Avui canvi d'illa, de pais i d'hemisferi. Jakarta està ja al hemisferi sur.
En el cami cap el aeroport de Brunei vaig a veure els principals ministeris.
N'hi ha tants com a España i cada ministeri té un edifici complert de més de 10 plantes i mes del doble d'espai del ministeri español equivalent.
Brunei té 400.000 habitants. El 10% son xinesos, que son els que sempre veus amb una botiga o taxi. Altres que treballen de cambrers o al camp són filipinos o indonesis. Això vol dir que tots els altres treballen en algun dels gigantescos ministeris, i encara no omplen les cadires. Això si que es una bombolla causada per el petroli.
Jakarta és un altre cosa. S'assembla mes a las megalòpolis africanes que a les emergents ciutats d'Asia oriental.
Segons la Wikipedia es la 6à metròpolis del món. Després de Tokio, Seul, Mèxic, New York i Mumbai. I just davant de Sao Paulo i Delhi.
Jakarta s'assembla a Delhi o Mumbai, pero amb els barris residencials en molt pitjor estat.
Es la capital d'un païs quasi imposible. Amb mes de 17.000 illes. El quart en població del món. Illes com Java que tenen un quart del territori espanyol, pero tres vegades la seva població. Illes a l'edat de pedra com parts de Papua o del Borneo indonesis.
La seva història és molt complexa i l'administració feble.
La primera experiència l'he tingut avui quan el funcionari del visat em deia que si ell m'ajudava, jo també l'havia "d'ajudar". M'ho deia sota un gran cartell que deia que estava prohibit donar diners als policies.
El seu motiu era absurd. Volía veure el billet que deia que marxava avans dels 30 dies de durada del visat. Pero avui ja no hi ha billets en paper i la còpia la tenia en la bossa facturada que recuperaria despres de passar per ell. M'ha semblat que tenia jo les de guanyar. Li he aguantat la mirada una estona sense donar-li res, i per fi m'ha dit que la propera vegada portés el billet d'avio.
Amb el taxi fins al alberg, tot embussat a pesar de ser diumenge. El taxista dient-me que no calia que em poses el cinturó, tots els adelantaments per l'arcen, i de tant en rant una moto circulant en sentit contrari.
L'alberg molt bé, el típic de viatgers i ja començo a saber interpretar els comentaris dels usuaris en les webs de reserva.
Les millors de lluny, hostelworld, hostelbookers i tripadvisor.
Passejant troves un un carrer amb parada de tren un mono lligat a un arbre i despres una cabra. Tot una mica destartalat.
La plaça Merdeka, que vol dir independencia, enorme i plena de joves. A l'entrada una manifestació amb motos i banderes vermelles.
A dintre un tipus fent un discurs. M'apropo entre els molts que escoltaven per veure si explicava una historia, era islamista o era comunista. De cop un company seu comença a vendre uns productes que suposo que deurien curar-ho tot.
En el cami cap el aeroport de Brunei vaig a veure els principals ministeris.
N'hi ha tants com a España i cada ministeri té un edifici complert de més de 10 plantes i mes del doble d'espai del ministeri español equivalent.
Brunei té 400.000 habitants. El 10% son xinesos, que son els que sempre veus amb una botiga o taxi. Altres que treballen de cambrers o al camp són filipinos o indonesis. Això vol dir que tots els altres treballen en algun dels gigantescos ministeris, i encara no omplen les cadires. Això si que es una bombolla causada per el petroli.
Jakarta és un altre cosa. S'assembla mes a las megalòpolis africanes que a les emergents ciutats d'Asia oriental.
Segons la Wikipedia es la 6à metròpolis del món. Després de Tokio, Seul, Mèxic, New York i Mumbai. I just davant de Sao Paulo i Delhi.
Jakarta s'assembla a Delhi o Mumbai, pero amb els barris residencials en molt pitjor estat.
Es la capital d'un païs quasi imposible. Amb mes de 17.000 illes. El quart en població del món. Illes com Java que tenen un quart del territori espanyol, pero tres vegades la seva població. Illes a l'edat de pedra com parts de Papua o del Borneo indonesis.
La seva història és molt complexa i l'administració feble.
La primera experiència l'he tingut avui quan el funcionari del visat em deia que si ell m'ajudava, jo també l'havia "d'ajudar". M'ho deia sota un gran cartell que deia que estava prohibit donar diners als policies.
El seu motiu era absurd. Volía veure el billet que deia que marxava avans dels 30 dies de durada del visat. Pero avui ja no hi ha billets en paper i la còpia la tenia en la bossa facturada que recuperaria despres de passar per ell. M'ha semblat que tenia jo les de guanyar. Li he aguantat la mirada una estona sense donar-li res, i per fi m'ha dit que la propera vegada portés el billet d'avio.
Amb el taxi fins al alberg, tot embussat a pesar de ser diumenge. El taxista dient-me que no calia que em poses el cinturó, tots els adelantaments per l'arcen, i de tant en rant una moto circulant en sentit contrari.
L'alberg molt bé, el típic de viatgers i ja començo a saber interpretar els comentaris dels usuaris en les webs de reserva.
Les millors de lluny, hostelworld, hostelbookers i tripadvisor.
Passejant troves un un carrer amb parada de tren un mono lligat a un arbre i despres una cabra. Tot una mica destartalat.
La plaça Merdeka, que vol dir independencia, enorme i plena de joves. A l'entrada una manifestació amb motos i banderes vermelles.
A dintre un tipus fent un discurs. M'apropo entre els molts que escoltaven per veure si explicava una historia, era islamista o era comunista. De cop un company seu comença a vendre uns productes que suposo que deurien curar-ho tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada