Les grans muntanyes a la India estàn al Nord i forman part de l'Himalaia. La resta és una llarga cordillera, els Ghates Orientals i Occidentals, que rallen de nord a sur tot el Decán, que és el triangle de la India que queda al sur de Mumbai.
La part més destacada son els Nilgiri, que estan a la frontera entre Kerala, Tamil Nadu i Karnataka.
Ala Nilgiri, els anglesos hi van fer algunes estacions de muntanya per fugir del calor, i per extendre les plantacions de te.
La més destacada és Ooty, que també te el nom imposible en tres idiomes de la fotografia. Està a 2.200 m d'alçada i te una població de 95.000 persones, que augmenta en cap de setmana, com aquest, o en temporada alta, com aquesta, quan es vol fugir de les temperatures extremes.
Al desembre arriba a 0º, però ara és mou entre 15º i 25º. Un luxe.
L'entreteniment dels anglesos era apostar, i el primer que construien era un hipòdrom. Es indis ho han mantingut, i és una de les poques apostes legals. A Ooty hi ha un hipòdrom, que fora de temporada també fa de deixalleria.
S'hi pot arribar en un tren de juguet, que fa 50 km en 5 hores, però puja quasi 2.000 m.
Al estar tots els billets venuts, vaig anar-hi en autobús, en un trajecte de 9 h amb canvi d'estació d'una punta a l'altre a Coimbatore, una ciutat de 1.5 milions de persones igual de dificil que totes. Els autobusos no tenen vidre a la finestra, d'aquesta manera entra el màxim d'aire, pols i soroll.
Al bus una noia canadenca amb la que vam acordar parlar en francés, durant els escasos moments en que no sonaba la bocina. Una beca del govern canadenc li permet treballar a Delhi a una associació que organitza congressos sobre temes energètics i consrvacionistes. Va a la boda d'una companya de treball. Arribem a la conclusió que els nuvis han respectat les normes familiars de casta, dot i aprobació habituals en els matrimonis indis i assiàtics.
A Ooty hi ha sort en la recomanació de la Lonely Planet. Un hostel regentat per un Bahai. És un altre religió, i per el que m'explica el propietari, considera tots els deus aceptables i una evolució l'un del altre. El seu tema és la pau universal. Veig uns recolçaments fets per Tolstoi i Gandhi. Em sembla que son bona gent.
Sortida a fer un trecking de tot el dia amb una parella d'americans establerts a Austràlia, una noia escocesa i un guia local.
La parella té més de 65 anys. Ell no volia anar a la guerra del Vietnam i va marxar. A Austràlia fa reformes en cases de luxe a Brisbane i esperen la primera neta en pocs mesos. Està semiretirat, i la parella és dedica a recorrer món. Especialment Asia. Compartim experiències de la Xina, els hi parlo d'Indonèsia i ells del Sikkim i Darjeeling. Els espero a Barcelona.
La noia és analista de riscos al departament de accions de Goldman Sachs. Estaba a la oficina de Londres i va demanar anar a Bangalore. Fa un més que hi es i ho troba menys cosmopolita que Londres.
Sembla que els que estàn més disposats a correr riscos professionals i veure món són les noies. Els nois, si no tenen guerres absurdes de les que escapar, es senten més mimats a casa.
El passeig de tot el dia per boscos i camps de té, en mig de poblets i estranys temples de les ètnies protegides que viuen als Nilgiri és un somni.
El té son les fulles tendres d'un arbre que s'ha de podar cada 5 anys. Es tallen les fulles superiors, dos cops per més, i el brot central és el que es fa servir per el que anomenen el té blanc, molt més car. A la mateixa plantació, es tallen les fulles i es fan fermentar per calor. Tot el procés fins al embalatge es fa en 24 hores.
En el poblat Kota, mengem el que hi ha, arros amb rotti, dhal i alguna altre salsa, amb te i amb les mans al únic lloc del poblet en que preparen menjar. Esquisit i per 1€.
Parlem amb el fill del propietari, que ha estudiat a Bangalore microbiologia i comença a buscar feina, potser en una empresa farmacèutica. Això vol dir que els millors d'aquesta ètnia, els Kota, se'n van a les ciutats.
El govern indi ha guanyat un pleit amb Novartis i les seves empreses podran seguir fabricant genèrics a baix cost. La campanya ha comptat amb el recolzament de moltes ONG, que compren a la India els fàrmacs utilitzats en les seves campanyes de prevenció i curació.
El montsó arriba amb un gran xàfec en el punt més alt de la caminada. Salvo al iPad, però no a mi. Dos dies a temperatura baixa son suficients per un costipat.
Estem a 30 km de Ooty i no ve l'autobús. Hi ha moltes teories: un accident, s'ha espallat, un colapse de tràfic per diumenge i temporada alta...
Després de mitja hora, caminem 2 km entre plantacions de té fins a una carretera amb una mica d'asfalt. Mitja hora més i no pasa rés. Pregunto al guia si pot aconseguir un taxi i quant costa. Serien 13 €, però no Hi ha taxis. Per fi troba una furgoneta de transport oberta d'un del poblat Kota. Son 10 €, que podem pagar entre els australians i jo. Hi ha lloc per tres asseguts a la cabina, i la resta drets al descobert. Li dic que ja que ho paguem, deixem pujar als 4 o 5 que també esperen. Corre la veu i no sé d'on surten els altres, però al final som 22 !.
Com que la ruta estava colapsada, anem per un camí alternatiu dins de la Reserva de la Biosfera dels Nilgiri, protegit i que te panteres i algún tigre. No en vem veure cap i el cotxe tampoc es va trencar.
Una hora i mitja després d'agafarse fort per no caure i d'esquivar totes les rames dels arbres, arribavem a Ooty.
La nota desagradable ens la comenta l'australiana. El conductor en lloc de tocar la bocina li tocaba la cama.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada