Cada ciutat te el seu atractiu turístic. Barcelona te la Sagrada Familia, i Ulan Ude te el cap de Lenin més gran del món. Per als més joves que no sàpiguen història, aclareixo que el de l'esquerra és en Lenin, i el de la dreta jo.
Al sur de Sibèria es barregen territoris de llengües túrquiques, mongoles i russes. Diverses sectes de l'ortodòxia, shamanismes, budisme i un recent passat ateu. Ulan Ude és la capital de la República de Buriatia, una de les divisions administratives de la Federació Russa. El buriat és un dialecte del mongol, i encara que s'ensenya a l'escola, els joves tenen més interés en aprendre l'anglès. El rús, com que és un idioma relativament nou i l'estat sempre ha sigut molt centralitzat, quasi no te dialectes i és igual en un territori enorme.
Després de la Revolució, en aquesta zona van lluitar totes les potències i senyors de la guerra xinesos i russos. Quan l'Exèrcit Roig es va imposar, es va crear una República de Mongòlia separada de la Xina, un departament de Mongòlia interior dins de la Xina, i Buriatia dins de Rússia.
El budisme havia arrelat en els pobles fronterers amb la Xina, perquè les dinasties xineses eren alternativament xineses i bàrbares , que volia dir mongoles, manxús, tibetanes o turcomanes. Quan manaven, aquests "bàrbars" s'agafaven al budisme, en la seva variant lamaísta, potser perquè era més "cosmopolita", per diferenciar-se del confucionisme més tradicionalment xinés.
Després de la II Guerra Mundial, i per premiar un comportament lleial de Buriatia, Stalin va autoritzar els nous centres de culte, que semblen centres de convencions i estan plens de joves fen peticions. El budisme local te alguns objectes de culte una mica frikis.
Per sort, aquest maig, als diumenges fa bon temps a Sibèria. El Museu Etnològic és un immens parc al que hi vas amb un autobús urbà ple de families. Hi ha cases representatives de les diferents èpoques de la cultura local. Desmuntades dels seus pobles originals i trasplantades al parc.
Es pot veure com vivien els "Old Believers", creients antics, que no van acceptar una reforma de la Ortodòxia del segle XVIII i van anar a Sibèria a viure la seva tradició. Com els Amish als USA. Al 1980 encara en van trobar una comunitat que no sabia qui era en Lenin ni que va ser la Revolució.
Hi ha també cases dels colons que van anar a buscar-hi la vida, com al Oest americà. Des d'aristòcrates desembristes, servs recent alliberats que perseguien la promesa d'una terra seva, a presos polítics de totes les èpoques.
Anterior als russos i cosacs, amb les seves cases de fusta, els habitants originals eren nòmades i tenien tendes i yurtas que podien desplaçar. D'aquí van sortir els Huns, amb el seu cabdill Attila, que al segle III van saquejar parts del Imperi Romà i van ser l'origen d'Hungria.
Com el dia és molt agradable, alguns descendents d'aquells guerres s'entrenen en la lluita fent servir una pilota de futbol.
Al museu etnogràfic també hi ha animals locals. Mai he estat tant a prop d'un tigre del Amur o de dos enormes ossos siberians, encara que protegit per una rovellada gàbia de filferro. També hi ha els cavalls amb que les tribus locals van conquerir totes les planes d'Euràsia.
En algun dels museus que ensenyen les coses de la època hi ha antics objectes budistes en tibetà. En una època anterior a la Viagra, diagrames religiosos, amb l'explicació en anglès, donen totes les receptes prescrites per els lames.
A Sibèria alguns trens porten passatgers, i la majoria matèries primeres.
Els animals tenen poc espai a les gàbies, però al hostel encara en tinc menys. Com que Ulan Ude és la cruïlla cap a Mongòlia, hi ha molt pas de motxillers. Al hostel hi trobo una noia de Castellar del Vallés, que fa 4 anys que viu a Austràlia i que comenta les dificultats de viatjar sola per Rússia, especialment als vespres, a les estacions en que hi ha borratxos.
Una parella francesa s'ha agafat un any sabàtic, ell periodista i ella treballador social, i segueixen cap al Orient. Això és un dret reconegut en els estatuts dels treballadors a França, tant a empreses públiques com privades. Sort que França fa recordar que aquestes coses existien. Avui estaven dessolats en veure que es confirmava que el Front Nacional havia guanyat les eleccions europees a França. Viatgen també en "CouchSurfing", i sembla que ja tenen una invitació a Ulan Bator.
A la cuina hi ha comentaris de molts viatgers anteriors. Algun destaca la dificultat de coexistir el que anomenem España, fins a i tot al cor de Sibèria !.
Es normal que el hostel sigui el sistema d'allotjament en viatge més popular entre els joves. Si els seus sous del futur convergeixen arreu cap els 600€, vol dir 20€ per dia. Per viatjar necessites una solució d'uns 10€ per nit.
Al Orient no hi ha massa diferència entre el Hostel i el CouchSurfing. Un Hostel acostuma a ser un pis, en que caben 8 persones en cada habitació i a la cuina cadascú agafa el que troba. El problema és que aquests pisos tenen un únic lavabo per molta gent. La solució son els lavabos dels transports públics. Gratuïts al metro de Seul, i per 30 cèntims els de les estacions del Transiberià.
El lavabo del hostel es fa servir també per penjar muntatges fotogràfics amb el cap de Lenin. N'hi ha de molt bons.
Aquesta zona de Sibèria ha estat més transitada que el "Extrem Orient". Miguel Strogoff va viure les seves aventures només fins a irkutsk, i Corto Maltés les seves fins a Chita, poc després de Ulan Ude. La classe "Platskaart", 3ª, és un altre aventura. El meu vagó està ple de joves soldats, membres d'algun equip esportiu, i uns tipus molt prims amb vestit gris que sembla tret de les imatges de la Revolució Cultural.
El del pijama gris de la foto, seu davant meu i no aconseguim comunicar gens, encara que li agraden les fotos del iPad que li ensenyo. Tots porten una insígnia a la solapa. Per fi identifico que és la cara de Kim-Il-Sung. Son els primers nord coreans que he vist i em sembla que venen a treballar en alguna fabrica d'Irkutsk.
En el cas de la novela de Jules Verne s'entén, perquè abans de la construcció del Transiberià, per anar de Moscú a Vladivostok era més ràpid anar-hi embarcant-se a Europa fins Amèrica, travessar Amèrica, i després navegar el Pacífic. Anar fins a Irkutsk, a mig camí, ja era prou aventura.
Per fi el llac Baikal. Encara que nomé s te 636 km de nord a sud, i 60 d'est a oest, té un 20% de l'aigua dolça no congelada del planeta. Això és perquè la seva fondaria màxima es 1.637m. L'ha creat la separació de dos plaques tectòniques, que segueixen separant-se. Cada vegada és més fons, i algun dia molt llunyà, serà el cinquè oceà del planeta.
Quan es va construir el Transiberià, travessar les muntanyes que s'enfonsen a l'aigua, al sud del llac, era el repte més difícil. Com que no es podia, es van portar dos vaixells desmuntats i a l'estiu portaven passatgers i vagons navegant a l'altre cantó del llac. A l'hivern es va intentar un passatge sobre el gel, però el primer comboi és va enfonsar en les profunditats del llac. Per fi es va poder construir una successió de ponts i túnels que es podia mantenir a l'hivern, i ara, és la part més espectacular dels 9.200 km de tota la línea.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada