Vladivostock i últims comentaris de Seul

L'estació de tren de Vladivostok a les 10 del matí, amb el seu rellotge a la hora de Moscú, set hores més d'hora, tal com està indicat a tots els bitllets de tren de Rússia, serà el punt de partida del viatge en tren més llarg del món, 9.260 km.
Al marxar de Korea, algunes despedides:
ZARA, que té 39 botigues en el país, 17 d'elles a Seul. Hi vaig comprar una samarreta per 10€, feta a Bangladesh. Al mercat del carrer, per 7€ en donaven 3, però ZARA és una marca de prestigi i els preus son més cars que a España.
Dels únics espanyols viatgers fins ara. Tres noies que estaven al hostel i que aprofitaven que una tenia família política coreana. Dos enginyeres i una biòloga, que treballaven des de feia dos anys ... a Alemania. A BMW i a uns laboratoris. Al·lucinades de que els seus companys de carrera a España tenien feines de becari, per sota de 800€ i en dos anys al carrer. Les tres sabien alemán perquè les seves families van tenir la visió d'orientar-les de petites com a tercera llengua. S'havien conegut ja a Alemania.
D'un amic coreà del hostel, jubilat als USA de la informàtica i que viatja. Ha fet el Camino de Santiago i ara anirà al Brasil.

Del Buda de 4 ulls que tot ho veu. Normalment el Buda, amb la seva sabiduría, té un tercer ull per veure-ho tot millor, però a Korea, que hi ha milions de càmeres CCTV, algun Buda també la te incorporada com a quart ull.
Encara que la musica més coneguda de Korea és el Gangnam Style, digne del festival d'Eurovisió, als lavabos la música és Mozart i Vivaldi, i al aeroport rés de fil musical. Un quintet de corda de cinc noies que tocaven molt bé.

Despedit de tothom, agafo l'avió d'Aeroflot cap a Sibéria, i comparteixo seient amb un metge coreà que parla castellà amb accent peruà. És cardiòleg va a visitar a un lloc prop de Vladivostok. Alguns dels pacients els tractaran després del cor a Seul. La medicina coreana és molt més barata i l'hospital en que treballa ha posat en marxa aquest sistema. Admirat per aquesta forma de turisme mèdic. Al Perú hi va anar dos anys, amb la família, treballant com a metge en una missió cooperativa del govern de Korea en un poble dels Andes. Ha estat dos vegades a Barcelona. Hi torna a la tardor a un Congrés Mundial de cardiologia.
L'aeroport de Vladivostok és gran i desangelat. He d'esperar hora i mitja el tren a la ciutat que està lluny. Aprofito per canviar els won per Rubles i per comprar una targeta de telèfon russa amb connexió Internet per 25€.

El hostel és com un pis en un edifici enorme del final de la època tsarista. Al cantó hi ha una casa de la mateixa època, que era d'un ilustre fill de la ciutat, l'actor Yul Bryner. En la foto sortim els dos junts.
Al hostel tothom és rús i, excepte la Olga, la encarregada que parla una mica d'anglès, ningú el parla. En canvi, hi ha una expedició d'onze nens i nenes, dos pares i un entrenador de natació que han vingut per unes competicions. Marxen aquest vespre i la ruta en tren fins al seu poble és un dia i mig. Un pare parla bon anglès i vol que el seu fill el practiqui, així que comencem a parlar de natació i línies de tren. El seu poble és Tynda, el nus de la línea BAM, que va més al nord de Sibèria. El nen és l'únic que ha guanyat una medalla, així que el puc felicitar davant d'un orgullós pare.

La història de Vladivostok és complexa. Era una ciutat manchú quan a la Xina manava la última dinastia, la Qin, que era manchú. Era per tant una ciutat xina. En la Segona Guerra del Opi, els països occidentals van imposar a la Xina unes condicions equivalents al robatori. Anglaterra va ampliar Hong Kong, Alemania i França van esgarrapar trossos i Rússia va aprofitar per quedar-se el nord de Manchuria, incloent Vladivostok. Això era el 1860 i més o menys coincideix amb la pel·lícula de "55 días en Pekin". S'ho van quedar en pagament de les suposades malifetes que descriu la película. En aquesta pel·lícula el paper d'España és la aparició d'un inexistent Ambaixador Español, a canvi d'uns costos de producció mínims, perquè es va rodar a España.

Part de la Manchuria russa, se la va quedar més tard el Japó quan ve derrotar a Rússia. Aquesta part està explicada en la novela pornogràfica de Guillaume Appollinaire "Les onze mil verges". En aquest cas, el cameo és de Catalunya, perquè l'autor parla de "les culs tombants de les catalanes" quan fa una descripció de l'anatomia per països en el bordell de la ciutat assetjada.

La inauguració del Transiberià, pocs anys abans de la Revolució, va portar a Vlad un creixement espectacular i els edificis més representatius son d'aquella època.

Després de la Revolució del 1917 va començar la guerra civil amb els partidaris del Zar i les potències aliades van ajudar als russos blancs des de Vladivostok, que va ser la última ciutat a ser ocupada per l'Exèrcit Roig. Com que era la seu de la Flota del Pacífic, va estar tancada als estrangers fins a la caiguda de la Unió Soviètica. En la foto podem veure part dels efectius de la Flota del Pacífic de permís diumenge per la tarda.

En els anys posteriors va ser una ciutat molt violenta controlada per diverses màfies i lluny de Moscú, i des de fa uns anys ha tornat a la estabilitat encara que amb una constant pèrdua de població, en part coberta per emigrants de Centre Asia i per turistes i comerciants xinesos i coreans.

Amb tota aquesta barreja, la ciutat en un diumenge de maig i bon temps està preciosa. Tothom surt als carrers propers al mar i la bahía a banyar-se, passejar o menjar. Els únics turistes que hi veig son petits grups de xinesos amb els seus guies.

Un altre personatge a Vladivostok era Vladimir Arseniev. Explorador, geògraf i naturalista va escriure un llibre sobre la relació amb el seu guia Dersu. La pel·lícula que en va fer Akira Kurosawa, Dersu Uzala, va guanyar l'oscar. La pel·lícula i el llibre son meravellosos i demostren que Arseniev era un dels grans. Va explorar les regions dels rius Ussuri i Amur. Aquests dos rius s'ajunten i son paral·lels al Oceà Pacífic, dels que el separa una cadena muntanyosa, el Sijote-Alin, que te un clima quasi tropical i separa la immensa taiga siberiana del mar. L'habitant més famós de la zona és el tigre siberià.

La casa en que va viure els seus darrers anys a Vlad és un museu, i el museu local, en que hi ha de tot te el seu nom. Tigres del Amur dissecats, fotos de la època, restes antropològiques i arqueològiques...

Avui és el dia mundial dels museus i tots son de franc, i ahir al vespre van estar oberts fins a mitjanit. Era maco en una ciutat amb reputació difícil com Vlad, i en un país en que l'alcoholisme és un problema nacional, veure el Museu Arseniev amb cua de families a les onze de la nit en aquesta època i latitud en que no s'acaba de fer fosc.
Per sort Arseniev va morir al 1930. La seva dona va morir en les purgues stalinianes el 1937 i la seva filla de 21 anys també va estar empresonada. Ara és un heroi nacional. M'ho explica la senyora que cuida la casa de Arseniev, en la que soc l'únic visitant. Em diu que és estrany que pregunti, perquè els americans volen veure la casa de Yul Bryner, i li aclaro que jo no soc americà. Sense voler estendre's diu que aquella va ser una època molt dura al seu país.

Lenin és un altre personatge de l'historia de Rússia amb estatura que resisteix el pas del temps, així com l'Exèrcit Roig que va derrotar aquí el que quedava del Exèrcit Blanc i el cos expedicionari estranger.
Vlad s'ha comparat amb San Francisco. Encara que sembli estrany, Rússia estava abans a San Francisco que a Vladivostok. A l'època en que els russos estaven a Alaska, al segle XVIII, van baixar per la costa fins a San Francisco, per intentar quedar-s'ho abans que els possibles rivals ... els espanyols que venien des de Mèxic. Ningú pensava en els colons anglos del est d'Amèrica.

Les dos ciutats s'assemblen en que son penínsules amb turons a latituds similars. Vladivostok fins i tot té un funicular, carrers amb pendent i fa poc es va construir un pont penjant ... i les dos tenen una creixent colònia xinesa.

Publicado con Blogsy