Alfred Russel Wallace era un naturalista anglés que el 1850 va veure que Borneo i Sulawesi estaven molt a prop, pero que tenien unes grans diferències de fauna. Borneo tenía moltes espècies "asiàtiques", com grans felins o primats. En canvi a Sulawesi hi havia moltes espècies "australianes", com marsupials.
Wallace va definir una linea ficticia, que també deixava a Bali en un cantó, i a Lombok, la següent illa cap al est, d'un altre.
Deia que hi havia una especialització de les espécies a partir d'uns origens diferents. Amb això va iniciar una correspondència amb un altre naturalista inquiet, que es deia Darwin, que va canviar la nostra manera de veure el món.
Estudis més actuals, continuen situant la line de territoris amb fauna "asiàtica" al oest de la separació entre Bali-Borneo i Lombok-Sulawesi, pero la zona predominantment "australiana" està al est de Timor i Moluques, deixant una gran franja de transició, en la que estan Lombok, Komodo amb el seu gigantesc drac de 3 metres, i Flores amb els seus restes de posibles "hobbits", homes d'un metre d'alçada extingits fa 12.000 anys.
Per despedirnos de Denpasar, en Roberto, el Javi i jo, després d'un altre esmorçar de Nasi Goreng i picant, sortim al carrer a prendre un cafe.
Una de les polítiques d'èxit en les ajudes al desenvolupament ha sigut donar petits crèdits a dones perque comencin la seva activitat econòmica. Hi penso al prendre l'aigua calenta amb cafe indonesi, mig soluble, mig no soluble.
La senyora tenia l'espai en que venia menjars, i en Simon, el nen, entrenava en bicicleta davant nostre.
Els meus amics maños van a una illa diferent i ens despedim. Són dos tios molt macos.
La meitat de la població d'Indonèsia, segons un informe del McKinsey Global Institute que està a Internet i m'he llegit, viu amb menys de 2$ diaris. L'altra meitat, amb més. Sospitava que molts d'ells treballaven en el turisme, pero encara no havia vist quin era aquest turisme.
Indonèsia no té grans monuments, com la India o la Xina. Borobudur quasi és l'únic. En canvi té grans espais naturals. Boscos, volcans o mar.
Pero l'accés es dificil i és dificil de comercialitzar a un turisme d'alt poder adquisitiu.
Excepte les platges i el mar.
Bali és el destí més clar, i més recentment les illes Gili, que estan a tocar de Lombok. Hi ha uns vaixells rápits que les uneixen en 1 hora i que segueixen fins a Lombok. Es a on vaig, però també hi ha un ferry tradicional que triga 4 hores. La diferència de preu son 300.000 rupiahs, que vol dir 27€.
El ràpit em deixa més a prop del volcà a on vull anar i em permetrà començar demà l'ascensió.
Per fi trobo als turistes que gasten més de 20€ al dia i que ajuden a progressar al païs.
El barco va plé de joves anglosaxons, molts australians i americans. Marcant musculatures al sol i tots amb una ampolla gran de cervesa Bitang a la mà. Les noies totes molt rosses i amb una ampolla petita de Bitang o una llauna.
L'ascensió al Gunung Rajani, la segona muntanya més alta d'Indonèsia, sembla fàcil però llarga.
El primer dia, 2.000 metres de desnivell. El segon dia, 6 hores de camí amb 600 metres de descens al fons d'un crater i banyada opcional al llac que l'ocupa. El tercer dia, ascens de 1.000 metres fins al cim i descens de 2.600metres per la cara oposada del volcà. Cotxe fins al punt de sortida per recollir l'equipatge i desplaçament cap a alguna platja amb barques cap a les Illes Gili. Les dos nits son en tendes de campanya, i el nombrós grup porta un guia i tres portejadors que porten les tendes i menjar. Tota aquesta logistica, amb menjar i dormir de tres dies, transports i permisos son 120€ després de regateix. No és car encara que vulgui dir 1.350.000 rupiahs.
Estic en un grup amb una parella danesa i tres nois suecs. La seva edat mitja és de 22 i tots estan en el trànsit a la Universitat.
Podria ser el seu pare i en soc més conscient quan veig que un vol pujar amb sandàlies i 3 en pantalons curts. El guia i els portejadors ho troven natural, perqué ells van amb xancletes. Però l'ascensió té 3.800 metres de desnivell, la temperatura a dalt, si hi arribem, serà de 3 o 4 graus i com que és la estació humida segur que plou. Els hi deixo les sabatilles de correr, la jaqueta de pluja i fins i tot la tovallola per fer de mini sarong!.
A mi encara em sobre, i els únics guants, els meus, els rotarem entre els sis.
En el camí hi ha de tant en tant uns coberts de xapa amb terra de fusta aixecat. Els hem aprofitat sovint quan plovia molt i hem trobat altres grups. Un noi de Malaga que viatje desde fa més d'un any. Va amb una noia danesa-esquimal que va coneixer a Bali i amb dos italians des d'Australia.
Els viatgers de llarga durada equilibren el pressupost treballant a Austràlia. Els espanyols sembla que no poden optar al visat de treball temporal que permet 1 any prorrogable. El motiu sembla que és un conflicte absurd per un mal tracte a un australià que estava a España sense visat.
Molts estan amb visat turistic de 6 mesos i treballant ilegals. Es fàcil trobar feina i pencant molt et pots treure 800€ en una setmana fent de cambrer. Tenen visat els països que no tenen joves en atur, pero España que té joves en atur, no té visat.
New Zealand si que dona visats als españols, però només 200. Es pot demanar per internet, pero el més probable és que abans d'acabar d'omplir el formulari ja estiguin donats tots i ja no ho accepti.
El nostre guia és diu Jou. Es un sasak musulmà, com el 90% dels habitants de Lombok. Es molt jove i com que té un anglés suficient, pot fer de guia a la muntanya i guanyar més que els seus amics. Com els joves españols que puguin anar a Austràlia perqué saben anglés.
Li regalaré part del material que salvarà la vida dels joves suecs.
Tenim 3 portejadors que porten el menjar i tendes i ho preparen. Aquest també és del Barça.
Després d'una pujada de 2.000m amb molta pluja i boira, clareja en arribar al crater. Acampem i veiem la vista del interior, cim i illes. Inolvidable.
El llac que hi ha al fons del crater té 6km de llarg. En una erupció fa 200 anys li va sortir un altre crater al mig del llac. Està actiu, la seva última explosió va ser el 2004 i no para de treure fum.
L'ascensió no és dificil, però és desaconsella en la temporada de plujes, en la que estem entrant. Està prohibida els tres primers mesos del any, per risc de corriments de terra. Això sempre que el volcà no torni a entrar en erupció.
Al campament les tendes s'organitzen per idioma.
Els 4 sasak dormen en una, els 3 suecs en un altre, els 2 danesos en un altre i al català li toca dormir sol. Insisteixo que no és just, però és evident que un idioma comú uneix.
He vist monos als arbres, pero a aquesta alçada ja no hi ha quasi arbres. En canvi circulen per el camp gossos salvatges pero molt esporoguits i monos més grans que deuen ser gibons.
Fa dies que no tinc conexio Internet i no se quan en tornare a tenir. Intento escriure el blog regularment i aprofitar la primera ocasió amb conexió per publicar-ho.
La segona jornada del Gunung Rajani és gloriosa. Baixar al crater, nedar al llac, cascada d'aigües sulfuroses i nou campament al crater i al peu del cim.
Tot vegilat per el volcà que hi ha al mig del llac i que no para de treure fum.
A dalt de la cresta un campament nombrós. totes les rutes per el volcà es junten en aquest punt i tots sortirem demà a les 3 del matí. En diferents grups hi deu haver unes 15 tendes.
Els portejadors son uns grans cuiners. Mai havia estat a la muntanya i arribar al campament amb la tenda instal.lada i algú preparant un dinar.
La pujada divertida. En un descans es parla d'edats. El guia, en Jou, té 16 anys. La resta del grup entre 20 i 22. Els hi dic la meva edat i em dien que no s'imagina cap al seu pare en aquesta muntanya. Comencen a parlar de les noveies que han tingut i com han començat i trencat. En Jou no està gens fora de lloc. Diu que es casarà l'any vinent pero no sap amb qui. Els altres no tenen cap intenció de casarse i tenen anèctotes de trencaments dificils amb novies del institut. Jo fa estona que no dic res i escolto.
Wallace va definir una linea ficticia, que també deixava a Bali en un cantó, i a Lombok, la següent illa cap al est, d'un altre.
Deia que hi havia una especialització de les espécies a partir d'uns origens diferents. Amb això va iniciar una correspondència amb un altre naturalista inquiet, que es deia Darwin, que va canviar la nostra manera de veure el món.
Estudis més actuals, continuen situant la line de territoris amb fauna "asiàtica" al oest de la separació entre Bali-Borneo i Lombok-Sulawesi, pero la zona predominantment "australiana" està al est de Timor i Moluques, deixant una gran franja de transició, en la que estan Lombok, Komodo amb el seu gigantesc drac de 3 metres, i Flores amb els seus restes de posibles "hobbits", homes d'un metre d'alçada extingits fa 12.000 anys.
Per despedirnos de Denpasar, en Roberto, el Javi i jo, després d'un altre esmorçar de Nasi Goreng i picant, sortim al carrer a prendre un cafe.
Una de les polítiques d'èxit en les ajudes al desenvolupament ha sigut donar petits crèdits a dones perque comencin la seva activitat econòmica. Hi penso al prendre l'aigua calenta amb cafe indonesi, mig soluble, mig no soluble.
La senyora tenia l'espai en que venia menjars, i en Simon, el nen, entrenava en bicicleta davant nostre.
Els meus amics maños van a una illa diferent i ens despedim. Són dos tios molt macos.
La meitat de la població d'Indonèsia, segons un informe del McKinsey Global Institute que està a Internet i m'he llegit, viu amb menys de 2$ diaris. L'altra meitat, amb més. Sospitava que molts d'ells treballaven en el turisme, pero encara no havia vist quin era aquest turisme.
Indonèsia no té grans monuments, com la India o la Xina. Borobudur quasi és l'únic. En canvi té grans espais naturals. Boscos, volcans o mar.
Pero l'accés es dificil i és dificil de comercialitzar a un turisme d'alt poder adquisitiu.
Excepte les platges i el mar.
Bali és el destí més clar, i més recentment les illes Gili, que estan a tocar de Lombok. Hi ha uns vaixells rápits que les uneixen en 1 hora i que segueixen fins a Lombok. Es a on vaig, però també hi ha un ferry tradicional que triga 4 hores. La diferència de preu son 300.000 rupiahs, que vol dir 27€.
El ràpit em deixa més a prop del volcà a on vull anar i em permetrà començar demà l'ascensió.
Per fi trobo als turistes que gasten més de 20€ al dia i que ajuden a progressar al païs.
El barco va plé de joves anglosaxons, molts australians i americans. Marcant musculatures al sol i tots amb una ampolla gran de cervesa Bitang a la mà. Les noies totes molt rosses i amb una ampolla petita de Bitang o una llauna.
L'ascensió al Gunung Rajani, la segona muntanya més alta d'Indonèsia, sembla fàcil però llarga.
El primer dia, 2.000 metres de desnivell. El segon dia, 6 hores de camí amb 600 metres de descens al fons d'un crater i banyada opcional al llac que l'ocupa. El tercer dia, ascens de 1.000 metres fins al cim i descens de 2.600metres per la cara oposada del volcà. Cotxe fins al punt de sortida per recollir l'equipatge i desplaçament cap a alguna platja amb barques cap a les Illes Gili. Les dos nits son en tendes de campanya, i el nombrós grup porta un guia i tres portejadors que porten les tendes i menjar. Tota aquesta logistica, amb menjar i dormir de tres dies, transports i permisos son 120€ després de regateix. No és car encara que vulgui dir 1.350.000 rupiahs.
Estic en un grup amb una parella danesa i tres nois suecs. La seva edat mitja és de 22 i tots estan en el trànsit a la Universitat.
Podria ser el seu pare i en soc més conscient quan veig que un vol pujar amb sandàlies i 3 en pantalons curts. El guia i els portejadors ho troven natural, perqué ells van amb xancletes. Però l'ascensió té 3.800 metres de desnivell, la temperatura a dalt, si hi arribem, serà de 3 o 4 graus i com que és la estació humida segur que plou. Els hi deixo les sabatilles de correr, la jaqueta de pluja i fins i tot la tovallola per fer de mini sarong!.
A mi encara em sobre, i els únics guants, els meus, els rotarem entre els sis.
En el camí hi ha de tant en tant uns coberts de xapa amb terra de fusta aixecat. Els hem aprofitat sovint quan plovia molt i hem trobat altres grups. Un noi de Malaga que viatje desde fa més d'un any. Va amb una noia danesa-esquimal que va coneixer a Bali i amb dos italians des d'Australia.
Els viatgers de llarga durada equilibren el pressupost treballant a Austràlia. Els espanyols sembla que no poden optar al visat de treball temporal que permet 1 any prorrogable. El motiu sembla que és un conflicte absurd per un mal tracte a un australià que estava a España sense visat.
Molts estan amb visat turistic de 6 mesos i treballant ilegals. Es fàcil trobar feina i pencant molt et pots treure 800€ en una setmana fent de cambrer. Tenen visat els països que no tenen joves en atur, pero España que té joves en atur, no té visat.
New Zealand si que dona visats als españols, però només 200. Es pot demanar per internet, pero el més probable és que abans d'acabar d'omplir el formulari ja estiguin donats tots i ja no ho accepti.
El nostre guia és diu Jou. Es un sasak musulmà, com el 90% dels habitants de Lombok. Es molt jove i com que té un anglés suficient, pot fer de guia a la muntanya i guanyar més que els seus amics. Com els joves españols que puguin anar a Austràlia perqué saben anglés.
Li regalaré part del material que salvarà la vida dels joves suecs.
Tenim 3 portejadors que porten el menjar i tendes i ho preparen. Aquest també és del Barça.
Després d'una pujada de 2.000m amb molta pluja i boira, clareja en arribar al crater. Acampem i veiem la vista del interior, cim i illes. Inolvidable.
El llac que hi ha al fons del crater té 6km de llarg. En una erupció fa 200 anys li va sortir un altre crater al mig del llac. Està actiu, la seva última explosió va ser el 2004 i no para de treure fum.
L'ascensió no és dificil, però és desaconsella en la temporada de plujes, en la que estem entrant. Està prohibida els tres primers mesos del any, per risc de corriments de terra. Això sempre que el volcà no torni a entrar en erupció.
Al campament les tendes s'organitzen per idioma.
Els 4 sasak dormen en una, els 3 suecs en un altre, els 2 danesos en un altre i al català li toca dormir sol. Insisteixo que no és just, però és evident que un idioma comú uneix.
He vist monos als arbres, pero a aquesta alçada ja no hi ha quasi arbres. En canvi circulen per el camp gossos salvatges pero molt esporoguits i monos més grans que deuen ser gibons.
Fa dies que no tinc conexio Internet i no se quan en tornare a tenir. Intento escriure el blog regularment i aprofitar la primera ocasió amb conexió per publicar-ho.
La segona jornada del Gunung Rajani és gloriosa. Baixar al crater, nedar al llac, cascada d'aigües sulfuroses i nou campament al crater i al peu del cim.
Tot vegilat per el volcà que hi ha al mig del llac i que no para de treure fum.
A dalt de la cresta un campament nombrós. totes les rutes per el volcà es junten en aquest punt i tots sortirem demà a les 3 del matí. En diferents grups hi deu haver unes 15 tendes.
Els portejadors son uns grans cuiners. Mai havia estat a la muntanya i arribar al campament amb la tenda instal.lada i algú preparant un dinar.
La pujada divertida. En un descans es parla d'edats. El guia, en Jou, té 16 anys. La resta del grup entre 20 i 22. Els hi dic la meva edat i em dien que no s'imagina cap al seu pare en aquesta muntanya. Comencen a parlar de les noveies que han tingut i com han començat i trencat. En Jou no està gens fora de lloc. Diu que es casarà l'any vinent pero no sap amb qui. Els altres no tenen cap intenció de casarse i tenen anèctotes de trencaments dificils amb novies del institut. Jo fa estona que no dic res i escolto.
Hola alfons, crec que ja et deu quedar poc temps. El pais que vas deixar i el que et trbaras poc tenen que veure de les coses que han passat. Crec que no t'ho passaras tan be pero tranquil que no et moriras d'avorriment. Bon viatge de tornada.
ResponElimina