La globalització obliga a repensar moltes coses. Entre elles la cooperació internacional. La China no en rep i és el païs amb més creixement en tots els index socials. Africa en rep i el seu desenvolupament es fràgil. Sembla clar que les ONG eficaces en situacions d'emergència tenen un paper, però com és pot estar segur de la utilitat de la ajuda al desenvolupament?.
Em feia aquestes reflexions entrant a la seu de RDT (Rural Development Trust), que és com es coneix la fundació. Treballa en la regió de Anantapur, al sur de Andra Pradesh. La segona zona més seca de la India. Anantapur no té cap atractiu turístic i els seus carrers destartalats estan plens de vaques i alguns porcs que cuiden una casta que deu ser española, perque són els únics que els mengen.
Vicente Ferrer, nascut a Calella i criat al barri de la Ribera, de la "quinta del biberón" i anarquista, a la batalla del Ebre va sentir que Déu el cridava i es va fer Jesuita. Després va anar a Mumbai. Home d'acció aviat va estar involucrat en demandes dels més desfavorits i va ser expulsat de la India. Amb la decisió directa de la presidenta Indira Gandhi va poder tornar però havent d'anar a un altre regió. Va triar Anantapur per pobre i seca. Ara és recordat com un heroi local.
Va deixar als jesuites, es va casar, va tenir tres fills i va construir una cosa gran.
La Fundación Vicente Ferrer (FVF) ha construit una xarxa de serveis socials admirable en una regió molt extensa.
Va morir al 2008 i el seu record agafa característques de culte local.
Això és molt propi de la India. Durant un viatge, un indi de Calcuta em deia que a Bengala Occidental les coses anaven millor perque un partit hindú havia sustituit a un de comunista. Pensant que no entenia res de la política de la India, em va aclarar que els comunistes eren uns que adoraven a uns tals Marx i Lenin.
Hospitals, centres educatius, centres per persones amb minusvalies varies, vivendes, et quedes sorprés per la magnitut de la tasca de la FVF.
A més tot està dirigit proritariament als membres de les castes més desfavorides. Als dalits (intocables) i a les altres castes marginades, a les minories ètniques i a les dones en situacions difícils.
Imaginar una cosa feta amb cultura española en un país força ineficient com la India sembla imaginar un desastre. Dons no, sorprén per la seva eficiencia. És la segona ONG a la India, per tamany de no se que, segons una voluntaria que treballa en comunicació.
El centre de la FVF a Anantapur es un conjunt de edificacions d'una planta, en mig d'un espai polsegós, que te les oficines en que guarden els expedients dels 130.000 apadrinaments. És un sistema original, en que families "apadrinen" a nens indis, o dones a dones, amb una quantitat anual, que és la principal font d'ingresos de la FVF. A 18€ mensuals per apadrinament, i bona part dels hospitals pagats amb subvencions d'institucions públiques i privades durant els anys bons, el pressupost és important.
L'apadrinat envia cada any dues cartes i una felicitació de Nadal. Ho vaig veure, desenes de noies traduïnt petits fulls de paper del telegu al castellà per enviar als "padrins", que a vegades responen. La resposta era també traduïda al telegu, l'idioma local d'Andra Pradesh, amb el seu propi alfabet, i enviada al apadrinat.
Les noies que ho fan, són les mateixes que fan de guia i traductor als visitants i amb la formació que reben, el seu castellà és més que bó.
Si ets visitant, t'hi pots estar fins a tres nits. La resta son voluntaris i cooperants, que cobren una mica i están períodes llargs.
Hi treballen 2.400 persones, però per donar idea dels serveis, només en educació de sords tenen 550 nens, en 4 escoles de primaria i 1 de secundària.
Per les escoles de sords han fet un diccionari de llengua de signes.
Els reptes que tenen son formidables. Estudien en telegu que és la llengua que tenen els seus pobles i families. Per aprofitar l'ús dels ordinadors, estudien també un anglés reduït. Cada idioma amb el seu alfabet.
Els professors, amb un curs bàsic de llengua de signes, i amb una comunicació bona.el director m'ha explicat les dificultats d'utilitzar les ajudes a l'audició. Els implants coclears ni es poden considerar i dels audífons poden utilitzar tot el que reben com a donacions des d'España.
Conscients de la necessitat de models sords adults, el dissbte al matí en tenen un. No tenen professors sords, perque aqui no n'hi ha.
Els nens i nenes fantàstics. Hem rigut una estona amb fotos, videos i traduccions equívoques.
L'hospital pediàtric, el general, el de SIDA, la infermera voluntària de Valencia que forma a les futures infermeres formades a la FVF.
Els dos auditors, un de vasc, una de la India, que auditen per donants públics alguns projectes. Ell ha auditat projectes de col.laboració a Bòsnia, Gaza, Afganistan, India, Nicaragua.
