Etapa Reina cap a l'Equador. 16 hores de transports i 6 vehicles. Un registre intensiu de tot l'equipatge. Dos creuaments a peu i plovent, de la frontera al Riu Rumichaca per tenir tots els segells del passaport en regla. Vistes espectaculars de la carretera que puja els Andes. Molt pocs ponts, amb soldats i llocs de guàrdia permanent a cada cantó dels ponts.
Equador és un país tranquil. De les 50 ciutats amb més morts violentes per cada 100.000 habitants del món, 5 estan a Colombia i 4 a Venezuela. Cap a l'Equador. Hi ha més turistes i es veuen més, i per això apareixen trampes per a robar. Segueixen havent-hi policies armats a tots els llocs en que poden haver-hi turistes.
A la frontera venint de Colombia no hi ha cap turista però molt moviment. L'explicació és la diferència dels preus. En una buseta, el meu company m'explica que viu a Guayaquil i ha vingut a Ipiales, el primer poble de Colombia, a comprar un celular. A Guayaquil val 350$, a Ipiales 150$ i a mi em va costar 120$ a Cartagena. De Guayaquil a Ipiales hi ha 20 hores de bus, i 20 més per tornar, però li compensa.
El litre de gasolina que val menys d'un cèntim de dòlar a Venezuela, val 1$ a Colombia i 40 cèntims a Equador. També genera molt tràfic i corrupció a les fronteres. El president d'Equador, Rafael Correa, economista graduat als USA, ja ha anunciat que les subvencions que permeten aquest baix preu s'acabaran, perquè és prioritari finançar l'educació i sanitat públiques.
Venint dels paratges agrests de les darreres ascensions als Andes de Colombia, l'altiplà del Equador sembla una terra rica. Ben treballada i amb moltes vaques. L'Equador és un país en que el 65% de la població és mestissa i el 25% indis. La minoria blanca sempre ha manat i fins fa poc era un dels paísos més caòtics del continent. Pobre, desigual i amb 80 canvis de govern, la majoria violents, des que es va formar com a nació al 1830.
Ara es estable i creix. El President Correa ha guanyat dues eleccions i te reconeixement internacional a dreta i esquerra, malgrat el seu caràcter impulsiu. Ha reconegut els drets dels grups indis, plantat cara als tribunals a les multinacionals del petroli, especialment en els percentatges que es queda al país i les destrosses fetes a les explotacions a la selva. També ha redirigit la despesa cap a prioritats socials com educació i sanitat.
Queden moltes coses per fer, i sempre hi ha algun grup manifestant-se al Palau Presidencial de Quito, amb demandes que sovint costen d'entendre per al profà i que no posen en questió el model actual.
L'accent equatorià és molt característic i suau, probablement una herencia del quèchua. En canvi la retòrica i ús excessiu de paraules ve directament del castellà de la Colonia.
L'estabilitat del Equador va començar amb la dolarització. La moneda que s'utilitza i que et donen els caixers automàtics és el dolar USA. Quan es va establir, es va retirar la divisa nacional, el Sucre i tots és van canviar per dolars. En una conversa, em comenten que el canvi va passar de 6.000 Sucres per dolar a 24.000 en dos anys. Llavors es va fer el canvi i molta gent va perdre la majoria dels seus estalvis. En canvi l'economia es va estabilitzar, i ajudada per les exportacions de petroli, va començar a creixer.
Encara que es el tercer productor de petroli de Sudamèrica, les reserves baixen. Ara volen construir una refineria per no exportar petroli e importar gasolina.
Queden pocs dies de viatge i em centraré en pujar alguns dels imponents volcans. Deixaré per un altre viatge la selva amazònica, la costa del Pacífic, amb la seva capital econòmica i primera ciutat del país, Guayaquil, i les illes Galápagos.
Guayaquil te un equip que es diu "Barcelona". El seu escut és com el del Barça, amb creu i quatre barres incloses. La llegenda diu que van ser uns capellans, probablement catalans, que van introduïr el futbol i van utilitzar el nom i l'escut que coneixien.
En una agència contracto entrar en un grup per anar al Cotopaxi. Amb 5.897m és el segon cim més alt del país i potser el més vistós. Em costa 260$ e inclou el lloguer del material, transport, menjars i refugi, i cordada de guia amb dos clients.
No es un cim dificil, encara que el temps i l'adaptació a l'alçada ho poden complicar, però es obligatori anar en grup des que fa uns anys van apareixer les tendes dels que anaven per lliure destroçades. Els canvis a la gelera deguts al calentament fan també que el camí d'ascens sigui canviant.
Es comença a pujar a mitjanit i es torna al Refugi cap a migdia. Després demanaré al transport que em deixi a la Panamericana per buscar un bus fins a Riobamba sense haver de tornar a Quito. Riobamba és la capital andinista del país, i si tot em va bé, intentaré trobar un grup per pujar al Chimborazo, de 6.310m en els dies que em quedin.
Quito sempre ha sigut la capital conservadora i eclesiàstica del país, aixi que després d'una breu estada al barri modern i turístic de La Mariscal, sense més interés, em sumergeixo en esglèsies i convents. La Basílica del Voto Nacional. No és que l'esglèsia honri la sobiranía popular, no cal fer-se il.lusions, es refereix al Voto al Sagrado Corazón de Jesús. Les vistes son espectaculars desde les torres i tarrats, col.legi de La Salle inclós.
Els dominics i franciscans van ser els primers que van arribar a Quito i es van reservar uns terrens inmensos en que van construir les seves grans esglèsies, convents i claustres. La visita s'ho val. Costa veure en els daurats i luxes de l'esglèsia franciscana l'ideal de pobresa del seu fundador. Costa entendre també la decoració "Gore" del refectori dominic, explicant com van ser morts els seus principals màrtirs, quan la majoria d'ells eren inquisidors.
L'art religiós de la Colonia va tenir un paper important en l'evangelització i el domini. L'art indígena, sembla que no incloía la pintura, així que la capacitat d'expresar en quadres les peculiars històries que explicava la religió dels frares, havia de ser una prova de que era veritat el que deien.
M'he perdut la visita al Palau presidencial, amb pompós canvi de la guàrdia i salutació des del balcó del Correa. Me l'explica un amic argentí del Hostel que marxa demà cap a les Galápagos.
El famós "populisme" de la majoria de governs sudamèricans, és un intent de trascendir l'anterior política de partits quasi exclusivament de blancs. Es tornaven representants dels interessos lliberals o conservadors. És a dir, comercials o agraris, laics o eclesiàstics. Els nous "populismes" són moviments que agrupen moltes entitats, que donen protagonisme a les ètnies majoritàries, fins ara alienes al joc polític i sovint expoliades. És una conseqüència dels valors de la societat actual. Obre el repte de com adaptar la democràcia de manera que el respecte a les minories, els objectius de llarg plaç i el marc internacional hi tingui cabuda.
Al Equador les muntanyes tenen una capa d'aire al damunt més alta que a latituts inferiors. Tot això i la determinació de la línea del Equador, ho van estudiar el francés La Condamine i l'alemany Humboldt al segle XVIII, però els seu record no està a l'alçada de la seva obra.
En teoría estar al Equador facilita l'aclimatació. De totes maneres cal prendre-ho en serio, i avui intentaré pujar al Pichincha, de 4.680m, com a prèvia als 5 i 6mil propers.
S'hi va amb el TeleferiQo. Una obra turística que et porta fins als 4.100m. Quito és una ciutat de 2 milions de persones, orientada de nord a sud, en la vall que deixen dues cadenes de volcans. A 2.900m d'alçada. La presió demogràfica no és tant gran com a altres ciutats de la regió, però hi ha plans de construir algun telefèric que conecti amb els barris. No hi ha metro i el transport públic són tres lineas d'autobusos paraleles, amb carril i estacions dedicades i segures.
El Pichincha és el volcà que domina la ciutat. Té dues puntes, una de les quals està activa i l'any 1999 va omplir de cendra la ciutat. Des del TeleferiQo, pujar al Ruha Pichincha, la punta no activa, és una excel.lent aclimatació. Degut al vent i la boira acava convertint-se en una aventurera ascensió al cràter. Pujo amb en Barry, l'israelià amb qui he coincidit al començament del camí i que demà també forma part del grup del Cotopaxi. Te poca experiència de muntanya, i sense guants ho passa malament. Per sort en baixar s'aclaren els núvols, no esclata la tormenta i ho podem celebrar amb un "Canelazo", beguda calenta i forta de fruites bullides, licor de canya i moltes espècies.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada