El Cotopaxi és el segon volcà actiu més alt del món. El més alt és Ojos del Salado, a Chile. Te 5.897m d'alçada i és la segona muntanya més alta del Equador. Hi vaig amb un grup de dos suïsses, un alemany, un israelita i tres guies equatorians. Començo amb mal peu. Explico que el campeon mundial de les pujades ràpides, en Kilian Jornet, és català. M'expliquen que en Karl, fill de suïs i equatoriana, guia equatorià i un d'ells, ha pujat al Aconcagua en una hora menys que en Kilian. És cert, i sembla que en Kilian no només te un rival sinò un posible successor.
Un dels nostres guies ha pujat al Cotopaxi en 1h30. En Karl en 1h15. Des dels 4.860 del refugi fins als 5.897del cim. Quasi tot amb crampons.
Des del cotxe fins al refugi triguem una hora amb vent i pluja. Pel mal temps no podem anar a fer pràctiques del material a la gelera i ho revisem al refugi. No pinta gens bé.
Ens llevem a mitjanit. No plou fa menys vent. Sortim amb els frontals a la 1h i al cap de mitja hora ja estem a la gelera. Ens encordem i posem els grampons. Fa uns anys, algunes de les esquerdes requerien escales fixes, però ara es pot passar per algun pont de neu sòlid. L'ascensió es califica de P.D., segon grau, perque en algun moment la pendent de gel arriba a 45°. Te més risc que dificultat.
Com que es tracta d'un volcà actiu amb una gelera, el risc d'avalanxes és dificil de preveure. L'accident més important va ser fa uns anys, en que van morir alguns andinistes quan un allau va destruir el refugi. Cada guia s'encorda amb un màxim de dos clients, i a mi em toca amb en Robert, un alemany de vintitants anys, fort però sense experiència de muntanya, i en Fausto, el guía. Tot i ser el més vell no faig el ridícul però s'han d'adaptar al meu ritme més lent.
Als 5.300m el temps empitjora. Es tapa el cel, segueix el vent fort, la neu es una crosta que fa que t'enfonsis. Entrem a les esquerdes i a una cascada de gel que porta al nivell superior de la gelera. En Fausto dubta, però finalment decideix seguir. A les 6h30 ariibem dalt del cim. Ho se perquè fa pudor de sofre, ho diuen el meu altímetre i en Fausto, però no es veu rés, ni tant sols del cràter interior. Estem gelats malgrat els tres pantalons, botes plàstiques i varies capes de roba i guants.
En una cova dins d'una esquerda, a on ens protegim del vent i mengem una mica, en Fausto em torna a parlar bé del President Correa. Diu que ha elevat el nivell dels guies. No ho diu, però és obligatori contractar un guia per anar a qualsevol cim de més de 5.000m al Equador. Amb aquesta visibilitat nula i les esquerdes, m'alegro d'estar aqui amb ell.
Comencem a baixar i una hora més tard arriben les altres dos cordades del nostre grup. Som els únics en pujar en el dia. Al refugi xerro amb una vietnamita-americana, Project Manager de centrals nuclears per tot el món. Des d'on estigui, Dubai o la Xina, junta dos setmanes de vacances i viatja. La muntanya l'ha entusiasmat i vol tornar per pujar-hi.
Tornem cap a Quito, però jo baixo a la Panamericana i paro un bus en sentit contrari per anar cap a Riobamba. El temps segueix dolent, la previsió també. Dos agencies de guies estan tancades i decideixo deixar el Chimborazo per un proper viatge. El Chimborazo es similar al Cotopaxi, però més alt. 6.300m. És un volcà que es considera dormit. També es considera de dificultat P.D., però una mica més alt i llarg. Totes les fotos amb cel clar, les he tret d'Internet.
Riobamba és poc turistic i no te cap hostel. He d'anar a un hotel barat, però això em permet aixugar tota la ropa xopa i veure a la TV espanyola que tot està molt bé a España, i molt malament a quasi tots els paísos de Sudamèrica. Ha sigut un dia molt llarg.
El centre de Riobamba és l'antiga estació de tren, ara només turística. A finals del segle XIX es va construir el tren de Quito a Guayaquil. Des del mar fins a la capital passant per un coll de 3.600m. Va permetre portar les mercaderies i persones en 1 o 2 dies, en lloc dels 14 que calien amb mula. A l'època de les pluges no era posible la comunicació. A prop hi ha la muntanya de la Nariz de Diablo. Era un tram de la via que pujaba 700m entre dos estacions que disten 10 km. Ara és l'únic tram de la via obert, només com atracció turística.
Cal anar en bus fins al poble de Alausí. El trajecte és espectacular. Hi van treballar penats equatorians, que quedarien lliures si sobrevivien, i 4.000 negres jamaicans, que feia poc havien deixat de ser esclaus. Ho va construir una societat que cotitzava a la Borsa de Londres. Van morir 2.400 persones per malalties i accidents. La pared de la Nariz es va resoldre amb dos zig-zags, en que un maquinista baixava del tren, canviava agulles i el tren seguia en sentit contrari. El trajecte es fa en baixada, després en pujada i es espectacular.
Riobamba es una ciutat molt indígena, amb agradables places colonials. El centre és la Plaza Maldonado. Deu ser la única Plaça del món dedicada a un geògraf. En Maldonado era natiu de Riobamba i va formar part de l'expedició del francés La Condamine, que al segle XVIII va medir l'Equador. Es va fer famós, va viatjar a España, i el rei Felipe V li va donar una pensió vitalicia, vàlida per 2 generacions.
Ara el tema conflictiu al Equador és que el govern ha passat al sistema públic de pensions totes les pensions complementàries de empresa o col.lectius professionals que hagin rebut financiació pública. Amb això es volen garantir les pensions universals i suprimir les avantatges amb diner públic per a col.lectius específics. Sembla un progrés amb respecte a l'època de Felipe V però hi ha protestes dels afectats. Sembla que la reforma també vol integrar en les pensions a les mestresses de casa, a partir d'una petita contribució individual.
Es el gran tema dels diaris i revistes locals. També ho és un nou prèstec que el govern ha demanat, al 8.5% d'interés. Sembla que quasi tota la deuta equatoriana la compra la Xina. Els paísos amb primes de risc més altes, a Sudamèrica, son en aquest ordre: Venezuela, Equador, Argentina, Brasil i Colombia. Depén molt de la quantitat de petroli en les exportacions.
A Riobamba hi ha dos exposicions per veure. Al Convent de les Monges Concepcionistes tenen meravelles del art amb que seduíen als indis. Aquest Nen Jesus que com tots els nens es frega les ferides n'és un exemple.
El primer premi d'una recent exposició ensenya les noves formes de sorprendre als indis. L'objectiu de l'art sempre és el mateix encara que els estil canviin.
Les comunitats indígenes, de moment tendeixen a la autoorganització, tant amb amenaces per a la delinqüència, com en l'estil dels mercats, en que algunes parades son autèntics tallers tèxtils artesanals.
"A la orden, ¿Qué le damos?". El millor dinar ha sigut el plat de tocino al forn amb choclos i amanida al pati de menjars del Mercat. Es l'única opció, 4€ i per beure, suc de tomàquet dolç d'arbre.
Diumenge al matí. Programa del President per la TV. "Resumen enlace ciudadano". No és "Aló Presidente", però s'hi assembla. Correa personalment critica al diari "Expreso", en el que anomena la "Cantinflada de la semana". El diari ha tret dos persones que diuen que ja no el votaran perquè els ha perjudicat amb la reforma de les pensions. El President ensenya les fulles de pensions de les dos persones i diu que cobraven una pensió general i una del grup corporatiu en que havien treballat. Que la única pensió que els hi canviarà serà la segona, perquè no han de cobrar del estat per dos cantons. Suposo que te raó, però la virulència del discurs i el mitjà utilitzat sorprén.
Bus cap a Quito. La Panamericana a través de la "Avenida de los volcanes". Una gran vall flanquejada per dos cadenes de volcans de més de 5.000m que desprès baixen cap el Pacífic al Oest, i cap a l'Amazonas al Est. Això és l'Equador.
Llàstima que amb els inmensos núvols, he pujat dos d'aquets volcans, però no n'he pogut veure cap. A Quito, el taxista era del Barcelona Sporting Club de Guayaquil.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada