El sol surt a Tiger Hill i els primers que reben els seus raigs son el 4 cims de més de 8.000 metres que es poden veure. Everest, Lhotse, Makalu i molt especialment el proper Kangchenjunga. Estem a 2.500m d'alçada, prop de Darjeeling i de la frontera amb el Nepal. Deu ser el lloc del món des del que es veuen més 8.000s. Sembla que el Kangchenjunga sigui el més alt, i així es va creure fins al 1850. És el tercer més alt del mon, després de l'Everest i el K2, però això no es va saber fins les medicions que va dirigir el funcionari Everest. El seu equip va triangular tota la Índia, des del Sud, però al Nepal i al Tibet no els van deixar entrar. Amb raó temíen que si els anglesos entraven als seus paisos, ja no en marxarien. El senyor Everest va medir un triangle des de Tiger Hill fins aquell cim que es veia molt lluny i només en dies clars, com el que vam tenir a les 5 de la matinada. Nosaltres i 500 turistes més, quasi tots indis. L'enigmàtic cim estava a 250 km, i el Kangchenjunga a unes poques desenes, però el càlcul de les dades obtingudes deia que el cim desconegut era 200m més alt. Així va néixer el mite de l'Everest.
Tres dies abans, havíem volat des d'Indore fins a Bagdogra, via Delhi. En Surendra ens esperava a l'aeroport. Li hem contractat per internet un tour de 5 dies que inclou dos nits a Gangtok, capital del Sikkim, i dos nits a Darjeeling, capital de Gorkhaland, terra dels ferotges Gurkas. Ens costa uns 80€ per persona i dia i inclou la mitja pensió i uns 500km d'increíble recorregut a una velocitat mitja entre una tortuga, un maratonià i un ciclista.
En Surendra és del Sikkim, nascut al Nepal. Viu a Gangtok amb la seva dona i fill. La seva filla gran viu a New York, la germana és metge a Amsterdam, els pares a l'oest del Sikkim i la resta de la família al Nepal. Amb una petita oficina al Sikkim i molt telèfon i Internet organitza tours i trekkings i els seus principals clients són de Thailàndia i Korea. Aquest any, per un permís especial del govern xinès, ha pogut organitzar peregrinacions d'indis al Kailash, la muntanya sagrada del Tibet, dalt de la que viu el Deu Shiva.
La carretera és impossible, però per sort la velocitat és lenta i es beu poc alcohol. Fem 120 km en més de 3 hores i ens cal un permís especial perquè el Sikkim no és un estat qualsevol. La India acull al Dalai Lama i reconeix a mitges la integració del Tibet a la Xina. Com a reacció, la Xina reconeix a mitges la integració del Sikkim a la India. Alta política, perquè tot això passa a 4.000m.
El permís el donen per duplicat l'exèrcit i el govern de Sikkim. Demà caldrà un altre permís de l'exèrcit per anar fins al llac Tsongo, a 14km de la frontera xinesa. Si hi ha funcionari nou demana fotografies, així que cal estar preparat per tot.
La Índia ha heretat dels anglesos el gust per les cerimònies i els formularis, però la història del Sikkim, i la relació de la Índia amb els principats al Sud del Himalaia ajuden a entendre-ho.
El Sikkim era una monarquia independent fins al 1975. El seu rei estava casat amb una americana, i el cap de l'oposició amb una escocesa. La majoria del país eren immigrants nepalesos que eren ciutadans de segona classe. Sense drets, amb impostos especials i amb la obligació de dedicar de franc un membre de la família a feines del govern i rei. Al 1975 la Índia era un país no alineat però amic de la Unió Soviètica. En una curta guerra amb la Xina, amb Mao encara viu, la Xina s'havia annexionat algunes geleres. Així que la Índia va decidir tirar pel dret i convertir al Sikkim en el 22è estat de la Índia.
No hi va haver cap violència, a la majoria d'origen nepalí li va semblar molt bé i segons en Surendra va millorar molt el nivell de vida. El cap de l'oposició va passar a ser el nou primer ministre i la escocesa la primera dama, en lloc de la seva rival nordamericana. Una història d'intrigues, espies i guerra freda. La Índia sempre ha volgut dominar els inestables regnes de les muntanyes, amb els seus conflictes entre tribus i llengües d'origen tibetà, sànscrit o anteriors. El Sikkim no formava part de la ONU i l'annexió va ser un fet. El Bhutan en canvi forma part de la ONU. Les situacions de Cachemira, Ladakh, Spiti, Mustang o les fronteres de Arunachal Pradesh segueixen sent un conflicte.
La Índia ahir va obrir la frontera amb el Nepal, que havia mantingut tancada 15 dies per la seva oposició a la nova constitució. Si afegim una forta guerrilla comunista, ara integrada al govern, i recolzada per la Xina, i un hereu a la abolida monarquia que va matar a tots els seus parents, tornem a tenir inestabilitat en una zona molt heterogènia i amb prou feines recuperant-se del terratrèmol que recentment va causar 12.000 morts.
Gangtok és la capital del Sikkim. Te uns 100.000 habitants i està a 1.800m d'alçada. Està construïda en una forta pendent i l'únic carrer va fent zigazagues sense normes de tràfic, dos direccions, pedres i escombraries i un ample per un sol cotxe. Te el seu encant i unes vistes úniques. Saltant entre dos cotxes que no es poden moure es veu al Kangchenjunga. La única muntanya del món visible des d'un perpetu embús de tràfic.
Com que al Sikkim es una muntanya sagrada, no s'hi pot pujar. Però com que està a la frontera, es pot pujar des del Nepal. Dins d'uns dies s'hi organitza una marató de muntanya. La inscripció és 40.000 rupies pels estrangers, 30 mil per als indis i 10 mil per als de Sikkim.
Els locals tenen molta autonomia que inclou l'únic casino de la Índia a part d'un que hi ha a Goa dalt d'un vaixell, perquè ja hi era quan la Índia va ocupar Goa a Portugal. Els comerciants locals també poden comerciar amb el Tibet per l'antiga carretera que unia el Sikkim amb Tibet. La única a part de la que va de Katmandú a Lhasa. Aquesta carretera porta al Tsongo Lake, una meravella entre muntanyes a quasi 4.000m. La carretera està destrossada, plena de 4x4 que porten a turistes i de vehicles militars. Els turistes son indis, els militars també i els locals tenen trets tibetans.
Una passejada en yak i segellar un nou permís militar. Per agrair a Buda que el vehicle no s'hagi estimbat els 1.000m de pendent quan semblava inevitable, anem a un monestir budista, lamaísta, de la secta dels barrets vermells. Estan en plena oració recitant texts tibetans i trobem algun estranger al que ja falta poc per arribar a la il·luminació.
Marxem cap a Darjeeling. Uns 100km en que cal baixar 1.400m i després pujar-ne 2.000. La Puja Durga, una important festa religiosa hindú és aviat i nens i dones paren els cotxes, amb una corda travessada a la carretera per demanar diners. Es podria definir com un assalt per cobrar un impost religiós per fer una festa. Les dones son les més religioses. Segons en Surendra, la seva fa 2 o 3 dies de dejuni a la setmana. De sol a sol només pren aigua i fruita. Sempre per demanar als deus algun favor per algú de la família.
Parem al monestir de Rumtek, de la secta dels barrets negres. El darrer karnatapa, lider espiritual del monestir, va morir fa 40 anys i fins fa poc no hi ha hagut acord per escollir un successor aprovat pel Dalai Lama, que encara que es de la secta Garupta, dels barrets grocs, es el lider de tots els budistes tibetans. El nou karnatapa era del Tibet però ha anat a la Índia. Com que ho ha fet sense problemes, el govern indi creu que pot ser un espia xinés i no el deixa entrar al monestir. Està tot ple de soldats, però sembla que tothom s'ho pren molt bé. La secta dels barrets negres tenen un barret fet amb pels dels àngels que permet volar. Ara està amagat perquè no se'l quedi el govern. Un embolic.
Seguim i entrem a Gorkhaland, la terra dels Gurkas. La seva capital es Darjeeling i es una regió que pertanyia al rei de Sikkim. Els anglesos van ajudar al rei en una guerra amb el rei de Nepal i a canvi es van quedar la regió en un lloguer que mai van pagar. Amb la independència de la Índia va passar a formar part de l'estat de Bengala Occidental, amb capital a Calcuta. El moviment independentista està molt calmat perquè tenen molta autonomia i des de fa cinc legislatures mana un partit local amb la seva bandera a cada casa.
Darjeeling és conegut pel te i les seves plantacions s'anomenen jardins. Ho semblen. El te és un arbust del que s'aprofiten les fulles mes tendres. Les varietats negra o verda surten de les mateixes fulles amb un tractament posterior diferent. Els preus varien segons el "jardí" i segons la època de collita.
El 1881 es va construir un tren per donar sortida al te produït i permetre als anglesos de la llavors capital del Raj, Calcuta, fugir del calor. El tren recorria 80km i anava dels 150m als 2.200m. Per poder fer-ho sense obres complexes com túnels o ponts, es va projectar de molt poc ample de via, com un tren de joguet. D'aquesta manera, amb 3 loops, 6 Z-reverses, canvis que permetien alternar endavant i endarrere i anar pujant com una Z, i corbes de radi mínim, podia fer les pujades sense recorre a cremalleres o cables.
El tren encara funciona els trams propers a Darjeeling i alguna de les locomotores, feta el 1.889, encara es fa servir. Es una caldera de vapor en que el fogoner va tirant carbó amb pala a la caldera. Altres màquines ja son de dièsel i espero que superin la mala imatge que ha creat pel dièsel el tema de Volkswagen.
Amb en Surendra anem passejant cap al Himalaya Mountaineering Institute. Pel camí trobem al fill del Sherpa Tensing, el que va pujar per primer cop al Everest. Ell també hi ha pujat. Es saluden i seguim cap al Institut a on es guarden les cendres del seu pare, el material que va utilitzar en l'ascensió i moltes altres coses de les expedicions al Himalaia. Per a uns muntanyencs aficionats, com la Conxita i jo, és emocionant.
La última visita és al Zoo del Himalaia, a on s'intenta protegir algunes espècies de la zona com el lleopard de les neus o el llop blanc del Himalaia, l'espècie més antiga de llop existent, amb 800.000 anys. No hi trobem cap resta del Yeti, però si moltes escoles amb nens de 3 anys als que miren sorpresos els animals engabiats.
Demà deixem l'Himalaia. Anem cap a Siliguri i l'aeroport de Bagdogra. L'Alicia volarà cap a la seva estimada escola de sords de Indore i la Conxita i jo volarem cap a Calcuta. Espero que no triguem a tornar.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada