Lahore a Rawalpindi. Un de molts Punjab.

Hem anat al Pakistan a fotografiar camions.

700 km de Sukur a Lahore en bus. De Sukur surt la ruta cap a Quetta, al Balutxistan, i Kandahar, a l'Afghanistan, per això el nord del Sindh es considera una regió de risc.

El vestit de festa o de boda, guanya per golejada als basar.

Entrem al cor del Punjab, la regió dels cinc rius, què és el que vol dir el seu nom. Tots els rius són afluents de l'Indus i converteixen a la regió en la més rica del Pakistan. És també una regió compartida amb la Índia i la seva Partició, quan la Independència, amb milions de musulmans emigrant a l'oest, milions d'hindús i sikhs cap a l'est i molts morint en les revoltes, encara marca la identitat dels dos països.

Educant amb el debat a la porta de la mesquita.

Moltes hores de bus donen per converses i en Tim, fill de paki i anglesa, m'explica que ha viscut a Dubai, ara a Karachi i que és soci d'una empresa que desenvolupa per tercers software amb tecnologia Microsoft. Diu que programar al Pakistán costa 40% menys que a la Índia, però falta la empatia amb els clients.

Catxemira, musulmana i ocupada per la Índia contra resolucions de la ONU, es el gran tema al Pakistan.

La Fàtima venia de veure la germana a Sukur i tenia els fills a Londres, Dubai e Islamabad.

Ja a Lahore, el taxista és un altre fan de Imran Khan, com polític i esportista.

Després una de freda i una de calenta. Em diu que m'hi assemblo amb la meva roba pakistani. Imran era un gran esportista amb fama de playboy. Després diu que el campió i ex-president sembla més jove que jo. Te 71 anys.

Imran Kahn, campió de cricket, ex-president i víctima de Lawfare

Al restaurant veí hi ha una celebració familiar i la Conxita és compara amb els models de totes les pakis, per acabar conversant amb la única estrangera del gran saló i la única sense vel, una noia afgana.

Lahore Fort i turisme paquistaní.

L'estació de tren més propera és Lahore Cantonment, està en un barri militar i exclusiu que era el dels anglesos. Hi anem caminant i un control militar que protegeix a les elits, ens demana tots els papers, no entenen que som ni què fem allà. Aclarit l'embolic anem a l'Estació Central i comprem dos bitllets per Islamabad. Entreguem tots els documents i rebem un bitllet per la sra. Barcelona i un pel sr. Alfonsa, espero que ens serveixin.

Bitllets de la Sra. Barcelona i el Sr. Alfonsa

Lahore no va ser capital mughal o anglesa, però és una ciutat de 11 milions d'habitants amb els monuments més importants del país. Passejar per la ciutat emmurallada és fascinant. Cada barri té les seves especialitats i pots trobar una esquilada d'ovelles o l'exposició de tot tipus de ferros, bigues i tuberies, noves o reciclades en carrers insuficients pel seu pas.

Lloc de culte per les dones i espai canalla

Fabuloses mesquites com la de Akbar Khan en les que refresca caminar descalç sobre el terra de marbre. També carrers en què cal anar amb compte amb la claveguera a l'aire lliure.

Lahore Fort és la joia de les visites. Hi trobem els segon grup de turistes estrangers entre molts locals.

Xapes i tuberies metàl·liques al Old Lahore.

A l'área de la mesquita reservada a les dones, la Conxita fa amistat amb una noia i els seus set fills petits. En sortir convida a gelats a tots els nens. 

No s’ha de donar als nens el que demanan excepte si els set fills de la teva amiga volen gelats.

Un altre joia és la tomba de Jehangir, el quart emperador mughal. La va a construir el seu successor Shah Jahan, el mateix que va fer el Taj Mahal en morír la seva dona.

Viatge en Metrobus, dos carrils centrals tancats en un carrer que travessa la ciutat, exclusius pel bus.

L'agafem a la primera estació i tenim sort. A la segona ja va ple i entren els que surten. La Conxita va al mig vagó només per dones, que es respecta sense que calgui vigilància.

Caminar fins al hotel i viajar en tuktuk a un carrer de menjars populars es evidència del doble problema de superpoblació i motorització.

Elegància masculina al basar de Anakali

L'acera, quan hi és, està ocupada per vehicles aparcats, cuines o tallers. Cal caminar a tocar de vehicles que fa 30 anys ja no complien les normes de contaminació. Crec que tornarem a les mascaretes perquè fan més por les micropartícules que la inseguretat que no veiem.

Lahore és la segona ciutat més contaminada del món segons la Wikipedia. Delhi es la primera, està a prop i adelanta en les possibles causes. És més gran i més rica. Les grans ciutats del sud d'Àsia lideren aquesta mortífera llista. Les ciutats xineses ja quasi no hi són, potser perquè tenen una autoritat que pot imposar mesures del bé comú però que afecten alguns interessos particulars, com el clavegueram, escombraries, tràfic o ús del carrer. Sembla que el que anomenem democràcia, als països indostànics no ho aconsegueix.

Sense limitacions pels vehicles, passejar pels mercats del Vell Lahore o els carrers de la ciutat musulmana és una aventura.

Cada carrer de Lahore te la seva especialitat en contaminació.

Amb un ull cal mirar la moto que ve i el forat que s'obra a terra. Amb l'altre ull cal mirar els productes en oferta i els decrèpits edificis que van ser luxosos.

El nostre barri de Gulberg, hi ha una de les poques llibreries de la gran ciutat. A molt bon preu comprem una guia del Karakorum i HinduKush, la història d'un emigrant a Malasia i la d'una nena casada a un poble de la muntanya. També una novela d'espies feta pel jefe dels espies locals. Potser explicarà qui va crear els talibans, com els USA van localitzar Bin Laden i perquè tants diners occidentals per lluitar contra la Unió Soviètica a Afganistan i després contra els talibans, van acabar en pisos de luxe a Dubai.

Aguerrits soldats pakis aterroritzant a soldats indis.

Al capvespre una de les escenografies més esperpèntiques que he vist. La frontera de Waghan, amb la Índia, està a 30 km i molt a prop de Amritsar, capital del Punjab indi i ciutat sagrada dels sikhs.

Cada tarda multituts de cada país es concentren en dos amfiteatres, a cada cantó de la frontera, per veure el tancament de la barrera i la baixada de banderes. Soldats de cada exèrcit fan desfilades cómico marcials entre crits patriòtics i banderes dels seus.

Al acabar es donen la mà i tothom se'n va a sopar. En els crits sempre guanyen els indis perquè són més.

Tancament de la frontera i baixada de bandera a Wagah.

El nostre sopar és el terrat d'una atrabiliària i noble casa amb meravelloses vistes a la posta de sol al Lahore Fort. Brindem amb aigua perquè des de que el viatge ha començat en lloc hem trobat alcohol. Pot ser n'hi ha als hotels de luxe però no hi hem anat. Són cars, es a on hi ha atemptats i una cervesa pot esperar.

Lahore Fort al vespre.

Temps d'anar al Lahore Museum i passejar el Mall, que va ser l'eix comercial de la ciutat colonial. El museu és interessant i està concorregut. Destaquen les mostres de la cultura de les tribus de muntanya, l'art de l'època Gandara que barreja influències budistes i helèniques, i les fotos del moviment per la independència.

Buda dejunant. Fusió d’estils budistes i grecs a Gandara.

El dia segueix amb trajectes en tuk-tuk fins a l'Estació Central de Lahore, una joia de l'arquitectura colonial. Els eficients serveis d'un "coolie" que ens porta les motxilles, ens ajuden a navegar el caos de gent i trens antics.

Gandhi i Ali Jinah quan semblava possible evitar les morts de la Partició.

Som un imant per tots els pakis que parlen anglès i ens fem amics de dos noies i un noi. Ell és dissenyador de robes que es fabriquen a Karachi amb marques falses. Una noia és metge oftalmòloga molt jove i ens explica llargament les seves inquietuts. Molt interessant poder veure el món des dels murs en que viu i els ulls d'una noia inquieta i curiosa que podria ser la nostra filla.

Espècies, el cor dels mercats islàmics.

Ja de nit El tren arriba a Rawalpindi una ciutat antiga, bessona de la moderna capital Islamabad.

Els tres diaris pakistanís en anglès, Dawn, The Nation i Express Tribune, coincideixen força en informacions i diagnòstic.

La rupia està en caiguda lliure amb una inflació del 40%. Pendent de negociar amb el FMI i aguantant amb un préstec de la Xina.

Ha arribat al port de Gwadar, construït per la Xina, el primer vaixell de blat rus amb 50.000 tones, en venen vuit més. Pakistán era exportador d'aliments, però la crisi climàtica, la catàstrofe del montsó de l'any passat i el creixement de població l'han fet importador i vulnerable.

Pakistán e Iran concreten el projecte de construir un gasoducte entre els dos països.

Els mercats de "Pindi" hi ha de tot. Guanyen dátiles, fruits secs i vestits de núvia, però també armes i recanvis per motos.

MetroBus, carrils elevats exclusius pel bus, excepte si hi ha partit de cricket.

El MetroBus és una carretera elevada amb estacions modernes, per la que només circulen busos de passatgers. Per la tarda ens quedem penjats perquè està tancat durant dues hores per deixar passar el bus dels jugadors d'un important partit de criquet.

El colapse de tràfic és monumental però tothom ho porta bé perquè ho veu com una causa justa.

Xiringuito de venda d’armes al mercat de Rawalpindi.

Islamabad és una ciutat que es va construir per substituir a Rawalpindi com capital.

Les dimensions són excessives, amb enormes illes de quilòmetres de cantó, que ja han generat espais de barraquisme i dubtoses promocions de luxe.

La vida d'un diumenge és concentra en la perifèria dels barris de barraques, els espais en què es juga al cricket i algun modern centre comercial.

De vuit pelis que s'hi projecten, dos són americanes. Com les pelicules índies estan prohibides, el seu espai l'han ocupat les turques i iranís.

Cine turc que vol mediar en el conflicte entre Índia i Pakistan.

La meva favorita és una producció turca en que un soldat paqui i una noia índia és mirem carinyosos.

El capvespre al parc és una successió d'interessants converses amb grups de nois o noies que ens pregunten de tot.

Cap mal rotllo en el que va de viatge i moltes persones que ens donen les gràcies per venir i per parlar bé d'ells i la seva terra.

Postres de sol i converses amigables. Gràcies per venir.

Demà seguim ruta en bus a Peshawar, la porta del Khyber Pass i l'Afganistan.

És la "Grand Trunk Road", nom que van donar els anglesos a la ruta que des de fa més de 2.000 anys, va de Kabul a la frontera de Myanmar, recorrent les valls dels grans rius indostànics.

Islamabad prohibeix els tuktuk però agraeix la decoració dels cotxes.

El CAP de la Conxita al Poble Sec, cobreix 24.000 persones i atén uns 1.500 pakistanesos entre més de 100 nacionalitats.

El diari avui diu que el món ha passat en els darrers 30 anys, de 6 murs entre països a 74. Els països rics volem protegir el nostre jardí de les selves exteriors, pero no podríem viure sense la feina dels emigrants. En Babar ens parla orgullós del seu cosí que neteja vidres a un lloc que es diu VitòriaGasteiz.