Namibia. Un desert vell i un país jove.

Cal medir el temps. Amb marea alta l’oceà s’emporta el cotxe.

La sisena setmana del viatge vam travessar Namíbia de nord a sud i d’est a oest. 14 transports que van donar per moltes converses. Els paisatges d’un país molt nou son tan exagerats com les desigualtats socials i els reptes per una convivència ben encarrilada.

Diumenge a la freda platja de Swakopmunde quan la boira s’en ha anat.

Tal com van fer molts boers quan el Mandela va guanyar les eleccions i amb el final de l’apartheid, l’Amalia i el Johan es van comprar una granja a Namibia. Sense desconectar de Sudafrica, ell hi seguia treballant com advocat, la granja i les finances van fer progressar la familia i passaven temporades a les platges de Inhambane a Moçambic, o de Swakopmund a Namibia.  Fa tretze anys, a la granja hi van construir un lodge per a que els turistes poguem anar a veure animals al parc natural d’Etosha. Ara són grans, estan malalts i els costa anar amunt i avall i alhora gestionar l’hotel.

Família d’elefants passejant per Etosha.

Després de tres nits al seu lodge, l’Amalia ens porta a Tsumeb, el poble gran més proper, a 90 km, des d’on podrem agafar un transport compartit per anar a Windhoek, la capital. Ens parla de les seves inquietuds com si fossim familia, som blancs i per tant de la seva tribu. S’esforça en un anglés insuficient doncs, tot i que és l’idioma oficial del pais, a casa i amb els treballadors parla afrikaans. 

Hora punta a Etosha per fotografiar al guepard. 100 turistes, 1 felí.

Els diners els tenen a Illa Mauricio, perquè diu que Sudafrica està en bancarrota i així no paguen impostos. El fill dóna prèstecs ràpids amb la garantia del cotxe, però ella no ho veu clar. Té por d’una guerra, no li desagrada el Trump pequè diu que la immigració allà és un problema. No suporta el patiment dels nens palestins, però qué ha de fer Israel?  A Tsumeb, es preocupa per trobar-nos transport i vol que l’avisem quan arribem perquè te por.

Windhoek, capital de Namíbia. Barreja de modernitat i estil colonial aleman.

Al taxi compartit que ens porta a Windhoek els altres passatgers parlen en afrikaans. En anglès ens entenem malament. Els primers que van parlar afrikaans al que ara és Namíbia, van ser els encara orgullosament anomenats “bastards”. Eren fills de colons holandesos i dones “hotentote” nascuts a la Colònia del Cap al segle XVIII.  Rebutjats per les dos comunitats, van emigrar a les terres àrides al nord del riu Orange. Van portar-hi la seva llengua i van ser una elit fins que els europeus van arribar.

Genocidi del nama i els herero pel colonitzador alemàn al començar el segle XX

Els alemanys van aportar-hi la pràctica del genocidi. Seguint a una revolta dels herero i nama, que perdien les terres, va començar un intent d’extermini. Els que no van fugir, eren executats i en una fase posterior, tancats en camps de treball i extermini. El govern d’Alemania ja ho ha reconegut, però després van venir altres. Armènia, l’Holocauste jueu, Hiroshima, Ruanda, bombardejar civils i arrasar ciutats com Dresde, Gernika o Manila, ara Palestina. Al Museu de Swakopmunde es glossa en alemany, afrikaans i anglès, la colonització alemana i no es citava aquest genocidi. Ara s’ha afegit un panell, en anglès, en que s’explica el que va passar.

Estació de Windhoek. Trens de carga i un de passatgers a la setmana.

Encara que mantenen la diferenciació d‘algunes etnies, la barreja de llengues i de gent és gran. Els antics habitants !koshan i nama van ser estrujats pels boers  i anglesos des del sud i pels bantús onwhama que venien del nord tot just fa 300 anys. Quan hi va haver les independències africanes Namibia va quedar dins de Sudàfrica i va patir l’apartheid. La independència actual sembla funcionar bé, malgrat les enormes diferències econòmiques entre blancs i negres. 

Molts nens ens demanen diners. Tot blanc es suposa que és ric. Hi ha pobres perquè hi ha rics. Al carrer de Kinshasa no ens demanaven res perquè tothom era pobre.

Sandwich Harbour, llacuna entre duna i mar que aprovisionava vaixells.

Namibia és poc poblat, és ric en recursos i en paisatges v i té ciutats endreçades i bones carreteres. Permet un turisme aventura en grups o individual amb bones infrastructures. Ens ho explicaven al sud d’Angola, els primers turistes que vam trobar al cap de cinc setmanes de viatge, una amable parella d’alemanys. 

Sortida d’escola a Mondesa, barri pobre de Swakopmunde.

Havien comprat un 4x4 al sud de Namibia i van fins al nord d’Angola al poble on ell havia nascut i on no hi havia tornat des del 61 quan tenia 5 anys. Va viure a diferents països d’Àfrica fins que els pares van tornar a Alemanya. Sempre ha treballat de “consultor” per diferents països africans i coneix bé Kinshasa, Brazza i Àfrica oriental. Dormen al sostre del 4x4, disfrutant dels paisatges. De tornada deixaran el cotxe en un gran hangar on centenars d’alemanys hi han deixat el seu fins al proper viatge. Una empresa local, gestiona manteniment i assegurances i posa al cotxe a punt per quan tornin els propietaris. Com la industria alemana de turisme nàutic a Croàcia.

La sorra de les dunes ve de la desembocadura del riu Orange. La turista, de Barcelona.

Namíbia és un país molt poc poblat perquè el seu territori és àrid. És estable perquè va arribar a la independència amb el final de l’apartheid a Sudàfrica, que l’ocupava il.legalment en contra de les resolucions de les Nacions Unides. Això es va acabar quan els Estats Units van deixar d’apoiar al règim racista perquè això els hi era un problema racial intern. Ara mana el SWAPO, el partit de la lluita anti-colonial, perquè ha guanyat totes les eleccions, i conviuen blancs i negres malgrat les enormes diferències. Recorda a l’ocupació de Palestina per Israel i costa pensar que hi pugui haver una solució diferent.

Mina d’urani de Rossing,, una de les sis que hi ha a Namíbia, de propietari xinès.

Namíbia te recursos. Especialment mines, pesca i turisme.

Te la mina d’urani de Röslin, la més gran d’Àfrica. Com totes les mines del planeta, desprès de molts anys d’explotació, te un mineral amb poca riquesa. Això obliga a una mineria a cel obert amb una enorme destroça ambiental i ús molt gran de recursos escassos com aigua. Per al funcionament de la mina cal enviar aigua dessalada per una tuberies des de la llunyana costa. També te diamants, liti i s’han trobat jaciments off shore de petroli encara per explotar.

Flamingos Rosa a Walbis Bay. La corrent freda porta peix, que porta ocells.

La pesca és molt abundant per la corrent de Benguela. És una corrent marítima freda que puja per la costa Sud-oest africana i forma part de la circulació d’aigua i aire a l’Atlàntic Sud. L’aigua freda te més oxigen que la calenta i per tant més peix. Sembla que la única empresa estrangera que hi pot pescar és Pescanova.

La corrent de Benguela i els vents arrosseguen cap el nord la sorra del riu Orange i això alimenta les dunes del desert costaner i els bancs de sorra mòbils que fan perillosa la navegació. No ajuden les boires denses que crea el contacte de l’aigua de la corrent freda i l’aire calent dels alissis. Tampoc ajudava la quantitat de ferro a les roques que feia poc fiables les brújules.

Moll de Swakopmund que no pot competir amb el proper port profund i modern de Walvis Bay.

El desert de la costa i la fauna dels parcs naturals són el gran reclam turístic.

El parc natural de Etosha és un immens territori que envolta un llac salat sec i molts pous d’aigua que l’envolten. Els animals que hi viuen i una seriosa política de protecció i persecució de la caça furtiva atreuen a molts turistes. Fotografiar i observar als animals és una font de beneficis i moltes granges d’animals s’han reconvertit a allotjaments turístics. 

Ramat de Springboks pasturant tranquil·lament.

El cost d’un dia en mitja pensió en un lodge mitjà és de 100€ per persona i una ruta de mig dia pel parc uns 60€. Per Booking hem reservat 3 dies en un lodge que com tots està aïllat. Des de la frontera amb Angola hem encadenat taxis col.lectius i l’últim s’ha espatllat. Afegim la nostra reserva d’aigua a un radiador que perd i finalment canviem de vehicle. Al nou conductor li fa il.lusió anar a un lodge que veu com a lloc de blancs rics i passem a recollir a la seva nòvia que no s’ho vol perdre. 

Guepard, el més esquíu dels “Big Five” posant per als turistes.

Amb el GPS del meu telèfon arribem al lodge, ja fora de l’asfalt i després de varies barreres per animals. 

Els lodge i el parc estàn lluny de les ciutats, cal llogar cotxe o anar-hi en grups organitzats, no estan pensants per viatgers sense vehicle.  Dins del parc, per seguretat, no es pot sortir dels vehicles i no es estrany que un solitari guepard o leopard es pregunti que fan desenes d’humans en un embús de cotxes fent-li fotos.

A punt per un excel.lent plat de cucs del arbre mopane.

La deserta costa de Namíbia és el nostre següent destí. Els únics rius que desemboquen a la costa de Namíbia, són el Orange, a la frontera amb Africà del Sud, i el Cunene, a la frontera nord amb Angola. En mig hi ha 1500 km de desert atravessat per alguns torrents secs que porten aigua de tard en tard. Els parcs Namib-Naukluft, Skeleton Coast i Iona, de sud a nord, cobreixen els deserts que s’extenen del mar fins als acantilats que pugen fins a la meseta central.

Namutoni, fort colonial alemàn a Etosha

A la costa només hi ha tres ciutats crescudes al voltant de ports naturals.

Luderitz és un port al voltant d’un àrea en que es van trobar diamants.

Walvis Bay un port d’aigües profundes, fins a 14 m, que dona sortida a urani, marbre, sal i peix. Per la importància d’un port natural, Anglaterra i després Sudàfrica van intentar quedar-s’ho com enclau però al 92, amb la fi dels règims racistes, es va incorporar a Namíbia.

Swakopmund , una ciutat bàltica que per error està a l’Atlàntic sud.

Swakopmund va ser el centre de la colònia alemana. Hi fa fred i boira per l’efecte de la corrent marina i amb les seves cases antigues de la colònia, sembla una ciutat bàltica que està en el oceà equivocat. Venint de la calidesa d’Àfrica i la seva gent ho trobem desangelat. Al centre hi ha majoria de blancs i turisme, es parla més alemany que afrikaans. Desprès venen barris residencials semibuits, de residències temporals de namibis a l’estranger o la capital. Més lluny alguns barris pobres amb l’emigració que atrau la pesca, mineria o turisme.

A nosaltres no ens va passar, però cada any l’oceà s’empassa algun cotxe que no  calcula les marees.

Ens afegim a una ruta en 4x4 fins a Sandwich Harbour, un aïllat racó de la costa al que s’arriba amb marea baixa per una estreta platja entre duna i mar. Cal medir el temps perquè un retard o avaria faria que l’oceà s’empasses el cotxe i els passatgers haguessin de salvar-se trepant per la duna. La tornada, ja amb marea alta, cal fer-la amb el cotxe per un espectacular recorregut entre dunes.

Paisatge lunar a la llera seca del riu Swakop. Plou cada 10 anys.

Ens volem apuntar a una sortida en caiac per les fredes aigües de Walvis Bay, que limita l’efecte de la corrent i permet navegar entre foques, pelìcans i flamencs, però fins al maig no és possible. Ho canviem per un lunar recorregut pel canó del sec riu Swakop, prop de la mina d’urani i d’abundants Welwischia Mirabilis.

Welwischia Mirabilis de més de 500 anys al Moon Valley.

Després d’uns dies a Etosha i als voltants del desert a Swakopmund, tornem a Windhoek per començar la última setmana del viatge a Sudàfrica i la regió de Cape Town.