Kinshasa, la ciutat impossible amb 17 milions de històries.

Noia del poblat fent de mare de Bonobos orfes a Lola ya bonobo.

Cap país mou la imaginació dels blancs com el Congo. No és un país, son dos que es simplifiquen amb el nom de les capitals, Kinshasa i Brazzaville. Però molt abans de ser un país, era un riu brutal, comparable a l’Amazonas en cabal i selva. Fa 150 anys el seu interior era una incògnita, per als blancs, i Kinshasa no existia. En els últims 100 anys, la memòria dels nostres avis, Barcelona ha doblat la seva població, però Kin l’ha multiplicat per 10.000. Ara amb uns 17 milions d’habitants és una de les ciutats més grans del món i de les que més creix, potser 3000 persones més cada dia i cada persona és una història.

Cada “Carrefour” es un col·lapse monumental.

Congo no està envellit. A l’aeroport de Barcelona veiem passar Policies Nacionals escoltant un nombrós grup de joves africans que proven amb una demanda d’asil. En un funeral recent a Barcelona, el capellà era congolés i va explicar les diferències en el record als morts al seu país. Els africans amb formació, com medicina, poden venir. Els pobres no. Si aquí no neixen nens, potser haurem d’invertir més en Instituto Cervantes i menys en Frontex.

Cada dia 3000 noves persones arriben a Kinshasa.

A l’aeroport de Kinshasa ens havíem de trobar amb Sebastien, que va ser xòfer de l’Andreu, parella de la Laura, que va treballar amb la Conxita. En menys de cinc salts ens podríem connectar tots els humans. L’Andreu va treballar a la construcció del Hôpital Monkole, d’una ordre religiosa espanyola a Kinshasa. És de nit, Sebastien no hi és i mentre l’esperem fem amistat amb tots els “fixers”, busca negocis i taxistes paral·lels de la nit. Arriba després de dos hores de rutes amb transports col.lectius i negociem taxi per anar plegats a Gombe, el barri central que va ser el dels belgues. 

A Kinshasa viuen 17 milions en un territori com la província de Barcelona.

Sebastien va néixer a l’est, prop de Goma. La seva mare també, però el pare era de l’oest. Quan va començar el conflicte posterior a la massacre de Ruanda, va marxar tot sol cap a Kinshasa, com han fet molts. Com a nen i amb identitats familiars diverses, totes les opcións eren dolentes. Viu al dia amb tres fills petits i una imprevista malaltia ho trasbalsa tot. Explicar-ho a uns “mundeles”, blanc en lingala, pot ser una solució. Sebastien i el taxista comenten la guerra i les negociacions a l’est i volen donar una lliçó a Ruanda, que acostuma a donar lliçons al Congo. Els cotxes tenen el volant indistintament a dreta o esquerra segons la seva llarga vida hagués començat en antigues colònies franceses o angleses.

Minibusos veterans. Molt de temps per fer amics.

Fins a Monkole encadenem trajectes amb minibusos antics amb molts passatgers, pels barris perifèrics de UPEN (Université Pédagogique National), Cité Verte i Mont Ngafula. 15km en 2 hores. Kinshasa te uns pocs carrers asfaltats. Alguns també fan de carretera i son els lligams amb el món de la megalòpolis pitjor connectada. 500 km d’un carrer i un tren que fa molts anys que va deixar de funcionar, fins al port fluvial de Matadi, uns 200 km de riu navegable fins al mar. La resta de coses han de venir per l’aire. 

Carrers amb asfalt, sense, i els que en van tenir.

A les cruïlles s’hi forma un mercat i el col.lapse és total. Un espectacle únic per qui no te pressa. Tot per  menys de 1€ de cost i una caminada final per carrerons fins a Monkole.

Estela i Conxita a la porta de l’Hôpital Monkole.

“Yo soy del Opus. ¿Tú ¿eres católica?”

“No”. 

Va ser el començament d’una amistat entre Estela i Conxita, que va durar fins que vam marxar amb temps just per tornar a travessar la immensa ciutat abans de la nit. Estela va canviar fa 40 anys Buenos Aires per Kinshasa. Es va emocionar amb el dulce de leche i el pernil que portàvem i ens va parlar de la trobada amb el papa Francisco l’any passat a Kinshasa. Els unia ser argentins i segurament la religió perquè els dos militen en grups religiosos fundats a España.

Conxita, Sebastien i Estela a la cantina del C-H Monkole

Monkole té 75 llits i 300 professionals amb metges congolenys i espanyols. L’escola d’infermeria intenta que les graduades es quedin, però els paísos rics s’emporten els recursos del Congo, també als professionals. 

Es factible fer un projecte construint un edifici o servei nou, es poden trobar subvencions de paísos rics. El difícil es mantenir-ho. Per funcionar i mantenir no hi ha subvencions i no és la cultura congolenya. L’hospital està ben mantingut, és molt bó i car i també atén pacients sense recursos. Per obrir una fitxa de pacient es cobren 10$, encara que hi ha serveis externs a barris més deprimits. 

Visita escolar a Lola ya Bonobo

A Europa l’existència d’una sanitat i educació públiques permeten combatre la desigualtat. Al Congo la seva inexistència ho perpetua. Els projectes amb una organització religiosa darrera duren més, perquè els seus Deus no caduquen. Molts líders de la independència africana es van formar en seminaris i ara el camí s’ha invertit. Sense naixements ni vocacions, les buides esglèsies de la laica Europa també tenen cada cop més capellans africans. España va fer més ordres religioses que revolucions científiques i ara atrau de l’Àfrica més capellans que metges.

Bellevie, hotel a Gombe. Els hotels a Kinshasa i els vols interiors fan car viatjar al Congo.

Yango és l’aplicació de mobilitat estrella en una ciutat de col·lapses llegendaris. Tenim sort, reservem un taxi, coneixem en Biogi i en 1 hora i 13€ tornem a l’hotel Bellevie a Gombe, el barri dels expatriats.

Els expats son una tribu diversa. Austers, com la Estela, o rics com els que treballen en ambaixades o organismes internacionals. Els rics blancs estan a Gombe, però els xinesos i indis arriben a tot arreu. Al Limoncello, el restaurant de moda en que acabem el dia amb preus europeus, es veuen tots els matisos de la fauna de expatriats en un país amb molta riquesa, pobres i conflictes. Congo és intensament ric en el subsòl i en la superfície, però és el segon país amb més pobres del món tal com ho defineix la ONU. El primer és Nigèria, que també es ric en minerals. El tercer la Índia, que te menys pobres però molta més gent.

Lola ya bonobo acull 75 Bonobos orfes rescatats de mercats .

Biogi, ens porta en el seu taxi a Lola ya Bonobo, paradís dels Bonobos en lingala. És la principal i única atracció turística d’una ciutat, Kinshasa, que no té turistes.

Els Bonobos no neden i viuen dins de l’àrea del Congo i afluents sense sortir-ne..

Els Bonobos son els primats més propers als humans. Compartim el 98,7% del ADN i som iguals en qüestions com pubertat, menopausa, menstruació o embaràs. Se’ls anomena els hippy de la selva perquè resolen els seus conflictes simulant sexe. Els ximpancé, els altres cosins, són més violents i els humans tenim una mica de tots. Els bonobos no neden i viuen en un àrea enorme tancada pels afluents del Congo sense migrar a altre llocs.

Metges de quatre nacions parlant de Bonobos i conflictes al Kivu.

Les nombroses guerres del Congo han portat molts refugiats a la selva, la carn de mono és apreciada i sovint la única solució. La mort dels adults crea orfes que sovint es venen en mercats encara que estigui prohibit.

Foto i nom dels Bonobos i cuidadors.

Lola ya Bonobo és un projecte per criar als bonobo orfes per deixar-los en llibertat en un àrea de la selva en que ja hi viuen altres grups. Com el bonobo orfe necessita una mare, Lola contracta noies dels poblats veíns per fer aquesta funció. També compra el menjar dels animals als pagesos veíns, per incloure’ls en el benefici del projecte. Ja s’han fet dos retorns a la selva de grups de bonobo. També s’intenta incloure els pobles propers en el benefici però algun conflicte recent ja ha causat la mort a algun bonobo i atac al material de protecció.

Foto de família i arbre genealògic del nostre grup de grans simis.

El petit grup visitant comenta amb Joseph, el guía de Lola, la guerra de l’est. Joseph ho té molt clar. Acusa a Ruanda, anuncia venjança i anticipa que la passivitat occidental farà que Rússia els ajudi. De moment milers de refugiats arriben a Kinshasa i els conflictes a la ciutat crèixen. El francès del grup assegura que ells no ajuden a Ruanda.

Feu l’amor, no la guerra. Podem aprendre del comportament dels hippies de la selva.

El conflicte està pendent de negociacions entre la RDC, República Democràtica del Congo, i Ruanda, mediades per Angola a petició de la Unió Africana. La UA és un organisme que va potenciar Gadhafi, a qui va eliminar la OTAN, i té la seu a Addis Abeba en un edifici construït per la Xina. La RDC acusa a Occident de permetre una agresió lucrativa de Ruanda. Tenen dret a no fiar-se perquè en 200 anys han patit l’esclavitud, colonialisme i la descolonització amb dictadors titella. Ara uns paísos rics i en crisi obren nous i inquietants escenaris.

Paradís dels Bonobos. Falta un paradís per als kinois.

Biogi ens parla dels seus anys a Angola i del comerç de diamants. Amb passaport d’Angola va anar a Cuba i per 6000$, volia començar la ruta cap els USA des de Panamá. Amics seus ho havien fet però alguna cosa no va anar bé i va tornar. El tràfic tampoc va bé. Estem a 5 km de Gombe i fa una hora que estem parats. Decidim caminar, en Biogi deixa el cotxe en un lloc segur i agafa una moto taxi en sentit contrari per tornar a casa. Demà el recuperarà a les 4h de la nit per acompanyar-nos a l’aeroport camí de Kisangani, a on el riu Congo comença a ser navegable.

Un racó sense tràfic del gran Kinshasa.