Angola després d’una guerra que els joves ja no van viure.

Transport infantil amb un mocador.

Noqui és el primer poblat angolà després de la frontera. Hi arribem en moto taxi que ens deixa en un carrer polsegós al cantó del riu Congo. Una pick-up que fa temps que va perdre lletres del seu nom per convertir-se en alguna cosa que porta passatgers espera a omplir-se per engegar la ruta fins a M’Banza Kongo, la capital del departament i antiga capital del regne Kongo fins que el contacte amb els europeus el va destruir. Amb nosaltres el passatge no arriba a 13 persones i hem d’esperar una hora a que s’ompli.

Riu Congo a l’últim tram navegable. Entre Angola i la RDC

La ruta son 160 km que farem en quatre hores amb vistes esplèndides i terreny variat. Camí de terra trencaesquenes, asfalt antic plè de forats i asfaltat xinès recent. Les converses fan oblidar les incomoditats i el portuguès ens permet seguir-ho. Debat sense interrupció sobre la cuina de la mandioca, la maldat dels camioners que avancem i molt especialment, la superioritat de la gramàtica portuguesa sobre les del kikongo, francès, anglès i lingala. 

Gasolina d’Angola a la RDC amb tot tipus d’ampolles..

La regió és pobre i la guerra la va afectar molt. La CIA i la Sudàfrica del apartheid, a través del Zaire de Mobutu, recolzaven al FNLA i la UNITA que combatien al MPLA, el grup que va liderar la lluita anticolonial i que encara governa. Ara comprar gasolina barata i subvencionada a Angola i portar-la al Congo es una manera d’anar tirant. La ruta està plena de bidons de gasolina que van en direcció contrària a la nostra i el primer surtidor de gasolina està plé de senyores fent cua per omplir-los.

Omplint ampolles a la gasolinera d’Angola. Reapareixen a la RDC.

Dos dies abans havíem arribat en bus a Matadi, port fluvial del Congo, a 150 km navegables del mar. Allà el riu deixa de ser navegable i obliga a carregar en camions les mercaderies per abastir als 17 milions d’habitants de Kinshasa. Aigües amunt hi ha la presa de Inga que dona electricitat irregular a la immensa ciutat.

Sopar amb Catherina. Congolenya, holandesa i secretària del governador.

A Matadi sopem amb Catherine, la dona congolesa de George, l’amic holandés de Muanda. La Catherine és la secretaria del governador del Bas Congo i als seus 72 anys és una dona d’energia excepcional. Avui el recentment reelegit president del país ha nombrat a una dona, Judith Suminwa, Primer Ministre. Li espera una feina descomunal amb la guerra a l’est, el franc congolés caient i enormes dèficits. Bona sort.

Noqui, primer poble d’Angola, esperant que s’ompli el col.lectiu.

Seguim els conflictes del país amb les webs del diari Le Potentiel i de Ràdio Okapi, de la missió de les Nacions Unides que de manera molt discutida té com a objectiu ajudar a estabilitzar el país. 

Per anticipar les dificultats com a viatgers i ajudar als que venen al darrera, participem en el grup de FB “Overlanding West Africa” i la web iOverlanding, seguides per molts aventurers entre Algeciras i CapeTown. Em va ajudar força viatjant per Nigèria i Camerún.

Únic pont sobre el riu Congo. Tràfic mínim.

A Matadi, el pont Marechal (per Mobutu), formava part d’un projecte del 1971 que incloía port atlàntic a Banana, tren a Matadi, pont sobre el riu Congo i connexió amb el port fluvial de Matadi i el tren a Kinshasa. L’objectiu era comunicar amb el món a una capital de pocs milions de persones.

La claveguera és el lloc millor per al peató.

50 anys després, Kinshasa ja té 17 milions d’habitants i només s'ha fet el pont, que va fer el Japó. És l’únic pont sobre el riu Congo en els seus 1700 km navegables i només hi passen els pocs autbusos que venen de Boma i Muanda, dos pobles grans al final del riu. 

Mototaxi. 20 cèntims per un trajecte que no s’oblida..

Per anar del port fluvial de Matadi a Kinshasa, el carrer que fa de carretera, cordó umbilical i línea de vida del país, està col.lapsat de contenidors, taxis, motos, peatons i venedors que lluiten per l’espai. La única opció per al peató es caminar per sobre les tapes de la clavaguera.

El proper repte serà la moto portant un contenidor.

La tornada del pont a Matadi la fem en moto i el trajecte espera algun guionista que ho inclogui en la propera versió de James Bond o Missiò Impossible.

La frontera amb Angola més propera està a Noqui, 10 km de carrers i camins amb grans vistes sobre el riu. Al cantó congolès ensenyem el passaport tres vegades i una la targeta de vacunació. Copien les dades en un llibre, fan fotos i moltes fotocòpies.

Belvedere, mirador de Matadi amb vistes al riu i al trajecte del ferrocarril a Kinshasa.

Al cantó angolà ens demanen el passaport tres vegades més i un gós ens olora les motxil.les buscant drogues però acaba menjant-se la xancleta d’un local. Més fotos dels documents amb el telèfon i una de nosaltres somrient.

Deu passar un estranger a la setmana, normalment en moto o vehicle. Nosaltres anem en transports locals i consideren que som pobres perquè apunten que anem caminant. 

Carrer de Matadi cap a Ville Haute, Ville Basse i riu Congo.

Copiar a mà totes les dades i fotografiar-ho és redundant. Una de les dos feines sobra. Aquesta feina absurda és fa amb rapidesa i simpatia i l’últim policia ens troba dos motoristes que ens porten fins al proper poblat amb transport col.lectiu.

M’Banza Kongo, antiga capital real que no va resistir el contacte amb els  portuguesos.

La nit la passem a M’Banza Kongo amb temps per viure una tormenta equatorial i veure les restes de la primera esglèsia portuguesa del segle XVI. Al matí surt un maxibombo (bus gran) cap a Luanda. Té previst fer els 450 km en 6 hores, però en triguem 12. Tenim 10 controls de policia i cada passatger ensenya la seva documentació. L’objectiu és mantenir la ruta segura i limitar la immigració des del Congo. Però a cada parada s'hi fa un mercat venent mandioca, peix sec, cacahuets, plàtans o papaies.

Bus de Macon a Luanda. 10 controls de policia i en cada control un mercat.

Ens creuem amb molts camions i transports de cotxes de segona mà en direcció al Congo. El port de Luanda és molt més eficient que el de Matadi i surt a compte importat coses per Kinshasa encara que després calgui recòrrer 1000 km per carreteres en mal estat i col.lapsades.

Sumbe, Angola. Pobles africans des de la finestra del maxibombo  en direcció Sud.

A 44 km de Luanda el bus s’espatlla i cau la nit. Recuperem les motxil.les i els amics de la ruta ens aconsellen un “cangaçeiro” (minibús) fins al barri de Cacuaco, després un altre fins al de São Paulo i arribem ja de nit guiant amb el mòbil als conductors de dos moto-taxis fins al nostre hotel.

Bahía de Luanda i Marginal des de Fortaleza.

Luanda és una gran ciutat, té 8 milions d'habitants i és la quarta de Àfrica. Hem creuat barris pobres molt animats el divendres per la nit. Miramar, el nostre barri, que va ser exclusiu, ara és decadent i tranquil. Hem fet 450 km encadenant cinc transports i el total ens ha costat 9 €. Hem tingut sort i l'habitació és la millor del viatge, a meitat de preu de la de Kinshasa, que ha superat a Luanda com capital africana més cara.

“Un dia más con vida” pel.lícula sobre el gran llibre de Kapuscinski a Angola.

Avui, 4 d’abril, es celebra el Dia de la Pau, l’aniversari dels acords amb que va acabar la guerra civil. El final de la guerra no va ser possible fins la mort de Savimbi, el lider de UNITA que amb els diamants del territori que controlava i el recolzament de la Sudàfrica de l’apartheid i la dreta americana, no tenia cap incentiu per entrar en unes eleccions que van acabar portant el seu grup a la irrelevància.

Hotel Tívoli. Portugal va marxar, Sudàfrica va invadir,  Cuba va arribar i Kapuscinski s’hi va quedar tres mesos per explicar-ho.

Angola és un país jove i la majoria no va viure la guerra. Més recents han sigut les crisis per la caiguda dels preus del petroli, que va paralitzar moltes obres, i el recanvi al lideratge del país. El metge i escriptor Agostinho Neto, fundador del MPLA i primer president va morir poc després de la independència. 

Eu amo Luanda.

El va succeir l’enginyer Eduardo dos Santos que abans de morir en un hospital de Barcelona, havia convertit a la seva filla Isabel en la dona més rica d’Àfrica i presidenta de la poderosa companyia petrolera angolana. La lluita contra la corrupció ha marcat els últims anys.

La bahia de Luanda és la millor de l’Àfrica Occidental i el seu port no para de crèixer.

La bahía de Luanda és el millor port de l’Africa occidental. La Marginal és un passeig que recorre la part urbana. Ilha do Cabo, és un istme de 10 km que tanca la bahia encadenant bars i restaurants amb platges a l’Atlàntic. La Ilha comença al Castilho de São Miguel amb grans vistes i al Centre Comercial Fortaleza amb aire acondicionat que s’agraeix. El barri de la Baixa conserva molts edificis portuguesos junt amb construccions noves acabades, degradades o incompletes.

Fortaleza de São Miguel amb bandera.

La guerra va portar molts refugiats a Luanda, que amb la pau no han marxat i n'han seguit venint de l’interior. Al carrer es veu pobresa, amb molts nens demanant diners. La riquesa del petroli també es veu. Una nombrosa comunitat de expatriats treballen en empreses del sector i molts viuen a Talatona, una ciutat residencial de nova construcció.

Lina, Diego, Conxita i Alfons a la Ilha do Cabo de Luanda.

Quedem amb Lina i Diego, fill d’una amiga de Barcelona que treballa en el sector del petroli. És dissabte i ens conviden a un restaurant i platja molt animats. Tenim una animada i agradable conversa sobre el país, la vida dels expatriats i les nostres famílies cosmopolites.

Luanda s’estén de manera desordenada fins als 8 milions de persones.

A un diari local una entrevista al director de Total, la petrolera francesa, explica que Angola ha fet descobriment de reserves de gas i petroli en aigües profundes al sur, davant de la costa protegida del desert de Namib. Les explotacions actuals estan al nord de Luanda i davant de Cabinda.

Banco Nacional de Angola en edifici colonial portuguès.

Els dies a Luanda han donat per moltes converses. Un guineà entrenador professional de tenis posant en marxa l'esport a Angola. Una senyora de Bosnia treballant en la retirada de mines explosives que ha deixat la guerra. Una catalana amb gran coneixement del país i una empresa de mobiliari d'oficines. Les vides familiars de cada taxista i motorista. Un univers en una complexa capital molt mestissa.

Angola destaca en basket però ara no està en el millor moment. En futbol sempre cau als quarts de la Copa Africana de Nacions.

Caminar pel centre de Luanda un capvespre i un diumenge és inquietant. Poca gent, obres inacabades i desigualtat social. Com a moltes ciutats en èpoques bones, pel preu del petroli o per el baix cost del diner, es van començar obres que després no es van acabar. Ara aquests espais buits degraden la ciutat i comprometen el futur mentre la població, rics i pobres, s'en van a altres barris.

Inundacions a la ruta de Benguela al final de l’època de pluges.

La propera etapa en la ruta cap el sud del continent són 10 hores de bus fins a Benguela. Ja no tenim controls policials però amb el final de l'època de pluges passem trams inundats. En algun el bus circula per un metre d'aigua i es mullen els equipatges.

Praia Morena a Benguela. Corrent marina freda en una ciutat  calurosa.

Benguela i la propera Lobito son ciutats agradables. Al port de Lobito acaba el tren que arriba a Katanga, a la frontera amb el Congo. Ha servit per transportar milions de tones de mineral de coure, però amb les destrosses de la guerra i una frequència d'un tren a la setmana, falta molt perquè sigui pràctic per viatgers.

Benguela, cases colonials, carrers empedrats, “largos” arbrats. Imatges d’un Portugal antic.

Entrant en la cinquena setmana de viatge, seguirem en bus cap a Namib i Lubango, el sud d'Angola, per territoris de mar, desert i muntanyes.