24 d’oct. 2014

Maputo, africana i cosmopolita.

De La bahía de Inhambane a Maputo hi ha 500km. El maxibombo és confortable, perquè l'equipatge va en un remolc en el que es barregen taules de surf amb sacs de carbó de llenya i d'arròs.
La primera capital portuguesa va ser Ilha de Moçambique, al nord, però a finals del segle XIX, el pes econòmic de Sudàfrica va desplaçar l'economia cap el sud. La nova capital va ser Lourenço Marques, al extrem sud del país però prop de Pretoria, i amb l'independència el nom es va canviar a Maputo.
El centre de Maputo, la Baixa, conserva l'aire colonial portugués. Molts portuguesos van marxar amb la descolonització i moltes coses es van aturar. Ara molts altres tornen. El centre de Maputo és molt variat. Molts blancs, mulats e indis i sempre es parla portugués. Es una ciutat agradable i destartalada. Hi ha poc tràfic i tots els cotxes son japonesos de segona mà.
La cultura revolucionària es conserva en el nom dels carrers. Rua da Guerra Popular, da Kim Il Sung, Mao Tse Tung i de tots els africans. Nyerere, Nkrumah, Samora Machel, fins i tot Robert Mugabe.
El hostel es una casa particular, com quasi tots els edificis, de l'època portuguesa, amb dormitoris en cada habitació. Com tots els hostels urbans, te menys espai que els que estan a la platja o muntanya, però segueixen servint per compartir històries de viatges.
Un anglès, ranger d'un parc nacional prop de Londres, va ja per el seu 90 país visitat, però compta també Gibraltar. Un holandès que te una empresa de gestió d'aigues i treballa a Moçambique, una brasilera amb la que seguiré viatge a Swazilandia i que fa les pràctiques de la seva universitat alemanya en una ONG que estudia l'impacte d'uns fracassats cultius per fer biodiesel. Com que no hi ha WiFi i la connexió amb Internet funciona a estones, hi ha moltes ocasions de xerrar amb tots.
Retrobo a l'Ivan, el croata que parla castellà, va viure a Barcelona i vaig conèixer a Zàmbia. No va poder entrar a Malawi i tornem a coincidir ara, un dia abans de que torni a Qatar, a on treballa.
Tots els llocs en que he estat en aquest viatge, tenien com únic atractiu la gent i el paisatge. Maputo també te algun monument, edifici i museu, per omplir el dia del viatger. Amb l'Ivan visitem el fort portugués, el mercat i l'estació de tren.
Les estacions eren el símbol del poder colonial, i malgrat el seu aspecte grandiós, ara son relíquies quasi sense utilitzar. Alguns països, com la Xina, Rússia o la Índia es vertebren amb el tren, però no es el cas de l'Africa.
El mercat del peix de Maputo es un monument al marisc. Per recordar passats viatges, l'Ivan i jo compartim dos immensos plats de Camarãos i Lulas.
A l'Africa, la sortida del sol és la que marca el temps. La mesquita de Maputo ho recorda amb un panell que diu per cada dia l'horari de les oracions.
Molts països volen reforçar les relacions amb Moçambique, i la cultura sempre és una manera fácil de fer-ho. Al Centre Cultural Franco Moçambicà hi ha una agradable terrassa, en un edifici fet per un deixeble d'Eiffel, i aquell vespre es presenta un documental sobre els problemes de compaginar maternitat i treball a Moçambique. L'ambaixada sueca ha finançat el documental i l'aperitiu de samosas i refrescos que es serveix després. Quasi tots els que hem vist el documental i aprofitem l'aperitiu som blancs. Els cambrers tots negres i cap dona.
Demà al vespre hi ha una actuació musical en homenatge d'un artista local. No hi faltaré. Italia finança un altre actuació musical, però ja no hi seré, i España ha pagat els murals sobre la fauna local del museu.
A Maputo hi ha petits museus molt agradables. Com que no hi ha turistes que els visitin, estan plens d'escoles. El Museu de Geologia ajudarà a convertir el país en experts en gas natural i petroli, que sembla que és el seu futur. El Nucleo de Arte és una cooperativa d'artistes. Si visqués a Maputo, hauria comprat alguna obra. Maques, modernes i africanes.
El Museu d'Historia Natural em permet trobar vells amics, com el tauró balena, la manta i un sorprenent panell de fetus d'elefant per cada mes de gestació. Sembla que aquesta dura 22 mesos, perquè els herbívors, a diferencia dels mamífers que poden alimentar-se de llet, han de nàixer molt formats per caminar i menjar. A començaments del segle XX van fer una matança de més de 2000 elefants per ampliar cultius al sud, i el caçador jefe va tenir el detall d'extreure els fetus de les elefantes embarassades. Va ser una carnisseria que ara amplia el coneixement dels nens que visiten el museu.
Demà un altre cop matinar per agafar la "chapa" darrera el mercat i seguir viatge cap a Swazilandia. La frontera està molt a prop i com que "Swazi" es més petit que dos províncies espanyoles, buscaré algun lodge de motxillers situat de manera que permeti explorar el país durant tres dies.

1 comentari:

  1. Més lluny, sempre abar més lluny!!! (Itaca, Llach) És curiós que trobis l'Ivan alguns dies després i al mateix hostel, però aquestes coses passan quan viatges de pais en pais i amb baix presupost. Jo em vaig trobar una parella sueca en un hostal d'una ciutat de Taiwan, i tres setmanes després m'els vaig trobar en un ferry a Hong-Kong, i crec que uns dies després ja no em recordo a on!!! Per aquí tot segueix igual!!! Una abraçada

    ResponElimina