Khabarovsk a Ulan Ude, un terç del viatge per els espais més solitaris.

L'Aliona i en Sasha son les dos persones que parlen millor anglès en tot el tren. Ens hem entès amb el nom i l'edat. La resta, rés de rés. Excepte en Denis i la Ielena, amb qui vaig compartir el departament "kupe", la primera nit.
A Rússia ningú fa el Transiberià en la seva totalitat. Ho troben una bestiesa en la època dels avions, i ho és. Els turistes ja quasi no fan el trajecte enllà del llac Baikal. A Ulan Ude i Chita es desvien cap a Mongòlia i Xina. Corto Maltés va tenir les seves aventures en aquesta zona, perseguint els trens carregats d'or amb que generals i senyors de la guerra de la Xina o Russos blancs, volien plantar cara als bolxevics ... o fugir al estranger amb l'or. Potser algun ho va aconseguir i amb el botí va comprar el Cap Roig de Llafranc. Potser era el mateix Corto Maltés que va canviar de personalitat...
Desde llavors aquestes fronteres de ferrocarril van ser tancades als turistes i no s'han obert fins fa uns anys. Ara, amb tres visats, és possible anar a Ulan Bator i Beijing, i amb trens més moderns i confortables.

Qui va per aquesta immensa obra que és el Transiberià?. En primer llocs enormes trens de carga que porten tot tipus de mineral des de les mines siberianes. Els trens de passatgers porten families que van d'un poble a un altre, potser a veure als avis, porten també soldats, encara que amb ells hi he coincidit en "platkart", 3ª classe, i no en ""kupe", 2ª. I porten també gent que treballa en les mines, com per exemple la Svetlana i l'Igor.
Ella és economista i ell matemàtic. Treballen per una gran empresa minera que té mines d'or a Rússia i Africa. El principal accionista, l'oligarca, en lloc de clubs de futbol europeus, te clubs de hoquei russos. Rússia és junt amb Sudàfrica, el gran productor d'or del món. També produeix tots els altres recursos minerals. L'Igor diu que son els primers en Gas Natural, encara que també ho diuen a Qatar i al Irán. El gas i el petroli els distribueixen per gegantesques tuberies, encara que volen fer plantes de liqüefacció de gas per carregar-ho als ports del Àrtic.

Estan contents amb el recent acord entre Rússia i Xina per la venda de gas en els propers 20 anys. Suposo que aquesta tendència de fer negocis directament, els principals productors, amb els principals consumidors, que és la Xina, pot estar darrera de moltes de les tensions polítiques actuals.
Els minerals que no es poden portar per tuberia, els porten en tren. L'or suposo que el deuen portar en avió i en primera classe. Encara que l'empresa té mines riques, d'una tona de mineral en surt només 0.1 gr d'or. Ja tenia raó Keynes quan deia que l'or és la última relíquia bàrbara encara en ús.

La Svetlana i l'Igor havien treballat a una consultora internacional, i ara s'ocupen del anàlisi de viabilitat dels nous projectes. Cadascú te tres mines en la seva responsabilitat, i encara no han hagut d'anar al Africa. Les mines estan a Guinea i Burkina Faso. Treballen una setmana a les oficines centrals a Moscú, i una a la mina. Aquesta setmana vol dir, avió de matí a Khabarovsk, tren nocturn fins a una estació perduda del Transiberià, 4x4 de l'empresa que ja els espera i 3 hores de carretera en bon estat, mantinguda per la companyia minera. A la mina hi treballen 3.000 persones, a cel obert, i amb instal·lacions residencials excel·lents. Bon gimnàs i cine par passar l'estona. Tots els treballadors són russos, excepte alguns australians amb qualificació especial en alguna maquinària. Potser son els amics d'en Chris, amb qui vaig sopar a Gyeongju, Korea.
No guanyen més de 1.500€ al més, encara que això permet viure bé. La Svetlana te el seu pis a Moscú. Les vacances del Igor,poden ser per anar amb amics a algun lloc del Sudest Asiàtic, coneix tots els paisos menys Filipines, i fer surf. Ella va amb les amigues a les platges de Montenegro o España.
Excel.lent anglès, excel·lent formació i un visible orgull nacional i optimisme en els projectes del país.

Parlem del Àrtic, a on hi ha molts projectes miners. Al ensorrar-se l'Uniò Soviètica, la majoria de les bases militars àrtiques és van quasi abandonar. L'Igor és de Murmansk, a on hi havia la base més gran. En Putin ha dit que les vol revifar, i la ruta de Sibèria, la ruta del NordEst, ja s'utilitza quasi tot l'any, amb combois de mercaderies que segueixen a un trencagels.
La vida al tren és monòtona i organitzada. La persona que mana és la "Provodnitsa". Obre i tanca els lavabos quan arriben les estacions, dona i retira els llençols i cuida de l'aigua bullint al samovar. Les coses escasses són els endolls, tres per vagó, i els lavabos, dos. En un vagó de segona, quan va ple, hi ha 38 persones. En tercera quasi el doble.

Hi ha també un horari, que diu l'hora prevista d'arribada i sortida de cada estació, i els minuts de parada. Pot ser 30 minuts, o 2. Quan és 30, i sota l'atenta mirada de la Provodnitsa, vaig a donar una volta per l'estació o la Plaça i comprar fruita. Per si de cas, en 15 minuts ja soc al tren.

Fora del tren el paisatge és molt igual. Especialment en la zona més buida i de latitud més alta. Taiga. Terreny pla, molts bedolls, terra mullat. Prop de les estacions apareixen algunes "isbas" disperses. Son les cases de fusta siberianes, amb finestres o portes pintades i amb un espai de terra petit per cultivar. Hi ha també petites cases de ciment, però estan en runes. No hi ha problema per mantenir les de fusta, en tens tanta com fa falta.
A Mogocha hi viuen 12.000 persones molt disperses. L'activitat econòmica és el ferrocarril i les mines d'or. El terra és permafrost, una capa de terra i gel que fa difícil construir, perquè si és fon pot ensorrar l'edifici. Cal construir sobre pilones que entren molt en la terra. Al hivern la temperatura arriba a -62º. Encara que plou una mica, passejo per l'estació en màniga curta.

A les estacions hi ha senyores que venen menjar. Dumplings, ous, fregits. La fruita és un luxe. Una poma i una pera em costen 1.6€. Al comprar el bitllet pots fer-ho amb menjar, i et porten al vagó un àpat en una bossa. L'opció cara és el vagó restaurant. Per 12€ es menja bé, però les dos vegades que hi he anat està quasi buit. Està previst per un ús del tren que ja no és fa. Per llargues distàncies i poder adquisitiu, es va en avió.

La densitat de població és tant petita, que els desplaçaments curts són pocs. Quasi tot aquest trajecte és paral·lel al riu Amur, però a uns quants kilòmetres de distància, perquè en ser la frontera amb Xina ha sigut sempre una zona conflictiva. Els enormes rius que seguim i travessem en son només afluents.
La proximitat amb la Xina és el principal contrast. Al ritme de creixement de la població xinesa, i de decreixement de la russa, en pocs anys la Xina tindrà 10 vegades la població de Rússia en un territori molt més petit. Només es veu cultivat el petit hort que tenen les isbas, i la comercialització de quasi tot és dolenta. No costa imaginar els xinesos colonitzant aquestes terres buides. De moment compren tot el mineral que s'hi pot extreure.

La segona nit comparteixo departament amb una mare i els seus dos fills. No podem anar més enllà del nom, la ciutat de destí i compartir una mica de menjar.
Chita, la ciutat més gran que hem travessat, és la porta de la Manxúria xinesa, que és el departament d'Heilongjian, Riu del Drag Negre. El meu destí és Ulan Ude, la capital de la república russa de Buriatia. Budista, mongola i accés cap a Ulan Bator, capital de Mongòlia.

A mida que ens hi apropem, 52 hores després de Khabarovsk, els pobles es van fent més grans, es veuen més cotxes, els camins que creuen o segueixen a la via del tren estan sovint asfaltats i parts del camp està ballat i te algunes vaques. L'estació de Petrovsky-Zavod, que vol dir fàbrica de Pere, suposo que alguna obra de Pere el Gran, s'esforça a crear-se una identitat digerint tot el seu passat. Te un gran monument a Lenin, i un altre als Decembristes, que son uns aristòcrates que van protestar contra l'autocràcia del Zar al 1830. Als que no va matar, els va desterrar a Sibèria, a on van aportar moltes de les seves costums urbanes i modernes.
Com a despedida de les 55 hores, una darrera cevesa al vago Restaurant, compartida amb un passatger que ha pujat a Chita i parla anglès. Ha fet negocis amb empreses informàtiques que l'han convidat al Algarve portuguès. Parlem de Ukrania. El preocupa l'agressivitat dels USA i del nacionalisme ucranià. Li comento el meu optimisme per les bones relacions en general, entre Europa i Rússia. Merkel i Putin parlen cadascú l'idioma del altre, i això és molt important per entendre els punts de vista del altre, i no voler imposar els teus, perquè son els bons. Parlem també de Messi i del optimisme que ha generat a Rússia l'acord amb la Xina per la construcció de gasoductes per exportar el gas de Sibèria.
Al marxar la "Provodnitsa", després de moltes bronques, intenta vendre'm una tassa típica per te. Es el meu moment per dir-li "Niet, spasiba".

Publicado con Blogsy