Cabo Verde. Volcans africans i atlàntics.

Cabo Verde són 9 illes al mig de l'Atlàntic, més a prop d'Àfrica que d'Amèrica, però ben situades. La distància més curta cap Amèrica, al paral·lel on els vents alisis son més favorables.

Ascens al Pico do Fogo, volcà més alt de les illes a 2829m.

La ruta cap Amèrica amb veler surt de Canàries i Cabo Verde, i torna per Bermuda i Açores. Portugal ho tenia clar i va colonitzar quasi totes aquestes illes.

A l'època bona, d'octubre a gener, després dels huracans, uns 5.000 velers s'aventuren. Un promig de 50 cada dia. Cada viatge obre la porta d'un següent.

Canons protegint l'antiga capital, Cidade Velha, dels pirates.

Cabo Verde és una successió de volcans, alguns molt antics com l'illa de Sal, que ja s'ha erosionat en platja turística de sorra. Altres nous com Fogo que amb quasi 3000 metres era un far els vaixells i va tenir la última erupció l'any 2014.

Achada de Santo Antão i barri de Brasil. Al vespre, tothom al carrer.

El país no es ni Cabo ni Verde. Falta aigua i vegetació. L'electricitat s'ha de fer amb centrals de fuel i cada cop més amb generadors eòlics i solars en cases o llocs remots. Molta aigua de les ciutats i turisme és desalada, però el país progressa. També amb el que envien els emigrants, molts al nordest d'EEUU, a les antigues zones baleneres. Són els descendents dels nois que s'enrolaven a la primera parada de vaixells com el que perseguia Moby Dick, per fugir de la lluita contra la gana en una terra pobre.

Mercat del barri de Plateau, a Praia, ilha de Santiago i capital de Cabo Verde.

Esclavitud, mestissatge i ara totes les tonalitats del gris amb una música esplèndida. Africana, portuguesa, caribenya i amb festivals a cada carrer de Praia, la capital, a la illa de Santiago.

Anem en un "alugher", els minibuses col·lectius, a Cidade Velha, l'antiga capital. En ruta passem per la universitat Jean Piaget, construïda per la Xina fa dos anys, amb l'Institut Confuci com primer edifici, en portuguès i xinès.

Xina ha reformat el palau presidencial, estadi, universitat i altres obres, especialment el port i zona econòmica de la illa San Vicente, el millor port d'aigües fondes en milers de milles perquè és un antic volcà.

Un dia tranquil de l'Atlàntic a la platja de Cidade Velha.

Com molts països africans, s'entenen bé amb la Xina perquè:

1- Xina ven productes que els africans volen comprar, a un preu que poden pagar, igual que a l'interior de Xina.

2- Xina fabrica infraestructures que necessiten i que sap fer. La tècnica dels països rics ho va superar i abandonar fa anys.

3- Xina no interfereix en la política ni la cultura dels països africans, i tenir un altre comprador permet negociar en la venda de recursos. En el cas de Cabo Verde, el recurs és una situació estratègica.

Pescadors i passejada entre roques i espuma de mar.

Estats Units és present pels emigrats. Hi ha vols directes a Boston, però no a Madrid. Però té una presència declinant. Ha promès invertir 500 M$ dels que 400 són per una nova ambaixada. L'actual sembla una de les nombroses botigues de xinesos. Això sembla condicionat a l'entrega d'un financer veneçolà buscat per USA per ajudar el seu govern a evadir les sancions. No queda gaire pels caboverdians.

L'alugher surt quan s'omple, sense horaris, perquè a Cabo Verde han domesticat al temps i no al revés. Un minibus ple de gent és un espai en què es fan amics.

Ribeira Grande, en un lloc que no és ni Cabo ni Verde. Darwin hi va anar a buscar espècies.

Cidade Velha va ser la primera capital. Hi van anar Vasco da Gama i Cristóbal Colón, però també el pirata Francis Drake.

No era de bon defensar encara que estava al final de la única Ribeira amb aigua regular i molta vegetació. Per això també hi va anar Darwin en la parada de la volta al món en què va concebre "L'origen de les espècies".

Port de Praia. El volen els velers que travessen cap Amèrica i els vaixells carguers de tot el món.

Al segle XVIII la capital es va traslladar a Praia, sobre un Plateau, Meseta o Achada més favorable.

L'Alàntic està tranquil i podem saltar entre roques i espuma d'aigua fins a les runes de la Sa, l'antiga catedral, i pujar al Fort de São Filipe, fet al breu període en què un Felip i Borbó era Rei de Portugal i d'Espanya.

Al tornar ens quedem a l'altra Achada de Praia, la de Santo Antão, amb un barri ric i un de pobre. El sol ja no apreta i al barri pobre, Brasil, el carrer és una festa, amb nens jugant a futbol, homes jugant a les cartes i dones conversant.

Per sopar, cachupa, un guisat de blat de moro, fesols, carn, peix i més coses, però per recordar que estem a Àfrica, hi ha qui demana el que deixem el plat per poder menjar.

Pico do Fogo. Un gegant de 2829m al mig del Châ das Caldeiras, el plà dels cràters.

Vol a Fogo amb Transportes Interilhas de Cabo Verde. La companyia nacional va abandonar els vols entre moltes illes. Ho va comprar BinterCanaries i al cap d'un temps ho va revendre a la filial d'una companyia d'Angola. La web encara no funciona. El vol surt amb 2 hores de retard, per un trajecte de 20 minuts i un avió que va saltant d'illa en illa. Volar rodejant el volcà de Fogo impressiona.

Un volcà gegantí fa centenars de milers d'anys va crear una illa i arribar a 3.500 m. Amb el temps va col·lapsar, provocant un tsunami amb onades de 250m que van arribar a Dakar, a 400 km, i deixant una enorme caldera rodejada d'un anell de parets, la Bordeira.

Llengua de lava del 2014 que va cobrir, sense víctimes els dos pobles del Châ das Caldeiras.

Al Châ das Caldeiras, pla dels craters, van passar moltes coses. Ara hi ha dos pobles què és reconstrueixen a cada nova erupció que els esborra.

Han sorgit nous volcans, el més alt el Pico do Fogo, de 2829 m. El segle XIX al volcà va vomitar lava durant alguns mesos, tres vegades. El segle XX ho va fer dos cops i ja en el XXI, l'última va ser el 2014. Els segles anteriors Fogo era com un far encès pel comerç marítim Atlàntic.

Un forat cònic d'un per un metres. Un esqueix de vinya o fruites i la humitat que condensa. Un gran vi.

El Châ das Caldeiras és un lloc màgic a 1700m d'altitud, amb poca aigua i electricitat. S'hi fa vi de vinyes que creixen arrapades a terra. Els locals fan forats cònics d'un metre de fondària i diàmetre, barregen fems i cendra i planten una branca de la planta. Creix amb l'aigua que ve del calor de la Terra i la condensació de la humitat.

Només superhomes poden cultivar així. Tot a mà i superant 2 o 3 erupcions volcàniques per segle.

Ens quedarem tres dies explorant volcans antics, galeries de lava, pujant el Pico i la paret de la Bordeira i baixarem caminant al mar pel vesant fèrtil. Els vents humits descarreguen l'aigua al xocar amb la muntanya i alimenten cafetals i fruites.

Renunciem a la illa de Brava, bessona de Fogo per les mateixes erupcions. Els ferris son pocs i tenen problemes, el proper volcà ja creix entre Brava i Fogo i fa que el mar sigui imprevisible.

Conxita, Alfons i el guia João al cràter del Pico i a punt de fer el cim.

João, el nostre guia per pujar el Pico do Fogo, és un dels 24 membres de l'Associació de Guies de Châ i reben formació i suport d'associacions d'altres països. Quan no te clients conrea les seves dos parcel·les de terra.

El Pico do Fogo és el més alt i fruit d'una erupció molt antiga. Al cràter segueixen sortint vapors de sofre i els forats a terra cremen, però és poc probable una nova erupció. La lava no necessita pujar tan amunt podent obrir un nou forat al Châ.

Al cràter arriba l'olor de sofre del fons del volcà.

La pujada és dura i a la part final donen seguretat alguns cables.

Ens creuem amb dos grups de Cabo Verde, perquè és dissabte, però no hi ha turistes.

Un espectacle de ruta. Roques basàltiques d'erupcions antigues, pendents de cendra de les posteriors i cràters de les més recents. Plantes que creixen per terra per protegir-se del vent que vindrà a l'abril.

És dissabte i les cases disperses del poblat estan a mig reconstruir, aprofitant blocs que han trencat del darrer riu de lava.

La taca groga és el crater principal de l'erupció del 2014 i la Conxita es desllissa per la cendra de la del 1995.

La senyora que ven queviures, però és adventista, ha tancat la botiga, perquè és el seu dia sant i a la capella canten. La senyora catòlica té la botiga oberta amb algunes coses.

A Casa Ramiro alguns homes canten "mornas" en kriolu, cançons amb saudade portuguesa acompanyades amb cavaquinho, la petita guitarra de quatre cordes, guitarra i percussió.

Casa Ramiro. Mornas en kriolu, cançons de saudade, i vi manecom, amb els raïms que no es porten a la cooperativa. És dissabte tarda i tot en abundància.

Ho seguim amb el queixo de cabra local i una copa de Manecor, el vi domèstic fet amb el raïm que no porten a la cooperativa local a on es fa la prestigiosa marca Châ. La cooperativa s'ha reconstruït després que la lava del 2014 enterrés les instal·lacions anteriors, i ja està en la meitat d'ampolles de la xifra prèvia a l'erupció.

Els dos pobles, Portela i Bangaeira, van desaparèixer sota la lava, pero les cases es reconstrueixen amb peces de ciment i blocs de lava.

La meitat dels que viuen a la Caldeira es diuen Montrond, per un aristòcrata francès que va introduir el cultiu del vi i va deixar els seus gens repartits arreu, abans de morir al caure d'un cavall.

Un mon dalt dels núvols i al mig de l'oceà amb temps medit per la geologia.

Lava collita del 2014 i vinyes per la collita de vi del 2022.

Châ das Caldeiras, de l'illa de Fogo, a l'arxipèlag atlàntic i africà de Cabo Verde, és el que queda del col·lapse d'un volcà gegantí. Del seu interior surten nous cràters i l'envolta una cresta, la Bordeira, de 600 m d'alçada.

La via més fàcil per pujar-la és una via ferrata amb 20 passos de cable metàl·lic.

Travessem el riu de lava de l'erupció del 2014, que te més de 20 m d'espessor, esquerdes obertes, i lava convertida en pols. Restes de cases enfonsades i cases que es reconstrueixen aprofitant llocs sòlids com fonament.

Paret de la Bordeira, 600 m verticals, fàcils i arriscats. Les assegurances s'agraeixen.

Paret de la Bordeira, 600 m verticals, fàcils i arriscats. Les assegurances s'agraeixen.Per pujar la ferrata, casc, arnés, dissipador i dos mosquetons. Guanyem alçada per una via fàcil, aèria i amb terra insegur.

Ja dalt de la cresta, una llarga caminada amb vistes del Châ, Pico, paret i Atlàntic.

Per on sortirà la propera erupció de lava al Châ das Caldeiras?

Exemplars de la flor endèmica més coneguda de l'illa, la "lengua de vaca". És zona protegida i està prohibit deixar les cabres en llibertat, perquè ho mengen tot. Pagesos de pobles propers pugen a podar arbustos i portar les branques als corrals perquè mengin.

Mustafa va equipar la via. És un alemán que amb la Marisa, la seva dona caboverdiana, va ser el primer a reobrir el seu hotel després de l'erupció.

Mustafa i Mariza ballant a Casa Ramiro. Escalada i música d'alt nivell.

Mustafa es l'ànima de l'escalada a Cabo Verde. Ha obert vies de 8a a la Bordeira i ens explica que l'equipament de vies turístiques va començar després d'un accident mortal al Pico.

La festa segueix a Casa Ramiro, mentre seguim els resultats de les eleccions a França, Colòmbia i Andalusia. Fa tres dies que no hi ha Internet al vespre i la tele només la veuen alguns que capten satèl·lits. Les nit estrellada és una meravella.

L'últim dia al Châ das Caldeiras plou. El primer dia de l'any. L'any passat només va ploure 2 dies. Tots estan contents, també el fill petit de Leticia i Alcindo, la parella franco-caboverdiana que ens ha acollit. Vam arribar per un dia i ens hem quedat tres.

Pluja, mar i arc de Sant Martí sobre les teulades de São Filipe.

L'aigua es la vida al Châ. En aquest temps de sequera, la compren a dos cisternes que venen cada dia de São Filipe. La paguen a 50 €/m3, una tona d'aigua. A Barcelona paguem entre 0,6 i 3 €/m3, segons consum. Tots s'afanyen a omplir cisternes amb la pluja.

Esmorcem amb Bram, periodista freelance holandès especialitzat en África Occidental, escriu en mitjans europeus i té l'excel·lent blog "Yoff Tales".

Te un "scoop", la primícia de la primera pluja. Una bona notícia de l'Àfrica que li compraran alguns mitjans.

São Filipe, capital de la illa de Fogo.

La pluja ens fa renunciar a la baixada per senders fins a Mosteiro, 1700m de descens per cafetals i fruiters pel vesant humit de l'illa. No és el dia perquè el camí no és fàcil i la duresa dels dies anteriors passa factura.

Sobrados i arquitectura colonial a la illa de Fogo.

Converses finals amb Bram sobre els reptes de l'Àfrica Occidental i amb Leticia, que va viure amb els seus pares a Reunión i troba semblances del Châ i el Pico amb el Piton de la Fournance. La diferència és que amb dos erupcions al segle aquí es pot viure, i allà amb dos erupcions a l'any és impossible.

Baixada amb vehicle a São Filipe, capital de l'illa i preciosa ciutat amb regust portugués.

Els "sobrados" són cases amb grans patis interiors que es va construir una elit en la que els mulats substituïen als blancs, que marxaven, mentre els negres seguien al nivell inferior.

A São Filipe, passejades per l'Atlàntic, vistes de l'illa de Brava, Casa de la Memòria, molta música i un Museu Municipal en què impressiona la resiliència de la gent després de l'erupció del 1995. Mentres es va fonent la benedicció de la pluja.

Breu vol a Praia, buida sense festivals de música al carrer.

Pescadors tornant a la platja de Tarrafal, illa de Santiago.

En alugher, que és un col·lectiu furgo Toyota amb 16 passatgers i tants nens i bultos com hi càpiguen, anem a Tarrafal, la Costa Nord. Son 80 km i dos hores i mitja resseguint la Serra Central de l'illa.

Tarrafal té bones platges però quasi no hi ha turistes, la meitat estan en un ressort local i la resta dispersos.

Un bon esmoregal, peix espasa, per sopar.

Volem anar en col·lectiu a Serra Malagueta, baixar caminant la Ribeira Principal fins al mar i tornar en un altre col·lectiu per la costa.

L'oficina d'informació de Tarrafal està sorprenentment oberta i el noi que informa diu que el que volem fer és perillós per assalts, que cal guia i ens dona la seva targeta. Pluriempleat com informador, assaltant i guia.

Santiago és la illa més gran i poblada de Cabo Verde. Les vistes des de la cadena muntanyosa central són espectaculars, per sobre de 1.000 m i amb Ribeiras, torrents que baixen drets cap al mar als dos cantons de l'illa.

Camins de la Ribeira Principal, baixant de Serra Malagueta al mar.

La caminada estrella és baixar la Ribeira Principal des del parc natural de Serra Malagueta, 10 km en que es baixen 900 m. És un dia especial perquè ha començat a ploure i la terra està preparada per llaurar i sembrar.

El descens comença per senders molt drets junt als que locals planten patates dolces i mandioca.

Top models portant herbes al cap per alimentar a les cabres.

Dos top models, porten al cap feixos de branques i males herbes per alimentar a les cabres.

Ribeira Principal quan comencen les esperades pluges.

La boira amaga vistes esplèndides i deslliça gotes d'aigua per les fulles d'atzavares.

Amb la pèrdua d'alçada i pendent, aquest paisatge del neolític es sofistica. Apareixen arbres amb mangos, plàtans i papaies. Algun ruc i vaca, també petites terrasses amb cols i ricini.

Una noia ens ofereix dos mangos del sac en que en recull. Avergonyida no accepta els diners per pagar-li ens en dona dos més a canvi.

El fons de la Ribeira s'eixampla, el sender es torna camí, els cultius guanyen espai i arribem a Chão d'Horta i Hortelão.

L'aigua als horts de la Boca da Ribeira és valuosa i s'ha de protegir.

Les boques de rec estan en gàbies encadenades per protegir el més preciós en una illa seca.

Al camí del Mar esperem un alugher que va ple, amb noies que vénen del col·legi. Quan baixen puja un altre grup de noies que han canviat els llibres per una aixada i venen de plantar llavors de llegum en espais de ningú, aprofitant la humitat de la terra i les esperades pluges.

Fins a Tarrafal, la carretera antiga i empedrada segueix al mar i a cada caleta algunes barques esperen el moment per sortir a pescar.

Pescadors, recolectores, pageses i ramaders.

Prop de Tarrafal hi va haver un camp de concentració. L'anomenaven "Campo da Morte Lenta".

Campo da Morte Lenta. Per antifeixistes i anticolonials. Via per portar aigua amb mules d'un pou infecte.

A Portugal, el règim sortint de la Revolució del Clavells, va trencar amb la dictadura i te un gran respecte a la memòria històrica.

El camp va ser reconvertit en museu inaugurat pels presidents de Portugal i Cabo Verde, amb record de cada víctima.

La dictadura de Salazar el va construir el 1936. Va portar-hi opositors, molts comunistes, sindicalistes i alguns derrotats de la victòria franquista a Espanya.

Les condicions eren deplorables, amb paludisme, cel·les de càstig al sol, poc menjar i aigua infectada.

El camp es va tancar al 1956, per permetre a la dictadura portuguesa entrar a institucions com l'OTAN.

Amilcar Cabral, lider de la lluita anticolonial i Fidel Castro, en una reunió a la Havana.

Però al 1960, la majoria de colònies africanes excepte les portugueses, es van independitzar i va triomfar la revolució a Cuba.

Van començar moviments anticolonials a Angola, Guinea-Bissau i Moçambic, i el govern de Portugal va reobrir el camp amb pavellons pels detinguts de cada país.

El 1974, la Revolució dels Clavells va obrir les portes del camp i com fantasmes, els presos van ser acollits per una multitud de familiars i amics que els havien anat a buscar.

Costa nord de la illa de Santiago i Atlàntic tranquil.

Avui és Sant Joan, és festa i la platja està plena de locals amb uns pocs turistes europeus.

Pensaments que s'acumulen al bussejar entre roques, molts peixos i restes de coral. Avui han mort molts africans al mur de Melilla i el conflicte civil dels USA augmenta al abolir la protecció federal del dret a l'avortament. Ho pagarán les dones més pobres, moltes negres.

Minibus col·lectiu per travessar la illa i tornar a Praia. A la plaça del mercat, sense horari, una hora esperant que s'ompli, mitja hora buscant més passatgers. En ruta sense parades fixes, pujant i baixant gent, també nens i pollastres. L'espera entretinguda. Una iglesia plena amb un bisbe que fa baixar l'Esperit Sant al cap de nenes i nens. Una ONG benintencionada fa una cursa i un discurs. El mercat es va omplint i els caçadors de passatgers ofereixen transport a Praia. Arribada al immens mercat de Sucupira. Àfrica.

Percebes, queixo i aceitõas, menys de 10€.

Última nit a Praia i sopar a 5al de Música, un temple de la música cavoverdiana. Entre el públic està Ze Perdigão, cantant portugués que tots coneixen i s'ajunta al grup local. Cançons en portuguès i kriolu que tots tararegen.

5al da Música, temple a Praia de la fabulosa música de Cabo Verde.

La Lusofonía és una comunitat cultural i de llengua que va facilitar el trencament amb el règim colonial. Series brasileres, música da Cabo Verde, història compartida amb Angola i Moçambic. Saudade i Lisboa.

La Francophonie te ferides colonials, matèries primeres i finances amb el CFA, Franc Afrique Central i Occidental.

La Comonwealth és una unitat cultural que va d'impostos d'aduana, comerç i nostàlgies imperials.

La OTAN és la dels USA, va d'armes i guerres amb associats rics.

La Unió Europea va de lliure comerç de mercaderies, diners i persones, només ciutadans del club. La OTAN, policies i màfies frontereres li gestionen el que passa fora dels murs.

Platja de Tarrafal i pescadors.

Tornada de l'Atlàntic al Mediterrani, de Àfrica a Europa. Un retorn de privilegiat, amb papers per saltar els murs, amb uns drets per color de pell i naixement que ens situen al costat fàcil de la vida.

Un altre país africà al cor.