Alpujarras, cims de Sierra Nevada i Granada.

Estany gelat de la Caldera, amagar la bici al refugi vivac i pujar a Mulhacén

Les Alpujarras, entre Almeria i Granada, és una dura i maca regió encaixada entre les serres de la costa i les imponents muntanyes de Sierra Nevada. Va ser l'última regió que van ocupar els àrabs en la seva conquesta de la península i també va ser l'última regió de la qual els van expulsar els cristians. 

Trevelez al capvespre, els kilometres que faltaven a Capileira ja van ser de nit.

En fer-ho van provocar un declivi econòmic enorme perquè no sabien com treure profit a la terra. No han aportat res fins els moderns hivernacles.

Capileira, un dels pobles més alts i macos d'España.

Una gran carretera travessa la regió i carreteres petites i maques pugen als pobles blancs de la muntanya. És diumenge hi han sortit tots els motards, que són com els cosins grassos i sorollosos dels ciclistes. Algun em pregunta a on vaig, li dic que Capileira, que en quants dies, que hi dormiré avui i que "buena suerte".

Pujada a Sierra Nevada amb una bici de color a joc amb el cel.

És el meu destí perquè és el punt de sortida cap a les muntanyes de Sierra Nevada. També vaig a Trévelez, el poble més alt de la regió i famós pels seus pernils. Aquests pobles destaquen en les classificacions de pobles més alts i més macos d'Espanya. 

Sud de Sierra Nevada i accessos als cims des del Poqueira.

De Capileira surt una pista cap al refugi de Poqueira, amb 1.200 m de desnivell constant per un camí de terra en bones condicions i  tancat els vehicles per l'accés de 4 x 4 de gama alta i de cap de setmana. Fa molts anys s'anunciava com "la carretera més alta d'Europa" per connectar amb l'estació de Sierra Nevada. Fa 40 anys hi vam passar amb la Conxita en una Yamaha 600 que als 3000m no carburava per manca d'oxigen a l'aire, el que em passa a mi ara al pedalar. Vam empènyer la moto per travessar alguns kilòmetres de neu. Ara només hi poden passar BTTs i és un camí cada vegada més deteriorat.

Refugi Poqueira a 2500m, el refugi guardat més alt d'España.

El refugi de Poqueira, a 2500 m, és el refugi guardat més alt d'Espanya. Al refugi m'informen que pel Covit, no hi ha mantes i les vuit persones que estem hem de dormir en dormitoris separats. Com hi ha poca gent, no s'ha engegat calefacció i fa un fred que pela. El meu sac és precari i em deixen una coberta. A refugi som quatre de Malta, dos de Madrid, un d'Almeria i dos bicis. Converses pintoresques.

Una proposició que no es pot rebutjar. L'etiqueta per fer el cim és crampons, raquetes o esquis, segons condicions.

La parella que porta el refugi intenta recuperar-se després del temps de Covid i repetir l'activitat estrella. Sopar de Cap d'any amb ascens al Mulhacén el dia 1 al matí i dinar. És una activitat imbatible i d'èxit, que de moment es limitaria a un 70% d'aforament.

Content i solitari al cim més alt de la península. Mulhacén, 3479m

Des del refugi, una dura pujada cap als cims i l'altre cantó de la muntanya. El terra no està en condicions bones i sovint he de baixar per empènyer els 30 kg de càrrega. Al vivac de la Caldera, molt de fred aquesta nit i amb el llac glaçat. Un amic del refugi amb la seva bici elèctrica, arriba i m'explica que fa dies, un grup va deixar molta brutícia al refugi. Algú va informar en un foro de seguidors de Sierra Nevada i ara els guardes forestals han pujat a netejar-ho. Una bona manera de mantenir els recursos del Parc Natural. Pujo sol al Mulhacén, 3479 m. El cim més alt de la península i d'Europa fora dels Alps i Caucas.

Cara nord del Mulhacén i Alcazaba al fons.. Un flanqueix permet travessar-la i una difícil canal pujar-hi.

Al Collado del Ciervo tinc bona vista de la cara nord del Mulhacén, a on neix el Genil, i la seva via d'escalada mes emblemàtica. Una canal de 400 m i IIIer grau, una clàssica de les ascensions de gel hivernals.

Descans a 3200m esperant el vivac Carihuela, vesant nord i les pistes d'esqui.

A la cabana del vivac recupero la bicicleta amb un meravellós dia i segueixo camí amb menys pendent, sobre 3.100 m, terra desfet i grans pedres caigudes dels cims. Per un coll de 3.200 m, arribo al vivac de la Carihuela, passo al nord, prop de l'estació de Sierra Nevada, i aprofito per pujar amb la bicicleta per un camí molt deteriorat al cim del Veleta 3396 m i tercera muntanya més alta d'Espanya.

Dalt del Veleta, 3396m i tercer cim de la península.

Fantàstic i gèlid descens de 3.000 metros, sota zero, i fins a 30 km/h, lluitant amb la caiguda de la nit i esperant que el perdre alçada, la temperatura augmenti. Les vistes per la pista paral·lela a l'estació de Sierra Nevada fan difícil concentrar-se en la carretera i després de 40 km arribo a Granada.

Companys dalt del Veleta.

Un dur, solitari e increïble dia que em transporta a una moderna ciutat. Em ve a la memòria l'escena del "Ministerio del tiempo" en que un amic vol salvar García Lorca fent que no vagi a Granada el 18 d'agost del 1936. Vaig plorar el primer cop que el vaig veure i Camarón cantant "La leyenda del tiempo" era part de la música que m'ha acompanyat en el dia.

https://www.facebook.com/iuandalucia/videos/673694006522714/

Decideixo quedar-me un dia a Granada per ordenar la resta del viatge. Seria un error arribar de nit a Granada i marxar amb el sol.

Alhambra i Sierra Nevada. El rei nazarí Muley Hassan va escollir ser enterrat a la muntanya més alta.

Hi conviuen almenys tres ciutats. La renaixentista, plena d'esglésies que volen cobrar entrada al visitant. Els Reis Catòlics, dos espavilats cosins d'origen il·legítim que havien guanyat les respectives guerres civils, s'hi van fer una església com a tomba per ells i els seus descendents, la "Loca" i el "Hermoso". No vull pagar per entrar a esglésies si cobren de l'estat i no paguen impostos.

Isabel, Fernando, Juana i Philippe. Una tomba miserable comparada amb la de Muley Hassan.

L'Albayzin era el barri popular quan la monarquia nazarí, fins que el rei Boabdil va convertir conflictes familiars en derrota amb els cristians. Ara el barri torna a estar ple de restaurants i botigues de tot el que queda de l'Islam.

Albayzin. Era el barri musulmà fins l'expulsió i ara les botigues son marroquins i els clients internacionals.

El Sacromonte era la muntanya en que foradaven coves els més pobres, els gitanos, mentre cultivaven una música i balls estranys. Ara les coves son tablaos i escoles de flamenc i a les que no es lloguen, hi viuen neo hippies locals. Aquí va estar Michelle Obama i allà expliquen que Charlie Chaplin i Elvis Presley eren d'origen romaní.

Les coves de les que sortia el millor flamenc.

És potser la ciutat més maca d'España. Demà seguiré la Vega del Genil i a Gibraltar, quan no hi hagi més al sud, tornaré per terres d'alzines i oliveres.

A Sierra Nevada els arbres s'acaben a 2.300, fins que vingui la neu, és un desert de pedra.

La màgia del Cabo de Gata

Cabo de Gata. Un lloc especial.

Aguamarga-Almeria. Cabo de Gata i Campo de Nijar. 108 km, 1124 metres desnivell.

Vells i nous cultius. Tomàquets amb tanta tecnologia com un Ferrari.

Al Parc Natural del Cabo de Gata y Campo de Níjar, conviuen universos paral·lels. Els turistes del nord d'Europa es preparen per un passeig amb vistes estupendes i a Fernan Perez en un mar de plàstic, pous nous sobre aqüífers vells i ofertes de fems d'ovella, funciona una agricultura molt avançada amb treball migrant.

Mar de plàstic i Horta d'Europa, Fernan Perez, al Campo de Níjar

Els camins dels hivernacles s'han asfaltat fins que em trobo empenyent la bici per camps llaurats i buscant una pista al Cortijo del Fraile.

Cortijo del Fraile, lloc de crims i de llegendes.

Fa 100 anys hi va haver un doble crim al fugir la núvia amb un amant en plena boda. Un ambient rural i interessos de famílies per diners i terres. García Lorca va escriure Bodas de Sangre a partir d'aquest fets i molts anys més tard, a les runes del Cortijo, s'hi va filmar "La muerte tenía un precio" i "El bueno, el feo y el malo" entre altres películ·les. Histories repetides.

Pel·lícules al lloc de les Bodas de Sangre. Els temes de les histories son pocs i es repeteixen.

Al camí de pols, un bus espera que acabin la jornada els treballadors africans que preparen nous hivernacles. Un centenar d'africans treballen la Terra a ple sol i tornaran després el seu allotjament mig clandestí.

Algun dia s'acabarà el filó d'aigua que alimenta la mina d'or vermell.

Els periodistes Omar Morales i Juan Miguel Jurado amb La colaboració del Sindicato Obreros del Campo SOC/SAT, han fet un excelent foto-reportatge de les condicions de la vida de molts d'aquests treballadors. El recomano molt i el puc enviar en format pdf a qui m'el demani.

Cortijo del Fraile i treballadors preparant terrenys.

Els migrants que troben feina, legal o no, estalvien per construir una casa a Larache, Tabacuta o Nador. També és el somni del rentista del nord d'Europa, una segona residència al sud d'España per la fase activa del seu envelliment. 

Múltiples collites a un desert.

Almeria és l'horta d'Europa, més hores de sol a l'hivern i un clima privilegiat ho faciliten, l'immens mar de plàstic que són els hivernacles, una de les poques construccions humanes que es veuen des de l'espai, ho fan possible, però calen els aqüífers a més de 100 metres de profunditat. Diuen que hi ha tanta tecnologia en un tomàquet d'Almeria com en un Ferrari.

Rodalquilar, camí impossible per les pedres descartades d'una mina d'or.

La mina de Rodalquilar recorda que el filó d'aigua del Juràssic s'esgotarà. Com és van esgotar els seus filons de plom, plata i or. El camí per pujar a les velles mines té tantes pedres que deuen ser les rebutjades per poc mineral. Ho comento amb una simpàtica parella d'holandesos jubilats amb bicicleta elèctrica, que són originaris de Groningen, el poble en que viu la meva filla Alicia.

La costa més verge del Mediterrà espanyol.

Després, Los Escullos, San Jose, Genoveses, Mónsul. Pobles i platges que ara estan buits però a l'estiu reben tanta gent que s'han de tancar i s'hi accedeix amb llançadores. Després d'un sender tancat a tot tipus de tràfic, arribo a l'últim turó i es veu el Far del Cabo de Gata. M'he equivocat al triar camí i he de baixar per un sender GR arrossegant bicicleta, sempre més fàcil en baixada.

Playa del Ménsul amb duna i sense banyistes.

Els 30 kilòmetres finals per salines, platges i maresmes de la bahía de Almeria, fins al passeig marítim, ja de nit, a on Said, de Marrakech, em demana ajuda per inflar la seva bicicleta. 

Camins immensos del Parc Natural.

En una travessa anterior vaig oblidar el casc a Barcelona i  me'n vaig adonar després de molts kilòmetres. Aquest cop he oblidat el coulotte i aprofito per comprar-ne a Almeria. Cansat busco en la viva nit de cap de setmana algun lloc per menjar més que tapas y copas.

L'estació del segle XIX no te trens, i pocs en 150 anys. La moderna, intermodal, només te buses. Dos companyies a Rumania, Una a Barcelona i locals. Al Marroc i Senegal s'hi va per mar.

Poc temps per Almeria, el just per comprar tomàquets i mandarines per la ruta, i per llegir que l'any passat va tancar El Corte Inglés. A la província només en queda a El Ejido, capital del diner del mar de plàstic.

Terra i mar, puja i baixa.

Tercer dia. Almeria-Canjáyar. 60 km i 785 metres.

Tercer dia de ruta fins l'Alpujarra d'Almeria. És una comarca compartida per Granada i Almeria, orientada de oest a est i amb aigua als seus barrancs, que ve de Sierra Nevada. 

Passo el cantó de Los Millares, un important jaciment de la cultura del coure i 3.000 anys d'antiguitat, l'època en que el sud-est de la península era la zona més desenvolupada. Les restes arqueològics, com a Atapuerca, es van descobrir durant les obres d'un ferrocarril amb poc èxit.

Aprofitant tot l'espai . A la plana no hi ha límits pels hivernacles.

Els hivernacles de muntanya són cada vegada més escassos al guanyar alçada. Contrasta la densitat de població amb la que he vist per l'interior d'Espanya. Els pobles estan a pocs quilòmetres l'un de l'altre i retenen una quantitat important de població.

Últims hivernacles en alçada.

Dos músics de la banda de la Legión a Almeria improvisen un concert d'acordió amb les seves xicotes, al bar de Canjáyar a on sopo. Els felicito i em volen convèncer que aqui es viu millor i quasi ho consegueixen.

Solitari Faro del Cabo de Gata.

Demà ruta llarga a Capileira, l'Alpujarra granadina i sortida per pujar als cims de Sierra Nevada.

Andalusia Oriental en bici

Coves als acantilats de AguaAmarga. Una temptació per passar-hi la nit.

Un altra travessa en bicicleta per Espanya. Ara el Sistema Bètic. Un sistema extens que és millor fer dos vegades. Anant per les serres que miren al mar fins a Gibraltar i tornant per les que miren a la vall del Guadalquivir. Començaré en bus fins a Vera, Almeria.

El sol surt, el bus marxa, cal muntar la bici i pedalar 3 setmanes. Vera, Almería.

Les autovies, avion o AVEs, van de ciutat a ciutat rodejats per murs. El bus, el tren lent i la bicicleta t'ensenyen l'altre món.

A Almeria hi ha estació però no tren. Es va fer per una ruta que vindria de Granada i Guadix per portar mineral, però ja no funciona. Ara prometen un AVE pel 2026 però el que es vol és un Eix Mediterrani per viatgers i persones.

30 kg que no es mouen bé per mals camins. Entre Garrucha i Carboneras.

L'Estació del Nord al vespre estava plena i jo era l'única estranger al bus nocturn d'Almeria. Quasi ple, s'hi parlaven molts idiomes. 1er wolof, 2n amazigh, 3r varietats llatines del castellà, 4rt varietats eslaves. La meva bicicleta, desmuntada amb els equipatges, i jo estàvem fora de joc.

Posta de sol al Cabo de Gata. AguaAmarga.

"Salam aleikum, hermano. ¿Esto es Almeria?"

No, estamos en Puerto Lumbreras, para Almería faltan tres. Yo bajo en Vera que es la segunda.

Llegeixo que el periodista Carles Sentís va fer el viatge invers als anys 30 en uns autobusos clandestins que sortien quan s'omplien a hores imprevistes per burlar la Guardia Civil. Els hi deien "Transmiseriano" i eren com les pateres en que segurament han vingut els senegalesos i marroquís de l'autobús. Transport per persones que van a buscar feina a on n'hi ha.

Camino de la Vela Blanca, entre Playa Genoveses i Cabo de Gata.

A Vera monto la bici i mentre clareja, m'espavilo després d'una nit amb poc dormir. Començo la pedalada anant a Vera Playa, Garrucha, Mojácar, l'entrada al Parque Natural del Cabo de Gata y Níjar, Carboneras i final a Aguamarga. 60km i 700 metres de pujades.

Mojácar poble. En la competició per ser un dels més macos d'España.

La platja és una successió de cases i edificis turístics sense control. Però el Parque cambia les regles, el monstruós edifici del Hotel Algarrobico està aturat i la vegetació s'el menja.

Hotel Algarrobico un desastre que es una victoria. La naturalesa s'ho menja.

La majoria de les persones són noves categories de pensionistes i rendistes del nord d'Europa. Al bar del mirador del vell Mojácar, els idiomes dominants són anglés i holandès. Al xiringuito de platja d'Aguamarga, alemany.

Inmigrant vol dir pobre i turista vol dir ric.

Els canvis per la crisi climàtica angoixen a Carboneras. Les principal indústries són una central tèrmica i una cimentera. Un corriol antic de transport de mineral fins a la rambla i castell de Macenas, és l'aventura del dia. Uns quants kilòmetres preciosos d'acantilats.

Carboneras. El turisme és el recanvi a cremar carbó per fer electricitat i ciment?

A tots els pobles preocupa la falta de metges. "Médico Ya" és la consigna. Ara el turisme i l'agricultura han enriquit a una Almeria que va ser molt pobre. M'he preparat llegint "Campos de Níjar", de Juan Goytisolo, i ara l'institut porta el seu nom.

Posta de sol sobre els acantilats de Gata, amb coves que serien una opció per dormir.

La posta de sol sobre el Cabo de Gata, enfilat a les coves que dominen la platja és un presagi de gran viatge. No em puc permetre una segona nit sense dormir, pero les coves serien un bon lloc.

Cara i pose de selfie en el puja i baixa de les costes del Cabo de Gata.

Bicicleta pels castells del Sió, Canal d'Urgell, Rialb, Serra Seca i Solsonès.

Sant Pere Sallavinera-Artesa de Segre. 17.8.21 94 km  826 metres pujada.

Casa de Comportes a la capçalera del Canal d'Urgell, a Ponts

L'estació de tren de Sant Pere Sallavinera és especial. Hi ha un àrea per nens buida i no te poble. El tren desapareix per un túnel després de descarregar-me. Després carreteres sense cotxes i amb ciclistes, en que competeixen pel paisatge, granges de porcs i aerogeneradors, l'Eix Transversal i la carretera N-141, que va ser Nacional i ara només és per mi. Després Calaf i Cervera, als balcons i parets de places buides pel sol, s'informa que son pobles lliures d'agressions masclistes, de la República catalana, quants van votar SI l'1 d'octubre, i que amb obediència no n'hi ha prou.

Ruta dels Castells de Sió, sortint de Cervera.

A Cervera comença la ruta dels castells del riu Sió que va ser una frontera entre moros i cristians, però com era terra pobre, els feudals només podien fer castells petits que es veuen perquè el paisatge és infinit.

Montcortés de Segarra. Fortificacions del s. XI reformades el s XVI a la vall del riu Sió.

A Agramunt ignoro les prohibicions i pedalejo al cantó del Canal d'Urgell molts quilòmetres.

El canal potser és la infraestructura més rentable que s'ha fet mai a Catalunya. Ha permès amb l'aigua del Segre, convertir grans extensions de la plana de Lleida en regadiu fèrtil.

Canal d'Urgell sortint del túnel de Montclar. 5km que van permetre el rec a la plana de Lleida.

Per fer el Canal, el problema era travessar la serra de Montclar, que separa la vall del Segre de la plana de Lleida. Al segle XIX es va construir un túnel de 5km, durant dècades al més gran d'Europa, que permet a l'aigua travessar la serra. A l'hivern, quan el canal no porta aigua sembla que és possible caminar el túnel. Després de travessar la serra per bons camins i arreglar una punxada, arribo a Artesa de Segre a una fonda que resisteix a on hi havia la parada de l'Alsina Graells. Als bars i jardins les converses son en portuguès o romanès, mentre senegalesos i marroquins passegen. Grups de locals parlen de quan fa molts anys anaven a caçar.

Artesa de Segre-Solsona. 18.8.21   104km  2186 m de pujada.

El segon dia comprovo que l'Aigua és Vida. Segueixo el Canal direcció a Ponts, amb derivacions a antigues Colònies, aqüeductes, estacions de control i per fi la presa d'aigües. Només cal seguir tots els cartells que diuen que està prohibit passar, però no hi ha més que algun altre ciclista còmplice.

Canal d'Urgell a la sortida d'Agramunt anant cap Artesa de Segre.

Aigües amunt del Segre s'encadenen els pantans de Rialb i Oliana. Rodejar Rialb és dur per la calor i pendents. El terme de Baronia de Rialb va estar tancat fins fa pocs dies pel risc d'incendis però avui és un dia en que les normes del Procicat, Meteocat i CRAE, deixen respirar i suar.

Pantà de Rialb. Rodejar-ho en bici és tot un repte solitari.

D'Oliana a Serra Seca un camí brutal puja 750m en 15 km alternant asfalt i terra. La vista de les muntanyes d'Alinyà em recorda que el meu avi en va marxar, en una mula en una època en que el camí al Segre es feia caminant per corriols. Ara cada vall ha fet camí pels cotxes dels estiuejants i esportistes.

Per la Serra Seca hi va passar una vegada el Tour de França i es recorda. 

Santa María de Gualter, a la Baronía de Rialb. L'explosió d'un polvorí a la Guerra Civil la va deixar perjudicada.

Molts kilòmetres de puja i baixa amb vistes esplèndides em porten a Solsona, al final d'etapa a casa de familiars i amics, i a emotives converses.

Solsona-Igualada.  19.8.21 84km 1147 m de pujada.

El Solsonès és un altiplà sense grans rius. L'aigua de les muntanyes va aviat al Segre, Cardener o Llobregat i deixa una terra amb petites serres i rieres que envolten camps mitjans i de difícil accés. Es terra de 1000 masies que no hi guanyaven col·laborant amb els veïns. Al segle XIX projectes col·lectius, com el ferrocarril, el Canal o les Cooperatives van enriquir les comarques del Urgell i Segrià, però van passar de llarg per una terra individualista i conservadora.

Santuari del Miracle, a Solsona. Una dependència de Montserrat amb molta història.

Va ser un feu carlista durant tot el segle i fins a la sublevació franquista. Seguint un camí de terra s'arriba a l'imponent Can Tristany d'Ardèvol. Una masia fortificada reconvertida en casa rural. D'allà van sortir dos cabdills carlins. Benet, capellà trabucaire i afusellat, i Rafael, ennoblit i vivint de rendes a França. Personatges que recorden al Coronel Aureliano Buendía i les contemporànies sublevacions de "Cien años de soledad". El paisatge però, és ben diferent del Carib. Voler anar a Ardèvol per antics camins ensenya que molts camps estan abandonats i els únics camins que queden son els de les curses de muntanya, no ciclables però que ajuden al empènyer la bici.

Can Tristany d'Ardèvol. Nissaga de cabdills carlins, ara es lloga per vacances.

Vaig pedalar fins als santuaris del Miracle i Pinós i, entre cases de colònies, camps de blat, cases rurals i granges de porcs, mentre es formava una turmenta. Pinós és el centre geogràfic de Catalunya i una Rosa dels Vents ho recorda. Les úniques persones eren estiuejants de cases rurals o clients dels restaurants dels santuaris.

Rosa dels Vents al turó de Pinós. Centre geogràfic de Catalunya sota la pluja.

La pluja s'acaba i continuo fins a Calaf e Igualada, aprofitant una part del Camí de Sant Jaume i el tren fins a Barcelona.

Un recorregut que he penjat a Wikiloc. Dur però interessant. M'ha donat un altre punt de vista a llocs que coneixia i a la anar sol, fer-ne les reflexions pel blog.