Els estudis de cine Ramoji són els més grans del món.
Están a 45 km de Hyderabad, i ho confirma un enorme certificat Guiness pintat en un edifici de 4 pisos.
S'hi filmen películes americanes perque el cost és menor. La volta en els autobusos dels estudis ensenya decorats surrealistes, que van d'aeroports, a reunions de deus hindús, películes del oeste o barris de Mumbai.
És la versió india dels Universal Studios, però tots els visitants son indis. L'únic estranger que hi vaig veure va ser d'Oman. Una parella en que la noia anava a operarse la vista a la India.
Alguns espectacles molt bàsics, en que l'interés era el públic. En general alternant l'hindi amb el telegu, amb algunes paraules d'anglés, i lleugeres protestes dels que no entenien l'idioma del moment. Jo no protestava, perquè no entenia rés, encara que era fàcil imaginar-ho.
Des dels estudis fins a Hitex, el barri de les empreses de software hi ha 50 km que rodegen Hyderabad. La carretera sembla un decorat dels estudis o les autopistes circulars de Madrid. Quatre carrils per direcció, totalment buits.
El peatge és mínim, però la gasolina 1.2€ el litre. Molt car per els indis amb una economia molt sensible al preu. L'exitós Nano, fabricat com quasi tot per Tata Motors, val 2000€ i és un cotxe que té 12 mesos de llista d'espera.
El barri de l'informàtica impacta. Els interiors dels recintes tancats son com el de les cases centrals a Silicon Valley. Els de les empreses indies de informatica, com Infosys, Wipro i, com no! Tata Consulting Services, els copien. Els carrers estan a mig camí de la India i els USA, més a prop de la India.
Microsoft ha fet de Hyderabat el seu centre a la India i el campus és espectacular. Les empreses estrangeres paguen més, i un programador pot començar amb 400€ al mes.
En el barri HiTech, les botigues semblen molt més cares i variades. El que no canvía són els anuncis mèdics. Diabetis, malalties coronàries, sexuals, dentistes, pròtesis traumatològiques. Tot malalties modernes, però, encara, sense medecina estètica.
Sembla com si el lloc d'aquestes malalties modernes, no transmisives i en gran part degudes al estil personal de vida, sigui la medicina privada.
Sembla també com si a la India no tinguin el debat sobre la oportunitat de tractar aquestes malalties a la medicina pública, perque no n'hi havia. El sector privat ho ha identificat com una oportunitat de negoci i ha creat un tractament adequat en cost al que pot pagar la nova clase mitja India. Potser en això la India ha trobat també una oportunitat de negoci internacional.
Aquesta visió positiva d'industria del cinema, d'informàtica, de medicina i de infrastructures o mínimes o excessives, dona una sensació de Califòrnia Low Cost, però és clarament un dels motors de creixement del país.
Al vespre cap a l'estació i a dormir al tren. Segueix sorprenent com cada tren publica una estona abans de sortir les confirmacions de les llistes d'espera. Sembla ser que molta gent amb reserva no es presenta, i per estar en la llista d'espera ja cal pagar.
Arribada a Anantapur a les 5:30, i cap a la Fundación Vicente Ferrer, a veure la India de les ONG i de la solidaritat internacional.
Están a 45 km de Hyderabad, i ho confirma un enorme certificat Guiness pintat en un edifici de 4 pisos.
S'hi filmen películes americanes perque el cost és menor. La volta en els autobusos dels estudis ensenya decorats surrealistes, que van d'aeroports, a reunions de deus hindús, películes del oeste o barris de Mumbai.
És la versió india dels Universal Studios, però tots els visitants son indis. L'únic estranger que hi vaig veure va ser d'Oman. Una parella en que la noia anava a operarse la vista a la India.
Alguns espectacles molt bàsics, en que l'interés era el públic. En general alternant l'hindi amb el telegu, amb algunes paraules d'anglés, i lleugeres protestes dels que no entenien l'idioma del moment. Jo no protestava, perquè no entenia rés, encara que era fàcil imaginar-ho.
Des dels estudis fins a Hitex, el barri de les empreses de software hi ha 50 km que rodegen Hyderabad. La carretera sembla un decorat dels estudis o les autopistes circulars de Madrid. Quatre carrils per direcció, totalment buits.
El peatge és mínim, però la gasolina 1.2€ el litre. Molt car per els indis amb una economia molt sensible al preu. L'exitós Nano, fabricat com quasi tot per Tata Motors, val 2000€ i és un cotxe que té 12 mesos de llista d'espera.
El barri de l'informàtica impacta. Els interiors dels recintes tancats son com el de les cases centrals a Silicon Valley. Els de les empreses indies de informatica, com Infosys, Wipro i, com no! Tata Consulting Services, els copien. Els carrers estan a mig camí de la India i els USA, més a prop de la India.
Microsoft ha fet de Hyderabat el seu centre a la India i el campus és espectacular. Les empreses estrangeres paguen més, i un programador pot començar amb 400€ al mes.
En el barri HiTech, les botigues semblen molt més cares i variades. El que no canvía són els anuncis mèdics. Diabetis, malalties coronàries, sexuals, dentistes, pròtesis traumatològiques. Tot malalties modernes, però, encara, sense medecina estètica.
Sembla com si el lloc d'aquestes malalties modernes, no transmisives i en gran part degudes al estil personal de vida, sigui la medicina privada.
Sembla també com si a la India no tinguin el debat sobre la oportunitat de tractar aquestes malalties a la medicina pública, perque no n'hi havia. El sector privat ho ha identificat com una oportunitat de negoci i ha creat un tractament adequat en cost al que pot pagar la nova clase mitja India. Potser en això la India ha trobat també una oportunitat de negoci internacional.
Aquesta visió positiva d'industria del cinema, d'informàtica, de medicina i de infrastructures o mínimes o excessives, dona una sensació de Califòrnia Low Cost, però és clarament un dels motors de creixement del país.
Al vespre cap a l'estació i a dormir al tren. Segueix sorprenent com cada tren publica una estona abans de sortir les confirmacions de les llistes d'espera. Sembla ser que molta gent amb reserva no es presenta, i per estar en la llista d'espera ja cal pagar.
Arribada a Anantapur a les 5:30, i cap a la Fundación Vicente Ferrer, a veure la India de les ONG i de la solidaritat internacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada