8 d’oct. 2015

Els sords de Indore i els xeics de Dubai.

L'Alicia està treballant com a psicòloga en un interessant projecte al "Indore Bilingual College and Vocational Training Institute for the Deaf". Hi estarà tres mesos i amb la Conxita aprofitem per anar a veure-la, fer un viatge a l'Himàlaia de la Índia, seguir cap a Tailàndia i després jo cap a altres paisos.
La millor ruta ens permet passar un dia sencer a Dubai, a canvi de mal dormir dos nits seguides dalt dels avions. Això permet veure el contrast entre el 7è país més ric del món, i el 125è, amb una renda per càpita 11 vegades menor.
El més difícil d'entendre és que Dubai, com tots el Emirats Àrabs, només te un 10% de població autòctona, i que quasi tot el treball el fan el 90% d'expatriats, dels que més de la meitat son indis.
Dubai es una ciutat inverosímil, construïda sobre les arenes del desert. Era el final d'una de les darreres rutes aventureres. La que va explicar Wilfred Thessiger, l'últim gran explorador anglès, al seu llibre "Arabian Sands". Cap al 1950 va travessar en camell el gran desert central de la Península Aràbiga, per arribar a les míseres cabanes beduïnes del que s'anomenava la Costa dels Pirates. Les situacions i els companys de ruta no diferien del primitivisme dels personatges de l'Antic Testament, durs i cruels nòmades del segle X aC.
Ara Dubai es pot visitar en metro, saltant del que queda de les antigues Deira i Ras Dubai. Mal conservats blocs de vivendes en que s'amunteguen els emigrants asiàtics que hi treballen, soukhs dedicats a l'or, les espècies, les robes i el peix. Atreuen a visitants d'arreu i el de l'or especialment a xinesos.
L'aeroport de Dubai és un dels més actius del món, especialment per les connexions entre Europa i Àsia. Com que a la majoria dels europeus no els hi cal visat per entrar al país, molts aprofitem per fer-hi una estada curta. La majoria dels que ho fan contracten una visita organitzada, però el metro i una mica de curiositat et permeten anar per lliure.
Dubai és la mare de totes les bombolles immobiliàries. Te l'edifici més alt del món, la torre Burj Khalifa, de 858 metres d'alçada. Es va inaugurar en començar la crisi financera. Va suspendre pagaments i per poder acabar-se, va caldre demanar un crèdit al emir d'Abu Dhabi, el veí senyor Khalifa, a canvi de posar el seu nom al gratacels. Dubai no te petroli però té molts deutes i projectes. Abu Dhabi només té molt petroli i molts diners.
Altres construccions de Dubai son un hotel de 7 estrelles! i una serie d'illes artificials dins del Golf que semblen palmeres o un mapamundi. Molts d'aquests projectes d'illes amb cases i hotels ja s'han cancel·lat o aturat per falta de demanda o per problemes tècnics. Els grans murs subaquàtics per poder construir impedien la circulació de l'aigua del mar i feien créixer algues i males olors.
Cada emirat té una família que és la que mana, però en el món actual cal guardar les formes. El dia de la nostra visita, a Dubai es feien eleccions al Consell Assessor del Emir. Votaven un percentatge del 10% de locals i els elegits només poden donar consells. En tot el dia de voltar per Dubai no hi vam veure cap activitat electoral i me'n vaig assabentar només pel diari local.
Al vespre, cap a Mumbai, fèiem la ruta de tornada de molts indis que guanyen a Dubai el suficient per mantenir a tota la família a la Índia. Segona nit a l'avió, interrompuda per quatre hores nocturnes de visat, equipatge, canvi de terminal i nova facturació. Per sort des del 15 d'agost, la Índia accepta un eVisa, visat electrònic més àgil i barat en no caldre enviar el passaport a l'ambaixada a Madrid. Amb el mail d'acceptació del visat és suficient per a poder fer els tràmits de "visa on arrival" a l'aeroport d'arribada.
Per fi trobem a l'Alicia que ens espera al aeroport d'Indore. És una ciutat de 2 milions d'habitants. És la més gran de l'estat de Madya Pradesh, però no n'és la capital. És un enorme i caòtic poble molt gran, amb moltes vaques, senglars, cabres i gossos pels carrers. Els tuc-tucs, motos amb carrosseria augmentada, poden portar fins a 5 persones. Les motos normals no tenen límit.
Fa 40 anys, una parella de sords amb molta empenta, van començar una petita escola per 5 alumnes també sords. Ara en tenen més de 500. Amb una intel·ligent utilització del govern de l'estat, de donants individuals i del que poden pagar les famílies, han creat una escola que utilitza el millor de la pedagogia actual per a sords.
Com als paisos escandinaus i a molts centres dels USA, utilitzen un sistema bilingüe, en que les classes les fan professors sords o competents en Llengua de Signes. Les classes son en LS i de seguida s'introdueix l'hindi i l'anglès escrits i llegits. L'Alicia fa un taller de lideratge i classes d'anglès a grups de diferents edats. És un referent especialment per a les nenes i te una integració amb tot l'equip de l'escola com mai un oïdor no indi podria aconseguir en cap entorn de treball a la Índia.
Alguns dels nens han sigut abandonats per les seves famílies a la porta del centre, en no poder ocupar-se d'ells ni pagar l'educació. Altres arrosseguen ferides de les supersticions i pràctiques salvatges amb que curanders intentaven treure els dimonis o pecats anteriors que els feien ser sords. En aquestes condicions, les ajudes tècniques a càrrec del centre, la integració amb nens oïdors dins de l'aula o el treball per vocalitzar son luxes prescindibles. Cal centrar-se en el que és més important.
I ho fan molt bé. Va ser un privilegi poder entrar una per una a totes les aules i dirigir-se a tots els alumnes reunits en la cerimònia laica diaria de la bandera del país. El comportament, el seguiment en les classes, la participació i la falta de timidesa en dirigir-se a nosaltres per preguntar qualsevol cosa era emocionant.
La Índia, o parts del país, progressen, però les mancances encara son terribles. El país té 1.000 milions d'habitants. Això vol dir aproximadament 1 milió de sords i uns 250.000 en edat escolar. Si al país hi ha 50 escoles de 500 alumnes com la de Indore, i la de la Fundación Vicente Ferrer a Anantapur n'és una, vol dir que uns 25.000 sords poden estar escolaritzats amb millor o pitjor qualitat. És un 10% del total. La xifra dels oïdors és més gran, però segurament deixa una majoria d'alumnes a fora.
Cada dia l'electricitat està tallada algunes hores i Internet és intermitent. No es gestiona el manteniment de les coses. En un edifici amb parts de fa 40, 30 i 20 anys, no és distingeixen entre si.
Tenim un problema. El món ric està en una fase d'estancament perquè ja té de tot, la població no creix i no cal deteriorar més el medi ambient. El món en desenvolupament necessita projectes com manteniment i millora d'infraestructures i educació. Però això no dona rendibilitat als fons que gestionen els nostres estalvis i pensions.
La Pepita, una de les grans professores que la Alicia ha tingut la sort de tenir, i la Mar, li van donar diners per comprar llibres per als nens de l'escola d'Indore. Una gran idea, amb la experiència d'haver-ho fet amb els nens sords de Barcelona. Vam ampliar el fons i vam comprar 50 llibres per diferents edats a un preu mig de 3€ per llibre. Els meus preferits van ser dos Tintin en Hindi. "Els Cigars del Faraó" i "El Lotus Blau", dos obres mestres que tenen part de l'acció a la Índia.
Emotiu sopar de despedida amb la fundadora de l'escola, la coordinadora, amics sords de l'Alicia, barrejant picants, dals, currys, lassis, llengües de signes, anglès, hindi i català. Demà al matí marxem cap a Darjeeling i el Sikkim. El territori de l'Himalaia indi, encaixonat entre el Nepal, Tibet i Bhutan.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada