25 d’abr. 2013

Mumbai, els somnis de Bollywood i del "Slum" de Dharavi

La millor oferta per volar a Mumbai la vaig trobar amb SWISS, la Low Cost suïssa. Sembla que el païs te recursos per finançar la transició a la nova economia.
Parada a Zurich amb missatge d'en Guille, el meu fill que està també a Zurich aprofitant un dia festiu del Erasmus que fa a Mulhouse.
De Zurich a Mumbai és un viatge en el temps i molt més.
El taxi nocturn del aeroport al hostel prop de l'antiga estació Victoria és 1 hora de trajecte, 10€ prepagats i constants barris de chaboles a tocar de la ruta.
Mumbai de més de 20 milions d'habitants, potser 23. Es la ciutat més gran de la India. Un 60% del seu territori era mar i les comunicacions son imposibles.
Es però el gran somni de 1.000 milions d'indis. Tots voldrien ser el proper gran milionari o la propera gran estrella de Bollywood.
Els barris de chaboles informals en que viuen la majoria, en una adaptació anglesa és diuen "slums", són com les favelas sudamericanes.
El més especial és Dharavi. Hi viuen 1 milió d'indis. Molts de Tamil Nadu, un estat desconegut a España, però que amb 78 milions de persones en dobla la població.



Dharavi es el slum més gran d'Asia, potser del món, i és el que té una activitat econòmica més desenvolupada.
Es també famós per la película oscaritzada Slumdog Milionaire. D'allà surten els protagonistes i presenta el barri als 90's, quan estava dominat per les màfies. Als que viuen al slum els hi agrada la película però no el nom.
Tot això dona per un producte comercial, així que al meu Hostel de 9€ al dormitori comú, veig que és pot visitar caminant durant 4 hores, per 10€.
M'hi apunto i vaig amb una parella belga, un altre anglesa, una holandesa en que el noi, de Surinam, parlava en hindi amb els del Slum, perque Surinam la van poblar indis.



El guia, un indi que és diu Ganesh, com el déu amb cap d'elefant, ens explica que hi ha centenars de slums a Bombai. Basicament cada espai buit, s'omple amb gent que l'ocupa com pot.
Està pactat que no es poden fer fotografies i com que tots els pocs que entren al slum tenen clar que no s'ha de donar diners ni regals als nens per no facilitar la mendicitat, molt pocs et demanen coses i això permet que puguis parlar o jugar amb ells.
El reciclatge és la principal industria, però menys pagada que la pell. S'hi poden guanyar 2€al dia. A la pell 3€. Tenint en compte que dormen a la mateixa barraca en que hi ha els plàstics o la màquina per triturar-ho, encara poden enviar diners a la familia que viu al camp.
Altres barraques mantenen les màquines que trituren els plàstics o els entinten. El plàstic per reciclar pot venir fins i tot dels nostres containers grocs o de la China. En fils o boletes és torna a utilitzar.
El reciclatge del alumini impresiona. Les llaunes de begures van a forns artesans dins de les barraques. Fins a 5 metres de fondària. En Ganesh diu d'estar-hi poc per la toxicitat, pero els que hi treballen hi son tot el dia.
El producte final son lingots d'alumini per reutilitzar.
Moltes històries. La del aleman que després de veure-ho, hi va tornar l'endemà amb 300 ulleres, guants, mascares per a treballar amb més seguretat. A la setmana ningú ho feia servir. Potser és van reciclar o revendre.
O la del español que és deia Jesus. Va estar una setmana visquen amb una familia al cor del slum. Després 6 mesos, i després va dir que volia anar a España, vendre el que tenia i tornar a quedars-hi.
També hi ha polítics bons. En Ganesh va acompanyar a un canadenc que després li va dir que era el ministre de desenvolupament del Canadà.
Les zones de la pell i la ceràmica recorden als centres mitjevals que encara és veuen a Fez i altres llocs del Marroc.
El govern ha construit alguns lavabos públics al interior del slum i prop dels rius i vies de tren. Molt poques barraques tenen lavabo, i la resta van als munts de deixalles o a les clavagueres a cel obert.



En el nostre món és més fàcil e important la televisió i el mòvil. N'hi ha per tot arreu.
Hi ha escoles. Públiques, de ONG's i fins i tot de privades. En teoria s'ensenya en anglés, amb el indi i mahrati com segona llengua, pero quasi cap nen en sap.
Algun centre de salut públic, i molts metges privats. Tenen petites "botigues" en que per 9€ et fan una recepta.
Diuen que la medecina tradicional india funciona però a llarg plaç, i a Mumbai tothom te pressa.
Al slum és van viure malament les matances entre hindús i musulmans dels 90's, quan la pressunta cremada d'un temple indú a Ayodya va causar centenars de morts. Ara la convivència al Slum és bona, però és va afavorir la separació entre els grups religiosos. A l'escola sembla que no és permet la separació per religions o sexes.
El tren per tornar al centre atiborrat. Vagons només per dones i molta gent penjada a la porta. Més de 4.000 morts al any per accidents en tren a la India, i la majoria per anar penjats o per travessar.
Bé, una bona entrada a les contradiccions d'un gran païs.

2 comentaris:

  1. Alfons,
    D'això se'n diu "tirar-se a la piscina". Jo crec que es el més dur que he vist a l'Índia.
    El noi que esta a Mumbay que a muntat uns ONG es diu: Jaume SantLlorente, no se si et donarà temps de trobar-lo podria ser que fos el Jesus que tu anomenes...
    i la seva web: http://www.sonrisasdebombay.org/
    Aquí de moment anuncien els 6 milions de aturats...

    ResponElimina
  2. Al Jaume SantLlorente el vaig teni de professor al master i molt del que ara contes en recorda a lo que ell ens va relatar en el seu dia.

    ResponElimina