Nanga Parbat, Gilgit i mès sobre Pakistan.

Nanga Parbat, la setena muntanya més alta del món.

Per anar de Kalam, a l'alta vall del riu Swat fins a Chilas, a la vall del Indo i dins del departament de Gilgit Baltistan, han fet falta 5 transports, incloent taxi compartit, furgoneta colectiva i rickshaw.

Parada i fonda amb la furgo plena de gent i equipatges.

A cada lloc converses molt interessants. Els pakis és guanyaran el cel, però seguiran pobres perquè les convidades han continuat fins i tot pels 3€ d'algun transport.

Hafiz m'ha comentat que s'ocupa del programa de les Nacions Unides per ajuda alimentària als damnificats del Alt Swat a les darreres inundacions.

La magnitud de la tragèdia és evident en les destrosses al camí i construccions properes. Les entregues inclouen farina, oli de girasol, sal i llegums. Es distribueix a través d'organitzacions locals i ell ho coordina.

Va començar amb aquestes feines quan el terratrèmol de Cachemira, va seguir amb els refugiats de les guerres d'Afganistan i malauradament les inundacions es repeteixen.

Altres converses amb treballadors d'una pista que va al nord de Kalam i aprofiten que divendres no es treballa. 

Moment de la Karakorum Highway amb usuaris variats.

La majoria de converses desemboquen en la gran pregunta. Sóc musulmà? Espanya és musulmana?  La meva venjança inclou preguntar si la seva dona treballa, però tots troben natural que amb nombrosos fills, s'ocupi d'ells i de la casa.

Parada a la HHK. Forn de pa pels clients.

La última etapa, de Besham a Chilas, són 200 km i triguem 9 h. Es tracta de la Karakorum Highway (KKH), que remunta l'Indus i es dirigeix al Tibet i Xina pel pas de Khunjerab.

En aquest tram la Xina construeix una presa i la carretera és converteix en un camí tortuós, que travessa rius per l'aigua, entre grans pedres caigudes, de nit i enmig d'un fenomenal i anàrquic embús de camions i autobuses.

Nombrosos check-points amb simpàtic interrogatori. M’ensenyen altres visats que sempre són xinesos. Esbronquen al conductor del col·lectiu perquè va sense matrícules per raons que no entenc.

Pista de 4x4 per la vall de Raimon, camí del Nanga Parbat.

A mitjanit arribem a Chilas i m'accepten al segon hostal, ple de turistes locals. A 50 km de Chilas una pista de terra que fa por per l'acantilat que remonta, s'endinsa per la vall de Raikot, que ve directa de la gelera de la cara nord del Nanga Parbat.

És un 8.000 que queda a l'est del riu Indus i tanca la cadena de l'Himalaya. Els cims al l'oest del riu ja són Karakorum.

És un cim difícil, mortifer i accessible. A l'estiu es pot arribar al Camp Base des de la KKH en dos dies. S'eleva 7.000m des de la carretera.

Cara nord del Nanga Parbat i gelera de Raikot.

Als anys 30 vàries expedicions alemanyes van intentar conquerir-lo amb molts morts. La seva llegenda va seguir amb la primera ascensió per part de l'austríac Hermann Buhl, tot sol durant les 40 hores finals.

L'ascensió dels germans Messner per una difícil via i la mort d'un d'ells també és part de les llegendes dels "Conqueridors de l'inútil".

El 2013 un grup d'islamistes disfrassats de policies van assaltar i matar a 10 muntanyencs de varies nacionalitats al Camp Base.

Camí del Camp Base sense poder arribar-hi per neu.

L'atemptat va ser reivindicat per un grup islamista però mai es va aclarir del tot. En les meves últimes dos nits, en aquella regió, vaig notar  nerviosisme per la seguretat. Un llibre avisa contra anar a peu o bicicleta per algunes valls properes. Els seus habitants no es beneficien del moviment turístic de la vall de Raikot i desconfien dels usos dels visitants. Per aquestes valls van fugir i amagar-se els assassins. Un punt de "Tor" o "As bestas".

Guia i client apropant-se a la gelera de Raikot.

M'hi apropo llogant un 4x4 per fer els 17km i 1600m de desnivell fins al poblat de Tato. 50€ per dos trajectes, pujada i baixada, amb el cotxe ple d'autopistes dels poblats del cami i els seus sacs de gra. Després 7km caminant fins als plans de Fairy Meadows, a una hora del Camp Base, per descobrir una barreja d'edificacions de fusta desordenades, amb vistes a la propera gelera de Raikot.

A prop del foc de la cuina és a on s’està millor.

Tot tancat i vuit, algunes amb mala conservació, però a l'estiu s'omplen. Els únics habitants som jo en una cabana i el noi que s'ocupa de fer-me de cuiner. A un altre grup de cabanes, hi ha uns nois pakistanesos que han pujat a cavall.

Una vista més màgiques de la muntanya. Per la quantitat de cabanes, de juny a setembre això estarà com el camp base de l'Everest.

Ara estic en baixa muntanya hivernal, al Himalaya a 3.300m, en una freda cabana de fusta.

Guia, cuiner, pare, fill. Ara pocs clients, però l’estiu és millor.

La nit ha sigut freda, 4° sota zero dins de la cabana, però a les 6 del matí el Nanga Parbat estava clar i esplèndid. A les 8 tot tapat de nou i al poc ha començat una lleugera nevada que ha durat tot el dia.

Amb un guia local anem fins a Beyal, 3600m i a mig camí del Camp Base. Encara hi ha moltes cabanes que donen allotjament i menjar a l'estiu, la ùltima al CB, però ara està tot desert.

Masud, que ha pujat fins 6000m i el seu fill Ibrahim.

Vaig reservar la cabana a Massud, que també ha pujat i m'ensenya fotos amb els grans de la muntanya, perquè han passat per casa seva o ha treballat a les expedicions.

Només turisme local i pocs grups, avui una parella de Karachi en viatge de noces. A la seva boda van convidar 600 persones i va costar 25.000 dòlars. El nuvi és sorprèn del protocol econòmic de les bodes a Espanya, pagant els pares i rebent els nuvis els regals directament a un compte bancari. Com tota la emergent clase mitja jove pakistani treballa en la economía digital per clients estrangers.

Arròs, llegums i nan. Cada dia perquè el basar està lluny.

A la cuina a on ens protegim del fred, tenim sempre música paki amb vídeos al telèfon. Als vídeos sempre hi ha grassonetes bailarines sense vel però amb tot el cos cobert. Això i l'interés que generen les meves fotos amb les dones kalash, és el màxim a que arriba l'erotisme local.

L'Ibrahim, el fill d'un guia, s'entretén amb les imatges del meu telèfon, les que descarreguen Tik-Tok o Instagram, i que no he mirat mai.

El llenguatge digital de música foto i vídeo és internacional i complementa a les frases angleses de dos paraules en que coincidim, navegant la confusió de sinònims i pronunciació.

10€ per nit a la gèlida però entranyable cabana i 20€ per menjar dos dies amb incontables tes amb llet i sal, sucre o sol, a escollir. El menú és chapati de blat, dhal de llegum sofregida i arròs. Els pakis són carnívors per diferenciar-se dels hindús vegetarians, però lluny de tot bazar, s'imposa la monotonia.

Arribant de nou al KKH.

Després d'una matinada clara i una visió imponent del Nanga Parbat, baixada de dos hores per trobar el Jeep. Descens vertiginós per una pista destrossada en que recollim a sis habitants dels poblets en ruta. Els jeeps llogats pels visitants, són el transport públic de la vall.

Amb tanta gent i tanta pedra trenquem un amortiguador que el conductor treu i seguim sense. 

Amortiguador trencat per sobrecarga, mala pista i molts anys.

A la KKH aprofito la baixada d'un passatger d'un minibús que va a Gilgit per fer els 60 km que falten.

La ruta segueix el KKH remuntant la vall del riu Gilgit des de la seva unió amb l'Indus, que ve de Skardu, Baltistan, Cachemira, Ladakh, Tibet i el seu naixement al cim Kailash, que es a on viu el déu Shiva.

Des de Skardu comença el trekking que remunta la gelera de Baltoro fins a Concòrdia, cruïlla de geleres i residència dels Déus. Accés als remots K2, Gasherbrum i Broad Peak, un trekking pendent.

Per fi Gilgit, una ciutat basar que comercia amb la propera Xina i totes les valls veïnes. Una etapa de la Ruta de la Seda disputada per les grans potències. Ja ho era en els temps en que les potències eren l'Islam abasí, el Tibet i els turcomans d'Àsia Central.

Pakistani ch de bus CGTai amb vistes sobre el riu Gilgit.

Gilgit es fa simpàtica, té un gran espai dedicat a esports en que es creuen múltiples partits de criquet i futbol. En van aprenent.

Nois i noies no es barregen però hi ha molts grups de noies passejant. Al cantó del riu hi ha un camí amb llocs de menjar i un pont penjat que prolonga el bazar.

Camp poliesportiu amb esports en totes direccions.

A 7 km hi ha un gran Buda excavat a la paret de roca. Una llarga caminada entre camps i poblets amb grups de nenes que presumeixen de vocabulari anglès, i senyores, algunes, que responen als Salam Aleikum.

Buda esculpit a la roca a prop de Gilgit. Un passat budista que no agradava als talibans.

El gran tema és el paper secundari de la dona.

El nord del Pakistan forma part del món d'Àsia Central. Tan a prop com l'any 1900, el naixement del meu avi, les valls als dos cantons de les muntanyes vivien en una època molt primitiva. Els colls entre valls eren de 4.000m i les activitats rendibles eren assaltar caravanes i capturar esclaus.

Els imperis enfrontats, Rússia i Anglaterra, van orientar la construcció de nacions modernes a on no n'hi havia, de manera diferent.

Els soviètics consolidada la revolució, van agrupar tribus segons criteris lingüístics i van imposar la igualtat de la dona i l'educació. Al Badastan, la zona més remota del ex-soviètic Tadjikistan, en un altre viatge, vaig compartir vehicle públic moltes hores al llarg de la frontera amb Afganistan amb tres noies. Una d'elles era advocada i opositava a fiscal.

Pont penjat a Gilgit prolongant el basar.

Els anglesos van enfrontar als emirs i khans de les valls, i van apostar pels que podien controlar millor. Un era l'Aga Khan reconegut com a cap espiritual pels ismaïlites. Va ordenar el 1904 que les dones no es quedessin a casa i que les nenes anessin al col·legi.

Els USA han rellevat als anglesos, però amb efectes catastròfics per les dones. Van apostar per l'islamisme més primitiu per lluitar contra la URSS,i comptant amb Aràbia Saudí com associat. D'això ha sortit Al Qaeda, Daesh i també l'objectiu talibà de prohibir l'educació de les nenes i el paper públic de les dones.

Dos canyes de sucre fan un dolç i boníssim suc.

Mentre escric noto un petit terratrèmol que tenia l'epicentre a l'Hindu Kush i recorda que aquesta és una terra en formació. La placa índia és fica sota la placa asiática i fa que aquestes muntanyes segueixin creixent, mentre la terra tremola. Alguns són molt mortífers, com els recents de Nepal i Cachemira.

Dinar al bazar. Sovint discutia perquè no em volien cobrar. 1€ per dinar.

L'Abdul parla un castellà perfecte, fa molts anys va anar a Barcelona amb un client americà que va tenir com a chofer. S'hi va quedar i després va viure els anys 70 a Ibiza. Amb artesania hippy va sobreviure a Barcelona, va tornar a Gilgit i es va fer una casa com GuestHouse i taller. 

Hi viuen els seus tres fills i filles i en èpoques més fluïdes, algun estranger buscant el K2 o a si mateix.

Un senyor de 70 anys amb una gran humanitat. Si aneu a Gilgit us el recomano. Abdul Qayum. +92-3465466101

Vall que desemboca en el riu Gilgit. Cada vall és un posible treking.