La carretera de Darjeeling al aeroport de Bagdogra baixava 1800 m i anava paral·lela al tren. Fa cinc anys unes caigudes de terra la van tallar i l'única ruta alternativa fa aquest desnivell de manera vertiginosa. És una estreta carretera que van arreglar per suportar l'augment de tràfic, però noves esllavissades fan que molts trams siguin de via única i pas alternatiu. Gegantesques cues resoltes amb arriscats avançaments.
Arribem a temps al aeroport i amb emoció ens acomiadem de l'Alicia que ja està organitzant les activitats del Dia del Sord. Li falta una connexió aèria a Delhi per arribar a temps a una reunió a Indore.
L'aeroport de Calcuta és nou i exagerat. Anticipa els contrasts de la ciutat. Hem contractat allotjament amb Airbnb i en Jayant, el propietari del pis en que ens allotgem, ens ha buscat un taxi Über. Resulta que son el doble de cars que els taxis normals, però els normals no es poden reservar ni tenen aire condicionat.
Calcuta va ser la capital da la Índia britànica fins el 1911 en que la capitalitat es va traslladar a la menys conflictiva Delhi. Al 1942 era la segona ciutat més gran del mon i centre del fort moviment independentista, quan la seva regió, Bengala va patir una fam que va causar 4 milions de morts. Les causes encara es discuteixen. Ocupació de Birmània pel Japó, prioritat de les exportacions per la Guerra Mundial, mala gestió del govern britànic.
Altres desgràcies van afectar a Calcuta. Calcuta està al delta del Ganges i quasi a la frontera amb Bangla Desh. La partició entre Índia i Pakistán, que va seguir a la independència, va causar un milió de refugiats musulmans cap el Pakistan Occidental, i un milió d'hindús cap a la Índia. En canvi a Bengala el balanç va ser 4 milions d'hindús del Pakistán Oriental cap a la Índia, i quasi cap en l'altre sentit. Centenars de milers de refugiats malvivien i morien als carrers d'una ciutat que no els podia absorbir.
Pocs anys després, als 60s, la guerra que va dividir al Pakistán i va donar lloc a Bangla Desh, va crear un nou flux de refugiats. Calcuta va passar a ser l'exemple de misèria humana. Una llarga administració regional del Partit Comunista Indi va ajudar a contenir les explosions socials, però va dificultar la industrialització de Bengala. Ara la presidenta de Bengala és una dissident del Partit del Congrés, de caràcter molt fort, i sembla que el torn entre dos partits no religiosos, encara que conflictiu, pot donar estabilitat a una difícil convivència de religions.
L'aeroport és modern i excessiu i en la ruta cap el centre es veuen barris en que s'han començat moltes construccions noves a mig fer i poc habitades. Les barriades de barraques que rodegen la ciutat antiga estan plenes de gent. Els més pobres fan tota la vida al carrer o en espais buits. Les aceres destrossades estan ocupades per persones que amb poques eines, fan de barbers, cuinen, renten roba o cusen. Al vespre recullen les seves coses i es posen a dormir a terra. Es quasi impossible caminar per l'acera i cal competir per l'espai amb els cotxes.
Menjar en un d'aquests espais del carrer costa 40 cèntims d'euro. Sopar en el millor restaurant de Central Kolkata, el nostre barri, uns 15€. Coexisteixen dos societats que recorden que la Índia te més milionaris que Anglaterra, i més pobres que l'Àfrica. La millor notícia és el creixement d'una classe mitja local, que es pot reconèixer en la publicitat i en els joves que omplen els centres comercials i cines.
Calcuta és una ciutat amb pocs monuments o llocs per visitar. L'interès és la gent i la ciutat. L'únic monument remarcable és el Victoria Memorial. Segurament el monument més inútil i absurd del món. Una gegantesca construcció de marbre, que recorda el Capitoli de Washington, però que no serveix per res. Es va construir per commemorar a la Reina Victòria, ja morta i nominalment Emperadriu de la Índia, país al que no va anar mai. Es va acabar amb tota la pompa imperial anglesa, i 6 anys després la capital es va traslladar a Delhi.
El Museu de la Índia és potser el més antic de tot Asia. El van construir els anglesos i els seus objectes recorden que la civilització del Indus és una de les mes antigues del mon. La Índia no va ser mai un imperi unificat i això va fer possible l'ocupació anglesa per l'avantatge militar que li va donar la revolució industrial.
El Megaterios Ganensis segurament era un besavi de l'estimat deu hindú Ganesh, amb cap d'elefant.
En un panteó amb més de 5.000 deus destaca la deessa Durga, de 10 braços. El festival dedicat a ella, la Puja Durga comença la setmana vinent i Calcuta està plena d'estructures de bambú que es decoraran amb imatges de la deessa i seran el centre de la festa. Després es tiraran al riu. Com unes Falles, però sense foc.
Al carrer es veu molta pobresa, però la millora amb respecte al meu primer viatge, fa 30 anys és clara. La Conxita destaca que la majoria de nens van calçats, ben alimentats i no estan al carrer. A l'hora del col·legi, molts hi van acompanyats de familiars. Al camp deu ser diferent, però a la ciutat hi ha pocs nens. Molts anuncis de clíniques de fertilitat, d'estètica i fins i tot de maternitat subrogada. Tingues un fill, però que algú més pobre faci la feina de fer-lo créixer a la seva panxa. A Calcuta es veuen amb cruesa els contrasts de la nostra època amb els naixements.
També es veuen en la mort. La madre Teresa de Calcuta és un dels Premis Nobel de la ciutat. Altres ho han sigut Rabindranath Tagore en literatura i Amartya Sen en economia. Teresa va nàixer a Skopje, ara capital de Macedonia i quan hi va nàixer, al 1911, capital del vilayet turc de Kosovo. La fam de Bengala la va portar a fundar la seva pròpia ordre i centrar-se en acollir a malalts terminals per donar-lis un espai de mort digna. En el seu moment era una prioritat, amb milers de persones morint al carrer. Ara és més discutit. L'ordre no té formació mèdica ni ho ha pretés, i els vells que estan al seu centre d'acollida necessiten ajuda, però és difícil definir aquesta espera de la mort. Vam visitar la casa de l'ordre, en que està enterrada Teresa de Calcuta i a on es formen les novícies. El centre d'acollida està en un altre zona de Calcuta. Hi vam estar sense cap visitant, monja o voluntari, una estona visitant tots els espais i parlant amb els atesos que sabien anglès. Sentiments contradictoris.
El temple de Kalighat, del que ve el nom Calcuta i dedicat a la deessa de la mort, Kali, està al cantó del centre d'acollida. En un país vegetarià i a on es veneren les vaques, al temple de Kali els fidels porten cabres a les que els sacerdots tallen el coll i tots es taquen amb la sang.
La cultura de la mort es complementa visitant algun cementiri britànic ja tancat. Tenen més de 200 anys però semblen les infraestructures millor conservades de la ciutat.
El diari informa que es fan exàmens per mestres a Bengala. 230.000 candidats. 30.000 places. 200€/mes de sou. Sembla que les escoles públiques a les ciutats son bones, però la qualitat cau a les escoles rurals perquè sovint els mestres no van a treballar.
USA i Xina fan maniobres militars asiàtiques, cadascú amb els seus aliats. La Índia participa en les maniobres dels dos. És l'únic país que ho fa.
Aquest pacifisme indi exclou les relacions amb el Pakistan, però s'estén a les vaques. Com a Espanya amb els toros, les normes son regionals. La meitat dels estats de la Índia prohibeixen matar vaques i l'altra meitat hi té algunes limitacions. Tot i això la Índia és un dels principals exportadors de carn de vaca i se n'aprofita tot. Ho associen a un negoci dels musulmans i l'actual govern, d'un partit nacionalista hindú és perillosament ambigu, amb ministres que demanen prioritzar refugis per vaques abandonades.
Una passejada pel Mercat Central, a l'antic barri de Chowringhee, en mig de rickshaws que arrosseguen carretons i passatgers a peu, en bici o en moto, convenç de ser vegetarià a la Índia.
Com a llibre, "Un crimen en Calcuta". De Paul Theroux, l'escriptor nordamericà més conegut pels seus llibres de "travelogue". Tots els escenaris de la ciutat, amb una trama que recull els conflictes morals i econòmics de la vida i la mort a la ciutat.
Proper destí, Bangkok. Tailàndia té una renda per càpita triple que la Índia. Després Myanmar i Laos, més pobres que la Índia. Això no ho diu tot. Bhutan és molt pobre, però segons algunes estadístiques difícils d'interpretar, és el país més feliç del món. La Índia progressa, la gent és estupenda, però no sabria dir rés sobre la seva "felicitat".
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada