Sud d'Angola i entrada a Namibia

Salant peix al port de Tombua

L’autobus arriba a Lubango ple des de Luanda, que està 1500km al nord, amb 4 hores de retard. Em toca seure al cantó de l’Atenea que ja fa 24h que hi ha pujat. Està atrafegada al telèfon i escrivint en una llibreta escolar. Fa el viatge fins a Windhoek per anar a comprar pomes i peres i de vegades llençols i roba de qualitat per les seves clientes luandeses. Dos dies cap avall i dos cap amunt cada setmana. Aquest cop tornarà amb 85 caixes de pomes que ficarà dins l’autobus. Cada viatge són 300$ nets que li permeten ser independent. 

Bus per mercaderies i també passatgers.

L’Atenea és neta de portuguesos i angolans i està casada amb un portugués, té fills a França i aquí. Valora els mestissatges i el paper dels portuguesos en oposició als belgues al Congo que van esquilmar la població. Els portuguesos van venir, s’hi van quedar i es van barrejar i van deixar una població educada. Coneix el Congo d’anar-hi a vendre peix sec perquè allà, tot ho han d’importar. 

Mercat de peix salat, a punt per distribuir.

El torrent d’energia i de paraules de l’Atenea ajuda a passar les hores del bus fins arribar a la frontera de matinada. Nosaltres, cansats i amb el privilegi de compartir el bus local, anem a l‘hotel del cantó a esperar que s’obri la frontera a les 8h del matí. Ella, comerciant de la ruta de la poma i el peix sec (com els de l’antiga ruta de la seda), dormirà a la sala d’espera de l‘estació amb altres viatgers.

Conxita fent amics a Arco, al sudoest d'Angola

Així explica la Conxita una de les grans converses del viatge. La quarta setmana havia començat abans en el remot Sud-oest d’Angola.

Maxibombo de Benguela a Namibe a una estació de servei.

El maxibombo de la companyia Macon fa 1050 km des de Luanda a Namib, que també es diu Moçãmedes. Triga 25 hores per carreteres estretes amb forats que converteixen el trajecte en un slalom de tres dimensions. Agafem el bus a Benguela, a mig camí, i fem les últimes 12 hores. Quan pugem ja estava ple i els nostres nous veíns havien sobreviscut a una incòmoda nit. Ens hem d’apretar tots perquè els molts nens no paguen, i els nouvinguts tenim els pitjors llocs.

Baobab. Protagonista d'una ruta de selva a desert. De mar a planalto a 2000m

La ruta inclou selva i rius exuberants partint del mar. Dificultosa pujada amb molts kilòmetres sense un poblat fins als 2100 m d’altitut prop de la ciutat de Lubango i moltes hores per un “planalto” fèrtil i poblat. La pendent, el mal estat de la carretera i la dificultat del motor per respirar a aquesta alçada ens fa témer que ens tornarem a quedar tirats a la carretera.

Serra da Leba, curves vertiginoses de Lubango a Namibe.

Namib està al nivell del mar i la baixada és fa per una vertiginosa i escènica carretera, la Serra da Leba, que és un dels espais destacats del país.

Peix més fresc impossible.

El poble de Namib el van poblar pescadors de l’Algarve i portuguesos expulsats del Brasil desprès de la independència. És un conjunt de passejos i carrers agradables i arreglats i la majoria de casetes segueixen l’estil colonial. La regió no va patir gaire la guerra civil perquè la frontera que s’estén a Namíbia i Sudàfrica és un desert deshabitat al llarg de més de 1000 km.

Energia solar per assecar peix i ombra per jugar

La seva riquesa ha sigut la pesca i prospeccions recents indiquen reserves marines importants de petroli i gas. El Sud-oest d’Angola és també la regió amb més potencial turístic. De moment s’ha tret la necessitat de visat als ciutadans dels paísos rics.

Aprenents de pescadors a la costa Namibe.

Per atreure turisme es fan visites i estades als poblats de tribus remotes. Al camí a Namib ja coincidim amb senyores amb les anelles que es posen a les cames quan son nenes i ja no es treuran mai més. Un altre turisme amb potencial són els parcs nacionals del sud. No queden gaires animals perquè durant la guerra els van matar per menjar, però es compta amb la seva reimplantació per arribar als nivells de Okavango, a Botswana, o Etosha, a Namíbia.

La corrent freda de Benguela converteix els caladers del desert Namib en molt rics

Aquest turisme no es pot fer amb transports locals i necessita de vehícle 4x4, material de cuina i acampada, guies i xofer. Trobem un grup espanyol de turistes que en un viatge organitzat amb 4x4 s’han mogut entre les tribus d’aquest remot i desert Sud-oest. Son els primers turistes que veiem després d’un mes de viatge.

Mitg Africa és del Barça...i de Cristiano Ronaldo.

Coincidim sopant i veiem les semifinals de la Champions, en que juguen el Barça i l’Atlético de Madrid. El grup de turistes són dotze, de Madrid i Segòvia. Com són més, sintonitzen el partit de l’Atlético. Després de sopar anem a un bar en que veuen al Barça i París Saint Germain. Un gran partit que el Barça guanya 2-3. Ho celebrem amb tots el angolans presents. El Barça és un club africà, el club del que circulen més samarretes per Àfrica. Els seguidors del Real Madrid ho són per Cristiano Ronaldo, un heroi en tots els paísos lusòfons.

Paquet de la moto fotografiant el desert.

A Namibe comença un desert que s’estén per 1200 km de costa entre Angola i Namíbia. El formen els parcs naturals de Iona, a Àngola, i Skeleton Coast i Namib-Naukluft, a Namíbia. És un espai protegit, tant la terra com el mar, que ara està en risc per les reserves d’hidrocarburs que s’han trobat.

Port de Tombwa a la costa Namibe esperant les plataformes per petroli.

100 km de carretera ben asfaltada que va cobrint la sorra, porta fins al port pesquer de Tombua. En aquest espai no hi viu ningú i algunes pistes s’endinsen al desert en direcció a Namíbia. 

Platja de Tombwa. Olor de peix. No te pèrdua.

Tombua és un poble que fa olor de peix. A la badia es veuen una vintena de vaixells mitjans i petits i a la platja les dones obren el peix, el netegen i el posen a secar.

Arcos. Sud d'Angola. Desert i energia solar.

El següent poble, a Bahia dos Tigres, ja està abandonat i és el destí d’una aventurera ruta pel estret pas de sorra que queda lliure entre dunes i mar. Cal medir els temps perquè les mareasi poden endur-se el vehícle. És una ruta sense cobertura a molts kilòmetres d’un lloc habitat que només es pot fer amb més d’un 4x4 i amb algú que coneixi el terreny.

Arcos. Oasi al desert Namibe. Angola

Amb dos moto taxis anem fins al oasi de Arcos. Un lloc especial en mig d’un desert que s’estén sense límit. La vegetació de l’oasi permet al poblat de 40 persones tenir alguns animals. 

Genial artista grafiter al carrer de Lubango, Angola.

El Sud-oest de Angola té molt potencial turístic, amb tribus que viuen aïllades i mantenen les seves tradicions, i paisatges espectaculars. El nostre tipus de viatge, en transports locals i vivint els pobles i ciutats nomès permet veure les tribus antigues de lluny, però dona una visió molt directa de les tribus actuals.

Welwitschia Mirabilis. Planta endèmica del desert Namib i misteri botànic

Als transports locals i al carrer, els angolans s'entenen en portuguès. Això pot ser una consequència dels molts anys de presència portuguesa, de l’alt grau de mestissatge i de la limitada diversitat comparat amb altres paísos africans. En tot cas ens permet seguir parcialment les converses de tribus modernes.

Marxem de Namib en un minibús plé de gent i equipatges cap a Lubango. Parada tècnica al poblat de Mangueiras amb algunes senyores de les tribus properes i moltes ganes de vendre els productes dels petits oasis.

Final del Planalto angolana. Vista des del Miradouro da Serra da Leba

La carretera s’enfila vertiginosament fins als 2000 m de la Serra da Leba. Els revolts son espectaculars. Es va inaugurar al 1970 i simplifica molt la connexió del planalto amb la costa. L’antiga ruta seguia al ferrocarril, ara fora de servei. Un camió remolc xinès que porta un immens bloc de marbre de les prestigioses canteres properes a Lubango, s’ha d’aturar per negociar el pas amb un ruc que va a la seva.

Baixem del bus a la barrera policial del coll. Preguntem a una policia si ens pot guardar les motxil.les. Accedeix amablement i caminem els dos km fins al Miradouro da Serra da Leba. Tornats a la carretera recuperem les motxil.les i amb l’ajuda dels polis, fem autoestop fins a Lubango.

Lubango, una ciutat agradable, des del Miradouro do Cristo Rei

La capital del sudoest angolà és una ciutat molt agradable amb potencial turístic. El Casper Lodge és, amb diferència el millor hotel de la ruta, a 49€ la nit, un terç del que vam pagar a Kinshasa. Comencem a veure turistes, que en temporada baixa són sud-africans.

Tundavala en dia de boira

TundaVala és una bretxa volcànica a la muralla rocosa que envolta Lubango. Les vistes de la ruta són molt especials però la boira ho limita. A dalt de tot compartim experiències amb una parella que van en moto de Cape Town a Suïssa, uns alemanys acampant per Namíbia i Angola i dos policies motoristes. 

Aniversari de tercera edat en lloc imprevist.

Ningú ens anomena com “blancs” a Angola perquè el país és molt mestís. Ja durant la lluita anti-colonial i la guerra civil, molts angolans d’origen portuguès és van incorporar al MPLA. Els portuguesos van estar a Angola quasi 400 anys mentre Bèlgica va estar al Congo menys de 100.

Aire colonial portuguès ben conservat als carrers de Lubango

Ens movem amb fluïdesa per la ciutat a peu, en mototaxi, en la pràctica xarxa de minibusos i amb els taxis  de la app Heetch, perquè Yango no funciona a Lubango. El taxista que ens porta al bus, parla bé dels cubans, que porten la sanitat, no gaire dels libanesos, neutral amb els xinesos i voldria més turistes i menys corrupció. El nivell educatiu angolà ens sembla alt en la comparació amb els paísos veíns que viatgem.

La frontera amb Namíbia, entre Santa Clara i Oshikango és ràpida, però les operacions de canvi de moneda i compra de targeta pel mòbil s’encallen. El capo de la màfia libanesa de la frontera no canvia kwanzas angolans per dòlars namibis. El camell dels canvis del carrer sap multiplicar però no dividir. El taxi compartit es queda parat a mitg camí i la nostra reserva d’aigua serveix pel radiador. 

Lubango, animat parc infantil.

Avisa a un col.lega que ens portarà els 100km que falten fins al lodge del Parc Natural Etosha que hem reservat. El nou xòfer ens confessa que el seu amic no tenia carnet. Parem a recollir a la seva nòvia perquè no han estat mai en un lodge de rics blancs i s’hi volen fer una foto. Tot això en un anglès molt bàsic, per carreteres correctes i sense forats, i conduint per l’esquerra. 

Comencem una última etapa del viatge que te menys a veure amb l’Àfrica Equatorial i Occidental, però te coses que s’hi assemblen.