. Per un conflicte de frontera, l'única comunicació amb Sudan és el ferry setmanal que surt de la High Dam, la presa del llac Nasser. 24 hores navegant fins a Wadi Halfa i entrada a un país maleit per les sancions internacionals, els conflictes interns i el termòmetre. Última etapa, de moment.