Marxo de Yangon despedint-me de Wen Ai Bin, company del dormitori i ciclista xinés. Ve del Yunnan i va cap al Vietnam. L'any passat va anar de Xian a Calcuta, travessant l'Himalaia. L'any vinent vol anar del Xinjiang a Europa, travessant l'Àsia Central i acabant a Barcelona. L'he convidat a casa.
També m'acomiado dels 3 elefants blanc que hi ha a Yangon. Els elefants albins son rars i eren símbols del poder dels reis. Ara son objecte de competició entre paisos. Myanmar en te vuit i Tailàndia només un. En totes les altres coses guanya Tailàndia.
En el camí al aeroport, amb tuctucs i cotxes de tercera mà amb volant a la dreta, encara que al país es condueix per la dreta, trobo un Rolls Royce. El jade, el gas natural i la fusta de teka fomenten la corrupció dels militars al govern.
A l'aeroport de Chiang Mai, la capital del nord de Tailàndia, llarga conversa amb una americana, professora d'anglès en una ONG religiosa. No veu clar el futur del país a curt plaç. El rei te un estatus diví i es un delicte criticar-lo. És rei des del 1947, quan el seu germà va ser assassinat. La monarquia havia col.laborat amb el Japó en la Segona Guerra Mundial i les potències guanyadores i les elits del país buscaven un nou equilibri. Bhumibol fa 68 anys que és rei, però no apareix en públic des del 2012. Es diu que està mantingut artificialment en vida. Entre tant els "camises vermelles", més o menys alineats amb els militars, els monàrquics i el gran capital urbà, han tingut conflictes amb els "camises grogues", partidaris d'un empresari de les telecomunicacions que va guanyar les eleccions i va ser jutjat per corrupció. Ara està a l'exili, però la seva germana va guanyar les següents eleccions fins que els militars van prendre el poder.
Tot sembla en un equilibri inestable a l'espera de la successió del rei. El príncep hereu és un playboy irresponsable i la seva germana una noia molt preparada, però la llei no preveu que mani ella. Al Sudest asiàtic les transicions sempre han sigut un problema. Al veí Laos, després de la guerra, el Rei va ser deposat. Entre els tres homes clau del partit comunista, que encara està al poder, hi havia dos prínceps de la família reial. La meva amiga te por de que en el futur expulsin a les ONG religioses estrangeres.
A Tailàndia hi ha 150.000 refugiats polítics de Myanmar i 3 milions d'emigrants econòmics, la majoria il·legals. Les diferencies entre les dos categories cada cop son més petites, com també veiem a Europa. El sou base a Myanmar és 3€/dia. A Tailàndia és 9€.
A Chiang Mai hi ha molt turisme, però la majoria és xinés. Una pel·lícula, "Lost in Thailand", xinesa i amb la formula d'aventures en el viatge d'uns joves motxillers, va posar de moda la ciutat.
Intrigat pel budisme, vaig a un temple en que hi ha monjos que volen practicar el seu anglès. Un Monk Chat. En Pra Garang te 24 anys, va entrar al noviciat als 12 anys i com a novici tenia 10 regles a seguir. Ara com a monjo "junior" en te 220 i quan sigui "senior" seran 340. Una australiana s'ha ajuntat a la conversa i quan ens acomiadem, em pot donar la ma a mi, però no a ella. És una de les 220 regles.
Al temple s'hi va a demanar favors o a guanyar mèrits. Totes les supersticions segurament venen de la capacitat de la nostra ment a veure repeticions en les coses que veiem. Després confonem causalitat i coincidència. L'astròleg veu que la distribució de les estrelles al cel es repeteix amb regularitat, i que dos coses bones van passar al any de la rata. Per tant és un any amb auspicis bons per aquestes coses.
Al temple venen unes tires de paper amb imatges de les constel·lacions en pa d'or. Escrius el teu dia de naixement a la imatge que et toca. Ho penges junt a l'altar, i a esperar que el desig es compleixi. Unes imatges de cera de monjos venerables, ja morts, s'ho miren. Aquestes supersticions locals son independents del contingut del budisme, però com que tothom te problemes, és el que omple els temples. Recorda la Loteria de Nadal. Quan jo era petit, ens feien recollir el paper de plata amb que llavors s'embolicava la xocolata. En fèiem una bola i deien que era per ajudar als xinets que es morien de gana. Ara com que son més rics, els budistes demanen els seus desitjos posant paper d'or a les imatges de Buda.
Prenc un cafè del carrer i el venedor m'explica que el seu excel·lent anglès és perquè va viure 4 anys als USA. Hi va entrar amb visat estudiant i amb alguns papers d'una estada previa al Canada. Tenia un treball il·legal, però amb número de la Seguretat Social. Amb 10 anys de cotització ja cobraria pensió i cada contracte de pocs dies li conta com 3 mesos. Vol dir que li caldrien 40 contractes. Encara n'hi falten, però potser hi torni. Amb una pensió USA de més de 1.000$, aqui viuria com un rei. Molts nordamericans venen a viure a Tailàndia gracies a les seves pensions. Aquest món és global per les grans fortunes i també per les vides petites.
La cuina Thai és excel·lent, i Chiang Mai és un bon lloc per aprendre'n. M'apunto a un curs fet per unes profesionals noies locals. Comença amb visita a l'hort, al mercat, explicacions i per fi cuina. Em preparo un Pai Tia, un pollastre al Curry Verd amb llet de coco i per postres, mango amb arròs enganxat (com l'arròs amb llet, però de coco). Excel.lent, però massa per un sopar. El curry verd es diferencia del vermell en el tipus de chili i és més fort. El curry thai és diferent de l'indi per les espècies picants. Les espècies índies son locals, venen de la costa malabar i de Kerala, i les thai son chilis, que van ser importats de Sudamèrica.
La cuina es ràpida, perquè s'utilitzen salses preparades i elements precuinats. L'industria agrícola tailandesa es la segona que més exporta del món, segurament perquè és la que entén millor els mercats orientals que son els més grans i els que més creixen.
Queden pocs dies de viatge i cal triar. M'agradaria llogar una moto i fer una ruta circular de dos dies i uns 500km. Les més populars son a les muntanyes del Triangle de l'Opi. Es la zona muntanyosa fronterera entre Myanmar, Tailàndia i Laos. Molts anys s'hi va produir la meitat del opi mundial i Khun Sa va mantenir-hi un exèrcit que barrejava insurgencia Shan i comerç de la droga. En veure's derrotat per la pressió dels USA i els exèrcits locals, va negociar una retirada i va morir plàcidament a Yangon sense ser entregat. Va ser més llest que Pablo Escobar. Ara el Triangle de l'or és una atracció turística i el cultiu del opi menor i discret. A Chiang Mai alguns hostels tenien el seu fumador o "narcosala".
La ruta en moto llogada és molt popular però per qüestió de temps decideixo baixar pel Riu Mekong, en barco lent i dos dies, des de Chiang Khong, poble fronterer i del "triangle", fins Luang Prebang, l'antiga capital de Laos.
És una ruta motxillera molt popular i coincidim més joves perifèrics. La Marta, de Granada, francesos, escocesos, alemanys i un ampli grup d'adolescents anglesos que es comporten com a Ibiza o Salou. El personal del barco lent intervé només quan l'excés d'alcohol posa a algun en risc de caure al Mekong, però no quan els seus jocs fan que ensenyin el cul a la resta de passatgers.
Els paisatges son espectaculars. El Mekong és un altre dels grans rius que neixen al Tibet i que després d'excavar grans canons al Yunnan, entren a les planes del Sudest d'Asia creant les cultures del arròs i la comunicació fluvial. És el fil que uneix la Xina, Laos, l'est de Tailàndia i Myanmar, Cambodja i el Sud del Vietnam. Llocs maleïts als anys 60, i ara optimistes.
Anem en un barco llarg i pla, amb uns 100 passatgers. Estem al començament de l'època seca i en algun lloc hi ha curts ràpids entre roques. Entre març i maig, quan tornen les pluges, només poden navegar pel riu els barcos més petits. Parem a dormir a Pak Beng, un racó del riu amb fondes de fusta. De seguida m'ofereixen opi, a 100.000 kips, 10€ la dosi. En un poblat del Mekong, al límit del triangle del Or, això no es estrany. Sorprèn més que es puguin comprar croissants molt bons. Laos va formar part de la Indoxina francesa.
Acabo sopant en castellà al restaurant indi del poble amb la Marta i en Morgan, de Perpinyà. Hauriem pogut tenir el sopar en català perquè els dos el parlen per família. Explico la història de Sidartha que es va convertir en Buda. Potser el príncep Sidartha va marxar del palau a veure món. Va explicar tot el que veia en un blog fins que va arribar a la il·luminació. Era un motxiller i del seu blog de viatge en va sortir el budisme.
Després de dos dies de navegació pel Mekong arribem a Luang Prabang, l'antiga capital de Laos. Un dels paisos més pobres de la regió, i ara amb un dels index de creixement més alts. Als anys 90 va començar a obrir la seva economia al comerç mundial, els va enxampar la crisi econòmica de Tailàndia i altres paisos del Sudest d'Àsia. Xina i Vietnam els van ajudar i ara les seves economies estan molt lligades. Luang Prabang s'ha convertit en un dels destins més populars dels viatgers per la regió.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada