Els millors somriures colombians son una bona despedida de Cartagena. L'actual Miss Universo es d'aqui, i les fotos d'una colecció de misses són part de l'empedrat de la Plaza Bolívar. Colombia és bó en esports i Venezuela no, encara que especialistes cubans els estan entrenant. En canvi en el més important, els concursos de misses, guanya Venezuela per golejada. 8 a 2.
El model de bellesa femenina al temps de la colonia, es representava amb la Verge Maria. N'hi ha imatges al Convent Jesuita de San Pedro Claver. Era un sant que va neixer a Verdú, a Lleida, al mateix poble que en Dani. Va anar a Cartagena i es va convertir en "Esclavo de los esclavos". Potser va ser un pioner català de la Teologia de la Liberación o del també jesuita Francisco.
El model feminista modern encara no ha arribat. En algun diari demanen perruqueres i afegeixen: "Abstenerse flojas o problemáticas". Explicat per un participant de trekking a la pregunta de si la seva novia faria el trekking: "No, ella necesita sentirse siempre hermosa".
El bus cap a Medellin triga 12 hores. Surt del nivell del mar, puja la Cordillera Occidental, una de les tres en que els Andes es divideixen a Colombia, fins a 2.400m i arriba a Medellin a 1.700m. La pujada a la muntanya és espectacular. Una curva darrera l'altre, petits ranchitos de fusta o chapa al cantó de la carretera. Destartalats i amb nens que van cap al col.legi. El pare, que es deu dir "Juan Valdez", amb barret blanc i cavall segueix la carretera o es fica cap al infern verd de vegetació que sempre puja o baixa. Tot és molt pobre, i suposo que els ranchitos que hi han lluny de la carretera deuen ser-ho més.
La carretera és molt estreta i no te arcens, perqué a on n'hi havia, algú s'hi ha fet una cabana. Hi ha poc tràfic, però tots els vehicles son autobuses grans, camionetes o camions enormes. Els avançaments llargs i d'infart. Per sort no poden correr i sovint han de frenar bus i camion, cara a cara, per un avançament fallit. Les averies son menys freqüents que a Venezuela, però quan un bus s'averia, paren tots els de la mateixa companyia, o del mateix poble, per ajudar. Els conductors son mecànics de la supervivència.
Medellín és una ciutat que cal visitar. És la segona ciutat de Colombia i la seva ciutat més dinàmica.
L'any passat va ser la 50 en el ranking de ciutats més perilloses del món, medit en assasinats per cada 100.000 habitants. Però fa pocs anys era una de les primeres de la llista. L'any vinent ja no hi serà, perquè les estadístiques del Ajuntament parlen d'una caiguda del 42% en els morts amb respecte al 2014. Anant amb el Metrocable, el telefèric que conecta amb el Metro, i que entra en els pobres barris de barraques que s'enfilen pels turons que rodegen la ciutat, una senyora passatgera em diu que la mort de Pablo Escolar no va ser al punt d'inflexió, perquè llavors va començar una guerra entre bandes petites pel control dels barris. La seva filla, de 16 anys i futura estudiant de Medicina Forense, confirma que encara que ella era petita, alguna vegada havia hagut de refugiarse de tirotejos. Espero que faci la carrera, però que llavors no tingui gaire feina.
Estem en un barri que és "Distrito 1". A Medellín els districtes tenen una calificació de 0 a 6 segons característiques socioculturals. Els "6", els més rics, subvencionen amb un pagament més gran els serveis municipals, als "0", que no paguen quasi res per l'aigua o electricitat. Si la seguretat a la ciutat augmenta, i això fa pujar el valor dels pisos cars, tots hi guanyen.
Segons la senyora que m'ho explica, el mèrit és de la governació municipal i de la regió. No li agrada el govern central i troba que si és cert que Uribe va disminuir molt la violència de les FARC i els segrestaments a carreteres, però va augmentar la violència dels paramilitars.
Després de parlar amb ella, vaig cap a "El Poblado", un barri classificat com "Distrito 6". Restaurants internacionals, edificis d'oficines i hotels cars. El més destacat, els arbres, que son espectaculars com a tota la ciutat.
Els companys d'habitació del hostel, són un xinés, un neozenlandés, i un policia municipal de L'Hospitalet. Després de l'anglés i el castellà, arribem al català i amb en Carles decidim anar fins al Parque Arví. Pel camí sen's afageix un franco-tunesí. S'hi arriba encadenant telefèrics i sobrevolant boscos, fins als 2.400m. Una meravella. Arribem fins al Puesto de Carabineros, que guarden la zona a cavall, a on poden compartir informacions sobre jubilació i condicions de treball dels policies de les dos ciutats.
Els dos "paisas", naturals de Medellín, més coneguts, són l'esculptor Botero i Pablo Escobar.
Botero ha donat moltes de les seves obres a la ciutat. El Parque de las Esculturas te una dotzena de les seves obres de "Gordos y Gordas". Altres escultures i pintures seves estan al Museo de Antioquía, que és la regió de la que Medellín és la capital. L'últim regal que ha fet al Museo és "La muerte de Pablo Escobar".
A la ciutat es fa un circuit sobre el narcotraficant, que inclou el pis a on el van matar, i la finca que es va construir. A la finca tenia un zoològic privat. Alguns dels animals es van escapar i diuen que ara hi ha hipopòtams que s'han reproduït als boscos, però no queda clar si aixó és part d'una llegenda que creix.
Medellín és una ciutat culta e innovadora. L'any passat va guanyar una elecció com a ciutat innovadora de l'any, en votació per Internet, i en competència a la final amb New York i Tel Aviv. És també un referent en Smart Cities. Al modern metro hi ha biblioteques en les que el passatger pot conectarse a Internet o llegir llibres. L'accés és amb targes que es recarreguen i amb preus més cars per al visitant ocasional i que discriminen segons la situcació econòmica del ciutadà. La xarxa de bicis creix, i per resoldre robatoris, les bicis les entrega un empleat. El lloc d'anclatge inclou una gàbia que les protegeix al vespre.
L'alcalde que ha liderat aquesta renaixença de la ciutat, és membre d'una familia rica de la regió. El seu germà va ser segrestar i assasinat per les FARC. Pertany al Partido Liberal, que era el progressiu dels dos partits històrics, el del Coronel Aureliano Buendía, però els dos han quedat molt superat per nous partits a dreta i esquerra, que dominen la política colombiana. Ha sigut capaç d'aconseguir un suport que s'incrementa amb els resultats de la seva gestió i l'orgull dels "paisas" per la seva ciutat.
Molts d'aquests projectes necessiten recursos. A Colombia no n'han mancat aquets anys. En els moments àlgids del "Plan Colombia", projecte estrella de la "Guerra contra las drogas" dels anteriors governs dels USA, Colombia va ser el tercer país del món en recepció d'ajudes dels USA.
També és posible que part dels diners del narcotràfic hagin pagat en algun moment projectes a la ciutat. Segurament els barons de la cocaína eren més generosos amb el seu entorn del que ho van ser els senyors del petroli. En veure les millores i progrés, encara fràgils, d'aquest país, cal preguntar qué és el que ha funcionat a Colombia, i aparentment no ha funcionat a Mexico, amb problemes molt semblants.
Un únic àpat al dia, és suficient. La "Bandeja Paisa", el menjar més popular i barat, es composa de car, ou ferrat, mongetes, arroç, salsa especial, plàtan fregit i si no demanes "seco", acompanyat de sopa de verdura. La carn pot ser de res, chicharrón, cerdo o pollo. Aixó és el que necessita el treballador del café, però deixa al motxil.ler com una estàtua de Botero.
Demà seguiré ruta en bus cap a Manizales, al cor de la regió cafetera i a mig camí de Cali. La ruta seguirà cap al sur, per la Ruta Panamericana, remontant els rius Magdalena i Cauca i seguint les valls entre les tres cordilleres.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada