L’altre Congo i una complicada costa atlàntica.

Platja a Cabinda, exclau angolà entre Congos.

La tercera setmana és un festival de fronteres. Congo petit, Angola i Congo gran, entre Atlàntic i desembocadura del gran riu. Per anar a Iema, entre Cabinda i Muanda, esperem dos hores al taxista que hem trucat i n’aturem un altre. Just arriba el retardat i comença a discutir. Una dotzena d’espectadors s’hi afegeixen i apareixen sígnes de violència. Per aturar-ho donem una compensació de 2€ que no accepta i ens persegueix uns kilòmetres fins que amb 2€ més es tanca el tema a un pas d’una baralla. A l’arribar, la frontera està tancada i plou com si el cel s’estés buidant a galledes. 

Cabinda, imatge d’un antic Portugal amb molt petroli.

Quan el policia de guàrdia salta per la finestra d’immigració per agafar el “carimbo” i sellar-nos la sortida de Cabinda sembla que ja s’han acabat els problemes. El permís li ha donat el seu Jefe a qui hem enviat foto dels nostres passaports per whatsapp. Però llavors entrem al Congo. 

Diumenge de Pasqua. Una pick up de transport és l’únic que hi ha per l’enfangat camí a Muanda

Els dos funcionaris d’immigració, sorpresos que passem a peu, sense cotxe ni moto, ens renyen perquè és diumenge i no es pot passar. Que haurem de tornar a Cabinda i venir demà. Quatre hores desprès de llargues converses i amistats, el desastrat grup duaner de diumenge rep el OK del boss de Matadi, la capital regional, que també l’ha rebut del de Kinshasa. 

Al bosc entre Cabinda i Congo hi ha focs perpetua per sorgències de gas.

Hem parlat de salut pública, de l’atenció geriàtrica al Congo i del contrabando de benzina perquè no tenen refineries. Han viscut  durant anys a França i Alemània on hi tenen fills i nets que venen de visita. En cap de les dos fronteres ens han demanat diners.

Algú ha avisat una camioneta que transporta cervesa que per 35 $ negociats ens portarà a Muanda, el primer poble a 35 km de pista i bosc.

Congo no te refineries i la gasolina costa el triple. Molts vehicles amb bidons troben el camí.

La pista de terra està enfangada i travessem la selva passant focs permanents de fuites naturals de gas. El litre de gasolina a Congo val 1 $ i a Cabinda 30 cèntims. Les camionetes que creuem i les caigudes en algun bassal de fang, són bombes rodants, muntanyes de recipients carregats de benzina evadint controls.

Ja és de nit quan trobem un hotel d’adreça tentadora. “Avenida de la Playa, referencia frente al Océano Atlántico”. Una habitació, un bon peix i una cervesa per acabar un dia d’aventura.

Memorial a Brazza a la seva ciutat d’adopció. Bon tipus, monument exagerat.

La setmana havia començat amb el nom d’un explorador legendari. L’any 1880, Pietro Savorgnan, comte de Brazza i descendent d’un emperador romà, estava al riu Congo. Havia explorat alguns rius al que ara és Gabón i va fer un tractat amb el cap dels Makoko i amb bones paraules i bon tracte va aconseguir per França els territoris al nord del riu Congo. Va establir un assentament, Brazzaville, al gran llac que forma el riu al final del seus 1700 km navegables des de Kisangani i abans dels ràpids que el portaran a l’Atlàntic.

Stanley Pool, l’Embassament del riu Congo que separa les dos capitals.

A l’altre cantó del riu, Stanley aconseguia territoris per al rei dels belgues i fundava una capital, Leopoldville, que desprès seria Kinshasa. Les capitals dels dos Congo, que eren francès i belga, son les capitals més properes del món. Les dos han tingut guerres civils i els focs artificials es veien des de l’altre cantó.

Kinshasa vista des de la Corniche de Brazzaville.

El Congo de Leopoldo II va ser un infern en que es tallaven les mans als indígenes que no produïen la seva quota de cautxú. França ha explicat millor la seva història que també té punts foscos. Va dividir el seu Congo en 40 “concessions” que buscant el seu benefici, tornaven als indígenes a una neo-esclavitud. Brazza ja estava retirat a Argèlia, un altre colònia francesa, però va tornar al Congo a fer un informe de les condicions de vida. Al Senegal, en el vaixell de tornada, va morir, potser enverinat, perquè les seves conclusions no eren gens benèvoles.

Anem a Ngobila, la platja del riu a Kinshasa de la que surten els vaixells cap a Brazza. Com és un canvi de país cal ensenyar a sis persones passaport i visat. A Brazzaville l’ensenyarem tres vegades més. Entrem dos dies abans de la data de validesa del visat però ningú se n’adona.

Esperant el pas de la processó del Diumenge de Rams a Kinshasa per anar al port fluvial.

És  diumenge de Rams i ens atura una processó que sortia de l’esglèsia del riu amb capellans ballant, gent amb branques de palmera i tots cridant Hosanna!

El “Canot rapide” tenia més anys que velocitat i prudentment, calia posar-se armilla flotadora. Ja a Brazza calia adaptar-se. Un Euro val 3000 francs congolenys, però nomès 650 CFA, que és la moneda instituïda per França que comparteixen sis antigues colònies. Al principi CFA volia dir “Colònies Françaises Afrique”, ara vol dir “Cooperation Financière en Afrique Centrale”, però és el mateix.

Conxita al començament dels ràpids que porten el Congo a l’Atlàntic e impedeixen la navegació.

Després de canviar moneda, cal connectar el telèfon a la xarxa local. Al lloc més remot d’Àfrica hi ha algú que anuncia que ven “megas i minuts”. Els canvis que més ajuden a Àfrica són les infraestructures xineses i les comunicacions mòbils.

Brazzaville te una cara ordenada de ciutat eficient.

Venint de Kinshasa, Brazzaville sorprén per ciutat ordenada i tranquila, amb alguns contenidors i camions d’escombraries. Els Kinois travessen el riu per comprar a Brazza i els altres van a Kin els caps de setmana perquè la nit és molt més moguda. La història del Congo és impitjorable, però en la comparació entre capitals cal tenir en compte que Kinshasa te tres vegades la població de l’altre Congo, qué és un país amb una superfície 2/3 d’España.

El carrer africà és vida, mercat i taller.

La Residence Hôtelière de Mougali, l’hotel, ens costa 40$ la nit, la tercera part que a Kinshasa. L’edifici pot tenir 100 anys però no hi ha coses trencades, hi ha manteniment. La mateixa sensació donen els molts carrers asfaltats. Una excepció a l’Àfrica occidental i central. Però no tothom ho veu igual.

Metges cubana i catalana compartint records africans i caribenys.

Al jardí de la catedral, Yesenia mira al seu nen jugant a futbol. Li diu alguna cosa en castellà i xerrem. És una pediatre cubana que va venir fa 9 mesos amb el marit, també metge i els dos nens a treballar en un hospital de nova construcció a Brazza. Els nens s’han adaptat i els pares no. L’escola internacional francesa és bona però cara i porten els nens a una de Turquia. El nen ja parla francés, comença amb el turc i ens pregunta si parlem àrab perquè te amics libanesos. La nena progressa en xinès parlant amb la seva amiga.

Metges cubans a Brazzaville en plena sessió clínica esperant les obres de l’hospital.

L’hospital porta mesos de retard i cobren sense treballar. La Yesenia no està sola perquè l’hospital ha contractat 20 metges dins d’un centenar de professionals sanitaris cubans. La inversió ve d’algun país del Golf Pèrsic i el primer accionista és de la família del President. Cuba deu ser l’únic país que no tindrà déficit de professionals mèdics. De moment els metges cubans a Brazza aprofiten per jugar a futbol al baixar el calor.

Carrer de Brazza fora de l’asfalt. Cabres, tallers i al vespre bar.

Congo és el primer país africà de Yesenia i no ho porta bé impresionada per la pobresa. La imatge de Kinshasa des de l’altre cantó del riu li fa creure que es una ciutat més avançada i la sorprenen les nostres descripcions de la ciutat com una distopia amb molt present i dubtós futur.

Autobús urbà de Brazza.

Brazza i el Congo petit s’han creat bevent de diferentes fonts. L’hotel està al carrer Lenin, la gran avinguda és Charles de Gaulle i el mausoleu i estàtua de Brazza, un blanc, recorda els de Mao, Lenin, Ataturk, Lincoln o Napoleon. La segona part de la película “Casablanca”, hauria sigut “Brazzaville”, que va ser la capital dels territoris africans que no van obeir al govern col·laboracióninsta de Vichy. De Gaulle hi va viure un temps i a França li va costar acceptar que el que anomenaven encara “Imperi” s’havia d’acabar. Van caldre els desastres de Vietnam i Argèlia per acceptar-ho.

Espai cèntric a Brazza. Les ciutats africanes són enormes i poc denses.

La independència del Congo petit també va ser difícil. Les primeres eleccions les va guanyar un ex capellà expulsat per adulteri, anti-comunista i candidat dels colons. Les primeres crisis van ser seguides de cops militars amb un discurs cada cop més d’esquerres, amb alineament amb la URSS i presència cubana creixent que ajudava al moviment anti-colonial de la veína Angola. La relació amb França, amb daltabaixos, mai es va trencar.

Humor congolés. És més fàcil tenir  el visat de China que el carnet d’identitat.

Els anys 90 van ser de guerra civil entre les milícies de tres homes forts amb base tribal i territorial. Els ninja, els cocoia i els cobra lluitaven entre si. El guanyador tenia el dret de saquejar el territori guanyat. Finalment van guanyar els “cobra” de Sassou N’Guesso, amb l’ajuda d’Angola, i el seu líder, amb 80 anys, encara és president.

Navegant el Djoué cap els ràpids que desemboquen en el Congo.

Anem al pont sobre el riu Djoué, a on es junta amb el riu Congo i comencen els ràpids que no deixen navegar fins a Matadi, a pocs kilòmetres de l’oceà. Excel.lent peix amb mandioca i cervesa vora el riu. Total i Potó Potó són els destins dels minibusos per tornar fins a la ciutat. Al vespre sopar de primera per menys de 5€ a un senegalès que no té alcohol. Són musulmans i estem en Ramadan.

Ritual de la circumsició de l’adolescent.

El propietari del diari “La Depêche de Brazzaville” és també col·leccionista i galerista d’art local. La visita s’ho val i confirma el nivell dels artistes plàstics congolenys. A la ciutat hi ha totes les varietats de mercats. Passeig per la Corniche, el passeig amb vistes al riu que es troba a faltar a Kinshasa.

Estació de Pointe Noire de la línia Congo-Ocean. Esperant temps millors.

No tenim temps per als remots parcs naturals del nord. La frontera amb la Republicà Centro Africana i Camerun són selva tancada i s’han preservat. Cal anar-hi en vol interior, sovint charter, i comptar amb un 4x4. Això limita per cost i logística al turisme a grups de viatge aventura.

Fetiche fet amb un crani de goril·la.

Brazzaville és, amb la seva bessona Kinshasa, la capital més aïllada del món. Al començar el segle XX la comunicació eren caravanes de 500 portejadors, caminant 25 dies i portant 20-30 kilos de pes. La construcció del ferrocarril Congo-Ocean, amb 500km, molts ponts i algun túnel, va ser una obra immensa que diuen que va costar un mort per cada travessa de la via.

Transport del mar a Brazzaville. Caravanes, tren a la selva i ara carretera.

Després de la guerra civil, grups dels perdedors ninja, que eren de la regió que envolta la capital, van estar anys amb robatoris i exaccions als transports cap al mar. El tren va patir la seva part d’assalts i el material envellit va acabar la feina. Molts anys la comunicació de Brazzaville amb l’Atlàntic i Pointe Noire, la segona ciutat del país, només era possible en avió.

Ocean du Nord. bus a Brazza per carretera xinesa sense bandolers.

Els darrers sis anys les coses han millorat. Xina ha construït una eficaç carretera, s’ha creat una entitat que cobra peatge i manté, formada per una empresa xina, una francesa i el govern de Congo. I han aparegut empreses d’autobusos. El tren està pendent d’una millora i ha reduït la seva freqüència de passatgers a un a la setmana.

Parada del bus per fer pipi.

A les 6h30 el nostre autobús de la companyia “Ocean du Nord”, de Costa d’Ivori, es posa en marxa ple com un ou i amb tot tipus de mercaderies. Dotze hores més tard arribem a Pointe Noire després de 520 km de vistes esplèndides i de parades plenes de venedors sota el sol equatorial. 12 hores de videoclips de rumba congolenya i comèdies en lingala.

La ruta és un carril de bon asfalt per direcció i molta protecció per aigua i esllavissades. El tràfic, autobusos plens com el nostre i camions remolc amb arbres gegantins.

Mercats al carrer al baixar la temperatura. Final d’estació de pluges.

Pointe Noire és un port d’aigües profundes amb molt moviment de contenidors. Com a tota la costa del Golf de Guinea, hi ha petroli i l’explotació es fa des de plataformes off shore. Fa més de 100 anys el port era Loango, molt a prop, però llavors s’exportaven esclaus i el que s’importava o portarien al cap fileres de portejadors. No calia un port d’aigües profundes.

Pescadors a la platja de Pointe Noire

El port actual és petit i alguns vaixells han d’esperar al mar. Nosaltres hem viatjat i dinat com pobres i sopem com rics. Al Burgundy, un luxós restaurant hi ha més blancs dels que hem vist en dos setmanes. Probablement expatriats que treballen en el petroli. Sopem llagosta amb fufu (pasta de mandioca) per 30 $

Estació Congo-Ocean a Brazzaville. Pendent de reformes.

L’encarregat de l’hotel és en Lambert. Parlant del Congo arribem a la guerra civil el 1997. Té ganes de parlar i els ulls se li omplen de llàgrimes. Vivien a Brazzaville i el seu fill gran hi va morir. Eren de la regió del líder d’un dels tres bàndols i amb això n’hi havia prou. Després d’enterrar al fill va marxar amb tota la família a Pointe Noire a on la guerra no hi va arribar. No ha volgut tornar mai a Brazza. Tots els que ho van viure, ja tenen la nostra edat i tenen vivències semblants.

Gorges de Diosso en la ruta de Pointe Noire cap al Gabón.

Un dia per despedirnos del país. Gorges de Diosso, un gran amfiteatre que ha excavat la pluja i que aboca al mar un riu vermell de ferro. Museus a Loango i Pointe Noire, amb màscares, eines de treball i vida i fotos del ferrocarril i petroli.

Cervesa i gambes, amb els peus a l’aigua de l’oceà. No esborra el sol que cau a plom, però ajuda. Demà toca nou país, Angola començant per l’exclau de Cabinda.

Atlàntic des de la platja de Cabinda.

Des de gener als europeus ja no ens cal visat per entrar a Angola, però no tot és fàcil. Al entrar a Angola ens diuen que a la targeta de vacunacions en falta la del còlera. És una vacuna que no cal posar ni demanen mai. Les opcions que ens donen son:

- Vacunar-se, esperar un dia i passar la frontera.

- Pagar 5000 Kwanzas (5€) perquè ens posin el segell de vacuna’ts, sense fer-ho, i passar frontera. La Conxita és una metge seriosa i difereix del meu pragmatisme, però finalment paguem i entrem a Angola.

Vacuna “fake”

Cabinda té un aire de poble portuguès antic. Ens hi trobem a gust, però és la última zona que viatjarem en que els Ministeris d’Exteriors europeus desaconsellen anar, per un moviment independentista ara poc actiu. L’origen del conflicte és que Cabinda té la meitat de reserves de petroli de tot Angola i això crea diferents opinions sobre com repartir-ho.

Multiculturalitat futbolística a un restaurant de Cabinda i Zaragoza.

Sopar a un animat bar d’una parella de zaragozà i angolana. 4 € per porco grelhado, arròs i feijoada amb cervesa Cuca. Recuperant l’estimada llengua portuguesa amb converses al bar i una nit en que es barregen música dels bars i les campanes de la missa de Pasqua.

De Cabinda a Luanda en nou hores, hi ha un catamarà quatre dies a la setmana. Seria més fàcil però preferim passar uns dies pel Bas Congo, la part final del riu navegable fins al port fluvial de Matadi i el solitari nord d’Angola.

Banana, final de trajecte del poderós riu Congo.

El petit port de Banana és la punta en que el gran riu entra a l’Oceà. La força de l’aigua i el fons rocòs fan que no hi hagi delta i que l’aigua sigui dolça molts kilòmetres endins. Les corrents i cànons submarins que crea poden ser un malsón. Internet circula a l’Àfrica occidental per cinc cables subaquàtics. Les corrents, moviments terrestres i travessar el Canó del Congo els han avariat sovint. Ara ho ha fet una falla similiar a Costa d’Ivori i la velocitat d’Internet aquests dies és encara més baixa de l’habitual.

Mercat del peix de Banana, peixos de riu pescats a l‘oceà.

S’està construint un port d’aigües profundes amb empreses tur ques i xineses. De moment els pescadors segueixen capturant peix de riu molt dintre l’oceà perquè la força del riu Congo sembla un delta d’aigua dolça.

A la plàcida Muanda les converses porten del Yannick, evangelista congolés amb una missió, al George, holandés que gestiona un hotel mentre la seva dona mestissa i de família extensa molt repartida, treballa pel govern. Quan la família amplia es reuneix a Rotterdam, George és l’únic “mundele”

Peix conservat en gel durant pesques de sis dies i secat al sol.

Acaba la tercera setmana i els dies al Congo. És un país únic i de viabilitat dubtosa. 

Els paísos colonitzadors van crear els seus territoris a l’Àfrica segons els seus objectius i rivalitats. Volien garantir recursos naturals, ports i comunicacions.

Quan les independències, els nous paísos tenien molts problemes de convivència entre grups amb llengües i tradicions divergents. Però han intentat sortirs’en.

Port pescador antic, parc natural de manglars i construcció de port modern al mateix lloc.

El Congo el va ocupar un país jove i petit, com Bèlgica, perquè ningú es va interessar per un territori sense sortida al mar i clima difícil. La independència es va fer malament. Per estructurar un país calen bones comunicacions interiors i una administració comuna. Les dos coses han sigut inexistents al Congo. No hi ha comunicació entre les seves ciutat, a part de l’avió. En canvi totes comuniquen bé amb els paísos veíns. El riu seria l’autopista interior del Congo però ha anat endarrera. Ara només funcionen piragües pescadores i caravanes de barcasses envellit es que medeixen el temps en setmanes.

Sol ponent darrera de pirogues, plataformes petroleres, carguers i pescadors.

Tampoc ajuda la manca d’una llengua comuna. Lingala, kikongo, swahili, tshiliba i kituba dominen a les seves regions i fan el francés imprescindible.

El Congo és massa ric. Diuen que és un escàndol geològic per les seves riqueses naturals. En un sistema econòmic en que el dret del capital a augmentar els seus beneficis no es pot discutir, queda poc marge als congolesos per aspirar a una vida millor. S’ho mereixen i tenen tot el nostre recolzament.

Aquesta entrada al blog l’hem fet conjuntament la Conxita i l’Alfons, compartint idees, fotos i redactat.