Arribo a Mandalay en vol de AirAsia desde Bangkok. Coincideixo amb una parella canaria i gallega que volen amb forfait de AirAsia que permet combinar vols pel Sudest d'Asia a molt bon preu. Mandalay és la capital del nord del país, la darrera capital reial i no va ser ocupada pels anglesos fins a la tercera guerra birmana, al 1.870.
L'ocupació colonial completa va durar 70 anys, i els traumes de la descolonització, amb el final de la Segona Guerra Mundial, també fa 70 anys que duren. El passat encara està present, o com creuen els birmans, els esperits dels morts conviuen amb nosaltres.
Per lluitar contra els anglesos e independitzar el seu país, un grup d'estudiants van demanar ajuda al Japó, que era l'únic país asiàtic que havia aconseguit modernitzar-se, resistir la colonització i fins i tot guanyar una guerra a una potència occidental com la Rússia tsarista. El lider del grup és deia Aung San i juntament amb 30 companys hi van rebre entrenament militar. Quan va començar la guerra els van ajudar a guanyar al anglesos i van col·laborar amb el nou invasor. Encara que el Japó era asiàtic i més proper, la ocupació va acabar amb conflictes i Aung San va canviar de bàndol ... dos mesos abans de la victòria anglesa. Era l'heroi del moment, però va ser assassinat per un rival polític.
La seva filla , Aung San Suu Kyi, tenia dos anys a la mort del seu pare. La mare, una infermera lluitadora per la independència, va ser ambaixadora a la Índia. La filla va rebre educació internacional i a Londres va conèixer un jove estudiant d'Oxford amb qui es va casar. La primera feina del seu marit va ser tutor dels fills del Rei del Bhutan, i la família va emigrar cap a l'Himalaia. Després va treballar a New York, quan el birmà U Thant era Secretari General de la ONU.
La seva mare es va posar malalta a Yangon, encara Rangun, i va anar a cuidar-la. La dictadura militar que als 60s va prendre el poder quan el país estava desmembrant-se entre guerrilles ètniques, comunistes i guerra freda, feia anys que s'havia tornat un sistema corrupte, ineficient i repressiu.
Les protestes esclataven i eren reprimides i Aung San Suu Kyi es va trobar com a símbol per la imatge del seu pare. Amb els seus discursos i escrits els dictadors militars la van veure com el seu principal perill. Va rebre el Premi Nobel de la Pau i el seu marit, a Londres, va tenir un càncer de pròstata. No va anar a recollir el Premi per por a que no la deixessin tornar a Myanmar. Hi va anar el seu fill. El marit, morint-se a Londres, li va demanar que no anés a acompanyar-lo, pel mateix motiu. Els militars no el van deixar entrar a Myanmar.
Ara moltes coses han canviat. Myanmar, un país ric en recursos, és tres vegades més pobre que la Xina o Tailàndia. Els militars han liberalitzat moltes coses, el país s'ha obert i el proper 8 de Novembre hi ha eleccions dins d'una Constitució que pretén deixar-ho tot "Atado y bien atado".
Qualsevol resultat que no sigui una victoria aclaparadora del NLD, Lliga Nacional Democràtica, el partit de Aung, serà un frau. La meitat dels cotxes porten la bandera del partit i tothom amb qui he parlat del tema, n'ha parlat amb entusiasme. La constitució limita els efectes del resultat, perquè hi ha diputats no electes del exèrcit i una clàusula exclou de la Presidència als casats amb estrangers.
Aung San Suu Kyi ha sigut criticada pel seu silenci en el conflicte entre la minoria musulmana i la majoria budista al Estat oriental de Rakhine. Es un tema quasi unànime entre els budistes, que son quasi tots, i ella s'adapta a la política local. Se l'ha comparat amb Gandhi, però si vol tenir un paper actiu i no només de referent moral, haurà d'escollir entre ser Gandhi o Nehru.
Mandalay es visita bé en moto. En Mim Mim em para pel carrer i em convenç. Parla l'anglès una mica millor que jo el birmà. L'ha aprés en els 7 anys que ha passat en un noviciat budista. És la forma d'educació majoritària i fins fa poc única. Els nens començaven el dia amb túnica anant a demanar arrós pel carrer. Quasi sempre n'obtenien, perquè és una de les maneres de guanyar mèrits que t'ajudaran a la propera reencarnació. És com una desgravació en donacions a ONGs religioses.
De resultes d'aquesta educació, hi ha pocs birmans que parlin anglès. Als estrangers, com que no hem tingut aquesta educació budista tan intensa, ens consideren humans incomplets.
Mandalay és una successió de pagodes i temples. Construir pagodes era un altre forma de guanyar mèrits i se'n feien tantes i tant de pressa que amb terratrèmols recents han quedat molt destruïdes.
Myanmar és una immensa plana travessada per dos grans rius, el Irrawady i el Salween, que venen del Himalaia. Està rodejada per altes muntanyes amb valls en que viuen tribus que van migrar des del Himalaia o més lluny. Totes són budistes, però tradicionalment la que ha dominat la plana ha dominat el país, encara que sense ocupar el territori muntanyós. Els últims a ocupar les planes van ser els Barma, que ara son el 80% de la població. Per això es va canviar el nom de Birmània a Myanmar, per ser més integrador.
Els altres grups, Mon, Shan, Tai, Chin... van ser recolzats pels anglesos, que en el seu Imperi sempre marginaven al grup majoritari. Als altres els hi van prometre la independència quan marxessin. Així van actuar en tot l'Imperi, però només ho van complir amb els jueus de Palestina per crear Israel.
Al independitzar-se el país, tots els grups van crear la seva guerrilla. Encara en queden 15 actives. Vuit han firmat un recent acord de pau amb el govern, però grans parts del país encara estan tancades als viatgers. Per la Guerra Freda, hi va haver també dos guerrilles comunistes, les Banderes Blanques i Vermelles. Van ser molt fortes, van ocupar Mandalay i arribar als afores de Rangun, però al final van pactar. Un eslògan de la època va ser la via Socialista al Nirvana, ajuntant les dos grans forces ideològiques de la època.
Entre tant, visites de runes i pagodes en moto, en vaixell pel riu i en carretó de cavalls. Amb més espanyols perifèrics, californians high tech i noies de Myanmar que xapurregen tots els idiomes. La Meigawan és un crack. Amb la cara protegida del sol per la pasta d'un arbre, com totes les noies birmanes, ens aconsegueix vendre les estatuetes que no necessitem. Li dic que segueixi estudiant idiomes, però no en un monestir budista, i que treballi en el turisme, que te futur. Em dona les gracies i em regala un braçalet. Hi ha guanyat més amb tot el que m'ha venut.
Demà cap a Bagan en bus. En barco es triga el doble i costa deu vegades més. Només hi van turistes.
Bagan va ser la capital i al segle XIII, Marco Polo ho va descriure com un dels espectacles més macos del món. En 240 anys s'hi van construir més de 4.000 temples. Un cada tres setmanes. Aquella bombolla de construcció religiosa va deixar el regne exhaust i els mongols xinesos el van destruir.
Com que les cases eren de fusta i tot va quedar abandonat, ara és una plana de 20x20 km en que només hi ha temples, uns 2.000, i camps cultivats. Com si un àngel exterminador arrasés tots els edificis laics i la plana de Barcelona fos un immens camp amb centenars d'esglésies a pocs centenars de metres una d'altra.
Per visitar tot això, el millor és llogar una moto. Totes son elèctriques, de fabricació xinesa i van molt bé. La que vaig llogar, de marca LVJIA, anava a 50km en els pocs trams asfaltats. Cal acostumar-se a l'arrencada més potent que les de gasolina i a la falta de soroll. Tenen molt futur.
La majoria de pagodes es van fer amb rajoles i estuc i estan molt malament. L'ampli programa de restauració ha permès arreglar-ne algunes, però també construir de nou edificis sense cap ni peus, molt al gust de la corrupció de l'última època de la dictadura.
Al vespre tren nocturn cap a Yangon. 400 km, 10€, 17 hores, mitja de 25 km/h. La meitat que la moto elèctrica. Vagons com a l'època anglesa. Tant poca freqüència de trens, que les branques dels arbres entren a la via i les fulles per la finestra. Llitera còmoda però traqueteig constant. Comparteixo compartiment amb una eslovaca que treballa a Mallorca de tripulació en vaixells llogats. Ha travessat l'Atlàntic i deu estar acostumada al moviment constant.
Aprofito el viatge amb dos grans llibres sobre Birmania. Tierra Dorada, de Norman Lewis. Un agent anglès que després del seu paper a la Segona Guerra Mundial, va seguir viatjant. Un mestre per als que escrivim de viatges. El 1951, convençut que la Guerra Freda faria encara més difícil viatjar per la regió, va fer un viatge de tres mesos. El capítol "El expreso de Rangún" detalla el trajecte que faig en 17 hores, però ell en una setmana, per les interrupcions de bandits, guerrillers, atemptats i les complexes negociacions per seguir avançant. Va publicar 26 llibres de viatges, va morir al 2003 amb 95 anys i el darrer viatge el va fer amb 90.
L'altre llibre és ""Burmese Days", escrit pel policia colonial britànic Eric Blair, que firmava com George Orwell. Amb una exquisita educació a Eton, va treballar més al nord de Mandalay uns anys i en aquesta novel·la critica per igual la corrupció de les elits locals i l'hipocresia dels anglesos. Parlava l'hindi i el birmà. Uns anys més tard i mogut pel seu idealisme, va escriure les vivències de la seva època de voluntari a la Guerra Civil Española, a "Homenatge a Catalunya". Potser també va aprendre el català.
Rangun va ser la capital amb els anglesos. El seu nou nom, Yangon, reflexa la pronunciació local. La dictadura militar va moure la capital a la nova Nay Pyi Taw, a mig cami de Mandalay. No és una cosa rara. Cada tres o quatre dinasties antigues creava una capital nova i així mantenia la bombolla immobiliaria amb nous palaus, pagodes, etc...
És la principal ciutat, un actiu port i atrau diferents projectes, de moment només teòrics, per donar sortida al mar a la Xina i a Tailàndia. La Xina fins i tot planteja un tren ràpid del Yunnan a Yangon i potser fins a Kuala Lumpur i Singapur. De moment, la ciutat te venerables edificis colonials. La meitat en runes i la resta adaptats a un nou ús. El seu centre és una immensa rotonda, que naturalment, té una gran pagoda al mig. Molta influència xinesa i del sud de la Índia.
La cuina birmana no és tant picant ni variada com la tailandesa i els seus curris son més oliosos. La cuina xinesa o india permeten una mica de varietat. Un ferry molt ple permet travessar en 15 minuts el gran riu Yangon, en una regió molt plana en que el delta del riu Irrawady ha creat molts braços de mar.
Al dormitori un crack. Un jove xinés que ha anat tot sol en bici des de Xian fins a Calcuta, travessant l'Himalaia entre Lhasa i Katmandu. 6.000km, 80 dies, 2 bicis i amb un anglés molt bàsic. Ara ha vingut en bici des de Kunming, però al travessar el Estat Shan, al nordest de Myanmar, la policia l'ha fet pujar en un bus amb la bici perquè hi ha guerrilles. Demà seguirà cap a Vietnam i altre cop la Xina. Ens hem fet amics del Facebook i li he dit que quan vingui a Barcelona en bici el convidaré a casa.
La joia de la ciutat és la Pagoda de Shwedagan. M'hi porta un atapeït bus local per 10 cèntims. És molt important perquè conté 8 cabells de Buda i tres reliquies anteriors d'amics seus. Però és una estupa, i són solides, vol dir que les reliquies estan enterrades. Amb els quasi 2.000 anys s'hi han construït 7 capes, així que les reliquies no les pot veure ningú. Els fidels hi porten joies i donacions per posar al paraigües que remata l'estupa. Només si pot pujar un cop cada 5 anys, quan és construeix una bastida gegant de bambú pel manteniment. Hi ha llista per entregar joies i les fotos de tot el que hi ha impressionen. Esta rematat per un enorme diamant.
El budisme és una guia de vida simple i que no es fonamenta en veritats revelades, deus, llibres sagrats ni clero que interpreta la doctrina. Afirma que la vida te més de patiment que d'alegria i que només el coneixement i el control dels desitjos permet anar tirant. Una serie de tècniques i exercicis ajuden. Una vida viscuda segons les teves obligacions morals permet anar progressant en cada reencarnació.
Això sona bé i en general no es considera una religió. Molts científics ho consideren la corrent moral més compatible amb la ciència moderna. Però en la pràctica, ha de conviure amb les religions anteriors, moltes animistes, que fan lloc a una serie de Nats o esperits que influeixen en la vida. També una serie de rituals shamànics que poden indicar un origen del altre cantó del Himalaia de molts grups de Myanmar.
A Shwedagon el que crida més l'atenció és l'elaborada superstició que ha encaixat en la cultura budista. És normal anar a un astròleg i explicar-li el teu problema. Després de consultar el dia de la setmana en que vas nàixer i mirar el cel, et pot aconsellar anar a una de les imatges de la Pagoda i portar un tipus de flor, alliberar un ocell o tirar 20 vegades aigua al cap de l'estàtua. Un bon astròleg guanya 10$ per hora, que és el mateix que pagaré a en Zaw, que m'ho explica.
Per 20 cèntims d'euro es pot comprar una finíssima làmina d'or que enganxes a alguna imatge de Buda. N'he comprat unes quantes i n'he posat una al nas del Buda, per prevenir els constipats del hivern. Sembla que les actrius famoses les posen a la cara del Buda com a teràpia anti-aging.
En Zaw parla anglès perquè va treballar rentant roba a Dubai, fins que la persecució als Rohingha, musulmans birmans, el va posar en conflicte amb els seus amics pakistanesos musulmans. També parla malai, perquè va treballar a una fàbrica d'alumini a Malàisia. Va consultar a un astròleg que li va dir que és dediqués al turisme i no li va malament.
En Zaw va nàixer un dimarts i la seva novia un dijous. Son dies favorables. Els orientals segueixen aquestes pràctiques més per temes de promoció a la feina o treball. Els occidentals, a la nostra manera, també ho fem però per temes sentimentals.
El primer dictador militar va emetre bitllets de 9 i de 45 Kayats, la moneda local, perquè son números favorables al sumar 9. Galbraigth, el gran economista canadenc, va dir que l'única virtut de les previsions econòmiques és que dignifiquen a l'astrologia.
Museu Nacional de Birmània. Enorme, buit de contingut, explicacions i públic. Saben fer molt millor pagodes que museus. Mercat de joies i de roba. Cada paradeta de roba te algunes noies amb màquina de cosir. La roba es fa a mida i es ven.
L'estrella entre les joies és el Jade. Myanmar n'és el primer productor del món i representa una part molt important de la seva renda nacional, junt amb el gas natural que extrauen del Golf de Bengala. Els compradors són principalment xinesos. Paradetes amb noies maques, aire condicionat i Visa. Però les vendes importants és fan al carrer, en tauletes i tamborets de plàstic. Hi dino una sopa Shan per 1,5€ i segueixo les complexes negociacions als tamborets del cantó.
Al vespre sopo al carrer, en un altre tamboret i estableixo un nou record. 60 cèntims per un arròs amb curry de pollastre. Per veure, unes teteres que son de franc. Tot el que està bullit o fermentat és força segur. Ja em comporto com un birmà. Un dia més i sortiria al carrer amb el "longyi", la faldilla que porten els homes. Com un sarong però tubular.
Demà vol cap a Chiang Mai. No hi ha vols directes a Laos, i hi aniré en bus i vaixell des del nord de Tailàndia.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada