Nigèria. Per l’interior del país yoruba. Abeokuta i Oshogbo.

 

Senyores sortint de la ceremònia al bosc sagrat de Osun. No podia entrar però cantaven molt bé.

Ojota Car Park, a la sortida de Lagos, és un descampat amb minibusos que van en totes direccions. Fins Abeokuta he d’esperar una hora a que s’ompli. El vehicle compartit em deixa lluny del centre però hi ha moltes “okada”, nois amb moto que et porten per alguns centenars de Naira, que equivalen a cèntims de euro.

Els blancs us heu quedat la terra i nosaltres la Biblia

És diumenge i part del tràfic és per les Megaesglèsies. Totes són evangelistes, de noms impressionants i destacant al pastor, profeta o apòstol que la gestiona. Un país amb 500 idiomes vol dir 500 tribus, que a la ciutat és dilueixen. L’església és una societat de socors mutus, perquè l’Estat és bàsicament l'exèrcit.

L’amenaça més clara del carrer es sol i calor.

Ja va dir Desmond Tutu, bisbe sudafricà i Nobel de la Pau. "Teniem la terra i van venir els blancs amb la Biblia. Ens van dir. Tanquem els ulls i preguem. Quan vam obrir els ulls, nosaltres teniem la Biblia i ells tenien la terra".

Ceremònia de vudú al Bosc Sagrat de Osun

Al sur de Nigèria, la única TV internacional és CNN. No si si el nord musulmà poden veure Al Jazeera. Els evangelismes d’origen USA són el gran suport de la dreta nord-americana i israeliana, i explica la poca presència del drama palestí a Nigèria.

Modernitat i tradició al carrer de Abeokuta

Més al nord, al Sahel, l’Islam ofereix cohesió social, però en temps de transició difícil. Tots els cops d’Estat al Sahel els darrers anys tenen un lligam amb l’Islam i fort recolzament social. Sembla que volen provar altres solucions a la decadència viscuda, especialment als països francòfons.

Occident volia que Nigèria liderés una  intervenció al Níger per restablir els interessos de França, però els ulemes del nord ho van desaconsellar. Estaven molt a prop del nou govern.

Cases d’indianos. Antics esclaus yoruba tornats de Cuba o Brasil.

No és fàcil viatjar en solitari per Nigèria. L’anglès parlat incorpora moltes paraules i accents locals i em costa entendre’l. La vida del nigerià ha sigut dura i conflictives. A falta d’Estat protector, cal fer-se respec kintar. En lloc de buscar empatia amb un somriure, es dona una apariència de duresa que és el model que projecten les sèries i pel.lícules.

Abeokuta vista des de les Olumo Rocks

30 novembre. Abeokuta és un lloc interessant, als carrers polsosos del centre, hi ha mansions degradades que van construir esclaus yoruba retornats de Cuba o Brasil. Indianos.

Wole Soyinka, el Nobel de literatura nigerià, era de Abeokuta. A la novel·la “Ake”, descriu la seva infància a la Nigèria britànica de la segona Guerra mundial, en l’espai tancat d’una parròquia anglicana.

Grimpada final a les Olumo Rocks

Però l’atractiu de Abeokuta, són les Olumo Rocks, unes formacions granítiques amb temples de vudú i espais de sacrificis. Hi pujo per unes ajudes metàl·liques, a 33° d’humitat equatorial i amb febre.

Aquests primers dies de viatge he estat entre 37° i 39°, lentament milloro i la temperatura refresca perquè el cel s’ha obert i plou. Simplificaré els darrers dies a Nigèria per què no em vaig creure que a Calabar m’arreglarien el visat a Camerún.

Via ferrata nigeriana

Els grups de viatgers terrestres per Àfrica, informen de noves fronteres que no deixen passar els que necessiten visat, encara que ja el tinguin pagat. La última Camerun i Gabon. Dos dinosaures de confiança de França que no tenen clar el seu futur polític. Un vehicle pot entrar armes. No seria el primer cop d’estat de mercenaris fet d’aquesta manera.

Turistes amb ritme que han atrapat a l’únic blanc.

Però no cal mirar tan lluny, la desastrosa i criminal política que els països rics imposen els africans que volen migrar, sempre que no siguin rics o professionals sanitaris.

Un estranger qui arriba amb avió és més fàcil de controlar i em resigno a volar de Lagos a Douala per la segona part del viatge.

31 novembre. Abeokuta-Oshogbo.

Estació de tren de Ibadan. A Xina seria petita. A l’Àfrica no t’ho creus.

Viatge de contrastos en cinc transports. Okada, moto taxi, fins a l’estació per un camí que la tormenta equatorial de la nit ha deixat impossible. En BTT ho hauria tingut difícil. Fa dos anys la Xina va construir una excel·lent línia i estació però els accessos a les ciutats no eren cosa seva. Aquesta línia, Lagos-Ibadan, havia de tenir 10 trens el dia, però només en té dos perquè la companyia quasi va fer fallida l’any passat quan uns bandits amb motos i fusells, van dinamitar la línea Abuja-Kaduna, que portava 970 passatgers. Van morir 8 i en van segrestar 62. Les línies no estan electrificades i el dièsel és car. Ara només hi ha dos trajectes el dia amb un excel·lent servei.

Via i tren Lagos-Ibadan. I si Rodalies ho gestionés la Xina?

Després taxi per anar a l’esplanada plena de vehicles d’on surten alguns a Oshogbo. Tinc sort, amb mi és completa el vehicle i marxem de seguida. Assegut i apretat amb una noia vestida amb Niqab negre i guants, a la moda saudí, que només deixa veure els ulls. Parlem molt en el seu excel·lent anglès i amb els altres passatgers parla en yoruba.

Finalment un okada em porta a un hotel de 9 €, més utilitzat les nits de cap de setmana, sense wifi ni generador, però ja m’està bé.

El que queda de l’antiga linea britànica fins Oshogbo.

Oshogbo és la capital espiritual yoruba. El vudú és una religió molt sensata que venera ancestres i forces de la naturalesa. Els successius esclavistes, colonitzadors o benefactors, han afegit el seu Deu únic, però no ha costat superposar creences.

Aquesta és la Nit de Difunts i centenars de congregacions evangèliques ho canten amb ritmes de Blues i Jazz. Una de moltes converses em porta a parlar de Aitana i Messi, que avui han guanyat la Pilota d’Or. Acabem amb Oshoala, la davantera del Barça femení, nigeriana i cinc vegades millor jugadora africana.

Osun Sacred Grove. Imatges simples de sacrificis vudu i elaborat art modern.

Dimecres 1 novembre. Fa un sol que a l’Equador cau vertical sense deixar espai a la ombra, però val la pena caminar els carrers polsosos perquè el carrer africà és taller, botiga i espai social. Quan no es pot més, cal agafar un okada. Així fins al Osun Sacred Grove. Un bosc màgic amb la imatge de la deesa de l’aigua Oshumo, amb forma de sirena, al mig del riu.

Imatge de Oshumo, deesa de l’aigua en forma de sirena, al mig del riu.

També hi ha a deus i temples del vudú amb taques d’ofrenes, sang i roba dels fidels. Dos espais en que les fidels molt arreglades canten i un continu d’escultures de l’austríaca Suzanne Wegner.

Es va instal·lar a Oshogbo i construir una casa-museu que no ha superat la decadència de la seva mort. Poques coses a l’Àfrica superen la necessitat de manteniment i reparació. 

Imatge indefinible per sacrificis del vudu, amb restes de sang, menjar i roba.

L’únic producte que supera el repte és el cotxe. No és llença res i tothom sap arreglar-ho. Els mercats de peces de cotxes desballestats són dels més actius a les ciutats. 

Tothom vol anar a un país ric. El motorista en plena carrera em diu que me l’em porti i li dic que no podré perquè torno en avió. La cambrera té 25 anys i no troba feina. Ara guanya l’equivalent a 20 € al mes i entre dormir i 8 € d’abonament a internet i xarxes s’ho gasta tot. Són quatre germans i els pares no poden ajudar.

Botiga i farmàcia del Bosc Sagrat. Cada herba i extracte amb les propietats.

Sóc l’únic client i la recepcionista em pregunta.

- Vols sopar? Quantes boles d’arros i quants troços de bou?  Sí, 3 i 2 - Pay cash. 

Do you want a babe?  A what?  - A woman.  No.

Aquest dia és una benedicció. La beguda d’oració #1. 40º mínim.

La publicitat és tota de grups religiosos. Fins l’alcohol ho aprofita. El meu preferit és: “Este dia es una bendición”. “La beguda d’oració número 1” Seamans Royal Schnapps”

Dijous 2 novembre. Osogbo-Lagos 225km, 5€.  Lagos-Douala 1100 km, 600€

Viatjar per Àfrica demana flexibilitat i paciència. Aniré en mini bus directe fins a Lagos, intentaré comprar un vol a Douala i començaré la segona part del viatge. Al minibus hi ha cinc files de quatre persones, en total 20, i l’equipatge com es pot. Les files tenen tres seients i el quart lloc és un tamboret per la meitat del cul. Algú m’ofereix canviar però mai accepto un privilegi per ser blanc.

Seient extra per seure de perfil la meitat del cul.

225 km que em costen 5 €, entenc que els altres passatgers, dels que m’he fet amic ràpid, han pagat el mateix. El Diesel costa la meitat que a Espanya, quan n’hi ha, un vehicle nou té més de 20 anys i els altres costos, com assegurança o impostos crec que no existeixen.

El vol a Douala és caríssim, la companyia sud-africana AirPeace vola cada dos dies. La web no funciona però la App és estupenda. 1100km costen 600€ però no tinc altre opció. Em queda un dia per recuperar-me a Lagos de la febre que he arrossegat, escriure i llegir.

Dona fent doble jornada. El nen a l’esquenA i la botiga al cap.

Vaig arribar fa vuit dies molt acollonit i ara sóc el blanc més segur al carrer i segueixo siguent l’únic.

El neguit amb Nigèria és justificat però cal entendre què passa. Avui la BBC informa que el nord-est Boko Haram ha matat 10 persones que venien d’un enterrament de 17 morts previs. Sembla que al poble no volien pagar l’impost que els exigien. Al Jazeera També ha informat de divisions entre els grups islamistes.

Oficina bancària amb futur. Pagaments, ingressos…

Es pot considerar Kafir (infidel) i per tant matar, a un musulmà que no coincideix amb tu?

Que fer si no et vol pagar?

Aquesta teologia divideix i dibuixa una ratlla fina, com ja passava amb la Màfia, els narco llatins i molts bandits.

Es ven petroli, gas i carbó de llenya. Un Àfrica en transició.

La coincidència de la crisis climàtica i demogràfica amb la manca d’alternatives a la joventut ofereix aquestes sortides. Els primers bandolers van ser els àrabs que segrestaven negres per canviar-los per cavalls als ports del Mediterrani. Després i a l’engrós, europeus esclavitza-ven per les plantacions de sucre i cotó.

Imatges al Osun Sacred Grove

L’imperi musulmà Kanem-Bornu, centrat al llac Txad del segle VII al XV, arribant de Líbia al nord de Nigèria, Va tenir una existència amb similituds els regnes àrabs del Marroc i la península Iberica. Amb això es pot construir una mitologia que amb ajudes religioses pugui justificar un banditisme que apareix com sortida vital i econòmica a molts joves.

Franco va consolidar el seu lideratge en la sublevació contra la República espanyola al monestir que recollia l’emblema del Cid a Burgos. El Cid era un altre personatge literari de la mateixa època i similar context, un mercenari amb i contra regnes àrabs de la mateixa època que els regnes musulmans del llac Chad i nord de Nigèria. 

De forma simètrica, mites antics poden reforçar crims actuals complexes. També hi ha qui justifica l’expulsió dels palestins de la seva terra per una promesa feta fa milers d’anys d’un Deu a Abraham.

Afores de Oshogbo, una visió sempre repetida.

Retallar el viatge per terra a l’altre cantó del riu Níger, farà que no trepitgi Biafra, la terra dels Igbos. Són el tercer gran grup de Nigèria, junt en els Yoruba del Sud Oest i els Hausa del Nord. La coincidència en un mateix estat de grups amb diferències i agravis, és un dels regals emmetzinats que Anglaterra va deixar en la descolonització.

L’intent de separar-se Biafra va portar a una terrible guerra que va dividir el suport dels països, va convertir els músics en força activa i va fer néixer Metges Sense Fronteres.

El Osun Sacred Grove és un espai que resisteix entre Mega Churches.

Chimamanda Ngozi Adichie, la intel·lectual Nigèriano-americana més influent, ho explica en el llibre “Medio Sol Amarillo”, que em guia en el viatge.

David, anglès i amic de fa anys, em recomana passar per Umuahia, el poble biafreny en que va nèixer. M’hauria agradat però aquest cop no podrà ser.