La penya del Club de Futbol de Sant Vicenç de Montalt que cada any venen a fer un campus futbolístic d'una setmana amb nens de la zona.
Les múltiples motivacions i estils dels cooperants i voluntaris que composen aquesta pintoresca comunitat.
L'únic turista de pas sóc jo, encara que al estiu n'hi ha molts.
En un dels menjars a la cantina comú he explicat el meu interés en visitar les escoles de sords, i un dels voluntaris m'ha dit que és cosí de la familia Jané, uns amics del món associatiu de pares i joves sords. Ràpidament s'ha format una tertúlia sobre l'ús de la llengua de signes en l'educació dels sords. En aquesta solidària comunitat de professors, antropòlegs, metges, futbolistes, arquitectes i viatgers, la unanimitat sobre la importancia de la llengua de signes era total.
L'última visita ha sigut a una escola per 45 nens amb paràlisi cerebral, i a una de primària amb 100 nens sord. Hi ha quatre escoles semblants i he perdut el compte de la quantitat de projectes.
Aquesta aula va ser pagada per la Generalitat Valenciana i te les imatges de la Madre Teresa i el deu Ganesh, el de cap d'elefant. Amb aquets padrins no pot fallar.
Excel.lent comunicació amb els nens sords, i aprofitant una representació plena de ritme i equilibri em vaig convertir en el càmara oficial del Bollywood sord.
Per acabar el dia, conversa amb Anne Ferrer, la vidua de Vicente Ferrer. La crisi els afecta per les subvencions de les administracions públiques, però els apadrinaments privats es mantenen.
Al igual que en altres ONG, no dependre de les subvencions públiques es fonamental. El tipus de voluntaris que necessiten son arquitectes, metges i professors, i està molt orgullosa dels projectes dirigits a minusvalíes.
Hem quedat que demà parlaré amb en Dasrath, que dirigeix aquests projectes, per parlarli de Gallaudet i les beques per als millors estudiants i per veure si podem ajudar i estar en contacte desde APANSCE.
Moltes emocions en la descoberta de la India de les ONG i les antigues lluites socials. En aquesta paret, Vicente Ferrer va deixar escrit que el patiment no s'ha d'entendre, s'ha d'erradicar. Un bon resum d'una vida digna.
Malgrat problemes de pagaments VISA en transaccions on-line a la India, he pogut comprar els billets per Sri Lanka.
No he pogut en canvi fer un exercici d'exàmen de Xinés IV de la UOC per no poder trobar una combinació de PC, Flash i micròfon. Espero que a la propera parada, Bangalore, ho podré resoldre.
Em feia aquestes reflexions entrant a la seu de RDT (Rural Development Trust), que és com es coneix la fundació. Treballa en la regió de Anantapur, al sur de Andra Pradesh. La segona zona més seca de la India. Anantapur no té cap atractiu turístic i els seus carrers destartalats estan plens de vaques i alguns porcs que cuiden una casta que deu ser española, perque són els únics que els mengen.
Vicente Ferrer, nascut a Calella i criat al barri de la Ribera, de la "quinta del biberón" i anarquista, a la batalla del Ebre va sentir que Déu el cridava i es va fer Jesuita. Després va anar a Mumbai. Home d'acció aviat va estar involucrat en demandes dels més desfavorits i va ser expulsat de la India. Amb la decisió directa de la presidenta Indira Gandhi va poder tornar però havent d'anar a un altre regió. Va triar Anantapur per pobre i seca. Ara és recordat com un heroi local.
Va deixar als jesuites, es va casar, va tenir tres fills i va construir una cosa gran.
La Fundación Vicente Ferrer (FVF) ha construit una xarxa de serveis socials admirable en una regió molt extensa.
Va morir al 2008 i el seu record agafa característques de culte local.
Això és molt propi de la India. Durant un viatge, un indi de Calcuta em deia que a Bengala Occidental les coses anaven millor perque un partit hindú havia sustituit a un de comunista. Pensant que no entenia res de la política de la India, em va aclarar que els comunistes eren uns que adoraven a uns tals Marx i Lenin.
Hospitals, centres educatius, centres per persones amb minusvalies varies, vivendes, et quedes sorprés per la magnitut de la tasca de la FVF.
A més tot està dirigit proritariament als membres de les castes més desfavorides. Als dalits (intocables) i a les altres castes marginades, a les minories ètniques i a les dones en situacions difícils.
Imaginar una cosa feta amb cultura española en un país força ineficient com la India sembla imaginar un desastre. Dons no, sorprén per la seva eficiencia. És la segona ONG a la India, per tamany de no se que, segons una voluntaria que treballa en comunicació.
El centre de la FVF a Anantapur es un conjunt de edificacions d'una planta, en mig d'un espai polsegós, que te les oficines en que guarden els expedients dels 130.000 apadrinaments. És un sistema original, en que families "apadrinen" a nens indis, o dones a dones, amb una quantitat anual, que és la principal font d'ingresos de la FVF. A 18€ mensuals per apadrinament, i bona part dels hospitals pagats amb subvencions d'institucions públiques i privades durant els anys bons, el pressupost és important.
L'apadrinat envia cada any dues cartes i una felicitació de Nadal. Ho vaig veure, desenes de noies traduïnt petits fulls de paper del telegu al castellà per enviar als "padrins", que a vegades responen. La resposta era també traduïda al telegu, l'idioma local d'Andra Pradesh, amb el seu propi alfabet, i enviada al apadrinat.
Les noies que ho fan, són les mateixes que fan de guia i traductor als visitants i amb la formació que reben, el seu castellà és més que bó.
Si ets visitant, t'hi pots estar fins a tres nits. La resta son voluntaris i cooperants, que cobren una mica i están períodes llargs.
Hi treballen 2.400 persones, però per donar idea dels serveis, només en educació de sords tenen 550 nens, en 4 escoles de primaria i 1 de secundària.
Per les escoles de sords han fet un diccionari de llengua de signes.
Els reptes que tenen son formidables. Estudien en telegu que és la llengua que tenen els seus pobles i families. Per aprofitar l'ús dels ordinadors, estudien també un anglés reduït. Cada idioma amb el seu alfabet.
Els professors, amb un curs bàsic de llengua de signes, i amb una comunicació bona.el director m'ha explicat les dificultats d'utilitzar les ajudes a l'audició. Els implants coclears ni es poden considerar i dels audífons poden utilitzar tot el que reben com a donacions des d'España.
Conscients de la necessitat de models sords adults, el dissbte al matí en tenen un. No tenen professors sords, perque aqui no n'hi ha.
Els nens i nenes fantàstics. Hem rigut una estona amb fotos, videos i traduccions equívoques.
L'hospital pediàtric, el general, el de SIDA, la infermera voluntària de Valencia que forma a les futures infermeres formades a la FVF.
Els dos auditors, un de vasc, una de la India, que auditen per donants públics alguns projectes. Ell ha auditat projectes de col.laboració a Bòsnia, Gaza, Afganistan, India, Nicaragua.
La penya del Club de Futbol de Sant Vicenç de Montalt que cada any venen a fer un campus futbolístic d'una setmana amb nens de la zona.
Les múltiples motivacions i estils dels cooperants i voluntaris que composen aquesta pintoresca comunitat.
L'únic turista de pas sóc jo, encara que al estiu n'hi ha molts.
En un dels menjars a la cantina comú he explicat el meu interés en visitar les escoles de sords, i un dels voluntaris m'ha dit que és cosí de la familia Jané, uns amics del món associatiu de pares i joves sords. Ràpidament s'ha format una tertúlia sobre l'ús de la llengua de signes en l'educació dels sords. En aquesta solidària comunitat de professors, antropòlegs, metges, futbolistes, arquitectes i viatgers, la unanimitat sobre la importancia de la llengua de signes era total.
L'última visita ha sigut a una escola per 45 nens amb paràlisi cerebral, i a una de primària amb 100 nens sord. Hi ha quatre escoles semblants i he perdut el compte de la quantitat de projectes.
Aquesta aula va ser pagada per la Generalitat Valenciana i te les imatges de la Madre Teresa i el deu Ganesh, el de cap d'elefant. Amb aquets padrins no pot fallar.
Excel.lent comunicació amb els nens sords, i aprofitant una representació plena de ritme i equilibri em vaig convertir en el càmara oficial del Bollywood sord.
Per acabar el dia, conversa amb Anne Ferrer, la vidua de Vicente Ferrer. La crisi els afecta per les subvencions de les administracions públiques, però els apadrinaments privats es mantenen.
Al igual que en altres ONG, no dependre de les subvencions públiques es fonamental. El tipus de voluntaris que necessiten son arquitectes, metges i professors, i està molt orgullosa dels projectes dirigits a minusvalíes.
Hem quedat que demà parlaré amb en Dasrath, que dirigeix aquests projectes, per parlarli de Gallaudet i les beques per als millors estudiants i per veure si podem ajudar i estar en contacte desde APANSCE.
Moltes emocions en la descoberta de la India de les ONG i les antigues lluites socials. En aquesta paret, Vicente Ferrer va deixar escrit que el patiment no s'ha d'entendre, s'ha d'erradicar. Un bon resum d'una vida digna.
Malgrat problemes de pagaments VISA en transaccions on-line a la India, he pogut comprar els billets per Sri Lanka.
No he pogut en canvi fer un exercici d'exàmen de Xinés IV de la UOC per no poder trobar una combinació de PC, Flash i micròfon. Espero que a la propera parada, Bangalore, ho podré resoldre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada